Pedalant pel camí, caminant per la vida

1a Cursa de Muntanya Vall de Lillet

2009-05-12T09:44:00.001+02:00

El proper 17 de Maig a la serra del Catllaràs, en ple Alt Berguedà, tindrà lloc la 1a edició de la Cursa de muntanya de la Vall de Lillet, una cursa que neix amb la il·lusió i el propòsit de fer gaudir a tots els participants d’un entorn encisador.

El recorregut de 23km i 1300m de desnivell positiu s’inicia a La Pobla de Lillet i discorre principalment per senders de muntanya, envoltats de boscos de pi i faig i passant per indrets tan majestuosos com el Monestir de Santa Maria de Lillet (s. IX), la rotonda de Sant Miquel (una petita església romànica de planta circular) o el Xalet del Catllaràs (obra d’Antoni Gaudí i situat al mig de la natura). La cursa corona el cim de la serra, el Serrat Negre, punt on s’inicia novament la baixada fins al poble, on a tots els corredors els espera una bona botifarrada i 2 entrades per visitar un altre tresor de la vila: els jardins Artigas, els únics jardins humits que va dissenyar Antoni Gaudí, i que constitueixen un petit paradís en ple riu Llobregat. Per a les inscripcions i per ampliar la informació consultar a la pàgina web o trucar a l’oficina d’informació (93 823 61 46).

Ja som a casa!

2009-04-27T16:17:00.004+02:00

Després de 2 mesos, o de 60 dies segons el nostre calendari particular que no diferencia entre dilluns i diumenge, festiu o feiner, tornem a casa!! Ha sigut un plaer poder compartir amb tots vosaltres les nostres vivències d'aquest viatge magnífic!

Tornem amb il·lusions, carregats de piles i amb nous projectes, i també amb moltes ganes de tornar a viatjar. Però conscients que serà difícil tenir una oportunitat com la que hem viscut, aprofitarem cada petita oportunitat per fer una escapadeta i a la vida quotidiana, reprendrem el camí on el vem deixar i amb el viatge passarem a la tercera fase, després de preparar-lo i viure'l, ara toca reviure'l i compartir les experiències en primera persona amb cadascú de vosaltres!

Prepararem un video musical amb fotos i videos i us l'ensenyarem quan el tinguem muntat (esperem que aviat, no?).

Petons i fins aviat.

Curicó

2009-04-23T15:39:00.002+02:00

Dit i fet. Aprofitem l'última setmana que tenim al continent sudamericà de nou a Xile. Ens instal·lem a la ciutat de Curicó, on ens acullen de meravella i ens hi sentim com a casa. De fet, el més típic de la zona és la vinya i les bodegues de vi, però ens ho passem una mica per alt i anem directes al parc natural Radal Siete Tazas, al qual s'hi arriba des de la localitat de Molina. El primer intent resulta defectuós: arribem a Molina a mig matí de diumenge i resulta que és l'únic dia que no circula bus entre Molina i Radal. Resultat: tornem a Curicó a passar un altre dia de relax!

L'endemà ho aconseguim!!! I agafem el bus que va a Radal, però quan hi pugem (és una autèntica cafetera de bus) ens diuen que Radal no és on comença el parc sinó que és a Parque Inglés (12km més amunt) però que no hi ha servei de busos en aquestes dates, que només n'hi ha a l'estiu (gener i febrer). Vaja que arribem a Radal (un poblet de 4 cases, literalment) i hem de buscar on instal·lar-nos per passar la nit. Volem plantar la tenda però una senyora ens ofereix una cabana per un preu que sobrepassa els nostres pressupostos i mentre comentem què preferim (si acampar o buscar alguna altra cosa) la dona ens va donant preus a la baixa... i clar... amb l'últim ens veiem obligats a agafar la cabana: 2 habitacions, lavabo, cuina i menjador, tot de fusta i per menys de 10€ entre els dos!! I a sobre ens regala uns panets recent fornejats!!! ueee.

Al matí ja emprenem el viatge cap a Parque Inglés, amb la intenció de fer els 12km de pista caminant però a al primera o segona curva ja ens para un cotxe i ens carrega i ens deixa a Siete Tazas (3km abans de Parque Inglés) on hi ha un circuit d'una hora i mitja per visitar uns salts consecuitius d'aigua erosionats pel riu, formant unes piscines naturals i encadenades les unes amb les altres i a diferents nivells, d'aquí el nom de la zona. Preciós tot plegat! I el millor de tot és que l'entrada al parc ens la paguen els homes que ens han portat en cotxe i també ens val per passar la nit al càmping del parc!!! de lujuuuuuuu! També visitem el Salto de la Leona, una cascada d'uns 20m d'alçada.

A la tarda arribem al Parque Inglés o ens instal·lem al campament i fem una caminadeta fins al riu on hi ha unes piscines naturals amb l'aigua totalment cristal·lina (el riu es diu Rio Claro, no podia ser d'altra manera) i que dona gust de banyar-s'hi, però és casi fosc i comença a fer fresqueta. Demà tornarem.

A la nit al càmping estem absolutament sols, som els únics que estem al parc i no hi ha una llum enlloc, ni a la caseta on hi ha les dutxes i lavabos, ni senyals de contaminació llumínica, ja que estem a quilòmetres de la civilització! vaja, que estem al mig del bosc amb els sorolls dels animals enmig de la foscor i el cel a rebessar d'estrelles!!! Una maravella! la millor despedida de Xile!

Al matí següent fem una ruta magnífica! Per uns boscos preciosos amb mil tonalitats, provocades per l'inici de la tardor i el terra ple de fulles torrades, formant una estora natural. Ens recorda molt els nostres boscos, potser per això, ho gaudim més intensament. Arribem a un mirador, enfilat a una muntanya amb vistes de tota la vall, que s'exté fins a la cordillera dels Andes i es perd en les altures. Acabant la ruta, ens arribem de nou al Rio Claro i avui toca banyada obligada al riu! Fa calor i un dia ideal per al bany!!

Després de 2 dies de ruta pel parc, tornem a Curicó on ens acomiadem de la gent que ens ha acollit i ens n'anem a Santiago de Xile amb un dels millors busos que hem agafat!! Espectacular el servei i la comoditat i veiem una peli que fa temps que la Itzel em recomanava: Slumdog Milionaire.

Últimes hores a Xile i últimes hores a Santiago, demà surt l'avió cap a Barcelona, el retorn a casa. I cel·lebrem el dia de Sant Jordi amb la rosa i el llibre, com ha de ser!

La Rioja i Mendoza

2009-04-19T05:42:00.003+02:00

Després de la primera escapada del dengue, hem fet parada a la regió de la Rioja per poder anar a veure un parc natural de paisatge àrid (i amb una mica de sort sense mosquits!), el Talampaya. Ben el contrari del que pensavem, però, la regió de la Rioja (fora del parc) és ben humida i de mosquits n'hi ha prous, o sigui que fem bon ús del que s'ha convertit en el nostre company de viatge inseparable, el Relec. La gent d'allà diu que no tenen dengue, però havent vist la premsa prèviament no ens tranquilitza gens ni mica el que deien. També a Salta, a la informació turística municipal ens recomanen anar a la regió selvàtica propera on tampoc hi ha dengue. Ya!

Un cop visitades en bici les principals atraccions del parc, ens quedem una mica estancats en poblets ben xics per manca de busos (es veu que era cap de setmana) i aguantant la xafogor insoportable semblant a la de barcelona en ple mes d'agost. Però vaia, que marxem tant aviat com podem cap a Mendoza.

Mendoza és una ciutat construida ben a prop dels Andes però enmig del desert. Dit això sembla increible però és una de les ciutats més habitables que hem vist mai. En la seva planificació inicial van establir una xarxa de reg amb sequiès a cel obert per tota la ciutat i actualment, a part d'haver-hi un parc quasi tant gran com la ciutat mateixa, hi ha grans places i absolutament tots els carrers arbrats fent ombra a tot arreu. Des d'aquí podem explorar un bon troç dels andes seguint les vinyes d'una de les regions més vinícoles, amb moltes bodegues (que no visitem tot i ser un dels principals atractius de la regió i la ciutat) i els millors vins d'argentina. Des d'aquí ens endinsem camí cap a Xile per una vall magnífic fins al pont de l'inca, l'únic pas natural que creua el riu Mendoza.

Un cop a Xile de nou, ens queda una setmaneta que el dengue ens ha regalat per recórrer algun dels parcs naturals que ens haviem deixat quan vam fer xile de sud a nord precisament per poder tenir temps per veure el nord-oest d'argentina amb calma. Ens dirigim a Curicó, des d'on podrem anar a les reserves de Altos del Lircay i Radal Siete Tazas.

Jujuy i Salta

2009-04-19T04:48:00.000+02:00

Després d'Atacama hem creuat la frontera cap a Argentina. L'objectiu: recórrer el nord-oest del país visitant les regions de Salta, Jujuy, Mendoza i Córdoba abans de creuar els andes de nou pel pas de los Libertadores fins a Santiago de Chile.

Hem entrat per l'altiplà passant algun altre pas de 4.000 i amb bona part del camí entre desert, salars i llames. Tot un dia d'autobús que va acabant mentre baixem per la Quebrada de Purmamarca a tota llet i ben acollonits pels adelantaments en corbes sense visibilitat a cotxes i camions i veient que no hi ha cap tipus de barana ni voral a la carretera. Com a resultat, mitja hora després de baixar del bus encara m'estic recuperant del mareig mentre l'Oriol busca hostal.

Arribem a Purmamarca, on s'hi troba el cerro de los siete colores, tal qual, set colors en franges en una muntanya, molt bonic. Ens endinsem per la Vall de Humahuaca fins a Iruya, un poblet ben petit que es troba a 3-4 h de viatge des del poble més proper per un paisatge realment fascinant que es pot recorrer en un mini bus ronyós que ni de conya sembla que pugui fer aquests colls i travessar aquests rius. Vaja, que només arribar allà val molt la pena.

Just en el poblet mentre dinem, en sentir les notícies ens adonem que hi ha un brot de dengue important al nord del país, i que precisament en les zones on s'han donat més casos és en les regions de Salta i Jujuy, vaja, justament on estem i en el nostre proper destí. Per això vam decidir d'anar fent via cap al sud.

El següent destí ràpid és Salta capital, una ciutat molt arbrada amb un museu d'arqueologia d'alta muntanya brutal que explica la història dels inques fent èmfasi en els sacrificis com a senyal d'ofrena als Déus que feien en alçada i mostra fins i tot nens momificats que es van trobar sota el gel al cim del Llullaillaco, a 6.730m.

Atacama

2009-04-14T04:32:00.002+02:00

El desert. Un indret senzillament màgic. Hem estat 5 dies instal·lats a la petita localitat de San Pedro de Atacama, en ple desert d'Atacama, la qual cosa no vol dir que estéssim sols. És un dels llocs més turístics de Xile, hi ha un carrer principal on només hi ha agències que organitzen "tours" guiats per visitar els llocs més interessants. Inicialment teniem pensat fer-ho tot per lliure però no hi ha serveis regulars de transport per visitar-ho i la opció de llogar cotxe la vem descartar quan ens van dir que costava més de 100€ el dia i no hi ha plànols suficientment clars ni senyals indicatives pel camí! Vaja que ens vem decantar per fer algunes excursions organitzades i els llocs mes propers els vem visitar amb bicis que vem llogar.

El primer dia el vem fer de relax, o millor dit, de gestions. Tota la tarda voltant per la Calle Caracoles, que té una agència al costat de l'altra. Un poble d'uns 4000 habitats amb unes 30 agències com a mínim! Impressionant. Doncs després d'una tarda comparant preus i possiblitats, ens vem decantar per fer 3 excursions organitzades i dues altres llogant bicis.

El segon dia va ser increible. Vem agafar les bicis per recórrer la Quebrada del Diablo, passant primer per la Pucará de Quito, un antic assentament inca en runes però bastant ben conservat. Des d'aqui cap a la Quebrada on vem al·lucinar. Primer perquè vem haver de creuar el riu amb la bici a "coll" del cabal que portava i després per l'indret on vem arribar que era impressionant... un congost molt i molt estret, tant que només hi passava una bici d'ample i que tenia uns 2 o 3 quilòmetres de profunditat. A l'interior entraven els raigs de sol, però hi havia curves generades pel pas de l'aigua (ara esta totalment sec) i unes formacions cavernoses erosionades lentament amb els anys. Sortint de la Quebrada, vem seguir pujant i pujant amb la bici fins arribar a un antic túnel (en desús) de la carretera vella que portava a la ciutat important de la regió, be això de carretera és un dir perquè estava plena de forats i mig ensorrada. Des d'allà vem recórrer una cornisa des d'on es podia veure tot el congost per on haviem passat i també el poble a l'horitzó i el salar més lluny. I finalment vem arribar a la gran duna (una inmensa muntanya de sorra finíssima) fins arribar al Valle de la Muerte, que portava de nou al poble. Impressionant l'excursioneta de 6hores i amb trams ben tècnics, però sort que les bicis eren una canya!! I per si amb el matí no n'havia prou, a la tarda una mica més de tute. Haviem contractat amb una agència una visita al Salar d'Atacama, amb una primera parada a la Laguna Cegar, on ens vem banyar en unes llacunes al mig del salar amb tanta concentració de sals, que era impossible enfonsar-se i flotavem sense fer cap esforç! D'aqui ens van portar a los ojos del Salar, uns forats de 40 i 60m respectivament comunicats entre ells i plantats al mig del Salar. Molt guapo també. Allà vem trobar moltes banderetes clavades al terra i eren d'una cursa de resistència que estàven organitzant a la zona: una Ultramarató pel desert d'Atacama de 250km (que formava part d'una competició anomenada 4 Deserts). Brutaaaal. Hi havia varis espanyols i fins i tot uns nois de Lleida que ens van animar a rebre'ls a San Pedro el dia que finalitzava la prova.

El tercer dia vem anar a fer l'excursió estrella, la visita al Salar del Tara, amb un tour que va durar tot el dia. Era el més car de tots però el més espectacular, de fet ben poca gent el fa però ens el van recomanar tant que no ens hi vem poder resistir. Erem 2 cotxes de 4 persones cada un, i els conductors estaven ben pillats, però eren molt bons els paios! Ens van explicar mil histories i vem veure salars, llacunes, flamencs, formacions rocoses espectaculars, desert, més desert, fins als vigilants de la Pacana i un camp de bombes (formacions d'origen volcànic), i vem fer un bon ral·li pel desert! Ja veureu les fotos (quan les pengem) que no es pot explicar en paraules lo bonic que era! I vem arribar al punt més alt on hem estat mai: a 4.835m d'alçada, en ple altiplà!

El quart dia vem anar als Géisers del Tatio, com a excursió més típica, però que va ser la que menys ens va agradar. La Itzel va tenir una "mica bastant" de mal d'altura (estàvem a 4300m d'alçada) i no vem disfrutar gaire la sortida potser perquè també va ser massa breu. Això sí, vem matinar molt (a les 4 del matí ens recollien per l'hostal) i també ens vem banyar en unes aigües termals a més de 4000m! La tarda la vem dedicar a descansar (per fi una tarda de relax!) i a recuperar-nos de l'alçada.

El cinquè dia vem rebre els corredors de la ultramarató a la plaça del poble i a la tarda vem anar a visitar el Valle de la Luna, que tant ens n'havia parlat tothom, però també ens va decepcionar una mica, però quan ens va enganxar la nit, va començar a guanyar exponencialment encant i vem assaborir l'indret en el seu estat pur. Com que anàvem amb la bici, tots els tours organitzats havien marxat i vem quedar sols, envoltats de roques blanques (amb alta concentració de sals) que semblava que estàvem realment a la lluna. L'únic que ens feia adonar que no, era la propia lluna que ens il·luminava el camí sense necessitat de frontal. Va ser magnífic.

Finalment, el sisè dia vem poder sortir del poble amb un dels dos busos que surten en tota la setmana i després de fer les mil i una per trobar efectiu perquè només hi ha 2 caixers: un només acceptava American Exprés i l'altre no tenia "cash". Vaja que teniem dues sol·lucions: gastar els pocs diners que teniem per comprar un bitllet fins a la capital (2 hores de camí) i treure efectiu a allà (i tornar amb pasta) o be la solució per la que vem optar: pagar-li més nits amb targeta a la dona de l'hostal i ens ho va abonar amb efectiu! ueeeee. Sort vem tenir!

Vaja, que la nostra estada al desert d'Atacama va ser espectacular! un dels llocs més diferents on hem estat i amb una gran varietat de paissatges i molt molt guapo! Molt recomanable!!

Pròxim destí Argentina. una abraçada.

Punta Choros

2009-03-31T02:00:00.002+02:00

Vaja vaja vaja!!! A vegades les coses rutllen soles, però a vegades no tot va rodat al 100%. Tot el què estava a les nostres mans ha sortit be, però el temps ha tornat a obstaculitzar-nos el camí.

Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!

Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!

En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.

Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).

Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!

petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!

Valle de Elqui

2009-03-31T01:34:00.003+02:00

Després de vàries hores de bus i un enllaç a la Serena (on no hi passem ni 30 min) ens endinsem de ple al valle del elqui. Ens havien recomanat molt aquesta zona per la seva peculitaritat de paisatge, la claredat del cel i la seva tranquilitat i pel producte típic de la zona, el Pisco.

El paisatge és molt i molt diferent, al voltant de la vall hi ha moltes muntanyes però tot és molt àrid. Al fons de la vall, s'hi cultiva la vinya i d'aquí la presència de bodegues on es fa vi i pisco (un aiguardent típic de la zona amb un primer procés idèntic al del vi, i que posteriorment es destil·la). Tenim l'oportunitat de veure algunes bodegues (Pisco Capel, la més gran del país, entre elles) i tastar les diverses varietats. També visitem Cavas del Valle, una bodega familiar, que produeixen 20.000 ampolles l'any i ho porten una parella, amb l'única ajuda de 6 treballadors durant la verema (que tenim la sort de coincidir-hi, ja que aquí són inicis de tardor). Trobem molt curiosa la producció del raïm aquí, en lloc de créixer des de terra, aixequen els ceps uns 2 m perquè el raïm creixi a l'ombra penjant. Amb tanta insolació com hi ha, no es pot fer d'altra manera, i així es madura més lentament.

Una altra de les atraccions de la vall són els observatoris astronòmics. És una de les zones de millor observació astronòmica de tot el planeta per la claredat del cel, per la poca contaminació
lumínica i per la nitidesa del seu cel (més de 300 nits l'any de bona observació i un màxim de 200 nits "perfectes", on es poden observar els estels llunyans o de llum més feble). Per una banda, vam poder fer una observació nocturna de la cruz del sur (només visible a l'hemisferi sud, i el sistema d'orientació perquè aquí no es visualitza l'estrella polar), saturn i els seus anells, la via làctea i les nebuloses de manera molt nítida, etc. D'altra banda vam tenir la immensa sort de poder veure les instal·lacions i el treball des d'un dels millors observatoris científics, el Tololo (fins fa uns anys l'observatori que tenia el telescopi amb lent més gran de l'hemisferi sud, 4m de diàmetre). En principi, la visita s'ha de sol·licitar en setmanes o un mes d'antel·lació i trucant el dia abans ens van dir que podiem anar-hi!!! brutal!

Per acabar d'arrodonir la nostra estada en aquesta vall, vam llogar bicis de muntanya (trek 3900, uau!) per recorrer la vall des de Pisco Elqui (poble al que van canviar el nom per fer més comercial el Pisco de la vall, i el pisco xilè, davant el mateix produte de Perú, que també aclama que són pioners en la seva producció) fins a Vicuña. L'Uri va estar encantat durant tot el dia, i jo molt satisfeta de fer els 46 km ni que fossin planets o de baixada! El paisatge impressionant sobretot ple de contrastos entre les valls verdes de les vinyes i l'aridesa de les muntanyes, ja veureu les fotos. Perquè vegeu la dinàmica del dia: en les 3 primeres hores vam recórrer quasi 10 km, parant a esmorzar per segon cop, visitant una galeria d'art Zen, veient les antigues màquines de Pisco Mistral RRR, fent un tastet de vins a la bodega familiar Cavas del Valle, i parant a dinar com Deu mana. Esportistes, estareu orgullosos de nosaltres! Ara, que també s'ha de dir que la resta del camí ens vam haver de posar les piles perquè no se'ns fes fosc!

I ara de camí a Atacama, fent una paradeta a La Serena, per arribar-nos a Punta Choros, on avistarem dofins, pingüins i lleons marins (si tot rutlla, perquè no tenim ni horaris de busos, ni informació de com arribar a la zona!)...

Vaplaraiso

2009-03-31T01:26:00.002+02:00

Molta gent ens havia recomanat aquesta ciutat com un destí ineludible per l'especial que és i l'ambient bohemi que hi ha. Després d'haver-hi passat dos dies podem confirmar que és una ciutat realment especial, que pot agradar-te o no, però que val la pena descobrir. A cadascú de nosaltres ens ha transmès sensacions una mica diferents, essent una ciutat força bruta, deixada i una mica faltada de l'ambient bohemi que tothom ens havia dit que hi trobariem. No obstant la ciutat és espectacular, envoltada de "cerros" (turons per tot arreu) i d'ascensors per poder-hi pujar i estalviar-se les pujades tremendes que tenen els carrers! Està tot ple de color, cases molt diverses totes de colors diferents.

Una de les coses més interessants que hi hem pogut trobar és la casa de Pablo Neruda, la Sebastiana. De fet és una de les 3 cases on va viure, però que (segons ens han dit) és la més bonica! I val molt la pena veure-la sobretot per la seva ubicació (a dalt d'un turó amb vistes a tota la ciutat, el mar, el port), un indret que sens dubte el deuria inspirar molt en els seus llibres. Cada racó de la casa decorat de manera ben especial, amb molta varietat d'objectes d'arreu del món!

Però bàsicament hem tingut poc temps per recórre-la i el temps no ha ajudat a trobar-li el seu màxim encant. Dels dos dies que hi hem passat, la boira ha estat present un dia i mig!

D'aquí bus nocturn de 7h fins a La Serena, el pròxim destí: el valle de Elqui.

Pucón

2009-03-25T21:01:00.002+01:00

Després de sortir de Chiloé, fent una parada obligatòria a mig camí a la ciutat de Valdivia, hem arribat a la turística localitat de Pucón, als peus del Volcà Villarrica i al costat del llac amb el mateix nom. Tot i ser una ciutat super turística, l'hem visitat fora de temporada alta i fora de les aglomeracions que això suposa. Però tots els serveis estàven al 100% i els preus un 30% més barat (això sí, després de molt regatejar a l'estil marroc!).

Hem fet una estada de 4 dies al poblet a l'acollidora casa de la senyora Lucía (res a veure amb Doña Hermínia) i ha sigut el nostre camp base. La senyora Lucía era un sol, enamorada del Serrat i super atenta amb nosaltres i ens ha fet sentir com a casa (però papes, no us penseu eh?? que com a casa no hi ha res!! ;P).

Durant aquests dies d'estada a la zona, hem fet un dia de relax i 2 dies de trekking. El primer el vem dedicar per pujar al volcà Villarrica, de 2850m d'alçada i sortint des del poble que està a 200m (fins a 1400m en bus i la resta a peu!!). Vàrem tenir força sort per pujar-hi perquè es tracta d'un volcà actiu i constantment està fumejant, però just quan arribàrem a dalt el vent va canviar de direcció i el fum no ens arribava tant com ho va fer durant l'ascens. Això sí, la pudor a sofre era molt intensa i vem tornar mig colocats! (com diria aquell... "aquí huele a asúuuufre").

El segon dia de trekking vem fer una volta pel Parc Nacional Huerquehue, radicalment diferent al Parc Nacional Villarrica (de paisatge totalment volcànic, sense vegetació i ben sec), d'espessa vegetació, llacs i llacunes per tots costats i arbres mil·lenaris (araucàries entre ells) de més de 20m d'alçada (així a ojo, feien uns 15 Oriol's d'alçada). Aquí es va començar a notar la presència de mosquits i insectes varis que van "cosir" a picades a la Itzel (com es nota que té una sang més dolça que la meva i em serveix d'"escut").

I d'aquí tirada cap a Santiago, saltant-nos una bona part de la regió central (alguns parcs naturals que voliem visitar a tocar de Los Angeles i de Curicó) però tot no pot ser i voliem arribar a Santiago en 4 setmanes per dedicar la segona part del viatge a visitar La Serena, Atacama i el Nord Oest d'Argentina (Salta, Jujuy, Córdoba i Mendoza)... El país és massa gran i per molt que 2 mesos sembla molt, visitar-ho tot és impossible!

Avui al matí hem arribat a la ciutat costanera de Valparaíso. Per fí tenim vistes del Pacífic des d'un dels seus Cerros (on som ara)! Quan ho haguem visitat una mica ja en farem una mica de crònica!

Chiloé (II)

2009-03-25T20:57:00.003+01:00

En 2 dies hem recorregut la petita illa de Chiloé (180km de llarg i 50km d'ample), amb els seus paissatges verds i plens de turons. La millor manera de fer-ho és en cotxe pròpi i hem llogat un super Chevrolet Corsa (què curiós oi? és Chevrolet i no Opel!) per recórrer empolsegades carreteres de "ripio", visitar pinturesques poblacions, típiques esglésies de fusta i platges de pescadors. També hem vist els palafitos, unes construccions típiques Chilotes, que són les cases properes al mar, que estan suportades per troncs de fusta per evitar que el canvi de marees les inundi. A la costa nord oest, també hem visitat un dels racons més perduts de l'illa, la caleta de Puñihuil (on arriben 2 autocars al dia i encara gràcies i et deixen a 2,5km de distància de la platja) per veure els pocs pingüins que encara no han emigrat.

Chiloé

2009-03-18T02:14:00.003+01:00

Avui ja ens trobem fora de la carretera Austral, a la tranquil·la illa de Chiloé. Des de dos dies de viatge en què hem fet ben poques coses més que desplaçar-nos (quin pal!) i veure un paissatge espectacular, ben diferent del què haviem vist fins el moment per la carertera austral argentina.

Són com dos móns a part. La RN 40 (la carretera austral argentina que recorre la serralada dels andes per l'est) és àrida, deserta, pura pampa, sense quasi vegetació, rectes infinites, pols, molta pols i molt sol i bon clima. La Ruta 7 (la carretera austral xilena que recorre la serralada dels andes per l'oest) és humida, plujosa a matar, plena de vegetació exhuberant, boscos inpenetrables, muntanyosa, de carreteres estretes i revirades i amb constants pujades i baixades, ports de muntanya, parcs nacionals de boscos perennes, fiords, llacs.... Res a veure. Estem contents d'haver vist el contrast i haver recorregut la part Xilena. De fet, per fer la mateixa distància (aproximadament) per les dues carreteres, en la primera vem tardar 15hores i en la part xilena 3 dies (amb parades) pero que de bus directe hauriem estat 30 hores o a saber!

Què hem fet en aquests 2 dies?
Des de Coyhaique vem dirigir-nos a el Chaitén, un poble en el qual no s'hi pot pernoctar per estar al costat mateix d'un volcà actiu amb el mateix nom. De manera que ens van obligar a fer nit al poble anterior a 25km (el Amarillo, que de poble en té poc perquè només ben poques cases i un hostal). Per recórrer els 450km entre les dues localitats vem passar-nos tot el dia: els primers 100km en una hora i els altres 350 en 8hores ja que el bus va fer 3 o 4 parades de més de 30 min. Un pal! L'Uri quasi perd els nervis, però sort que vem sortir a córrer una estoneta quan vem arribar a El Amarillo perquè sinó, dos dies d'inactivitat acaben amb nosaltres!

Avui al matí, hem acabat d'arribar a El Chaitén per enllaçar amb el ferry direcció Quellón (Isla Grande de Chiloé). Com que teniem una estona lliure abans que sortís el vaixell, hem fet una volta pel poble, totalment desolat i cobert de cendres per la fumerada del volcà de l'abril de 2008 i la que ha seguit treient des d'aleshores. El poble no té ni electricitat ni aigua però la gent és reticent a abandonar les seves cases i, tot i haver-n'hi de colgades fins a la teulada de cendres, les màquines intenten restablir la normalitat, però sembla una feina ben complicada vist l'estat de l'indret. Ja veureu les fotos que són espectaculars!

Un cop a Quellón, amb una gana de mil dimonis, hem omplert l'estómac i ens hem dirigit cap a la capital de l'illa: Castro. De moment el paisatge i el temps són com a Gal·les i les construccions són de fusta i diuen que hi ha esglésies molt boniques que només hem vist en maqueta a l'oficina d'informació, però demà esperem que faci un bon dia (que no plogui i diuen que no és fàcil) per poder-les veure.

L'anècdota dels últims dies ha sigut Doña Hermínia: la senyora que ens ha allotjat a Coyaique durant dues nits. Una dona ben peculiar que les mata callant! La cosa ja es va començar a torçar quan ens va deixar cuinar el sopar en una de les cuines lentes lentes lentes de llenya típiques. Vem fer un troç de carn fregit perquè no tenia graella i tampoc paella i el vem posar en una olla i clar... no sé si va quedar més enganxat a l'olla o oliosa tota la cuina (dels esquitxos)! Vaja que això la va posar dels nervis i des de llavors... ens ha amagat els draps de la cuina i la sal, ens ha apagat l'escalfador d'aigua calenta quan estavem rentant plats i amb l'aigua rajant, es va posar a recollir la seva roba estesa quan també hi havia la nostra i estava al nostre costat i estava plovent (no ens n'haviem adonat), i tot això sense dir ni piu, sigilosament! També em va advertir, quan em va deixar l'obrellaunes, que li havia durat 40 anys (i estava en perfecte estat) insinuant que no me'l carregués! També ens va advertir que no tornéssim a menjar a la cuina mai més que ningú abans ho havia fet (i nosaltres sense adonar-nos-en ho haviem fet per compartir el sopar amb un noi holandès) i també vem deixar les motxilles (inconscientment) tot just arribar a l'hostal a sobre el llit quan hi havia un cartell inmens que ho deixava explicitament prohibit. Vaja que potser si que la vem liar una mica però va ser sense cap mala fe! Llavors ja ens vem adonar que gastava males puces perquè enlloc de dir-nos les coses ben dites ens les fotia per l'esquena! L'única vegada que l'hem vist somriure ha estat quan ens vem acomiadar d'ella al matí i l'Uri li va dir (fent una traducció literal de les seves) "si nunca volvemos ya sabemos donde llamar a la puerta", la tia s'estava tronxant només amb el "si nunca volvemos" entenent que ni de conya tornavem a allà després del "mobbing" que ens havia fet (orgullosa del seu tracte cap a nosaltres). Ni tampoc ens tornaria a obrir la porta si ens veia venir!!

Coyhaique (fotos)

2009-03-18T01:58:00.004+01:00

Vistes del llac General Carrera, el segon llac més gran de sud amèrica i amb 1200m de profunditat en alguns punts (segons el sr. Juan, que ens va portar en cotxe). Una carretera espectacular amb un constant de pujades i baixades, curves i sense baranes i les poques que hi havia en molt mal estat.

Pintures rupestres al costat de la carretera. El mateix sr. Juan (també locutor de radio Ventisqueros) ens les va ensenyar, parant el cotxe al mig de la carretera, deixant les claus posades i pujant per un caminet de 100m fins a una roca on hi eren. Una petita “pinzellada” del què es pot trobar a la Cueva de las Manos (pero sense pagar)

Sortida de sol abans d'anar a visitar les Catedrales del Mármol i amb un horitzó ben peculiar, una línia marcadíssima de la cota de neu de les muntanyes, just fins on ahir a la tarda (abans de la ploguda/nevada) acabaven els núvols també en línia recta. Ben curiós!! Ni fet a tiralinies.

Catedral del Mármol! La foto parla per si sola! Un indret ben curiós i ens van fer la visita per nosaltres sols.

Capilla del Mármol, idèntica a la catedral però més petita, d'aquí el seu nom. A la zona hi havia més formacions de l'estil i vem poder passar per dins d'algunes amb la barca.

Coyhaique

2009-03-16T02:02:00.004+01:00

Ahir al matí vem visitar les Catedrales del Mármol, al costat de Puerto Río Tranquilo, unes formacions espectaculars a la vora d'un llac. La visita la vàrem fer en una barqueta super petita i només erem nosaltres 2. Ens van fer un preu una mica arreglat pq si haviem de pagar tota la barca nosaltres... jeje...

Vem tenir la inmensa sort de sortir de la visita i enganxar el bus que acabava de parar (qui sap si era l'únic de la setmana) i només tenia lloc per 2 persones amb maletes grans: vaja, nosaltres 2!! I hi havia altres nois que l'esperaven a un altre punt i quan van arribar ja no hi havia lloc!! Quina llet! Pensàvem que ja haviem fet el més difícil i en arribar ahir a la tarda a Coyhaique (una ciutat de 40.000 habitants) ens vem quedar "quasi" tirats. Resulta que els busos que surten en direcció a Puerto Montt no ho fan tots els dies i el pròxim ho fa divendres que ve!!! I ahir i avui està tot tancat aqui!!!

Però vem tenir la sort de trobar un pla B. Una companyia de busos que tancava just quan hi vem arribar, tenia places pel bus de dilluns a les 8 del matí fins a El Chaitén (que no és El Chaltén d'on veniem fa dies) més al nord. D'allà enllacem directament amb un ferry fins a la illa de Chiloé i d'allà arribarem a Puerto Montt. Genial!!!!

I a més avui hem tingut el dia de relax!! Hem fet diumenge 100%! Ni ho recordàvem que era això (i és que no havíem parat des que erem aqui). A part de sortir a córrer una miqueta (per treure-li la pols a les malles), hem estat per casa posant al dia el diari de viatge, seleccionant les fotos pel blog, cuinant amb les lentes cuines de llenya que tenen aquesta gent i veient la pluja per la finestra tota la tarda!

Així doncs, demà al matí anem cap a El Chaltén, passem la nit allà i dimarts ja serem a Chiloé, un dels indrets més rurals de tot el país! A veure què tal!

Transports (fotos)

2009-03-16T01:50:00.003+01:00

Espectacular el què vem veure a l'aduana per entrar a Argentina des de Puerto Natales a El Calafate! Jo també vull treballar a una aduana!!! Ara ho enteneu perquè ens hi tenen 2 hores fent gestions? un treballa i els altres juguen a ping-pong i miren la tele!

I de camí entre El Calafate i El Chaltén, el conductor que ens portava estàva ben "zumbat", va trobar un de la mateixa companyia i va parar a fer el cigarro amb ell. I tot això en mig de la carretera principal (i única) entre aquestes dues poblacions. Haurieu d'haver vist els dos japonesos que venien en el bus en direcció contraria a la nostra (se'ls hi van obrir els ulls de cop). Boníssim!

El Chaltén (fotos II)

2009-03-16T01:41:00.003+01:00

Llacuna de les Rocas Blancas on vem arribar, quasi per accident, ja que el nostre destí era un altre, però el cabal de riu que baixava impedia creuar-lo i el vem remuntar fins arribar a aquest indret.

El Fitz Roy de nit il·luminat per la lluna plena.

El Fitz Roy de dia, amb els primers raigs de sol de color rogenc.

Vista del Chaltén des del camí que retorna al poble, després de 4 dies de travessa i amb una bona gana de menjar algo més que no sopa, pasta i menjar de fogonet...

A la llacuna Torre, recorrent la carena de roques formada antigament per la gelera (en retrocés)

El Chaltén (fotos I)

2009-03-16T01:27:00.006+01:00

Les primeres llums del matí des de la Llacuna Torre amb vistes al Cerro Torre (o el que el núvol deixava veure).

La cara de l'Uri indignat per no haver pogut veure el cim de la muntanya ni de dia ni de nit.

El glaciar que arriba a la Laguna Torre vist des de ben a prop.

Les vistes de l'hora de dinar. Bona selecció d'emplaçament, eh? El cim més gran és el Fitz Roy.

El ventisquero (glaciar penjat) de la Laguna de las Rocas Blancas

Glaciar Perito Moreno (fotos)

2009-03-16T01:18:00.005+01:00

Des de l'avió (en el vol de Santiago de Chile a Punta Arenas), i sense saber-ho, vam enganxar el Glaciar Perito Moreno!

De bon matí, acostant-nos per la rebirada carretera que porta al mirador. Va valer la pena llevar-se a les 5h del matí.

Foto obligada des del mirador on pràcticament estavem sols i vam poder sentir el cruixir del gel de ben a prop.

Imatge des de la "barcaza" que acosta a la cara sud de la gelera. Realment espectacular veure les parets de 60m d'alçada des de ben a prop.

Perfil del Glaciar en la zona més propera al mirador i el canal de los Témpanos.

PN Torres del Paine (fotos II)

2009-03-16T00:52:00.004+01:00

Un guanaco, espècie típica de la Patagònia, amb les Torres del Paine al fons.

Vista frontal de Los Cuernos des del llac Pehoé.

Zona de bosc destruida per un desprendiment de gel (o algo per l'estil). La qüestió és que el contrast amb el bosc i les muntanyes del darrera és molt maco.

S'obre concurs per reconèixer l'espècie en qüestió. A part de la flor, el que es veu al darrera és el llac Grey i els icebergs en les seves aigües de color pastel.

Ohhhhhhhhhhhhhhh, sabiem que esperaveu una foto romàntica com aquesta (No és un muntatge eh??).

PN Torres del Paine (fotos I)

2009-03-16T00:34:00.006+01:00

Aquí tenim la primera compra espectacular per 5 dies de muntanya. Finalment vam aconseguir l'impossible, posar-ho tot a la motxilla!

La primera vall per on ens vam endinsar amb la companyia del carismàtic Attila. Els dos de la foto s'anomenaven mútuament per no recordar-se'n dels respectius noms: Aquil·les i Oreo Cookie.

La Vall del Silenci i la morrena de la glacera. Diuen que en aquesta vall, quan no bufa vent (que no va ser el cas), es poden sentir les converses dels escaladors del circ que l'envolta.

La Itzel intentant mantenir separades dues pedretes.

Les famoses Torres del Paine apareixen entre la boira amb un aspecte fantasmagòric.

Puerto Natales (fotos)

2009-03-16T00:07:00.001+01:00

Vistes del poble des del mirador amb l'estret de Magallanes al fons.

Molt curiós el pal amb tot de cartells, que sembla que els hagin anat penjant la gent que ha passat per aquí, us en sona algun?

A punt de sopar en un hostal amb una de les antigues cuines de llenya adaptada a gas. També n'hem trobat d'autèntiques de llenya i això sí que és cuinar a foc lent (com diria la Rosana).

Puerto Río Tranquilo

2009-03-14T02:11:00.002+01:00

Despres de 4h per recórrer 120km al voltant del llac General Carrera, hem passat de Chile Chico a Puerto Río Tranquilo. Un poblet amb un nom ben merescut, unes poques cases i molta molta pau! ni turistes ni gent del poble! som com els extranys! Estem sols a l'hostal i a la resta d'allotjaments no sembla haver-hi turistes. Demà al matí anirem a visitar les Capillas del Mármol, si el llac està tranquil i d'aqui ja marxarem cap al nord direcció Cohiaique. Us tindrem informats...

PD. Les fotos no arribaran mentre no hi hagi una connexió bona perquè ja és quasi impossible accedir al blog o al correu (tarda minuts!!!!!!)... records i petons!

PD2. No us podeu queixar de les cròniques d'avui, eh???

Chile Chico

2009-03-14T01:58:00.006+01:00

Avui us escrivim des de Chile Chico, un petit poble d'uns 4000 habitants que fa frontera amb el poblet Los Antiguos, d'Argentina a pocs quilòmetres d'aqui. En concret estem a les instal·lacions de Radio Ventisqueros (102.10 FM), que no arriba més enllà del què donen les vistes, vaja que després del primer Cerro ja es perd la senyal! Però tot i ser una radio petita té unes instal·lacions de luju en una barraqueta de fusta... amb una connexió a internet que d'això no en té ni el nom (ens recorda als antics modems que tardàven minuts en carregar la pàgina). De fet, l'home que s'encarrega de les emissions és el propietari de l'hostal on ens hem allotjat aqueta nit i el mateix que ens portarà fins a Puerto Rio Tranquilo aquesta mateixa tarda.

Els darrers 10 dies hem recorregut molts quilòmetres, des de Puerto Natales (Chile) fins aqui, ens hem aturat a El Calafate, El Chaltén i Los Antiguos, tots ells a Argentina i finalment Chile Chico, ja a l'altre costat de la frontera. Això de canviar de pais és un catxondeo absolut, cada vegada que entrem a Xile hem de tirar tota la fruita i aliments no processats, canviar la manera de pensar en diners del pais i tornar a pensar com estàven els preus l'últim cop que erem a aquest pais, vaja... un embolic de números rondant-nos pel cap!

Hem arribat aquí després de 13h de bus des de El Chaltén amb parada d'una hora per esmorzar i una de retard esperant al bus + 1h d'espera al transfer per creuar la frontera + 1h parats a la frontera per les inspeccions d'aliments. En total, des de les 23h fins a les 17h de l'endemà!
A continuació us relatem les cròniques dels dos llocs de més interés dels últims dies: el Glaciar Perito Moreno i El Chaltén (i el seu entorn).

PN Los Glaciares (Nord) - El Chaltén

2009-03-14T01:55:00.002+01:00

Després de 4 hores de viatge per una carretera deserta, sense cap poble a la vista en centenars de quilòmetres, arribem al poble de El Chaltén, situat en un congost, enmig d'una ventolera que fa por, en plena nit i sense allotjament reservat.

Afortunadament trobem un alberg on compartim habitació amb dos nois Argentins ben autèntics, un d'ells Gerent del Banco Patagonia!! Toma ya! Un gerent de banc en un alberg compartint habitació.

Després d'un dia sencer de gestions, situació al nou entorn i recàrrega d'energies, comencem la nostra ruta de 4 dies per la regió Nord del Parc Nacional de Los Glaciares. La majoria de gent que ho visita, realitza excursions puntuals d'un dia d'anada i tornada als diversos punts d'interès paissatgístic. Nosaltres ens decantem per fer travessa i dormir 3 nits en campaments molt ben acondicionats, tots ells amb la seva "letrina" i sense dutxes. ueee... No obstant, els camins estan molt ben senyalitzats i les indicacions són molt bones en totes les cruïlles.

Tenim molta sort amb el temps, ja que fa molt bo tots els dies excepte un que plou. En general fa poc fred en comparació amb el que vem passar a Torres del Paine, sobretot la primera nit que quasi dormim sense sac!

El parc és espectacular i com que el temps ens acompanya i podem veure nítidament tots els cims excepte el Cerro Torre que durant 2 dies està permanentment cobert amb un "barret" i no en veiem el cim. El Fitz Roy dóna una sensació de majestuositat amb les seves inmenses parets de pedra i el podem veure tant de nit com de dia, ja que tenim la gran sort que és lluna plena i il·lumina tot el circ muntanyós.

De tornada al poble, després de 4 dies de fogonet, sobres i pasta, ens fotem un bon tiberi (per als carnívors, un bifé de chorizo, que seria com un inmens entrecot!). La vida d'un vegetarià no és impossible aquí com semblava, de fet n'hem conegut uns quants,hi ha molta carn però la resta de coses a les que estem acostumats a menjar també hi són, i també algunes fruites i verdures desconegudes però ben bones.

I despres, anem a fer temps a l'hostal on tant be ens han acollit, un lloc molt familiar on hem conegut a gent interessant: un sevillà que no callava ni dins l'aigua, una noia austríaca que viatjava amb ell, una noia suissa que be podria ser familia de la Tina, i la família que portava el negoci.

PN Los Glaciares (Sud) - Glaciar Perito Moreno

2009-03-14T01:37:00.000+01:00

Des de Puerto Natales vem agafar un bus fins a El Calafate, el poble més car de tot Argentina (com a mínim) i potser de tot amèrica del sud! Els preus eren desorbitats, a nivell europeu. Per sort només hi vàrem estar un sol dia i ens va servir de camp base per visitar el punt d'interès turístic de la zona: el majestuós glaciar Perito Moreno.

Veient els preus de tot plegat (bus per accedir-hi, entrada,...) vem decidir llogar un cotxe per un dia per anar a visitar la glacera i així poder arribar més aviat de les 8 del matí, hora en què comencen a cobrar entrada. Així també vem poder-ho veure sense multituds i aglomeracions. Al mateix hostal on ens allotjavem vàrem conèixer una parella de suissos (ell físic i ella "clown", molt guais tots dos) que van compartir el cotxe amb nosaltres i així ens va sortir més econòmic a tots plegats.

El glaciar és espectacular. Ja arribant i veient-lo des de lluny amb els primers raigs de llum es veia impressionant però en acostar-nos-hi encara era més i més gran i espectacular. Les vistes des de les passareles permeten veure'l de molt a prop però tot i això vem fer un tomb amb una barqueta per acostar-nos encara més a la vessant sud i veure la gelera des dels peus. Vem tenir la inmensa sort de veure un desprendiment de gel gegant quan estàvem ben a prop! (en tenim video però no el penjarem que si costa pujar una foto amb les connexions que tenim per aqui, no m'imagino la paciència que hauriem de tenir...)

El mateix dia que el vàrem visitar, vem agafar un bus direcció El Chaltén, punt d'accés al Fitz Roy, el Cerro Torre i un seguit de cims impressionants, no per la seva alçada sinó per l'espectacularitat de les seves formes i parets. Això ho detallarem en la següent crònica.

PN Torres del Paine

2009-03-04T20:22:00.003+01:00

Despres d'uns dies d'inactivitat al blog (que no vol dir d'inactivitat nostra) tornem a donar senyals de vida!!! Resulta que hem passat 5 dies de ruta per un dels parcs naturals més bonics de tot sud amèrica (o això diu la gent d'aqui i ho demostren les 200.000 persones que el visiten anualment). Hem estat completament aillants, ni cobertura ni internet ni res de res.

Però no us penseu que aixo es com el Cadí Moixeró o Aiguestortes! Aqui has de fer 150km des de la població més propera (Puerto Natales) i és una carretera que arriba al parc i per sortir-ne has de fer marxa enrera! Vaja que no està a tocar d'enlloc! I aquell concepte de "me'n vaig a la muntanya a passar el cap de setmana de refugi lliure o d'acampada sense pagar" aqui no existeix! Vaja, que un dia casi et fa falta per arribar-hi i tan bon punt arribes a l'entrada... vinga pagar: Uns 20€ l'entrada al parc, 4€ un transfer (mini-bus) per moure't per les pistes del parc, 27€ un barco per creuar un llac, 10€ plantar la tenda, i per no dir si et descuides portar totes les provisions i has de comprar algo a les botigues dels refugis (unes galetes valien 9 vegades més que al poble!). Encara sort que teniem les recomanacions del nostre amic de Santiago de Xile i ens vem estalviar pagar els campaments i dormir en llocs "teòricament" tancats on no es podia acampar (o això deien) i que era gratis fer-ho! ueeee... De 4 nits només en vem pagar una i perque no hi havia alternativa!

També gràcies a ell hem pogut visitar zones que la majoria de la gent no acostuma a visitar i que tenien un encant indescriptible! Vem arribar a una vall anomenada "la Vall del Silenci" i diuen que en els dies que no bufa vent, es pot sentir les converses de la gent que hi ha escalant. Nosaltres no vem tenir aquesta sort ja que bufava un vent de mil dimonis i també ens va pedregar (la típica neu rodona i petiteta) però va ser poca estona (lo de la pedra, eh? el vent no va parar). La vall era increible, resseguia una llengua de glacera i es veia tota la morrena i l'erosió a les muntanyes que l'envoltaven. Al final de la vall s'arribava a un circ muntanyós envoltat de parets d'escalada (entre ells, les famoses Torres del Paine, per la part posterior, que els circuits turístics no visiten).

Altres llocs que ens han deixat fascinats (a part de la vista des del mirador de Las Torres amb la típica imatge de les 3 torres) han sigut la Vall del Francès des d'on se sentia el soroll dels desprendiments de gel de la glacera durant la nit que vem fer al campament que hi havia als seus peus. També ens ha impactat la imatge de la llengua de glacera del Grey, una de les extensions de gel que formen el Campo de Hielo Patagonico Sur. Tot plegat fa que ens sentim molt petits davant d'aquesta inmensitat de la naturalesa. Brutal!

També estem trobant gent encantadora! Hem conegut persones que viatgen per molts mesos (els nostres 2 queden curts al seu costat), i també un parell de catalans (un noi que tornava d'escalar la Torre Nord i que resulta que és de Manresa!! i un paio que està fent un trekking organitzat de 15 dies per aqui i que anava a tota llet caminant!), hem passat 2 dies amb un habitant del món (un austríac que es passa 7 mesos a l'any viatjant i 5 mesos de vacances per recuperar-se del cansament que suposa viatjar, amb tota la seva vida guardada en unes caixes de cartró, ni cotxe, ni casa, ni dona, tot un personatge!), i hem conversat amb els Guardaparques els quals ens han permès arribar més lluny del què deixaven els cartells (sota la seva responsabilitat).

Avui per fi, després de 5 dies de menjar sobres de pasta i sopetes i galetetes (mentre en van quedar) i fruits secs, i ens hem regalat un autèntic Lomo a lo pobre, que de pobre no en té res: un tall inmens de llom de vedella, amb una muntanya de patates fregides, ous ferrats i ceba fregida. De fet, això jo perquè la Itzel s'ha demanat una Amanida a lo pobre, vaja que la cambrera s'ha fet un fart de riure!

Com a punt curiós, cal dir que el dia de "relax" que haviem de fer a Puerto Natales abans d'iniciar la ruta, es va convertir en un estrés màxim: una hora i mitja al supermercat comprant provisions intentant encertar les proporcions de cada cosa. Però vem sortir carregats amb 7 o 8 bosses de menjar per posar dins les motxilles (o maletes) que ja estàven a rebentar! Mireu la foto adjunta quan la pengem.

Les fotos vindran aviat, tingueu paciència! I ens encanta que seguiu deixant comentaris que ens alegra molt saber de tots vosaltres!

Des de Puerto Natales

2009-02-26T17:05:00.004+01:00

Ver mapa más grande

Despres de 2 dies a Xile, finalment hem arribat a Puerto Natales, la porta d'acces al Parc Nacional Torres del Paine, el nostre primer desti. Per fi tenim els primers moments de descans i de tranquil.litat, ja que fins ara tot han estat gestions, vols d'avio i anar amunt i avall. Avui tenim tota la tarda lliure per preparar la ruta que ens tindra ocupats la proxima setmana.

En aquests dos ultims dies hem passat per Santiago de Xile on hem contactat amb el Raul, un noi xile que es coneix el PN Torres del Paine com casa seva, ha escalat aquelles muntanyes un munt de cops i ens ha marcat un recorregut alternatiu al tipic circuit W. Aixi com una ruta per la zona del Chalten (Cerro Torre i Fitz Roy) i un viatge aventurer del Chalten fins a Chile Chico. Veient la il.lusio que hi posava, ens va fer agafar unes ganes boges de ser-hi i comencar-ho a veure amb els nostres propis ulls!

Tambe a Santiago, parats a una cruilla intentant-nos orientar amb un mapa, vem coneixer un home que es va parar i se'ns va posar a parlar catala. Fa 6 anys que viu a Xile i ens va convidar a passar un dia a la seva casa de Pichilemu, a l'oest de la ciutat. Ho apuntem a l'agenda!

Finalment, per completar els contactes casuals, a l'avio vem coincidir amb un home gallec que treballa a Pescanova, li vem posar de nom "el capitan pescanova".

Les vistes des de l avio sobre la Cordillera dels Andes eren especaculars i em quedo curt! Extensions inacabables de muntanyes, llacs, glaciars, volcans,... impressionant!

Des de terra, la perspectiva es diferent pero en nomes tres hores de bus (dels mes comodes mai vistos) hem passat de la ciutat ventada de Punta Arenas amb vistes a l'estret de Magallanes i la Terra del Foc a l'horitzo, a la petita ciutat de Puerto Natales i hem comencat a fer-nos una idea del que es la patagonia amb les extensions inacabables de terres agrestes i carreteres sense fi.

La gent es molt hospitalaria i amable, varies vegades ens han donat indicacions sense ni haver preguntat en veurens donar voltes al mapa per intentar-nos orientar. I tenen paraules que ens fan molta gracia.

Inici d'un projecte

2009-02-20T12:48:00.006+01:00

Després de quasi 3 mesos d'inactivitat, el blog tornarà a tenir vida! Si si, com ho sentiu!!! He decidit fer un "break" a la meva vida, un parèntesi per desconectar, per viure noves experiències lluny d'aqui. I no és per monotonia ni per falta d'activitat ni d'il·lusió aqui, a casa, a Catalunya, sinó perquè ha sorgit una oportunitat dificil de refusar, un viatge a l'altra punta del món: 2 mesos per recórrer Argentina i Xile, de Sud a Nord. Sense plans, sense presses, sense obigacions, sense mal de caps, sense imposicions... amb total llibertat per viatjar, conèixer, gaudir i compartir! I és que no puc marxar millor acompanyat... que amb la Itzel!

Tenim intenció de conèixer els dos paisos com són realment, intentant-nos allunyar al màxim del turisme i apropant-nos a la gent d'allà inclús tenim intenció de cooperar en alguna ONG durant 2 o 3 setmanes, però ja ho anirem veient a mesura que el viatge avanci. De moment la idea la tenim i les ganes també i, a vegades, si es viu intensament, els somnis es converteixen en realitat! El primer pas està fet, la decisió està presa, el bitllet està comprat, el camí s'obre davant nostre i el destí dirà...

Intentarem penjar algunes fotos i una mica de text (espero que la Itzel em filtri la informació que sinó us haureu de llegir els meus rollos en diagonal... jejeje) i si tenim temps us enviarem alguns mails, però bàsicament el blog serà el lloc on trobareu la informació més actualitzada de què anem fent (si trobem llocs on poder-nos connectar a internet).

Tancat per vacances

2008-12-20T12:45:00.001+01:00

Per falta de temps, ganes, motivació... el blog queda en "stand-by" durant un període indefinit.

Esquí de muntanya al Puigmal

2008-11-09T13:47:00.001+01:00

El dia es lleva espectacular! Un dia immillorable per fer la primera esquiada de la temporada: un temperatura fresca i un cel completament detapat. I la muntanya, encara millor: el Puigmal.

A les 8 del matí sortim de casa amb el Joan i ens dirigim cap a la Cerdanya per trobar-nos amb la resta. Primer passem per St. Leocadie a recollir al Llorenç i a la Núria i aprofitem per fer un cafetó i posar-nos una mica al dia que fa molt de temps que no veia a la Núria (i el Joan encara més).

Inicialment hem quedat tots a les 9h a l’aparcament de les pistes d’esquí, però ja se sap quan hi ha una bona colla, sempre s’acaba sortint tard. En un cotxe venen la Tina i l’Enric des d’Olot, en un altre des de Sant Pierre des Forcats venen la Sara, la Maria, el Carles i el Jordi i en un tercer que arriba des de Barcelona, el Marc, el Jordi i la Neus. El Llorenç i la Núria són els que ho tenen més a tocar de casa. En total som 13 i les ganes de començar a pujar muntanya són immenses!

La primera gran sorpresa és la quantitat de cotxes que hi ha a l’aparcament quan hi arribem... potser hi ha més de 20 cotxes! Muntanya amunt només es veuen puntets negres pujant direcció el cim. Això significa que no som els únics ansiosos a fer la primera esquiada aprofitant la intensa nevada que ha caigut en els darrers dies. La muntanya té un aspecte que sembla en plena temporada d’esquí. Impressionant!

Passades les 10 del matí, estem a punt i comencem a fer camí (que no, a obrir traça, que n’hi ha per tots costats). La pujada la fem relaxadament, gaudint de les vistes de tota la Cerdanya envoltada de cims blancs, amb una cota de neu molt definida i bastant baixa. Fem algunes aturades per picar fruits secs, galetes i veure una mica d’aigua i per recuperar l’alè.

A mitja pujada, unes vistes increïbles cap al sud ens regalen la imatge de Montserrat en la llunyania, a través de les boires, sembla una foto de postal.

El cim està a tocar i sembla que per horari hi arribarem a l’hora de dinar.

A les 14h aproximadament arribem a dalt del Puigmal, amb unes vistes inacabables... el dia és nítid 100% i es pot veure fins on les muntanyes permeten. I el millor és que al cim pràcticament no bufa vent, tot i que la temperatura és baixa, s’hi està perfecte. La idea inicial és baixar i dinar a baix, però comencem a picar quatre coses i acabem entaulats! Quins cracks! I quin millor restaurant que aquest?

Avui, aprofitant que va ser el meu aniversari aquesta setmana, he pujat (amb l’ajuda del Joan) 2 ampolles de cava per fer un brindis i celebrar també la primera esquiada de la temporada: doble celebració! I a més el Llorenç m’ha portat un regalet... un pot de salsa de sandwich de la que menjàvem a Escòcia!!!!

Sense ser-ne conscient, els últims 3 aniversaris els he celebrat dalt d’una muntanya: els 25 anys al Pedraforca amb el meu tiet Jaume, menjant-nos un pastís; els 26 anys al Puigllançada amb els tiets, els cosins i el Quim i també amb pastís; i aquest any amb els esquís posats i amb una bona companyia i amb el xin xin dels gots de plàstic! Com m’agrada poder compartir aquests moments tan genials!

Gaudim de les vistes tant com podem però són quasi les 15h i decidim començar-nos a activar i baixar per no agafar les ombres de la muntanya. La baixada és simplement espectacular, diria que immillorable com a primera esquiada de l’any, ja que pensava que al ser la primera capa de neu rascaria els esquís per tots costats però ni una sola rascada. De lujuuuuu. La neu està impecable per l’hora que és.

Fem algunes parades de reagrupament, aprofitant per fer alguns vídeos i fotos, que s’ha d’immortalitzar el moment.

Quan arribem als cotxes guardem tot l’equip i la gent comença a marxar, cadascú cap a casa seva. El Llorenç ens ofereix un cafè a casa seva però només el nostre cotxe i l’altre cotxe guai es queda a fer uns últims riures a la casa acollidora que té el Llorenç.

A l’hora de marxar, el cel ens regala una posta de sol que posa fi a un dia perfecte!

27 anys!

2008-11-06T17:43:00.005+01:00

Avui és un dia especial, avui faig 27 anys! No és especial pel fet de fer un any més, sinó pel fet d'haver-me adonat que molta gent pensa en mi. Des de la primera felicitació, la més matinera de la Itzel, fins a la ultima hi ha hagut felicitacions per tots els medis... en persona, per sms, per telèfon, per internet (mail, gtalk, facebook, blog,...). M'he sentit realment molt acompanyat i estimat!

Una companya de feina em preguntava "com et sents amb un any més? ja t'acostes als 30, eh?" i la meva resposta l'ha sorprès. I és que em sento feliç de fer 1 any més, no pel fet de sumar-ne un més als 26, ja que considero que no hi ha diferència entre avui i ahir o demà, però crec que simbòlicament, sumar 1 any més vol dir fer reflexió de què ha sigut aquest any. Estic orgullós d'haver fet tot el què he fet... tants moments compartits, tants llocs visitats, tants riures, tants records... curses, viatges, sopars, bici, caminades, turisme, festes, esqui de muntanya,... M'alegra saber que no he perdut el temps, que he viscut un any intens, fent molt més del què m'hauria imaginat i deixant una llista de coses pendents que fa que el pròxim any tingui molts més reptes encara!

I per acabar-ho d'arrodonir, hem fet un sopar amb els amics de la universitat, per innaugurar el pis de l'Aurora al poble sec (que és xulíssim i la zona tb). Hem sigut 6 (l'Auri d'amfitriona, l'Anna i el David, la Judith, el Ferran i jo) i he fet el meu pròpi pastis d'aniversari, el meu primer pastís al microones, quin show!

El vespre ha tingut de tot i hem rigut molt, com sempre. Primer l'Aurora ens ha deleitat amb uns videos sorpresa de perfeccionament de les croquetes del Pep amb toc Brasileny. Quan ha arribat la comanda de pizza per internet "oído cocina!", el pastís encara estava una mica cru, però tot i la pressió no m'he posat nerviós i l'he acabat tranquil·lament i l'hem deixat al microones que s'anés fent mentre sopàvem.

Amb el "ding" hem vist que li faltava cocció i un extra de microones que no li farà mal! I amb tot, una mica de sopa de xocolata per acabar d'adornar el pastís de xocolata amb xocolata! "I serà bo?" ens preguntàvem... "No pot ser dolent de cap manera amb tanta xocolata" I les espelmes amb el 27 no han faltat! Ahh, i uns Lacassitos per donar-li un toc de color i de... xocolata, per si n'hi havia poca! I un ou kinder per l'Aurora com a organitzadora!

N'ha sobrat una petita ració que s'ha encarregat de finiquitar el Jorg quan ha arribat de comprar les verdures de la cooperativa! quin riure, ha portat cua el tema! Durant el sopar, el Ferran ens ha explicat la seva setmaneta de vacances amb activitats tant curioses com els esmorzars als hotels amb millors vistes de la ciutat... I el gran "colofón final" (paraules textuals de l'Anna) ha sigut l'actuació estelar del Said de Lost, com a cantant-ballarí de Bolliwood. Brutal!

Qui serà el següent a innaugurar el pis? La llista és llarga, però Judith recorda que si es canvia de pis no et poses al final de la cua d'innauguració, eh?

Petons per tots i gràcies per haver compartit un dia especial! Tant pels que m'he vist o els que m'heu felicitat per medis diversos...

Granada (II)

2008-11-02T16:48:00.002+01:00

Increïble... ni m'ho crec: primer diumenge des de... (ni me'n recordo) que no em llevo a les 5 del matí per anar a alguna cursa o anar a la muntanya! Un dia de treva no va malament, però clar no m'hauria pogut llevar a les 5 ni volent, perquè a aquelles hores encara estàvem contribuïnt al Putrum Putrum de la nit de Granada!

Són les 12h que a l'habitació del Juan hi comença a haver moviment... les primeres converses dels més matinadors (entre els que m'incloc jo, fa una mica de rabia, no?) comencen pausadament però es van esverant fins que tothom està ben despert! Estem més d'una hora dins del llit fins que fem el pas d'aixecar-nos i esmorzar alguna cosa! Són les 13:30h, una bona hora per esmorzar! Clar que hi ha qui encara s'hi torna a girar i a les 16h s'aixeca per esmorzar! Mare meva, quins horaris!!

I per esmorzar, acabem de fotre-li "hachazo" a les magdalenes de l'Arturo, que em vaig començar a cruspir ahir abans d'agafar el llit! jeje...

I de mica en mica tothom va fent la "puesta a punto" passant pel W.C., dutxa i com nous (com mola el sabó de l'Arturo, jeje)... i decidim anar a fer una volta per Granada per agafar gana per dinar, aprofitant que el dia és més favorable que ahir: fa solet!! Però no anem gaire lluny ja que algun il·luminat proposa "i perquè no anem a Sierra Nevada?"... Quina gran idea!!! Ens afanyem per veure-ho abans no marxi el sol, però això comporta que algú es quedi sense dutxar (i no miro a ningú... eh Marc?). Fem 2 cotxes i el Juan es queda a fer la maleta (que demà torna a la Pobla en cotxe) i no tindrà temps a la nit! Se li ha girat feina! Ens oferim a ajudar-lo perquè potser no en tindrà prou en una tarda per fer la bossa, però creu que se'n podrà sortir tot sol! Així la Gloria serà la taxista del cotxe del Juan i l'Arturo del seu... i cap amunt que fa pujada! Quin paissatge tan idil·líc... tot nevadíssim, hi ha un tou de neu al·lucinant, fins i tot hi ha cartells que fan falta cadenes, però no és el cas!

A més fot una rasca de campionat! Sort dels gorritus del Juan, que en té una bona col·lecció! Fem unes fotos i busquem un bar per fer un cafetó i entrar en calor, però una cosa porta a una altra i acabem entaulats i dinant com no podria ser d'altra forma! Algú proposa fer 1/2 pizza per cap però amb l'Arturo ens mirem i els acabem convencent que fem una pizza per cap! I clar, com que no s'acaben la seva, les hem d'ajudar! I què amics que som! Ja se sap que pels amics es fa tot...

I al mirar l'hora del rellotge, hi comença a haver els primers nervis... "que no arribarem a temps a l'aeroport", la Meritxell s'està posant nerviosa, però les paraules tranquil·litzadores del Marc "jo encara m'he de dutxar", no l'aconsegueixen relaxar! jeje... Però anem sobrats, tenim temps de passar per la casa del Juan i l'Arturo, que tan be ens ha acollit, preparar les motxilles, dutxar-se (qui ho ha de fer) i sortir cap a l'Aeroport. Ens acompanyen amb cotxe, quin detall!

Ens despedim d'ells i anem a fer el Check in. Be, les nenes l'han de fer que jo i el Marc, que som super previsors, ja tenim impreses les targetes per embarcar! Però com que anem sobrats de temps, les acompanyem a facturar perquè "mira que som bones persones, eh?".

I després de l'espera i els últims riures a la sala d'espera, ens avisen que toca embarcar! Al pujar a l'avió, l'espai per posar maletes està a tope i mentre jo ja estic assegut, sento la Font que s'exclama a una assistent de vol "no tengo espacio para la maleta" i jo de lluny (trencant el silenci) "que mala suerte" (en un to que em surt una mica borde) i m'emporto la mirada d'ira de l'hostessa, que no sap que ens coneixem... se li llegeix al pensament "que gilipollas éste tio"... jeje.

I finalment, l'avió s'enlaira, deixant enrera un cap de setmana meravellós, sense moments per aburrir-nos, amb una gran companyia i un sentiment comú d'haver aprofitat cada instant, compartit cada moment, sempre rient, sempre disfrutant! Gràcies a tots per aquest finde tan genial! S'ha de repetir!

Granada (I)

2008-11-01T10:17:00.007+01:00

Ens en tornem al sud! Granada ens espera i toca matinar una altra vegada. A les 5 del matí ja sona el despertador i es repeteix la mateixa història... el Marc fent "sorpresetes" pel passadís de casa meva, però amb la diferència és que jo també li faig un petit "regalet".

Avui hem descansat menys que l'altra vegada, ja que ahir a la nit vem anar a la Plaça del Rei a veure danses tradicionals (una mica de cultureta no va malament!). Va ser molt guapo, a veure si a la pròxima ens animem a dansar una mica... Però clar, anar a dormir a la 1h no és el millor quan t'has de llevar a les 5 del matí!

Doncs al què anàvem, després de la dutxa que ens ajuda a despertar-nos una mica més, ens n'anem cap a l'aeroport en taxi enmig del diluvi que està caient. I quina mala sort que tenim... arribem massa aviat a l'aeroport i ens hem d'esperar casi 1/2 hora... és que tot ens passa a nosaltres!

L'avió surt puntual, tot i el mal temps que està fent i arribem passades les 8 del matí a Granada on també fa un dia gris pero no plujós, de moment. Agafem el bus que ens deixa a l'estació d'autobusos on fem un cafetó mentre esperem al Juan i a la Glòria que ens venen a buscar. Quina il·lusió tornar-los a veure!! I ja té tela que ens haguem de retrobar a Granada, amb la Gloria feia 2 mesos que no ens haviem vist, des de passat l'estiu!

Anem cap a casa el Juan on hi ha la resta de la tropa (la Paula, la Font, la Bicis i la Cristina). Les nenes estan meitat pululant pel pis i meitat encara dormint i l'Arturo també. Quin camp de batalla que és l'habitació del Juan, amb els 3 matalassos hi dormirem 7 persones, l'Arturo gaudirà d'intimitat al seu llit i a algun escollit li tocarà dormir al matalàs inflable al menjador. Qui serà?

La gent es va activant i ens fotem un bon esmorzar per agafar forces fins a l'hora de dinar i anem a fer una volta per la ciutat que queda a 30-40 minuts caminant des de casa del Joan (que no queda precisament al centre), però que va be per petar la xerrada i posar-nos al dia de tot. Passant pels racons de la ciutat, em venen imatges al cap de quan vem venir la setmana santa passada a fer esquí de muntanya amb la Sandra, el Coll, el Javi i el Juan... quins records!

Arribem al barri de l'Albayzin i fem algunes fotos a l'Alhambra des del mirador de San Nicolàs i comença a plovinejar... i hem de canviar de plans. No tenim temps de tornar a casa, fer el dinar, dinar i anar a visitar l'Alhambra, "quina mala sort que tenim, és que tot ens passa a nosaltres!": ens haurem de quedar a fer unes tapes al centre.

Espectacular el tiberi que ens fotem i amb la panxa plena, fot una bona mandra anar a visitar l'Alhambra, una migdiada entraria millor però com que tenim la visita concertada... a l'Alhambra hi falta gent! Clar que el pobre Arturo es queda una mica amb les ganes perquè no li vem comprar entrada... (quanto cabrón!) La Font es posa les botes fent fotos, (que algú li requisi la càmara!!) Realment és espectacular i val molt la pena visitar-ho, però en un dia assolellat seria més bonic veure els jardins i passejar-hi! Al sortir podem disfrutar d'una exposició fotogràfica en un parc amb l'aigua com a tema central. Impressionant.

Tornant cap al centre morts de fred i amb la humitat calada als òssos, busquem un bar per entrar en calor. Anem al carrer de les teteries a pendre un te i menjar una crêppe i ens recuperem del fred. Moment de baixón... Anem cap al pis a descansar una estona abans d'anar a sopar i aixi agafar forces per la nit. Clar que els més valents no ho necessitem i anem a veure el Barça que juga contra el Malaga! Aguantem una part ja que el camp és un "patatal" i no val gaire la pena perdre el temps veient-lo... 1-4 i cap a casa!

A les 22h ens comencem a activar per sortir a sopar. Com costa movilitzar a tanta gent i tan lenta! (ei, és broma, eh?) S'apunten amb nosaltres 2 amigues de les nenes de rubí que estan estudiant a Granada i que, casualment, també coneixen al Marc i al Juan... (destí capritxós)

Acabem al Rebentaero i ens fotem un bon atracón (un altre), clar que ens va pels pèls perquè a les 12 ens fan fora! I ens acull un paio "gordito" perquè prenguem algo al seu bareto, però no ens fa gaire bona pinta perquè busquem algo amb musiqueta per ballar... "eh, que os pongo la música que queráis" i ja ens té a tots a dintre en un plis plas... el paio s'enrolla molt i ens serveix un munt de cervesa en un tub d'un metre i una aixeta per anar-li fotent. I a l'Arturo que el veu amb gana també li porta un pannini perquè es calmi... i mentrestant ens posem a jugar a un joc que teniem abandonat de fa anys i ens fem un fart de riure, un altre cop! Els del bar al·lucinen amb "los catalanes" i ens conviden a uns xupitos de ron miel (deliciosos)...

Sortint del bar, tenim alguns dilemes d'on anar però la lògica aplastant que sempre fem servir ens porta al Mae West (lo bueno en exceso puede ser maravilloso) on ningú ha estat i que acaba sent un gran encert! Clar que inicialment estem a la sala Molly Malone amb un ambient poc jove... (segons la web de la disco: Si pasas de los treinta, te apetece una marcha tranquila y codearte con gente interesante y con elegancia, tu sala es Molly Malone) però que ni tan sols ens n'adonem de l'ambient que ens montem nosaltres sols. La resta de la gent al·lucina més que nosaltres mateixos! quin riure! Crec que poques vegades hem fet una entrada tan èpica com aquí!

Més tard, passem a la sala gran i allà despleguem la resta del repertori... impressionant! Quins riures i quins records, feia moltíssim que no sortiem tots plegats i avui hem retrobat els millors moments de festa! I la càmara treu fum de tanta foto... a veure què en sortirà! Entre riure i riure, el Marc no ho veu gaire clar "no li surten els números" i l'Arturo que ho vol arreglar tot amb el cendrer, però només en tenim un (sempre es pot acabar a cops de cap, jejeje), i el segurata "gordito" ens va avisant que ens calmem o que ens fotrà fora... (i és que no deu acabar d'entendre que estiguem passant-nos-ho tant be), però passem d'ell i seguim a la nostra.

A les 6 sortim de la discoteca, que encara està a tope (increible la marxa de la gent d'aquí) i anem marcant retirada que estem fets pols d'un dia tan llarg... però intens! Excel·lent. Agafem els llits i caiem planxats... abans però, me'n vaig a la cuina per fer callar l'estómac que comença a roncar de gana: oita, unes magdalenes... nyam nyam... de qui serien? (merci Arturo) L'habitació del Juan està a tope i el pobre se sacrifica pel grup i dorm al menjador al matalàs inflable! Quin bon amic!

Pedraforca

2008-10-26T16:00:00.007+01:00

Després de més d'un any, he tornat al pedraforca! Quina il·lusió em feia pujar a aquesta muntanya que tants bons records em porta. Diria que és la meva primera muntanya, que vaig pujar per primer cop al 2002. Des de llavors no ha plout, mare meva! Ja n'hem fet de bones ja! I quins grans records per tot arreu on hem passat!

Ens llevem aviat, però aprofitant que hi ha hagut el canvi d'hora no fa tant mal. A les 6.30 del matí hem quedat (el meu pare i jo) a la vila amb el Quim, el Pep i l'Arnau i marxem cap a Saldes, d'última hora també s'afegeixen la Raquel, l'Adrià i el David. Comencem a caminar des del refugi Lluis Estassen i d'aquí per la via clàssica que puja pel coll del Verdet i grimpada fins al pollegó superior. A mig camí del Verdet fem algunes aturades tècniques per contemplar les vistes d'un dia radiant i una atmòsfera en absoluta quietud, ni una brisa, ni un soroll, una calma total. També mengem quatre ganyips que a la motxila màgica del Quim mai falten.

Al coll del Verdet fem una altra aturada i quan reprenem la marxa... sorpresa!! Trobem al Ricard i al Jordi que estan arribant amb uns amics. S'afegeixen amb nosaltres i acabem de passar la resta del matí junts.

A les 11h del matí ja som al cim del Pedraforca, a punt d'esmorzar! Sens dubte, el millor moment del dia... quin tiberi tan espectacular. No paren de sortir aliments de les motxilles, pa, coca, llonganissa, fuet, formatge,... i tot acompanyat d'un vinet que mai falta. De postres, unes galetes (de tots tipus) i més fruits secs. Com m'agrada això de la muntanya! I les vistes a l'horitzó no tenen fi, es veu nítidament tot l'entorn i fins a Montserrat i el Montseny sense gaires problemes. Magnífic.

Són les 12h i toca baixar. Quasi tots van per la via clàssica fins a l'enforcadura i d'aquí tartera avall, però uns quants decidim anar a fer el Calderer, que està a tocar i sempre és més emocionant: una mica de grimpadeta, algunes cordes i cadenes... i ja som a dalt! Des d'aquí la baixada és molt divertida, passant per una escletxa d'uns 50m que amb prou feines s'hi passa d'ample i no es poden fer gaires maniobres a dins. Impressionant.

Quan arribem a la tartera, toca el troç més divertit de tot... a saltar i a córrer que avall hi falta gent!! Quina suada, què divertit! Avui ho he enganxat per la banda bona i és fabulós! Arribem a baix ben suats i quan s'acaba el pedregam, agafem el caminet que ens porta un altre cop cap al refugi. I d'aqui cap a casa, excepte el Ricard i els seus amics que fan una aturada tècnica a Cal General, que la teca no falti! Salut.

Et trobaré a faltar

2008-10-24T10:31:00.002+02:00

Avui és un dia gris, un dia tapat, típic de tardor, però també és un dia trist. Tot just sortir al carrer m’he endut una terrible desil·lusió, una sorpresa que m’ha deixat glaçat: m’han robat la meva estimada bici! La meva companya inseparable de viatge diari. He compartit tants i tants moments amb tu que havia creat un vincle molt fort i, per això, et trobaré molt a faltar... 18 anys junts han donat per molt!

Hem recorregut milers de quilòmetres plegats, sempre procurant l’un per l’altre. T’he reparat moltes punxades i t’he fet algunes reparacions, a canvi m’has estalviat molt de temps en els desplaçaments per ciutat i molts diners en targetes de bus.

En tot aquest temps només alguns ensurts: una roda punxada mentre estaves lligada o un seient esparracat per algú que no tenia res millor a fer, un atropellament d’un cotxe que no va portar conseqüències greus, però pocs incidents per tot el temps que hem compartit.

Des dels dies que anava a la universitat amb el Llorenç (que em va iniciar en els desplaçaments en bici per la ciutat) cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit, amunt i avall, els desplaçaments per fer encarrecs o per anar a algun sopar amb els amics... fins els darrers anys fent cada dia dos cops el recorregut de casa a la feina i de la feina a casa i cada tarda de casa a Can Caralleu i viceversa... amb sol o núvols, en ple estiu o en mig del fred de l’hivern, de dia o de nit, amb vent, amb pluja, sempre amb la meva estimada!

Estic convençut que mai trauré tant rendiment en res que pugui tenir, està més que amortitzada però la buidor que sento és més sentimental que material.

Almenys espero que la persona que me l’ha robat, en faci ús responsable i que en tingui la mateixa cura que n’he tingut jo i que no quedi arraconada en qualsevol abocador de ferralla. Però crec que és esperar massa d'aquesta persona, d'algú que pot robar un valor tan important per algú altre i quedar tan taranquil... a vegades és odiós pensar en certs col·lectius de la societat on vivim! Per sort en aquest món hi ha més bones persones, i aquest fet fa que valgui la pena gaudir del què tenim i del qui ens envolta, que val molt la pena!

Et trobaré molt a faltar Giant! No en trobaré cap com tu!

Fins sempre!

XXI Duatló de Queralbs

2008-10-19T16:38:00.009+02:00

I per fi ha arribat el gran dia, el dia de la duatló per excel·lència, la XXI Duatló d'alta muntanya de Queralbs. Com cada dia que hi ha cursa, està garantida una bona matinada i l'hora, la de sempre: 5:15. Quin mal! Ens esperen 12km de BTT pujant 700m de Queralbs a Fontalba, 14km de running fins al cim del Puigmal (2913m) baixant per Núria i tornant a Fontalba i 12km de BTT per tornar a Queralbs.

Hem quedat amb el Ricard a les 6 del matí per anar sobrats de temps però ni així arribem be de temps, sinó tot el contrari... és força complicat trobar aparcament i quan ho aconseguim són les 7.15h i a les 8 comença la cursa!!! El Llorenç ja fa estona que ha arribat i pot fer més tranquil·lament que nosaltres. Mare meva, quin estrés! A part de recollir els dorsals hem de portar la bossa amb el material per la transició abans de 10 minuts si no volem haver-ho de pujar nosaltres a coll! Ens va pels pèls! Però entre preparar-nos, canviar-nos, col"locar-nos els dorsals, el xip,... són quasi les 8 i no estem al punt de sortida!

Arribem a la plaça on hi ha tots els corredors, al poble de Queralbs, i està tot a petar de gent. Hem d'entrar a la plaça per unes escales que donen a la part del darrera i clar... tenim més de 600 persones davant nostre! Quin drama, ja veig que avui serà un dia d'anar tranquil·lament! Res de fer un bon temps. Tenim la referència de l'any anterior però serà difícil millorar perquè amb el Joan vem fer un temps fabulós i, tot i sortir enrere, no estàvem tan mal situats com enguany.

A les 8 en punt estem a lloc i en pocs segons es dóna el tret de sortida. Coi què passa aquí? No em moc? passen més de 45 segons fins que les rodes comencen a girar... però anem tan lents i hi ha tanta gent que no puc posar els dos peus als pedals i passen uns 2 minuts fins que puc pujar a la bici i començar a pedalar. Que fort! Ja veig que hauré de recuperar el temps perdut! jeje...

La temperatura és perfecta i el dia s'aixeca radiant, res a veure amb la rasca que fotia l'any passat! L'inici és bastant complicat, havent d'esquivar a molts ciclistes, però mica en mica el grup es va estirant i cada vegada resulta més fàcil recuperar posicions. La pujada es fa duríssima, com sempre, però el ritme progressiu que he anat marcant em va de conya i el fet de sortir de darrera de tot és anímicament molt positiu ja que avanço molta gent i ningú em passa en tota la pujada. I de tant en tant, aixeco la vista de la roda per gaudir de la panoràmica de les curves que queden a sota i la densa boira enganxada al fons de la vall d'on venim! Magnífic... què feliç que sóc!

En arribar a la zona de transició, veig al Marc i l'Anna que estan animant i em donen una injecció d'energia extra, quina il·lusió veure una cara coneguda enmig de la multitud que crida el teu nom i t'encoratja a seguir patint a tope! A la zona de transició arribo en poc més d'una hora (rebaixant 4 minuts i mig el temps del 2007) i calculo que dels 100 primers, que no està gens malament per haver sortit dels últims, dec haver recuperat com 600 posicions!

La transició es fa força dura, canvi de musculatura i em foten un mal els glutis i els ronyons de la posició de la bici que flipo! Però a córrer s'ha dit, o s'intenta, ja que la pujada fins al cim del Puigmal és dreta de collons, toca patir encara una mica més! A davant nostre, en la direcció de la cima, la blancor de la lluna ressalta en el cel blau intens i encara m'agafen més ganes de patir! Recupero encara unes quantes posicions més, arribant al cim el 65è (segons em diu un home que va contant els corredors a mesura que passen). I una altra injecció de moral m'espera, ja que la Núria i la germana del Llorenç ens esperen al cim per donar-nos una dosi d'energia que no té preu! Qui no viu una experiència així, no es pot imaginar com n'és d'important un "vinga va Uri, que vas de puta mare!"...

Ara toca baixar fins a Núria, per un tram inicial molt dret i tècnic però que se'm dóna força be i, posteriorment, per un tram menys inclinat que permet trotar guai. Recupero encara unes quantes posicions i passo pel Santuari de Núria 40è. Això sí, em foto una galeta en una llosa humida que em queda el cul ben adolorit (i això que està en calent encara). Al pas per Núria penso: "això rutlla be", em sento fantàstic i el ritme de carrera és perfecte, però a la primera pujada després de deixar el Santuari, ja em començo a notar la musculatura que m'avisa que les primeres rampes estan al caure! jeje... Però novament, els ànims del Marc i l'Anna (que han vingut corrent des de Fontalba) em fan oblidar el dolor i el patiment i m'encoratgen tant que pujo més ràpid del què m'hauria imaginat! Són genials! A partir d’aquí ve un trencacames que faig tot sol, sense ningú a la vista per davant ni darrera. Arribo a Fontalba, amb un temps del segment de córrer per sota de les 2 hores, rebaixant 7 minuts el temps de l'any passat.

El més dur ja ha passat, ara 12km de baixada en BTT, però coneixent-me l'important és que em passi poca gent, que el darrer tram de baixada sempre és el que se'm dona pitjor (i sinó veieu la crònica de Vilallonga o de Bellmunt), però curiosament avui només m'avancen 2 persones! I això que he fet pitjor temps de baixada que l'any passat.

Finalment, acabo en 42a posició, millorant moltíssim el temps de l'any passat (quasi 12 minuts) i també la posició (47 posicions). Sembla increïble, tenint en compte que l'any passat vaig córrer juntament amb el Joan marcant el ritme entre els dos i vem fer una cursa que creiem immillorable, tampoc no he arribat a la duatló en el millor moment, que la sortida ha sigut molt complicada, sortint del darrera de tot, i tot i així, ha anat superbé! Estic molt content!

Al cap d'una estona arriben pràcticament junts el Llorenç i el Ricard, també molt contents per la cursa. El Llorenç també ha millorat respecte l'any passat i el Ricard (que debutava) ha patit l'últim tram de Núria a Fontalba, però tots som FINISHERS, que la duresa d'aquesta prova fa que el sol fet d'acabar sigui un mèrit!

En resum, una de les duatlons més emblemàtiques de tot el circuit amb un recorregut exigent però meravellós! Un dia magnífic, amb una temperatura perfecta per córrer, un solet agraït i unes boirines matinals que, amb els primers raigs de sol del dia, donaven un encant especial a la prova! I sobretot, uns ànims (a Fontalba, al Puigmal i a Núria) que no es poden pagar amb tots els diners del món! Moltes gràcies a tots!

I després d'això, un matí tan ben aprofitar i gaudit, qui se'n recorda del moment en que ha sonat el despertador?

I aquí va la comparativa de l'any passat i aquest:

	Total	BTT	RUN	BTT
2007	3:29:18	1:08:21	2:02:49	0:18:08
2008	3:18:34	1:03:46	1:55:46	0:19:02
DIF	0:10:44	0:04:35	0:07:03	0:00:54

Córdoba (II)

2008-10-05T17:59:00.005+02:00

Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí! Sona el despertador i no hi ha senyals de moviment... ningú aixeca l’orella del coixí! “Bon dia” dic... en un intent de guanyar-me la simpatia però ningú respon! Passats 10 minuts un segon intent “Núria, et dutxes?”. I rebo una petita senyal de vida: “pffff....” volent dir... que sí pesat, calla! (sembla que faci ràbia que al matí la gent sigui simpàtica, eh? doncs jo em llevo amb energia, tu!)

De mica en mica anem passant per torns a la dutxa... i en una horeta ho tenim enllestit! Al sortir de l’hotel, hem de pagar l’habitació, que creiem tenir pagada al fer la reserva per internet, però resulta que no. De fet ens n’adonem quan li criden l’atenció a la Cris al sortir per la porta “que no habéis pagado!” (quina vergonya! els hi estàvem fent un sinpa a la cara!)

Un cop passats els comptes (58€... xollo xollo!) anem cap a la Mezquita, que hi hem de ser abans de les 10 del matí que sinó haurem de pagar! Però... quan hi arribem... el segurata ens informa que “zólo éz de luné a zábado, ér domingo zé paga” toca’t els... però wenu, ara ja hem matinat, almenys aprofitarem el dia! Afluixem els 8 euros que ens claven per ser-hi només 30 minuts, que a les 10.30 hi ha missa i ens fan fora! És preciós, però es veu ràpid, encara ens sobra temps!

A les 10.30h arriba la Clàudia i anem a fer una volteta pel centre, amb prèvia aturada a un bar per esmorzar una deliciosa baguette amb pa amb tomàquet ratllat i pernil salat picat! De lujuuuuuuuu...

Un cop matada la gana, anem a voltar pel casc antic fins que es fa la una i parem a fer el got a una placeta, i fins que es fa l’hora de dinar. Per fi podem provar el finito de Córdoba del què tant havia sentit a parlar. Al Marc no li acaba de fer el pes, li mola més el tinto con limón de la Clàudia.

En 3 o 4 hores que portem voltant pel centre ja estem asseguts a taula un altre cop! I ja en van 3! Ara però, dinant a un restaurant! Quina vidorra d’esportista d’elit. Ara entenc perquè el Joan i l’Arturo van tornar a Granada a entrenar, que seguint el nostre ritme no rendirien gaire! jeje... (I no és maco això?)

Avui l’hem clavat perquè el dinar està boníssim... i el passem rient, en la línia de tot el cap de setmana!

I al sortir del restaurant, decidim agafar el cotxe amb una política molt catalana: “si tenim la gasolina pagada, millor gastar-la tota, no?” i apa... a fer quilòmetres s’ha dit! Anem fins a l’embalse de Guadalmellato, al nordest de la ciutat. La carretera és xulíssima, sense cotxes i sense línia divisòria. Cada vegada és més estreta, sort que no venen cotxes de cara. Després de molta pressió “fins on penses anar?” decidim parar a un “apeadero” per maniobrar i fer mitja volta, però a la radio sona una cançó del nou disc de Celtas Cortos, que s’apodera de nosaltres, embogim... i ens posem a ballar al mig de la carretera, com si anéssim mig torrats! Moment espontani, magnífic, d’aquells que només passen quan no et pares a pensar i et deixes portar! (hi ha constància gràcies al vídeo que va fer la Núria! si descobreixo com penjar-lo potser el poso al blog...)

De tornada encara ens aturem a un altre pantà, l’embalse de San Rafael de Navallana on trobem un racó ben tranquil que convida a quedar-s’hi tota la tarda, però tenim un avió que ens espera (o no!), tot i que per ganes de tots ja ens quedaríem uns dies més que això és vida! Sessió de fotos aprofitant la llum de mitja tarda i cap a Córdoba a acompanyar la Clàudia a casa.

Després d’una ruta turística per carrerons gracies a les indicacions del gps, arribem a casa seva i ens acomiadem, posant d’aquesta manera fi a la nostra primera visita (que esperem que no la última) a Córdoba. Ha set un cap de setmana molt exprimit, tot i el poc temps de què disposàvem, sense tenir grans plans no hem parat ni de fer coses, ni de menjar, ni de riure, ni de compartir bons moments, bones companyies,... un record més per guardar dins nostre!

La tornada a Granada es fa força ràpida (eh Marc?), retallant el temps estimat d’arribada a l’aeroport del gps... Quan hi arribem, ja hi ha el Colomer que ha arribat fa mitja horeta i també el Joan, l’Arturo i el Julio que ens han vingut a acomiadar!

Uns marxem, uns arriben, uns es queden... cadascú amb el seu camí, seguint el seu destí. Però després de 2 dies tant especials com ho han sigut els d’aquest cap de setmana, compartint tant bons moments, veient la felicitat conseqüència de la nostra visita d’una amiga, la Clàudia, que tenim tan lluny però alhora tan a prop, un s’adona que la vida està plena de petits moments que no tenen preu i que només es viuen així amb gent tan especial com ho són els amics! I el més important de tot, s’ha de saber-los viure quan passen, saber-los valorar, perquè mai se sap quan es podran repetir. El què està clar és que les ganes de tornar les tenim i al mes de Febrer o Març, que tremoli Córdoba, que els catalans tornarem a fer expedició!

Una abraçada a tots els que heu compartit aquest cap de setmana amb mi i una de més especial per la Clàudia que segur que tindrà molta sort en aquesta etapa a Andalusia!

Córdoba (I)

2008-10-04T12:01:00.008+02:00

I ha arribat el gran dia: ens n’anem a Córdoba a visitar a la Clàudia! A les 5 del matí ja sona el despertador i tenim el temps cronometrat. Amb la música de la radio sonant per fer més fàcil (o menys dur) el moment, aprofito per afaitar-me mentre el Marc (que s’ha quedat a dormir a casa) apareix pel passadís “dansant” i fent-me una sorpreseta (pronunciat amb vocals neutres)... ja comencem el dia rient!

Agafem un taxi i, passem a recollir a la Núria de camí cap a l’aeroport, aprofitant que casa seva queda de camí a tot arreu. Tot surt rodó... arribem “on time”, passem el control de seguretat (que encara no entenc com li deixen passar la maleta al Marc amb 4 fulles d’afaitar, l’altra pregunta seria... i perquè coi en vol 4?), i pugem a l’avió, sense entretenir-nos enlloc i ens sobren com a màxim 10 minuts... “al llímit”

A Granada ja ens espera la Cris, que ha volat des de Girona amb Ryanair, llevant-se a les 3 del matí. A les 8.15h ja estem a punt per agafar el cotxe de lloguer... que només ens ha costat 58€ per 4 dies, clar que el què no sabíem és que s’ha de pagar tot el dipòsit per 75€ i que l’hem de tornar buit (o el més buit possible). Be, almenys tenim un “clase superior” Seat Leon i no un 207 com havíem contractat. “no es un Mercedes, pero ya servirá”.

I apalin... autopista i manta! Com a catalans que som, volíem agafar nacional però hem recordat que som a Andalusia i aquí no es paguen les autopistes: “de lujuuuuu!”. Un parell d’hores de carretera i som a Córdoba, però a mig camí decidim parar a fer algo important: esmorzar. Ens aturem a un poblet anomenat El Tejar on mengem uns entrepans si més no immensos. Ara sí que començo a ser persona!

Abans de les 12h arribem a Córdoba, casualment entrem per l’avinguda de Cadis, on tenim l’hotel on dormirem: l’hotel Mariano (“quin nom tan xistós” diu la Cris) d’una estrella, a 800m del centre. Només veure’l ja ens agafa un altre atac de riure. Però com que encara no ens poden donar l’habitació decidim deixar el cotxe i anar a peu fins al centre. L’hotel té un aparcament privat al soterrani de dimensions... be, deixem-ho en que té aparcament privat que queda millor! Primers moments de tensió: la feinada per aparcar que té el Marc és directament proporcional a la foscor de l’aparcament... però be, amb unes 10 maniobres ja ho té fet. És un professional!

Marxem caminant en direcció la Mezquita per fer temps mentre esperem que la Clàudia acabi l’entrenament matinal. Un cop creuat el pont romànic, entrem al casc antic i ja ens assalten unes gitanes amb uns branquillons de romaní “es un regalo” i pam... ja ens han liat. Ens agafa una gitana a cada un i ens foten un rollo que pa qué... ens llegeixen la mà (només a la Cris li encerten) i després el protocol: “dentro de 3 días, tienes que quemar esta rama i pronunciar mi nombre, me llamo María, juralo por mi hijo (tocant-se la panxa)” i bla bla bla... en resum que “la suerte se paga” i les monedes “dan mala suerte”... o sigui que la Cris ja afluixa un bitllet perquè li prometen que “te devolvemos cambio” i ja l’ha vist prou! (I no és macu això?)... (i ara que escric la crònica m’he enrecordat que ahir vaig fer la rentadora i el branquilló de romaní estava a la butxaca dels pantalons, servirà haver-ho passat per la rentadora enlloc de fotre-li foc?)

Entrant al pati dels tarongers de la Mezquita, ens esperem asseguts a un muret i finalment arriba la Clàudia!!! ueeee... quina il·lusió tornar-la a veure! Ella s’emporta una bona sorpresa quan veu a la Núria, que no sabia que venia, i també al no veure al Colomer, que no ha pogut venir perquè tenia una fira a Girona.

Fem una volta pel centre i, quan la calor comença a apretar, parem a fer un refresc a una placeta molt acollidora! Que fort, la nit passada a la Pobla va glaçar i aquí necessitem pantalons curts, sort que la Clàudia em farà un préstec!

D’allà anem cap a casa seva i ens indica un lloc on dinarem be. I tant que sí, tapeo tapeo! (que bones que són les migues i també el salmorejo i... tot). Després de dinar la passem a recollir un altre cop per anar a fer un cafè abans del partit, que és a les 18.30h.

Abans del partit decidim anar a “saludar” als de l’hotel i deixar els trastos a l’habitació! Primera sorpresa grata: l’habitació és..... “de luuuuuujuuuuuu”. I per només 14,5€ per barba! 3 hurras pel Mariano! hip hip hurra, hip hip hurra, hip hip hurra...

Arribem un altre cop al pavelló, just quan surten les jugadores al terreny de joc. I comença el partit... que no en relataré la crònica perquè la podeu llegir a la web del Córdoba FS. Però se’ls hi han escapat 3 punts que tenien lligats amb el 3-0 de la mitja part.

Abans que acabi la primera part, arriben el Joan i l’Arturo des de Granada, que tenien entrenament al matí i aprofitem per posar-nos una mica al dia durant la mitja part. A la graderia també trobem una noia catalana, la Susi, que havia jugat amb la Clàudia al Gironella... xip xap.

Després del partit anem a sopar tots plegats a la terrassa d’un bar, on un nen (un poco cabrón) li treu la cadira de la seva mare just quan aquesta anava a seure... la cara del nen després de la bronca que li cau és boníssima! També el Marc fa ús per partida doble del lavabo del bar del costat... “ja em semblava que em miraven malament”... Ja només falta el gelat.

Després del sopar, anem a un pub autèntic on porten les cerveses en galledes plenes de gel i així t’estalvies d’aixecar-te quan s’acaba la ronda! “aquí no tindran gelats, oi?”. Veiem els darrers minuts del Barça–Atlético (6-1 i partit antològic, segons ens expliquen), però que en cap moment hem tingut temptacions de veure, perquè la companyia és tan bona que per molt partit del segle que estigui sent... com diria l’abuelita “lo primero es antes”.

Al sortir del pub, se’ns gira una mica i aprofitant la música d’un cotxe supertunning neng... ens posem a ballar a l’acera i tothom qui ens veu es queda flipant... aiii, què seria la vida sense aquests moments espontanis?

Han passat tantes hores des que ens hem llevat, que hi ha coses que em sembla que fa dies que les hem viscut, com lo de les gitanes! Malparides!

I ara cap a l’hotel Mariano (excepte la Clàudia que se’n va a casa), que demà hem de matinar per veure la Mezquita, que diuen que abans de les 10 del matí és gratuït entrar-hi! Què hi farem, som catalans! El Joan ens acosta a l’hotel en cotxe. Anem tots 4 al darrera amb l’Arturo de copilot cantant-li els semàfors vermells que es van interposant al nostre camí... “rojo”, “vermell voldràs dir?” i jo al darrera, entre foto i foto, indicant-li el camí... “a la dreta”, però hi ha qui s’interposa en les indicacions “no el distreguis que està conduint!”... ja hi tornem a ser, vinga riure, és que això és una bogeria! Us estimo, amics!

Torneig de 4 hores de tenis

2008-09-30T12:11:00.000+02:00

El pròxim dissabte 11 d'Octubre, de les 9:30 a les 13:30, se celebrarà a la pista del Club de Tenis Lillet, la segona edició de les 4h de tenis en modalitat de dobles, organitzat pel club i amb inscripció completament gratuïta. Us hi esperem a tots!

Els interessats poseu-vos en contacte amb el Lluís Pons, el Jaume Cunill o el Joan Cunill, o un servidor.

2n Concurs de fotografies de bolets

2008-09-27T11:57:00.002+02:00

I per segon any, a la Pobla s'ha celebrat el concurs de fotografia de bolets. I tot i tenir un casament al migdia, hem matinat per fer quatre fotos per la zona dels rasos de Tubau i tornar a ser a les 12h al centre cívic per entregar les fotos fetes. Hem sortit el Quim i jo, amb poca mentalitat de trobar bolets per fotografiar perquè encara no ha començat plenament la temporada, però només aparcar el cotxe ja hem trobat un pinatell inmens i un munt més de bolets de tots tipus... Hem fet unes fotos força bones, però sobretot ens ho hem passat de conya, com sempre! Gaudint de la natura i la frescor de les primeres hores del matí i d'un dia més a la muntanya. I d'un esmorzar amb vistes privilegiades del Puigllançada just al nostre davant, asseguts en l'únic raconet on toca el sol. Senzillament fabulós!

I clar... no tot podia ser perfecte. Quan un es prepara per sortir a fer fotos, el primer que ha de fer és comprovar que la càmera tingui bateria. Doncs no, jo com un pallús... no ho he fet i després de la 4a o 5a foto, ja no n'he pogut fer més! M'ha fet una mica de ràbia perquè fa poc que tinc la nova càmera i em venia de gust de provar-la amb tranquil·litat, però no ha pogut ser!

De totes formes, la càmera del Quim fa unes fotos magnífiques, i sinó vegeu la foto que ha guanyat el primer premi d'enguany:

Duatló de Bellmunt

2008-09-21T11:42:00.007+02:00

I vinga... segona duatló de la temporada! Èxit absolut amb més de 250 inscrits! Avui toca recórrer 28km (8 BTT + 10 a peu + 10 BTT) i un desnivell de 1.300m.

La cosa comença com sempre... llevant-nos moooooolt aviat! A les 6.30h sortim de la Pobla amb dos cotxes, un amb el Ricard i la Sibi (que es quedaran a passar el dia per Osona) i jo amb el meu. A la plaça ja trobem l'Oscar, que se'n va a fer una pedalada cap al Bages, i és que els bojos que fem aquestes sempre acabem sent els mateixos!

A Sant Pere de Torelló ja està tot a punt des de primera hora, l'entrega de dorsals i tot el necessari per fer la prova. La gent des de ben aviat comença a agafar posicions i nosaltres no volem ser menys, però avui anem una mica justos de temps i no podem fer dues coses molt importants: escalfar i anar al lavabo. Espero que no ens passi factura!

I a les 9 puntuals, després del tradicional brieffing, es dona la sortida que, com sempre, és rapidíssima! Costa seguir el ritme però aviat comença la pujada i tot es posa al seu lloc. Avui és un dia gris i mig emboirat, potser és per això que em sento una mica apàtic, el Ricard també. Però amb les primeres gotes de suor (que no tarden en aparèixer) desapareix la mandra i ens posem mans a l'obra o millor dit: peus al pedal!

La pujada sense treva que porta al Santuari de Bellmunt és d'aquelles que no s'obliden: duríssima! Com tampoc s'oblida l'arribada a dalt on un munt de gent està animant sense parar a tots els ciclistes que passem! Fins i tot se'm posa la pell de gallina, em recorda als mítics ports del Tour on la gent s'aparta a mesura que passem els ciclistes. És senzillament increïble!

En arribar a la primera transició, una dona de l'ornganització em dóna un cop de mà obrint la bossa on tinc les bambes, fent-me guanyar uns valuosos segons.... i plas, començo a córrer. El primer tram és una dura baixada molt tècnica on avanço a molta gent, però de cop m'adonon que hi ha alguna cosa rara.... merda, encara porto el casc posat! No m'he enrecordat de deixar-lo a la bici i ara no pujaré a deixar-lo, tocarà córrer amb ell! jeje...

Hi ha alguns trams ràpids de pista i asfalt en baixada on els més atletes m'avancen, però de nou els torno a passar en els trams de pujada i baixades tècniques... com sempre és el segment que se'm dóna millor i és on recupero més posions. A la pujada final al Santuari faig una autèntica avançada de gent i és que anem bastant junts! Passo d'anar 44è a la primera pujada en bici, a 14è quan torno a arribar a Bellmunt. Espectacular!

Ara toca baixar i la meva incògnita és saber quanta gent m'avançarà, perquè baixant sóc horrorós i a més avui toca baixada tècnica, és a dir, pitjor encara! 1, 2, 3... van passant i en total m'avancen 17 persones! Al final ja m'ho agafo rient!

I també es repeteix una altra jugada... creuant un riu... plafff! i això que m'havien avisat que als passos per les rieres anés en compte! I ho he fet, el què passa és que les lloses de pedra amb un dit d'aigua i algues i fangs... no tenen pietat de ningú. I jo he llepat! Almenys no m'he fet mal i puc seguir! I un paio que filmava s'ha posat les botes, ja té vídeo per "vídeos de primera"... (des d'aqui faig una crida a aquest filmo-aficionat, que si llegeix això m'envii una còpia, que jo també vull riure!)

L'arribada al poble és després d'un pujadot i, com que de forces no me'n falten, faig un esforç per atrapar uns que tinc a tiro i recupero dues posicions a falta de pocs metres per meta! Excel·lent. Estic molt content perquè la cursa ha anat bé, el què passa és el de sempre, que aquest tipus de duatlons són molt específiques per ciclistes i s'ha de pencar molt al segment de córrer per fer uns resultats decents! Però he gaudit molt i la organització ha sigut magnífica i el millor de tot és que les dues coses que no hem fet abans de la cursa no ens han passat factura! Ni rampes a les cames ni apretons a l'estómac. ;)

Finalment, 31a posició i 2h17'33" i el Ricard 136a posició en 2h48'21".

L'anècdota del dia: quan m'han donat la samarreta ha resultat ser una talla L i jo havia demnat la M. He insistit i insistit (fins a 4 o 5 cops ho he anat a demanar) fins que ho he aconseguit. Quan ja tothom tenia la talla assignada, veient que sobraven algunes talles, m'han fet el canvi! Però fent els estiraments, a un racó, m'he oblidat la bossa amb el mallot! Ara, ni M ni L, cap a casa sense obsequi! :((

Lluna plena de Setembre

2008-09-15T16:02:00.001+02:00

Molts cops una imatge val més que mil paraules... Ahir a la nit, abans de marxar de la Pobla, vaig poder disfrutar de l'espectacular imatge de la lluna plena sortint sobre el Catllaràs.

II Clàssica a l'Olla de Núria

2008-09-14T20:29:00.002+02:00

I un altre diumenge matinant... diria que si programés el despertador pels diumenges a les 5:15 seria un bon encert!

A les 7.30h surt el primer cremallera cap a Núria i abans d'agafar-lo ja ens informen que és obligatori l'ús del paravent, que sinó ni tan sols podrem començar la cursa. Al santuari estem a 3ºC, però la temperatura de sensació és inferior degut al fort vent que bufa.

Després de la recollida de dorsals ens reuneixen a l'auditori i fan el brieffing explicatiu. Inicialment estan previstes 2 curses, la clàssica i la popular. La primera amb 300 inscrits, i un recorregut de 21km i quasi 2000m de desnivell positiu, mentre que a la segona, amb la meitat de distància, hi ha unes 50 persones apuntades.

Ens informen de les dures condicions hivernals que ens trobarem, que a les cotes superiors bufa molt fort el vent (superant els 50km/h), que en tots els punts de control hi ha l'aigua dels avituallaments completament glaçada, que les temperatures de sensació en els cims són d'uns -8ºC i que en una part del recorregut han desaparegut les banderoles que indiquen el camí. En resum, un panorama poc encoratgedor!

Veient les premisses, es decideix retallar la cursa clàssica i tothom farà la curta: pujada fins al puigmal, carena fins al coll de finestrelles i retorn fins a Núria, sempre i quan no empitjori el temps.

Amb cert retard, comença la cursa i ho fem tots de cop: homes, dones i de totes les categories. Un total de 350 atletes o millor dit... sonats!

La pujada des de Núria fins al Puigmal es fa per l'Ortigà, un camí que no havia fet abans i que té un pendent duríssim: en el 1r quilòmetre ja guanyem 600m de desnivell i a partir d'aquí la cosa planeja una mica més fins al cim del Puigmal. En el primer punt de control ens avisen que de moment la cursa tira endavant però les condicions són extremes, un fred horrorós combinat amb un vent que amb prou feines et permet mantenir-te de peu, obliga a fer un esforç extraordinari. En els passos per les carenes el vent em deixa la cara sense sensiblitat i més que intentar mantenir un ritme de carrera és intentar mantenir-se dret!

Passat el primer control, tothom segueix el corredor del seu davant i això porta a que un grup nombrós de corredors ens perdem, ajudats per la boira que comença a fer acte de presència. Per sort retrobem el camí i aconseguim recuperar la traça en direcció al Puigmal. Però uns 150m abans de fer cim, trobem als organitzadors que ens comuniquen que la prova queda suspesa, i que fem mitja volta per el mateix camí on hem pujat. Inclús trobo un noi amb pantalons d'atletisme i màniga curta que ha perdut el tacte a les mans i no pot ni obrir la cremallera del paravent per posar-se'l. Li dono un cop de mà i seguim baixant.

Tornem tots cap a Núria corrent, més per les ganes d'arribar i pendre algo calent que no per fer un bon temps! Recollim els obsequis i, després de l'entrega de trofeus, tornem cap a Queralbs amb el cremallera, i cap a casa a dinar!

Un dia més a la muntanya, que ens torna a demostrar que la climatiologia és qui té l'última paraula a l'hora de decidir si podem pujar o no! A vegades podem pensar que ho podem aconseguir tot però la natura ens demostra que no sempre és així.

Diada al massís del Garraf

2008-09-11T11:55:00.003+02:00

Quina diada més diferent que ha sigut la d'aquest any! Amb el Ferran i la Judith hem anat a passar el dia pel Parc Natual del Garraf, seguint les indicacions d'una ruta del Palau Robert.

A les 10h del matí sortim de Barcelona en direcció a Port Ginesta on s'inicia el recorregut marcat. Des d'allà, pujant per una carretera curvada i amb bones rampes, ens dirigim fins a la Pleta, una masia habilitada com a punt d'informació del parc natural. És sorprenent perquè en poca estona, hem passat de soroll del trànsit de la C-31 a la tranquil·litat absouta del parc, amb vistes inacabables a turons amb típica vegetació mediterrània i amb unes vistes magnífiques sobre el Mediterrani.

A la caseta del parc, ens atén un senyor molt trempat, el Pitu Linares, que ens indica les possiblitats que tenim. Carai, hi ha més cosa de la què pensavem! I el més curiós de tot és quan ens compara un poble per on passarem amb Castellar de N'Hug..."no sé si ho coneixeu?" ens pregunta... "osti, jo sóc d'allà" li dic... i l'home tot sorprès em respon "doncs jo fa 20 anys que tinc una casa a La Pobla de Lillet"... "be, en realitat sóc de La Pobla, no de Castellar!". Ja li hem caigut bé! Curiós que a tot arreu on vaig, trobo algú amb casa a La Pobla! A Escòcia ens va passar el mateix!

Seguim el camí fins al Pla de Querol on aparquem el cotxe per fer una caminadeta fins a La Morella, amb 594,6m (segons el mapa, que fins i tot dóna l'alçada en decimals), un turonet de molt fàcil accés i amb molt bones vistes! En una horeta ho tenim fet (anada, parada al cim i tornada), ideal per estirar les cames i fer una mica de gana!

Quan tornem al cotxe, l'estómac comença a demanar teca i decidim arribar fins a Olivella per menjar alguna coseta... Què carai, per fotre'ns un bon dinar! Però abans ens aturem al monestir budista que hi ha a la Plana Novella i que ens ve de pas, però que el veiem tan turístic que hi fem una visita llampec! Ja que amb tanta gent el lloc perd bona part de l'encant que podria tenir!

A Olivella hi ha poca cosa per veure... són 4 cases contades, una església, la casa de la vila i el restaurant. Almenys hi ha restaurant! El porten un parell de francesos que fan molt riure i amb l'accén afrancesat que gasten! El dinar és molt bo però portem els calers justos i patim una mica si ens arribarà per poder pagar... però al final els Déus s'alien a favor nostre i ho salvem! Això que ens hem arriscat molt demanant un plat de patés i cafès, però el Ferran ho salva amb una moneda d'euro que té al cotxe, que és just el què ens falta per acabar de pagar el compte.

Després de dinar, agafem una pista forestal amb alguns trams en força mal estat. Només falta cridar el mal temps per demostrar que Murphi existeix: "osti Ferran, aquest cotxe és força alt... no? encara no hem rascat"... i prassss, toma rascada als baixos! Res greu!

Al cap d'un rato de pista, parem a unes vinyes a recollir raïm per berenar... i seguim direcció Sitges, on hi arribem per la mateixa pista forestal d'on venim. Apareixem darrera d'un Caprabo, deixant la tranqulitat de tot un matí enrera per aparèixer enmig de la civilització... Ja tenia raó el Pitu: "hi haurà llocs per on passareu que faran que us preguntareu... on soc?"

La tarda la passem a la platja prenent el solet i fent el meu segon bany de la temporada!! Després a fer una volteta pel passeig, arribem al casc antic on fem una clara abans no marxem de nou cap a Barcelona.

En resum, un dia fantàstic, molt diferent la rutina habituat i els 3 cohincidim en que s'ha de repetir algo així!

PD. No tenim foto de quan arribem a Barcelona i, al Carrer Urgell, trobem un cotxe en contra direcció pel carril central del carrer i quan se n'adona de que l'ha liat, es posa a fer marxa enrera bastant descontroladament, carrer amunt i quasi rasca amb un cotxe que està aturat al semàfor. La dona no fa gaire cara de preocupada i no sembla que perdi la calma i segueix fumant tranquil·lament com si res! Hi ha gent que no sé en quin món viu!

Primera duatló de la temporada

2008-09-07T13:00:00.009+02:00

5.30h sona el despertador. Bufff, quina son! Però no tardem en activar-nos, sabem que avui toca una bona matxacada: la duatló de Vilallonga de Ter ens espera! Inicialment haviem de participar-hi el Juan, l'Arturo i jo, però hi ha hagut canvi de plans d'última hora i només hi vaig jo. Afortunadament, aquests dies hi ha el Javi (un amic d'Almeria) a casa i com que també és un matxaca de l'esport, decideix participar en nom del Juan. "una vez que vengo a Catalunya, me apunto a lo que sea" A més el tio competeix específicament en triatló i està fort com un toro, estic convençut que fotrà canya! El què no s'imagina és que el nostre territori és "lleugerament" més costerut que la zona d'andalusia... jeje.

A les 6 sortim de casa, ja que tenim més d'una hora de camí i entre les 7 i les 8 hem de ser a Vilallonga per deixar el material per la zona de transició. Arribem molt be de temps i fem les gestions corresponents (recollida de dorsal, de xip, entrega de material, descarregada d'estómac...) Un dia fantàstic ens espera: sol radiant i temperatura ideal per a competir, clar que el Javi pensa "que hace un frío que te cagas"... i és que aquests del sud no estan acostumats a la fresqueta matinal del pre-pirineu.

Abans de començar, fem una mica d'escalfament per la carretera que va a Vallter, però veient que la gent es va preparant a la sortida, decidim anar agafant posicions per no sortir a la última fila. A les 8.45 ja estem situats i esperant que es doni la sortida amb els altres 300 corredors inscrits. Ens informen per megafonia que els 2 primers quilòmetres són neutralitzats i que la cursa comença just passat el pont de Tregurà. No em queda gaire clar si en aquests 2km hem de pedalar tranquils o anar a sac de bon inici... de seguida em marxen els interrogants...

Comença la cursa i la gent surt a sac! Tocarà apretar-se de valent només començar, ja que la sortida és molt ràpida i em costa agafar el meu ritme. Després d'aquests 2km de pla, comença la pujada de veritat i la gent treu el peu de l'accelerador. Aqui començo a recuperar algunes posicions i cadascú se situa allà on pot, perquè l'asfalt s'acaba i comença una pujada dreta amb herba i pedres i molta humitat. El primer del "pelotón" no pot seguir pedalant i ha de baixar de la bici, la qual cosa obliga a la resta a fer-ho perquè no es pot adelantar, quina putada: hem de pujar un bon troç empenyent la bici. Els bessons em treuen fum! El Javi està al·lucinant amb la duresa de la prova i això encara no és res...

A partir d'aqui, la pista millora i, tot i tenir bastant pendent, no fa falta tècnica per arribar a la transició. Tinc bones sensacions a les cames i el tram a peu comença... duríssim! Una rampa on és impossible córrer (i sinó, pregunteu-li al Javi, que flipa amb la pujada) ens espera i la filera de duatletes caminant amb les mans als genolls m'indica que la cosa serà més dura del què em pensava. En el primer tram de pujada, que ens condueix al primer cim, el puig de Fontlletera, avanço a 4 o 5 persones i faig cim en 1h47 (és la única referència que en tinc perquè avui no tinc el pulsòmetre). A partir d'aquí toca baixada tècnica fins al refugi de Coma de Vaca i de nou toca pujar fins al Balandrau, per baixar de nou fins a la zona de transició. En el segment de running he avançat unes 10 o 12 persones, però sóc conscient que ara toca patir, i molt, per mantenir la 22a posició que tinc quan pujo de nou a la bici. Toca baixar i ja sé que baixant sóc un paquet! Generalment m'avança molta gent.

La segona fase de bici comença amb uns quilòmetres de pla, que avanço bastant ràpid fins que, a falta de 500m pel coll, m'agafa una rampa al quadríceps esquerra que m'impedeix pedalar. Solució: treure el peu de pedal i pedalar amb la cama dreta! Em veig obligat a baixar una mica el ritme però aconsegueixo arribar al coll. D'aquí tot baixada, o això és el que em pensava... perquè encara falten algunes pujades! Almenys m'han passat les rampes i puc tornar a pedalar amb les dues cames! jeje...

Finalment arriba la baixada tècnica, molt inclinada i perillosa. Els frens s'escalfen i les pastilles s'endureixen tant que pràcticament no em frena la bici i he de baixar molt lentament. Em passen varis corredors, però no em sorprèn perquè baixo molt lent i els altres van a sac! Al final de la baixada, a falta de 2km per meta, em passa una altra desgràcia: creuant un riu me'n vaig a l'aigua i la cadena queda encallada al desviador davanter. No la puc posar a lloc i, per tant, no puc pedalar!!! I ja hi tornem a ser... a córrer s'ha dit! Em toca empènyer la bici en plans i pujades i aprofito els pendents en les poques baixades que queden. L'arribada a la meta és per riure, jo i bici corrent de costat! El paio que amenitza la cursa fins i tot m'entrevista quan passo la meta i la gent em rep amb una gran ovació. Almenys he arribat sencer, tot i que, hauria pogut quedar millor classificat si no hagués tingut tants problemes, però és lo que té la competició... sempre passen coses! És inevitable! S'ha de saber acceptar! I mirant-ho positivament, almenys no m'he fet res greu! Això sí, tinc mig cos adolorit entre el dolor muscular de les cames i els cops de la caiguda!

Finalment, he fet 3h26'38" i una meritòria 30a posició! El Javi amb 3h49'27" ha quedat 70è.

Festa Major de Vilafranca

2008-08-31T10:07:00.003+02:00

Ja fa temps que el Llorenç me'n parlava i tenia pendent anar a la festa major de Vilafranca i per fi hi he tret el cap. Llàstima que tenia el matí del dissabte ocupat i em vaig perdre l'actuació castellera del dissabte al migdia que es veu que va ser molt guapa (i a més, hi havia el Ferran, l'Anna i el David), però el cas és que la part de la festa que he vist, l'he distrutat intensament. La veritat és que una festa tan arrelada com aquesta, amb tanta tradició i implicació popular, és difícil de trobar-la a pocs llocs i gracies a la gent de Vilafranca, l'he viscut de ben a prop. En alguns aspectes, salvant les distàncies, m'ha recordat molt a l'esperit de la Patum.

A les 20h, puntual com havíem quedat, em presento a casa del Llorenç i la Núria i sense temps per perdre anem cap al centre de la festa a veure la processó que culmina a la basílica. I de fet, som uns privilegiats perquè podem veure la processó (balls de més de 15 o 16 comparses, amb el ball de trabucaires, de pastorets i bastoners dels més espectaculars) des d'un balcó d'uns coneguts seus, fins que passa el ball de gitanes i ens hi enganxem per anar fins a la basílica per veure l'entrada del Sant Fèlix. Moment àlgid de la festa amb castell de focs i tots els balls i gralles sonant i ballant simultàniament. Sensillament espectacular!

I a continuació, mentre se celebra la missa a l'església, anem en busca d'una taula a la plaça on més tard fa el ball de gralles per sopar alguna cosa. No és una missió fàcil, més aviat impossible! Però tenim una mica de sort (o molta?) i trobem taula i cadires per tots. Això sí, el sopar es fa esperar... sort que el Joan (el cambrer) s'ho curra molt! jeje... Finalment a la 1h mengem alguna cosa per omplir l'estómac, que ja conec l'afició de la gent de Vilafranca amb la beguda i més val estar preparat!

No tarda gaire estona en començar el ball de gralles i les primeres parelles surten a ballar. La cosa comença de forma bastant tranquil·la però, just després d'uns grallaires del pais basc que són força aburridots, la cosa s'anima de forma sobtada i la gresca està servida per a la resta de la nit. Pel mig de la gent apareix el Bernat amb un retolador permantent fent dibuixos a la gent... braços, esquenes, clatells... ho deixa tot ben guixat! El Llorenç, amb el seu "gore tex xcr" té més sort que jo amb el meu "posa't neta"... o la núria amb el seu cargol. Bona tàctica per lligar perquè li apareixen noies per tots costats demanant-li dibuixos d'artista. Treu tot el seu potencial! També hi trobem a l'Itzel, el Solís, la Bet, la Roser, el Christian, el Molas, la cosina del Llorenç... però l'Uri no apareix per enlloc! Pobre d'ell que no es deixi veure!

Després del ball de gralles, es fa una passada pels carrers seguint tots els grallers i acaba no sé a on perquè amb tantes voltes ja m'he desorientat. És tard i marxem a dormir que demà al matí segueix la festa!

A les 11.30h ja ens despertem, esmorzem contundent (que sinó l'espera a l'hora de dinar es fa eterna) i anem a veure els balls de la cercavila que actuen davant de l'ajuntament. El moment que desperta més espectació és l'actuació dels diables que fan uns versos satírics sobretot posant-se amb els polítics. També m'agrada molt l'actuació dels falcons, que fan alguns castells curiosos i espectaculars.

Quan acaben tots els balls hi ha l'actuació castellera de les colles locals: els Castellers de Vilafranca i els Xicots de Vilafranca. M'expliquen la rivalitat entre ambdues colles. Per fi, apareix l'Uri, amb la camisa verda de la colla. Quina gràcia! Veiem tota l'actuació sota un sol de justicia, perquè "al sol no s'està tan apretat"... i tant que no... estem sols! Es la primera vegada que veig castells en directe i, tot i que no són tan espectaculars com ho van ser per Sant Fèlix, és una bona primera experiència. Fins i tot, el Bernat i el Llorenç em fan fer de pinya.

Quan acaba l'actuació, passades les 5 de la tarda (i sense dinar) fem el Toc de Vermut, que consisteix en recórrer el carrer que va a la Rambla, seguint la música de tots els grallers, en files de 6 o 7 persones ballant al ritme de la música. Xulíssim també! Ens enganxem a la fila de l'Uri i el Lluïs i fem una mica l'animal! jeje...

I amb això poso fi a la meva primera experiència a la festa major, que espero que no sigui la última. Magnífica festa la que tenen muntada la gent de Vilafranca!

XM Duatló de muntanya de Vilallonga de Ter

2008-08-27T09:56:00.005+02:00

Dit i fet. Com ja us avançava fa uns dies, comença la temporada de duatlons de muntanya i m'he apuntat a la primera que tenia a la llista. Serà la duatló de Vilallonga de Ter, que forma part de les XM Duathlon Series, el pròxim diumenge 7 de Setembre. Diguem que és una de les més dures que tinc al calendari però no hi ha res com començar amb un plat fort! Així m'adonaré que estic pitjor del que em pensava. jeje...

Són 16km BTT + 12km RUN + 18km BTT, fent dues vegades el cim del Balandrau (2.590m). Els 16km en Btt són tots de pujada guanyant un desnivell positiu d'uns 1000m, a continuació 12km corrent repartis de la següent forma: 3km de pujada amb 600m de desnivell positiu, 3km de baixada amb 600m de desnivell negatiu, 3km de pujada amb 600m de guany positiu i 3km de baixada per arribar a la zona de transició. Per acabar, 18km de BTT de pla i baixada. No està gens malament, no? Els gràfics del perfil i del recorregut són aquests:

Ara només falta una cosa: entrenar a sac! Però primer de tot, he de canviar les rodes de la bici, que amb les que tinc ara necessitaria un equip d'assistència al meu costat canviant-me les càmares cada 15 minuts.

A més, aquesta duatló em serveix de motivació per entrenar fort durant els pròxims 10 dies! I el Juan i l'Arturo (i el Llorenç?) estaran al meu costat, patint com el que més!Ànims companys!

Bi6000

2008-08-22T13:17:00.004+02:00

Voltant per internet, he trobat una ruta en bici que podria ser molt interessant de fer i més perquè encara no deu ser gaire coneguda perquè fa un mes que està en funcionament. És una ruta circular organitzada però també podem optar per seguir el recorregut pel nostre compte seguint mapes de l'editorial alpina. Es recomana fer-la en 3 etapes, ja que és una ruta amb Btt d’alta muntanya (la major part transcorre per sobre de 1000 m d’alçada) amb un total de 260 Km i 6620m de desnivell acumulat.

La opció de fer-la oficial suposa pagar 38 euros, que inclou: el llibre de ruta, una targeta de pas per segellar a tots els controls (que serveix per aconseguir el mallot exclusiu de BI6000), i obsequis exclusius i la participació en el sorteig de dues sabates North Wave.

La web de la Bi6000 és: http://www.bi6000.com/Intro.html
I també tenen un blog on pengen l'actualitat: http://bi6000.blogspot.com

Calendari de duatlons de muntanya

2008-08-19T13:27:00.004+02:00

Després de l'estiu toca tornar a posar-se les piles i a preparar l'últm terç d'any. Vist que s'acosta la temporada de duatlons de muntanya, he estat buscant i he trobat una web que n'agrupa unes quantes. Es diu Duatlons de Terra Endins i són les que he marcat amb un (*). També n'he afegit un parell de les XM Duathlon Series: la de Queralbs i la de Vilallonga de Ter.

Duatló	Data	Web	Mail
Vilallonga de Ter	07 – 09 – 08	www.ocisport.net
Bellmunt	21 – 09 – 08	www.duatlobellmunt.com	info@duatlobellmunt.com	(*)
Voltreganès	28 – 09 – 08		duatlovoltreganes@hotmail.com	(*)
Queralbs	19 – 10 – 08	www.ocisport.net
Puig – Reig	02 – 11 – 08	www.cquie.org	cquie@cquie.org	(*)
Gurb	16 – 11 – 08	www.gurbduatlo.cat	info@duatlogurb.com	(*)
Folgueroles	11 – 01 – 09	www.triatlo.org	pep@cnvic-etb.com	(*)
Centelles	29 – 03 – 09		duatlocentelles@gmail.com	(*)

Si us penseu apuntar a alguna d'aquestes, digueu-m'ho que també en tinc ganes! I si en sabeu d'alguna altra, ja ho direu...

La tornada d'Escòcia

2008-08-18T09:49:00.005+02:00

Ja tornem a ser a terres catalanes! Tornem a ser a casa després de 17 dies d'aventura cicloturista per Escòcia, el país de la tranquilitat, dels paratges verds, de la pluja i humitat, el pais de les carreteres amb "passing place", de les ovelles, dels asquerosos mosquits, dels camps de golf, dels pobles despoblats, de la soledat, de l'amabilitat i la gent desagradable, el pais de les mil cerveses, i també dels lavabos amb dues aixetes, del menjar asquerós i poc equilibrat, un país de contrastos entre les grans ciutats i els petits pobles...

tot això i molt més...

Escòcia - Jornada 10

2008-08-10T17:30:00.011+02:00

KINLOCHEWE - LOCHARRON - PLOCKTON (88km en 5h30)

Això és anar per feina! Recorreguts 2km o menys i ja tenim el primer incident a la primera pujada que trobem: cadena trencada!

De fet, ho podriem considerar el segon contratemps del dia. El primer ha sigut trobar un altre cop la roba de l'assecadora ben molla!

Solucinem el problema de la cadena amb una habilitat sorprenent, amb guants de cirugià i una mica de sort, ho deixem com nou! Tercer contratemps: ens oblidem les eines i el tronxacadenes a terra!

Quin dia, tu! I a sobre està ple de mosquits! Ni repelent ni històries, ben tapats que així segur que no ens piquen!

Ara enteneu perquè es tronxava la gent de l'hotel ahir a la nit? Amb aquestes pintes, expliqueu-me com es pot contenir el riure un?

El poble de Torridon està situat als peus d'unes muntanyes precioses, el Glen Torridon, amb alguna canal que ens fa caure la baba imaginant la zona en ple hivern i tot nevat! Però una senyora ens diu que no hi acostuma a nevar gaire! Llàstima!

Deixem Torridon enrera i des de l'altra banda del llac podem contemplar l'idíl·lic emplaçament, llàstima que no hi ha ni una trista botiga de queviures on comprar l'esmorzar! Ni un pont o ferry que ens porti a l'altra banda del llac...

6De Torridon a Schieldaig, fem una volta tremenda, vorejant tot el Upper Loch Torridon. Les vistes són formidables, llàstima que no para de ploure i no estem amb gaire humor per parar i fer fotografies!

Finalment el dia dóna senyals de millora, o almenys la pluja fa una treva i ens deixa esmorzar tranquil·lament a Schieldaig. A més tenim molta sort perquè no apareix cap mosquit! Quin regal! I avui és Sant Llorenç, ho hem de celebrar!

Vistes al llac on hem esmorzat! Senzillament preciós!

I reprenem el trajecte cap a Tornapress i Locharron, on parem a dinar. Són les 15h i ens hem guanyat un bon plat combinat a un restaurant amb vistes a la badia: el Waterside Cafè. Ens queda clar que no val la pena menjar de restaurant: el menjar no val gaire res i és caríssim!

I es repeteix la història... hem de vorejar tot el llac per arribar a l'altra banda! Fa una hora erem allà on senyalem i tot just som aquí! En línia recta ho ventilavem en 20 minuts!

Recorrem el camí paral·lel a la via de tren que va a Plockton, el nostre destí d'avui. Per arribar-hi, com que no hi ha ni ponts, ni túnels, ni ferries, toca pedalar amunt i avall... dues pujades ens matesn: la primera del 14% llarguíssima (els cotxes ens dónen ànims), la segona del 11% més curta però igualment matadora!

Ens aturem a un mirador sobre el Loch Carron i trobem un paio català amb la dona i mentre parlem apareixen 2 catalans més! I és que ens han identificat per la bandera! I una altra casualitat de la vida... la segona parella conèixen la pobla perquè la seva germana hi té una casa! Ja és petit el món! I gran la Pobla!! I love it!

Curiós el poble de Strome Ferry, que han de deixar clar que no hi ha ferry! Antigament n'hi havia un que creuava fins a Locharron però a dia d'avui no està en funcionament!

Per voler fer la foto, caic de la bici de manera absurda, però afortunadament no és greu! Avui no hi ha moment Digestive.

A les 19:15 arribem al Bunkhouse on dormirem, que està als afores del poble. Tenim una habitació per nosaltres sols. Al vespre, anant en busca de cobertura pel poble, aprofitem per prendre una pinta a un pub.

Escòcia - Jornada 09

2008-08-09T17:29:00.010+02:00

BADCAUL - BAIRLOCH - KINLOCHEWE (76km en 4h30)

Comencem el dia be, tu! Plovent i els Midges (mosquits) que no paren de molestar! El pobre Llorenç es lleva amb la cara cosida de picades d'algun que es deu haver colat a la tenda. Almenys l'emplaçament del càmping és immillorable. Costa moure's de la tanda però fem un pensament i recollim tot el xiringuito tot i la pluja!

Repetimos! Un altre àpat al lavabo, que és l'únic racó on no ens mullem, però sobretot, és l'únic espai que està lliure de mosquits! S'ha convertit en el nostre espai.

Després d'una hora de pluja sense parar, disminueix en intensitat i ens aturem a contemplar el paisatge. També ens aturem al poble de Laide a comprar provisions a una gasolinera i més endavant tornem a parar a Autlea, després de fer un altre port típic de la zona. I és que aquesta gent no coneix què són els túnels, la qual cosa també s'agraeix.

Ens cruspim un pastís de poma que ens costa acabar de lo "massic" que és!

Sembla que se'n riguin de nosaltres aquesta gent... Slow? Més encara? I és que a més de les pujades i baixades que són un clàssic ja, avui ho tenim tot: pluja acompanyada d'un magnífic vent lateral que quasi ens fa caure de la bici. I jo que em pregunto... i no és maco això? ;) Sóc feliç, tan de bo a la vida tot fos això.

Arribant a Gairloch, les vistes de la costa tornen a ser magnífiques, llàstima del cel perquè amb un blau elèctric, la foto seria increïble!

Des de Talladale, resseguim la A 832 i ens creuem amb un grup de 5 cicloturistes que pugen amb tot l'esforç per una dura rampa on nosaltres baixem ben tranquil·lament. Ens passem de llarg les Victoria Falls però tenim ganes d'arribar aviat avui!

Ens aturem al llac Maree i berenem les clàssiques Digestive...

Si senyor, rècord d'arribada: les 17:15 i ja som a Kinlochewe. Decidim quedar-nos aquí perquè el següent càmping queda massa lluny i el dia no pinta com per deixar-nos al destí del temps!

Un cop muntada la tenda, ens hem de refugiar un altre cop als lavabos pel coi de mosquits! Per cert, les dutxes són espectaculars: super fashion.. tot de llums de colors per regular la temperatura. Funcionen amb el tacte!

Aprofitem per fer una rentadora (amb sabó de marsella dissolt en aigua) mentre preparem el sopar a la zona de rentar els plats (espai tancat i protegit dels mosquits).

Deixem la roba a l'assecadora i anem a fer unes birres al pub que hi ha just al costat.

Moment estel·lar quan sortim del pub i passem per davant de l'hotel i la gent ens mira de lo tapats que anem pels mosquits, concretament una senyora es fa un tip de riure... torno enrera d'amagat i li faig un espant a través del vidre del seu darrera. Ara som nosaltres el que no podem parar de riure!

La última sorpresa del dia és la secadora que no ha fet la seva feina i encara està tot ben moll!

Escòcia - Jornada 08

2008-08-08T17:29:00.013+02:00

CLACHTOLL - ULLAPOOL - BADCAUL (116km en 7h)

Dia curiós avui... a les 08:08:08 del 08/08/08 sortim de la tenda per anar a esmorzar les quatre coses que tenim a la zona de lavabos on hi ha la màquina de cafès. No és el lloc més confortable però hi ha lloc per seure! Però pitjor és el cafè, que es fa en 3 segons, literalment! Un raig de color marró i llestos... ecsssss

Evidentment el poble de Clachtoll és inexistent, almenys no l'hem vist. Possiblement siguin 4 cases, com la majoria de pobles de la zona. La costa oest de les Highlands està realment desolada, els pobles són molt petits i no tenen botigues, com a molt alguna botiga petita amb una mica de tot i poc de res. Per tant, hem de pedalar més del què pensavem abans d'omplir l'estómac.

Arribem a Lochinver on comprem menjar, gas pel fogonet i algunes postals per enviar.

Després d'esmorzar prosseguim, que portem més d'una hora a Lochinver i encara ens falta moltíssim per fer. Ens hem entretingut força parlant amb una parella d'holandesos que també van en bici, però tenen 4 setmanes de vacances.

S'escau que al poble se celebren els "games" de les Highlands, amb proves d'estirada de corda, també empenyen troncs,... I es reuneix molta gent d'arreu per veure els jocs, hi ha gaites i molt ambient.

Vistes del Loch Bad a Ghaill. Quan parem per fer la foto, s'atura un vehicle alemany i en surt un home i el seu fill. Ens donen conversa i ànims, així com ens conviden a menjar unes galetes que porten al cotxe. Aquest petit detall que tenen cap a nosaltres m'omple d'alegria! És una d'aquelles coses que poden semblar insignificants però que és més del què es pot esperar d'algú que trobes a un mirador. Ja us dic jo que a casa nostra això no es veu. Encara hem d'aprendre molt!

Més vistes sobre el Loch Bad A Ghaill. El dia és gris, ben diferent d'ahir, però no sembla que hagi de ploure. Ens dirigim fins a Ullapool a dinar.

Pues va a ser que si... com mola!

Ullapool. Per fi arribem al port i busquem on dinar...

I avui toca.... FISH & CHIPS! Hem triat un lloc recomanat per la guia com un dels millors "locales grasientos": Chippy es diu. Ni que ho diguis, l'arrebossat del peix és gruixut i oliós a tope! però està boníssim! L'Arturo que es queda amb gana encara endrapa una hamburguesa! Quin paio.

El pròxim càmping en el camí està a 50km i són les 16h, per tant avui acabarem tard, pagarem car haver-nos encantat a Lochinver.

De camí ens aturem a les gorges de Corrieshalloch, on hi ha les cascades de Measach, amb uns 45m d'alçada. Són espectaculars i des del pont penjant es pot observar el salt.

Collons quina alçada!

Cascades de Measach.

Pujant el port, veiem la vall que deixem enrera, per on ja hem passat. Al fons hi ha el llac on hi ha Ullapool.

Arribant a la part alta del port el dia comença a arreglar-se. Des del coll, que està plagat de mosquits, ve una baixada de més de 13km, quasi sense pedalar!! Al·lucinant.

Estem arribant a Badacul, deixant un hostel enrera. Ens n'arrepentirem?

Aturada obligatòria al mig de la carretera, que el Llorenç ha caigut i se li ha trencat una peça que subjecta l'alforja al portabultos.

I ja som al càmping de Badcaul. Són les 21h i hem fet més de 100km. Hi ha milers de mosquits i ens veiem obligats a preparar el sopar als lavabos. Hem començat el matí esmorzant-hi i hi acabem el dia sopant! Quina dinàmica!

Almenys estem sols al càmping i ho podem ocupar tot sabent que ningú vindrà a fer les necessitats! jeje...

L'arribada ha sigut impactant, quan ha sortit el propietari del càmping a fora de la seva caravana i portava una reixa d'aquelles verdes al cap! Quan m'han començat a invadir els mosquits quasi m'agafa un atac d'histèria!

A les 23h ens posem a dormir, sembla que no hi ha mosquits dins la tenda, a veure si passem bona nit!

Escòcia - Jornada 07

2008-08-07T17:29:00.013+02:00

DURNESS - SCOURIE - UNAPOOL - DRUMBEG - CLOCHTOLL (94km en 5h45)

Després de comprar l'esmorzar al Spar del poble, fem un esmorzar de luxe al porxo del hostel on hem dormit. Avui hem conegut varis cicloturistes: primer una noia que viatja sola i després una parella de noies que també volten les Highlands. I totes ens recomanen clarament recórrer tota la costa disfrutant els paissatges, que és de les zones més boniques d'Escòcia.

En ple esmorzar! Això sí, tot i el fred que comença a fer, seguim tossuts a fora, gaudint de les vistes que ens regala el lloc on som.

Upssss.... l'hem liat! Ens han caigut els cerals a terra, però com que ens han ensenyat que el menjar no es tira.... doncs cap problema, ho recollim tot i cap a la bossa un altre cop! Demà ja no hi pensarem quan ens ho mengem! jeje...

Passant per Kyle of Durness, primera foto espectacular de l'entrant que fa el mar, modelant unes platges de sorra blanca precioses. La fotografia parla per si sola!

Bufa una mica de brisa però el dia és esplèndid!

En tot el recorregut des de Kyle of Durness fins al primer coll, anem resseguint el curs del riu Dionord. La pujada no té un pendent excessiu i anem amb el vent a favor i l'arribada al coll és més fàcil del què esperàvem. Les vistes del Foinaven de 908m d'altitud ens acompanyen durant tot el recorregut fins el coll.

La vall que ens queda a l'est és espectacular. És una vall molt marcada, envoltada de cims que volten els 1000m d'altura. Sembla que tingui un clar origen glaciar.

Abans d'arribar a Laxford Bridge, trobem una zona ideal per esmorzar. Tenim vistes sobre el Loch Laxford i el dia és inmillorable. Si el vent no bufa, la calor apreta de valent, però si comença a girar brisa, ens hem d'obligar. Estem tot el dia posant i treient roba.

Arribem al poble de Rhiconich, un poble a l'extrem del fiord.

Aprofitant que avui fa dia per fer fotos, no ens estem de res... i a més anem be de temps.

A Scourie, deixem les bicis per arribar a un turó amb vistes sobre la costa i sobre la platja d'aigües turqueses. A l'horitzó es veuen les muntanyes per on passarem demà resseguint el litoral.

Sortint del poble hi ha una cruïlla de les carreteres A894 i A838, seguim per la segona ja que la primera ens portaria un altre cop a Lairg! Només faltaria això!

Seguim la ruta fins a Kylesku, però una mica abans ens aturem a una àrea de descans per menjar-nos un entrepà i afrontar amb forces la carretera "hilly" que porta a Drumbeg.

I ja ho indicava la guia, que hi havia rampes fortes, però del 25%?? I amb alforges! Això si que té mèrit! La carretera és preciosa però després d'innumerables "sube-baja" tenim les cames destroçades!

Després d'un coll, toca baixar i a l'horitzó... veiem una altra pujada fins a un altre coll! I això es repeteix més de 10 vegades, collonut!

Al coll que es veu al final, fem el "moment digestive" de cada tarda: ens mengem un paquet de galetes de xocolata que quan comences no pots parar!

Abans d'arribar a Stoer, ens aturem a Elian Chrona a contemplar les vistes privilegiades sobre la platja de sorra i els seus penya - segats.

En arribar a Stoer (el nostre destí teòric) ens emportem la primera sorpresa... no hi ha càmping! I apa, a seguir pedalant. Sort que en pocs quilòmetres en trobem un al poble de Clochtoll.

Arribant a Clochtoll. El dia continua sent radiant!

Això és al·lucinant! De moment el millor dia en diferència.

A les 18.30h ja estem instal·lats! Això és un récord! Hem tingut sort perquè quan hem arribat al càmping, ja hi havia el cartell de "full" però en veure que anàvem amb les bicis, els del càmping s'ho han currat i ens han donat una plaça!

Ens costa una barbaritat plantar la tenda perquè bufa un vent increïble però finalment ho aconseguim!

Després de la dutxa, sessió d'estiraments a una zona de vistes excepcionals.

I com que el paissatge és la òstia i la llum de les ultimes hores de la tarda és perfecta... sessió de fotografies pel book. jeje...

Contemplant el paissatge...

I una altra...

Boníssima la instantània, sembla que el Llorenç salti a l'aigua!

El mateix per mi! jojojo... Són els millors moments del dia!

Escòcia - Jornada 06

2008-08-06T17:29:00.011+02:00

LAIRG - TONGUE - DURNESS (117km en 7h15)

Quina putada! Aquest matí, m'he despertat una hora abans del què haviem quedat quan ens vem posar al llit, però em penso que és l'hora i desperto als altres... casi em maten quan veuen que només són les 6.30h!

La casa que es veu a la foto és el poble de Crask Inn, i no vull dir que la casa formi part del poble, sinó que la casa és el poble! I és que estem circulant per una de les carreteres més tranquiles i desolades de tot Escòcia i passem per varis pobles marcats al mapa que resulten ser 2 o 3 cases.

L'hora de l'esmorzar. Casi són les 12h i només portem 23km, avui portem ritme de cicloturisme total! Gaudint al màxim de l'entorn, voregem el Ben Kilbrec, una muntanya de poca alçada però molt espectacular.

Direcció Tongue. La foto reflexa la tranquilitat de l'indret on ens trobem.

Durant el trajecte a Tongue, trobem una parella de cicloturistes que ens avancen (perquè els deixem, eh!) i porten una cadència que ens fan patir una mica... no crec que la cadena ho aguanti gaies quilòmetres més!

Vistes del Loch Loyal Lodge. Quina pau!

Tongue. Arribem al poble que haviem previst arribar-hi avui a la nit. Portem 65km i ara hem de replantejar la situació per saber on anirem a dormir. Tenim dues opcions: quedar-nos aquí o seguir fins al següent poble que té càmping o hostel. Com que els pobles són tan petits i n'hi ha tan pocs, el pròxim amb allotjament està a 48km! Collons!!

Abans de decidir, dinem com Déu mana. Truquem al hostel de Durness i casualment els hi queden 3 places. Està clar que són per nosaltres i ens animem a seguir els 48km que ens falten!

Després de dinar... toca rentar-se les dents! Sortint de Tongue, creuem la badia pel pont, que ens estalvia varis quilòmetres que suposaria fer la volta a l'entrant de terra. Comencem amb una pujada progressiva, seguida d'una baixada del 15% que ens acosta al poble de Hope. Vaja, que el recorregut és un trencacames... puja, baixa i.... torna a pujar!

Passat Hope, resseguim el fiord més gran d'Escòcia: el Loch Eriboll. Les vistes són precioses. Avui està sent un dels dies amb millors paissatges. Quina diferència amb les massificacions d'Edinburgh.

A l'altra banda del llac ens espera Durness. Però com que aquí a Escòcia no saben el qùe són els ponts, ens toca fer una bona quilometrada per arribar-hi. Possiblement el de Tongue i el d'Inverness són dels pocs ponts per on hem passat i per on passarem.

Quin clàssic, una cabina de telèfon vermella!

Acabant la volta al fiord, a falta de pocs quilòmetres per Durness, toca parar a reparar la punxada. Almenys tenim la panxa plena, ja que he parat fa 10 minuts a berenar unes galetes Digestive de xocolata, a un poble que es diu Polla, just al quilòmetre nº 100 del dia.

Platja de sorra blanca, un bon lloc per fer acampada lliure. Veient la tenda plantada, ens fan força enveja, però amb el vent que bufa, la fresqueta que fa i els quilòmetres que portem... segur que entrarà millor una dutxa d'aigua calenta i un llit tou!

Ja som a Durness... i quins penya-segats més espectaculars. Hi ha un recorregut marcat per visitar-los però el hostel ens espera que ja són casi les 20h.

Què passa neng?

Tenim Durness a tocar. Estem a punt de posar fi a un dia perfecte. Ha sortit poc el sol però no ha plogut, ha fet fred però el just, ideal per pedalar.

Sembla el desert, no? Doncs és Escòcia! Una posta de sol magnífica. Una més!

Escòcia - Jornada 05

2008-08-05T17:27:00.009+02:00

KINGUSSIE - INVERNESS - LAIRG (tren + 97km en 6h)

Hostel de Kingussie. Encara que no ho sembli són les 6.30 del matí (i és que en aquesta època de l'any es fa clar molt aviat). El tren surt en 30 minuts i volem ser puntuals a l'estació per no tornar a tenir problemes amb les bicis.

Estació de Kingussie (again). Si senyor, ja hi tornem a ser 12 hores després. Esperem estar més de sort avui. I... sí senyor: arriba el tren!! Estem sols a l'estació i, com que és l'origen de la línia, hi ha espai per les nostres bicis! Bieeeeeeeeen. A la tercera va la vençuda! Inverness ens espera i les Highlands són més a prop.

Inverness. Arribem a la ciutat famosa per trobar-se a l'extrem nordest del Loch Ness, i pel seu famós monstre, que no veiem! Fem una volta pel poble i també a les illes del Ness. Com a punt curiós, a l'oficina d'informació trobem un company de feina del Llorenç i la seva parella.

Inverness. Es nota que estem més al nord i que hi ha canvi de temperatura, fa més fred. Però també estem més sols... i és que la tranquil·litat es palpa en l'ambient. Ja no hi ha les massificacions de la zona d'Edinburgh i les ciutats són molt petites i acollidores.

De camí a Lairg, el nostre destí d'avui. Creuem la Black Isle pel carril bici que discorre paral·lel a la transitada A9 que recorre tota la costa. En sortir de l'illa canviem de direcció i ens dirigim a Lairg per la B 9176, súper tranquil·la. L'entorn és preciós i el dia excel·lent.

Mirador sobre la badia de Dornoch, un entrant de mar en la terra. A l'horitzó hi ha Lairg, però encara està lluny i primer hem de parar a dinar. El mirador on ens trobem és la típica aturada que fan tots els autobusos turístics i avui no és una excepció. Després de 5 minuts de màxima tranquil·litat arriba un bus i descarrega un mar de turistes que ens convida a proseguir el nostre camí.

Ardgay. En aquest poblet trobem un espai perfecte per dinar. Un jardí amb una gespa molt tova que convida a fer una bona migdiada. També hi ha uns lavabos municipals molt nets just al costat, que ens permeten aconseguir aigua i netejar les olles. És curiós que l'aigua de totes les aixetes és boníssima, però no hi ha ni una font en cap dels pobles, ni en les muntanyes ni en les carreteres per on passem. Difícil de creure, però cert.

Ardgay. Dinant una mica de "gallina blanca", per canviar de menú... jeje.

Bonar Bridge. La carretera que uneix Ardgay i Lairg, passa per aquest poblet pescador amb vistes al llac i molta tranquil·litat. La carretera que en surt és molt plana de fàcil avanç. Hi ha poc tànsit però els pocs vehicles que passen ho fan molt ràpid i amb uns avançaments molt arriscats.

Lairg. Quina sorpresa, això és preciós! Però també ens extranya perquè abans d'arribar al poble havíem de passar per unes cascades, les "Falls of Shine", i veure els salmons remuntar el riu però no les hem vist. Ens adonem que des de Bonar Bridge hi havia dues carreteres, una per cada costat del riu i la que portava a les cascades era l'altra. Ens quedarem sense veure salmons.

El camping dels ànecs. Si senyor, què ben parit que és aquest càmping. Té una extensió d'herba que no s'acaba. En canvi, hem de pagar 20 cèntims per fer ús de les dutxes (tan si volem aigua calenta com freda), però valen la pena perquè quedem com nous.

Vistes al Loch Shin. Espectacular la imatge i espectacular el temps que ens ha fet avui. Sol i caloreta quasi tot el dia, però les previsions per demà no són tan optimistes. A veure què ens depara aquest temps tan variable.

Magnífica posta de sol, la que veiem des del prat on hem acampat. Quin regal que ens fa la tarda. Mentre preparem el sopar, un grup de gent intenta treure un tractor que ha quedat clavat enmig d'un prat. Això passa perquè plou tant que queden tots els terrenys inundats.

A les 22h ja som al llit, escoltant Dire Straits.

Anècdota del sopar: hem comprat iogurts de postres i quan he obert el meu, ha resultat que no era iogurt sinó nata i sense sucre! Quin fàstic.

Escòcia - Jornada 04

2008-08-04T17:27:00.017+02:00

PITLOCHRY - KINGUSSIE (81km en 4h45)

Vistes magnifiques de Pitlochry des del Youth Hostel. Com que no teniem esmorzar, ens hem menjat uns cereals i un brick de llet que hi havia en un apartat que deia "per agafar" i que és de gent que marxa i no s'acaba el menjar. Gràcies.

Estació de trens de Pitlochry "esperando un tren que nunca pasó". Aquest podria ser el títol, la diferència és que el tren passa però nosaltres ens quedem a terra per no haver reservat el dia abans. Quina putada, avui haviem de fer 150km en tren fins a Inverness per estalviar-nos aquest tram sense interès i dedicar un dia més a la costa oest. Tenim 2 opcions: esperar el pròxim d'aquí a 2 hores o pedalar. La primera és arriscada i ens posem a pedalar.

Monument d'un gaiter. Sortim de Pitlochry per la B8019 que canvia 2 o 3 cops de nom, fins a Calvine on s'acaba la carretera secundaria i, amb ella, la nostra sort. Ara toca nacional o carril bici. La primera és una putada perquè té moltíssims cotxes i no té voral, la segona és una putada perquè és lentíssima d'avançar. Anem alternant-les però acabem ben tips de pedalar i més pensant que fa hores que podriem ser a Inverness. Va tot paral·lel: la nacional, el carril bici i la via del tren.

Un dormint i l'altre escrivint el diari. Després de la parada per esmorzar un entrepà de tonyina (sense gust) i formatge, aprofito per actualitzar el diari i l'Arturo fa un cop de cap dret. El Llorenç ho immortalitza.

Estació de trens de Kingussie. A les 16h arribem a Kingussie i a l'estació de trens ens informen que en menys d'una hora passa un tren. Decidim provar sort i esperar a veure si hi ha lloc.

Esperant el tren. Esperem, esperem i esperem. El tren s'ha aturat a un centenar de metres de l'estació, el tenim a la vista, però no avança. S'ha espatllat! Ja som gafes!

Seguim esperant el tren. Finalment arriba amb una hora de retard i la nostra moral pel terra quan ens diuen que també va ple de bicis. I així ens hi podriem passar la vida esperant i esperant. Decidim buscar un hostal, reservar el primer tren de demà al matí i agafar-lo.

Al hostel reservant el tren de demà. Resulta que hi ha dos tipus de trens: els que s'ha de fer reserva i els de "primer que arriba primer que se serveix" i el que ens va be és un d'aquests, o sigui que demà toca ser a l'estació abans que ningú!

El sopar és a taula. Almenys estem sota sostre, dutxats, relaxats i amb un bon sopar a taula: menjar xino (again) acompanyat de bistec de vedella, excel·lent. Be, casi excel·lent, ja que per cuinar no tenim ni sal ni oli. Però com diria el meu avi: "més val una bona gana que un bon plat".

La cervesa merescuda. Després d'un dia dur, no hi ha res que vingui més de gust que una bona cervesa escocesa. L'arturo una Guiness, el Llorenç una Lager i jo... una sidra! quina putada... jo volia una Ale.

L'estenedor està a punt. Hem rentat algunes peces de roba a la dutxa i les estenem a l'habitació amb un cordino que portem i unes pinces. Que no falti de res! Llàstima que a fora plou i la humitat no deixarà que s'assequi. Que no es digui que no s'ha intentat.

A les 21.30h ja som al llit i a fora encara hi ha llum. Quins horaris més britànics que fem!

Escòcia - Jornada 03

2008-08-03T17:27:00.024+02:00

CALLANDER - PITLOCHRY (108km en 6h15)

Només despertar-nos i veure'ns envoltats de verdor i amb un dia que ens acull amb bastant bona cara, comencem a tenir bones sensacions i ganes de començar el què serà de veritat el primer dia íntegrament de cicloturisme.

Després de visitar les Bracklin Falls, unes cascades amb aigua de color marronós degut a les fulles que arrossega, arribem al centre del poble de Callander. Al càmping ja hem pre-esmorzat (llet i cereals) i ara fem la primera parada tècnida per menjar-nos un croissant i un donut amb melmelada a l'interior. Exquisit. La situació ha sigut curiosa perquè li he preguntat a una dona on era el forn però he formulat malament la pregunta "there is a bakery" i, enlloc de preguntar, li he afirmat que hi havia un forn... i s'ha quedat sorpresa perquè resulta que el teniem just davant! Deu haver pensat "i perquè em diu que hi ha un forn?"... molt còmic!

Circulant per la A 84 entre Callander i Lochernhead, en el pas pel Loch Lubnaig, gaudim de vistes magnífiques.

El cel que tenim a sobre és gris, però el pitjor està per venir ja que anem direcció nord, endinsant-nos per una vall molt marcada, amb un horitzó negre que porta una bona dosis de "heavy rain", avui si! Veient el panorama, ens aturem a una parada de bus que sembla posada expressament per nosaltres i esperem passar la dutxa d'aigua. Aprofitem per menjar l'esmorzar que teniem: el pa que hem comprat i la llonganissa que jo portava de la Pobla.

A Lochernhead s'acaba la A84 i seguim per la A85 en direcció Crianlarich, és una carretera molt transitada i sense voral, i això que ens han dit que hi ha un carril bici paral·lel. Efectivament. Girem el cap a l'esquerra i el veiem a l'altra banda de la vall i també divisem uns ciclistes pedalant la mar de tranquils. Som una mica despistats si!

Deixem la transitada A85 per agafar la tranquila A827. Quina preciositat de zona, absolutament verge, sense transit i amb una frondosa vegetació amb uns avets de més de 15 metres d'alçada i una pau absoluta. Les vistes a l'arribada al poble de Killin són espectaculars, sobretot la imatge de les aigues braves del riu que divideixen el poble en dos i que acaba desenvocant a l'inmens Loch Tay.

Avui és dia de parades de bus. Quan és l'hora de dinar, portem 69km, ens trobem al poble de Fortingall i ens aturem a menjar, aprofitant que s'acosta una altra "shower". El menú: gallina blanca "juan palomo"... i poca cosa més.

Capuccino al bar del poble. Després de dinar estem mig endormiscats i fem un cafetó per reactivar-nos. Aprofitem per rentar els plats i coberts al lavabo del bar. Una curiositat: els de la taula del costat han fet un cafè i després han dinat.

Direcció al poble de Foss fem un port de muntanya impressionant. És dur però preciós. Aprofitem per parar i buidar les bufetes. Em recorda la pujada a la Creueta, més per l'entorn que pel desnivell, sobretot a la zona del pla d'Anyella.

A dalt de tot del port, on trobem un pastor que ens pregunta si hem vist una ovella. Quin paio! Si portem tot el dia veient-ne!

El camí segueix sent preciós i tranquil. Tornem a trobar al pastor carregant una ovella al jeep. L'ha trobat! I com coi saben quines ovelles són seves? Si està ple de xais!

Vorejant el Loch Tummel per la vora sud, per carreteres gens transitades. Quin contrast amb les primeres que hem fet avui. A banda i banda del riu hi ha uns "caseríos" impressionants.

Com que els guants de Gore Tex eren molt cars... vaig optar per crear la meva pròpia membrana anti pluja!

Vista del Loch Tummel. El contrast de la foscor del llac amb les muntanyes verdes, els camps daurats i la vegetació lilosa, costa expressar-lo en una fotografia. La guardaré a la ment.

Arribant a Pitlochry busquem el càmping però està ple, almenys això ens diuen. I no serà per la quantitat d'herba que tenen sense ocupar! Fins i tot l'aparcament dels cotxes és de gespa! Acabem al Youth Hostel, amb una caseta per les bicis, habitació amb dutxa, que hem de compartir amb 3 paios ben raros. Sopem una mica de menjar xino, infusió de menta i ortigues i cap a dormir.

Escòcia - Jornada 02

2008-08-02T17:27:00.038+02:00

EDINBURGH - STIRLING - CALLANDER (tren + 51 km en 4h)

A casa del José, l'amic portuguès del Llorenç, que està vivint a Edinburgh i ens va obrir les portes de casa per acollir-nos la primera nit.

A fora de casa del José. A primera hora de matí, ens cau la primera "shower" del viatge. Avui diuen que hi ha previsió de "heavy rain", no sona gaire be. Esperem no mullar-nos gaire.

Els carrers d'Edinburgh. Sorprenent que tenen un espai reservat per les bicis en tots els semàfors. I els ciclistes tenen prioritat per passar entre els cotxes.

El castell d'Edinburgh. La vista és magnífica, almenys en les postals que veiem a les botigues. Nosaltres ens hem de conformar amb veure'l amb aquest cel gris, però que almenys no plou. Ja diuen que qui no es conforma és perquè no vol.

I el castell d'una mica més a prop. No ens permeten entrar al recinte en bici i s'ha de pagar. Per tant, fent honor a la terra d'on som, mitja volta i a visitar la resta de la ciutat, per la Royal Mile fins a la catedral i el parlament.

Desobrim un sender que puja fins a dalt d'uns penyasegats amb vistes privilegiades sobre la ciutat. Toca empènyer la bici en alguns trams.

I per fi, arribem al coll. Primera pujada del viatge. En vindran més i de més dures, però per escalfar les cames ja ha estat be. I el cel, segueix amenaçant pluja... però la "heavy rain" encara no ha vingut a per nosaltes... que segueixi així!

Ens cansem de tanta gent pels carrers d'Edinburgh i agafem el tren cap a Stirling més aviat del què teniem previst. Així el viatge de veritat comença ara! Fem aquest primer tram en tren per avançar quilòmetres ara que el paissatge no és tan espectacular com ho serà al nord. Almenys això tenim entès. Les Highlands ens esperen.

Arturo, cañonero! I mirando al tendido! Quin crack.

Ciutat de Stirling. El cementiri, al costat de la presó i del castell, que és tan espectacular com el d'Edinburgh Hi ha bastanta rivalitat entre aquests dues ciutats. L'impresió que ens dona és que Stirling és molt acollidor, molt més que Edinburgh, la tranquilitat comença a palpar-se en l'ambient, no m'imagino com serà d'aqui a uns dies... ja tinc ganes de començar a pedalar perduts pel mig de llacs i muntanyes.

Des de Stirling ens dirigim al monument a Wallace, la torre que es veu a l'horitzó. El dia segueix gris i van caient ruixats, però cap cosa de l'altre món.

A dalt de la torre amb la ciutat als peus. Espectacular la rampa que hem de fer per arribar-hi. Del 20% com a mínim i carregats a tope. Ens hem d'esforçar de valent.

De Stirling ens dirigim a Callander, on tenim previst de passar la nit. A mig camí ja tenim la primera punxada. L'Arturo és l'escollit.

Al cap de 30 minuts de la primera punxada, tenim la segona punxada. L'Arturo torna a ser l'escollit. Revisant la coberta, resulta que la té trencada i hem de fer un invent: posem un parche a la part interior de la coberta, i un troç de càmara per protegir la càmara inflada. A veure si aguanta.

A falta de 500m per Callander, trobem aquest magnífic camping. Però un rètol a l'entrada diu que està "full", però fem un cop d'ull i l'extensió d'herba sense utilitzar és inmensa. Preguntem i ens donen un espai, però només perquè anem en bici, que el propietari ens deia "que no sabeu llegir? posa complert!"... acaba cedint i encara ens rebaixa una lliura. Collonut! Primera mostra que els ciclistes estan molt ben vistos a Escòcia i tenim alguns privilegis!
I el menú del sopar: pasta xina... i a dormir!

Escòcia - Jornada 01

2008-08-01T17:26:00.009+02:00

AEROPORT - EDINBURGH (19km en 1h)

Si senyor! Ha arribat tot! I en bastant bon estat! Algunes coses una mica malmeses (l'eix de la roda del davant del Llorenç), però res que no es pugui arreglar amb una mica d'esforç! A les 12 de la nit ho tenim tot muntat i comencem a pedalar cap a la ciutat, que un amic del Llorenç ens acull a casa. A la 1.30 de la matinada arribem a Edinburgh i un ambient nocturn ens rep amb les mans obertes. Ja ens hi quedariem però demà hem de matinar i tenim les bicis que limiten les nostres accions. Sopem un entrepà asquerós d'un Subway i a dormir.

Més de 200 visites al Juliol

2008-08-01T10:09:00.000+02:00

Ei, moltes gràcies a tots els que aneu llegint el meu blog! Durant aquest mes de Juliol hi ha hagut més de 200 visites al blog, amb una mitjana de 4 pàgines visitades per persona. El dia de màxima afluència ha sigut el dia 15 amb 24 visites. I els dies amb més tendència a llegir el blog són els dilluns. Com es nota que és el dia més dur de la setmana, eh! jeje...

Això m'encoratja a continuar escrivint les meves historietes! Moltes gràcies a tots!

Ruta de l'ermità (III)

2008-07-26T19:29:00.012+02:00

I ja ho diuen que no hi ha dos sense tres: avui tercera etapa de la ruta de l'ermità! Inicialment havíem de ser molta colla, però entre una cosa i l'altra, acabem sent el David i jo, però bé ja diuen que dos és companyia, tres és multitud...

A les 7.30 del matí hem quedat a la plaça del fort per començar a pedalar, fins al coll de Merolla, on continuarem la ruta. La setmana passada, quan vem sortir de la Closa, l'Anna de Rebost es va quedar la meva targeta de pas perquè faltava sellar als refugis per on vem passar el primer dia perquè no ens havien donat la targeta. Vem quedar que dimarts li donaria als guardes de Merolla així quan jo passés ja la tindria segellada per tots els refugis per on havíem passat els dos dies anteriors. Però quan arribem a Merolla, els guardes no saben de què va la història, no estaven al corrent de res, ja que ells no van poder anar a la reunió que feien tots els guardes el dimarts passat. En resum, 3a etapa que fem, 3a etapa que no segellarem... i ja comencem un altre dia amb el peu esquerra... a veure com acaba el dia!

Així doncs, amb les mans buides i les cames plenes de forces per pedalar, ens dirigim per pista forestal, cap al bonic poblet de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya amb 35 habitants censats (em penso que són 35, no m'agradaria equivocar-me). El camí està molt ben marcat, possiblement el millor tram de tota la ruta, i a més tot el recorregut és per pista ciclable a excepció d'un petit tram molt dret amb moltes pedres que ens obliga a baixar de la bici i avançar empenyent-la, però són només un centenar de metres. L'entorn és preciós i la tranquil·litat ens aïlla per moments de la realitat. Hi ha un moment que estem tan abstrets que ens passem de llarg una cruïlla i seguim per la pista més intuïtiva, fins que ens adonem que hem de recular. Desfent el camí, tornem a passar per un punt on hi ha desenes de papallones de mil colors volant per sobre els nostres caps... quina imatge tan espectacular! Com que no trobem la cruïlla tornem a girar cua i tornem a passar per tercer cop pel tram de les papallones i encara hi passarem un quart cop en l'anar i tornar que estem fent per localitzar el camí bo... Finalment, encertem el trencant i seguim la nostra ruta. Ha sigut força còmic.. les papallones deurien pensar "què foten aquests dos anant i tornant tantes vegades?"... i és que clar... el problema no era que estrès mal marcat sinó que la conversa que estàvem tenint amb el David, ens havia fet perdre la concentració (no és així David? jeje)

El camí segueix i a l'hora d'esmorzar, les 11 del matí, arribem a Sant Jaume, que coincideix que és festa major. Esmorzem a uns bancs que hi ha sota d'un arbre al costat de l’església i prenem la fresca, tot menjant uns entrepans de truita de patates i truita de carbassó que he preparat al matí, abans de sortir de casa. Un cop tenim la panxa plena, anem a fer un cafetó i reprenem la ruta direcció el santuari dels Oms.

Des del santuari, hi ha dues pistes que en surten: una ja la coneixem i és la que porta a plans de Cosp, l'altra no la conec i és per on ens fa passar la ruta. Doncs a conèixer un nou camí... Però la il·lusió es converteix en desconcert, el desconcert en indignació i la indignació en cabreig... la cosa ha anat així: al cap d'uns quants quilòmetres de pujar per pista, ens desviem per un caminet, seguint el GR, la qual cosa obliga a tornar a baixar de la bici per enèsima vegada ja! Quan arribem al coll de la Creu Melosa, no ens adonem que havíem de seguir les marques que continuaven per la carena i continuem el camí per l'altra vessant de la muntanya, que també té marques. En arribar a baix de tot, després de baixar per una fageda increïblement preciosa però que té tant pendent com encant, ens adonem que estem anant en una direcció completament oposada a la que hauriem, però en realitat estem seguint marques i no pot ser que anem per mal camí, però no és així... què està passant?

Resulta que des de Sant Jaume al coll de la Creu Melosa s'hi pot accedir per dos vessants: una a peu pujant per la fageda i l'altra en bici pujant per on ho hem fet nosaltres. A dalt del coll, el camí s'uneix i s'ha de continuar per la carena i des d'aquí s'arriba a plans de Cosp, el punt per on hauríem arribat sense fer tant d'enrenou si haguéssim seguit la pista que ja coneixíem i que sortia del Santuari dels Oms. No podia ser tan fàcil!

En resum, ens trobem a baix de la fageda, al costat de Santa Eugènia, pels que no us situeu: a tomar pel cul! I sort que ens coneixem la zona que sinó encara estaríem més ratllats! Si fos per mi jo ja agafaria carretera (que està al costat) i me n'aniria a la Pobla a dinar, però el David, en un acte de serenitat i intentant-me animar em diu "vinga va, que acabem d'arribar a Ardericó i ja et convido jo a dinar"... no em vol veure amb aquesta actitud tan negativa! I m'aconsegueix animar.

Reprenem la pujada, aquest cop cap a la collada de Montclús i d'allà ja només ens queda baixar fins a Ardericó. Arribem a l'hora exacta de dinar: les 14h. Perfecte! El Khun ens prepara un dinar improvisat: meló amb embotits i pollastre amb préssec i guisat amb cervesa... a l'estil flamenc! Tot molt correcte! Sort que no venia el Ricard, que sinó ja ens hauría fotut clatellada!

Al refugi hi ha una colla de Sabadell que organitzen rutes de Segway. Jo només havia vist aquests aparells per ciutat, però tenen un model per fer off-road. Ens expliquen que en 6h està carregat i tenen una autonomia d'uns 30km. No està malament, però prefereixo la bici!

Després de dinar, fem el cafetó i acabem de pujar a la collada d'Ardericó. Des d'aquí cap a la Pobla tot fa baixada. Decidim avortar l'intent d'acabar la ruta avui! Ho deixarem per millor ocasió, quan estiguem de més bon humor... i les circumstàncies siguin més favorables! Ens queda l'etapa Ardericó-Erols. Potser a finals d'Agost?

Del Tomàs a Villa Zapata

2008-07-22T22:04:00.004+02:00

Què guai: tenim l'Alicia a Barcelona de turisme! Tot i que tinc mil coses a fer, avui reservo la tarda per ella i la Sonia, i per posar-nos al dia que fa molt que no ens veiem i parlem de la vida... no tant amb la Sònia que ens veiem cada dia i estem més al corrent de les respectives vides que ningú altre... jeje.

Per començar a agafar gana anem al Just In, al davant de la feina, i com que tenen tapes per picar sense pagar, ens atiforrem (parlaré per mi, que elles s'han comportat una mica més). Amb la gana oberta, decidim anar a fer unes braves al bar Tomàs de Sarrià, que l'Alicia no hi ha estat mai i ja fa molt temps que ho tenim pendent.

Entre pitos i flautes, arribem al Tomàs a les 21.45 i ja estan a punt de tancar, però encara trobem una taula i ens deixen demanar algo per beure i menjar: una cervesa i unes braves per cadascú i unes croquetes per compartir. Per un mal entès, només ens serveixen les begudes, les croquetes i unes braves, però ens pensem que les que falten les portaràn més tard, però no és així... ens quedem amb les ganes (i amb gana) de menjar braves! Com que els hi ha sapigut greu que se'ls hi acabéssin les patates, per compensar el mal entès ens han convidat la ronda i no hem hagut de pagat res! Perquè després diguin dels catalans, eh!

Com que sortim amb gana, completem la sessió a un mexicà del mateix carrer, on demanem 3 tapes per acabar de fer el fet: nachos, formatge fos amb xorís i rajas. "què seran les rajas?" em pregunto. Aviat ho descobrim: és xile i pica que ni us ho explico! La Sonia és la primera que ho prova i comença a plorar i a mi em suen fins i tot les galtes. Què bèstia que és! Això sí, està boníssim! A mesura que passen els minuts començo a ser persona una altra vegada... bufff quina calor!

Es fa tard i marxem cap a casa xino xano caminant que demà toca treballar! :( Be, tots menys l'Alicia que segueix de vacances i se'n va a Berlin uns dies. Quina enveja! eh Sonia? ;P

Ruta de l’ermità (II)

2008-07-20T11:58:00.009+02:00

La previsió inicial que teniem era la de fer la ruta de l’ermità en 2 etapes, però avui tenim el matí lliure i decidim fer una part de la segona etapa, en concret des del refugi de la Closa fins al refugi del coll de Merolla. Així la segona etapa quedarà dividida en dues i no serà tan dura.

A les 8 del matí hem quedat a la plaça, el David, el Jordi, l’Oscar i jo, però finalment només som 3, ja que l’Òscar no es presenta (se li hauran enganxat els llençols...). Sortim per carretera fins a Castellar de N’Hug, on comença l’etapa: 11km de pujada per escalfar, no està malament! Un cop arribem al refugi, el David fa la inscripció i jo recullo el mallot que finalment ja els hi ha arribat.

Sortim del poble per la carretera que va al coll de la Creueta uns 2 quilòmetres i ens desviem a mà dreta a l’ermità de Sant Joan de Cornudell, on comença, la pista que en pocs quilòmetres transforma en un camí preciós pel mig d’una fageda però 0% ciclable i que ens obliga a baixar de la bici un bon troç. Després del sender, la pista es recupera i podem tornar a pujar a les bicis i arribar a Montgrony, tot de baixada. Fabulós. Són les 11 del matí i decidim aturar-nos a esmorzar, que aquí tenim la qualitat, quantitat i preu econòmic garantits. Això és jugar a casa, que saps on no et fotran el pèl! A més, les vistes del ripollès són increïbles, des d’aquest santuari escolpit dins la roca, a sota d’uns cingles replets de vies d’escalada.

Evidentment, l’esmorzar no ens defrauda en absolut i ara ja tenim prou forces per acabar d’arribar a Gombrèn. L’únic inconvenient (i no és precisament un petit detall) és que el recorregut no és pel camí que coneixem, és a dir, la carretera. Sinó que discorre per un GR que fot una volta de cal Déu... i a sobre la major part del recorregut torna a ser impossible de fer a sobre la bici.

I el més fotut és que en alguns trams l’hem de carregar a l’esquena i tot. A més, la temperatura comença a ser bastant intensa, i em resultaria difícil saber qui dels tres n’està més fins els collons... jeje... El què no ens treu ningú és el fart de riure amb la situació en la que ens trobem: això sí que és una bona liada, d’aquelles que es podría escriure en majúscules! Som la òstia! Jo que em pensava que només ens enmerdavem quan planificavem les rutes nosaltres, però ja veig que les rutes organitzades també poden arribar a ser una bona pringada!

El fet és que anem una mica tard: són les 14h i encara no sabem quanta volta queda per arribar a Gombrèn. Només sabem que estem ben perduts però en un paissatge increiblement espectacular: sortim d’una fageda que hem hagut de pujar mig grimpant amb la bici a l’esquena i arribem a un balcó natural, sobre una cinglera amb vistes a Campdevànol i Ripoll a l’esquerra i Gombrèn, a la dreta. Està clar que ara ja només podem baixar perquè amunt no hi ha res! Efectivament, la cosa ja baixa. Per fí tornem a trobar una pista, ara sí! I arribem a la carretera ue uneix Campdevànol amb Gombrèn i agafem la direcció cap a Gombrèn. Són les tres del migdia quan arribem a Gombrèn i estem morts de calor i assedegats! Ens veiem obligats a aturar-nos al bar de la plaça a fer una cervesa per treure’ns la calor que portem!

I apa, un cop refrescats toca carretera i manta... fins al coll de Merolla! Pugem a un ritme bastant fort i arribem a dalt un altre cop ben acalorats! Al refugi no hi ha ningú i no podem sellar les targes de pas. Ja ho farem la setmana que be quan reprenguem la ruta!

Ja només queda baixar cap a la Pobla per carretera i arribem a casa cap a les 4. Un altre dia fabulós: dur però divertidíssim, com tots els que sortim plegats! Una altra aventura compartida, una altra muntanya d’anècdotes per explicar, un altre munt de records per desar i moltes ganes de seguir liant-nos pels camins que ens depari el futur.

No està malament haver fet 1/5 de ruta des de les 8 del matí a les 16h de la tarda... Fer-ho en menys de 24h serà un bon repte... A veure qui serà el primer? Seguint el camí marcat ja dic jo que estarà ratllant l’impossible... A veure qui serà el valent! Ànims a qui ho vulgui intentar!

La Claudia se'n va al Córdoba

2008-07-19T23:29:00.002+02:00

Avui al vespre he quedat amb la meva cosina Núria i la Clàudia per petar la xerrada al Grafic. Tot i que estic bastant cansat d'haver dormit poc i del tute que ens hem fotut, tinc ganes de veure-les, sobretot a la Clàudia que fa un parell de mesos que no en tinc noticies. Elles estan a la última de la meva vida... el blog les té informades! Això em fa reflexionar una mica, perquè el fet d'escriure tantes coses fa que no tingui noticies per explicar. Per axiò faré un replanteig de la temàtica, però encara no sé com ho enfocaré.

Però de tot el que parlem, la noticia més interessant és que la Clàudia se'n va a viure un any a Córdoba, ja que l'han fitxat per jugar a Divisió d'Honor femenina, la màxima categoria del futbol sala. És una crack! Enhorabona! Després de molts anys jugant al Gironella, ara fa un salt important a la seva carrera esportiva i espero que tingui un bon camí! Haurem de visitar-la sovint, que el sud d'Espanya és preciós i així també aprofitarem per visitar el Juan, que el tindrem a Granada. Algú més que se'n vagi a viure a Andalusia?

Del coll de la Bena a Rebost

2008-07-19T21:49:00.008+02:00

I ja podem sumar un altre dia de cap de setmana que matino més que quan treballo! Avui sona a les 5.15h, però ja estava despert perquè m’havia arribat un missatge al mòbil feia 5 minuts.... “i qui coi envia un missatge a aquestes hores?” em pregunto sorprès... doncs l’Alicia que havia sortit de festa per Barcelona i ara se’n va a dormir... clar que la seva sorpresa és més gran quan sap que em llevo tan aviat! I és que en aquests dies que ens ha tocat viure, sortir de nit i anar a dormir a les 6 del matí és la cosa més normal, a ningú li estranya, en canvi, llevar-se a aquesta hora per anar a caminar és de bojos! no? Doncs a fer el boig! A gaudir de la vida! I, si cal, a anar a contra corrent!

Avui farem a peu un tram del circuit dels Cavalls del Vent, un itinerari al voltant del parc natural del Cadí Moixeró. El circuit sencer el vaig fer fa un parell d’anys i avui aprofitaré a fer un tram amb el meu pare i la seva colla, que van començar la ruta la setmana passada. Dissabte van fer de Rebost als Cortals de l’Ingla i el diumenge van fer des d’aquest refugi fins al de Gresolet, on els vaig anar a recollir. Per tant, avui s’ha de tancar el circuit però com que la carretera asfaltada no arriba fins a Gresolet, ens hem quedat al coll de la Bena on hem començat el recorregut.

A les 6 ja ens esperen a la plaça, ben puntuals com sempre, el Quim i el Ramón, i al cap d’un moment ja arriben el Pep i l’Arnau. Tots 6 marxem cap a Guardiola on ens espera el taxi, que ens portarà al punt d’inici, i la Mª Angels i el Xavier.

Tots 8 comencem el recorregut una mica després de les 7 del matí, acompanyats d’una fresqueta molt agradable i envoltats de vegetació i humitat. És en aquests moments que un es comença a adonar que ha valgut la pena matinar tant i estar envoltat de tanta pau i tranquilitat. Això si, les bromes no falten i durant la baixada fins a la font Nostra ens fem un fart de riure. Que no falti el bon humor! En aquest punt, fem la primera aturada tècnica: l’esmorzar! Quina gana que tenia ja!

Després comencem la pujada pels empedrats, seguint el recorregut del riu, creuant-lo varies vegades i gaudint d’aquest indret tan espectacular.

Al refugi Sant Jordi toca parar a fer una clara que entra fantàstica amb la caloreta que comença a fer. Tot just són les 11 del matí i el sol ja apreta de valent.

Decidim no entretenir-nos gaire per no haver de patir tanta calor i comencem la baixada fins a la casa d’Escriu on, novament toca tornar a pujar en direcció al coll d’Escriu. A dalt del coll trobem una colla de ciclistes que estan fent el camí dels bons homes. Han començat a Gréixer i avui finalitzen l’etapa a Puigcerdà. Parlant amb ells m’han agafat unes ganes boges de fer-ho també (i ja tinc la guia amb el road book i els mapes, que m’ho vaig comprar fa un parell de mesos), a veure si trobo dies!

La baixada fins a Gréixer és enmig d’una fageda preciosa, la única pega és que no hi ha cap camí per on baixar i s’ha de fer tot el descens per pista i es fa molt pesada.

Encara no és hora de dinar i ja som a Gréixer (anem molt aviat avui!) i per això decidim acabar d’arribar a Rebost per jalar. És la una del migdia i comença a fer una calor bastant interessant... i la pujada a Rebost no és d’aquelles que es fan a la lleugera: estem hora i mitja pujant i suant. Però finalment li tenim el peu al coll. I la gana feta!

Acompanyem el dinar que cadascú portem amb una gerra de clara i una bona amanida que ens prepara l’Anna. Quina amanida tan ben parida, no li falta de res: enciam, tomàquet, ceba, ou dur, olives, formatge de cabra, blat de moro,... Tremendo! No en queda ni el pinyol de les olives!

Després de la manduca, marxem cap al final de la pista de terra per esperar que arribi el taxista, amb qui hem quedat a les 5 perquè ens torni a portar a Guardiola.

Un altre dia a la muntanya esplèndid! M’ho he passat genial!

Lluna plena

2008-07-18T23:47:00.003+02:00

Per fi torna a ser divendres i, com sempre, marxo pitant cap a la Pobla que tinc un cap de setmana força entretingudet i mogut. A més, demà al matí toca matinar que anem a fer el tram que falta de la ruta dels Cavalls del Vent, aquest cop a peu. No vull anar a dormir tard, però tinc ganes de passar a saludar els amics per la pista on es juga el torneig d'estiu.

La idea inicial era aquesta, anar al futbol sala, però després de sopar canvio de plans i m'instal·lo a la terrassa prenent la fresca, tranquil·lament, sense soroll, sense gent, sense cotxes... màxima quietud! El cel està ben fosc, són poques les estrelles que gosen treure el cap a través dels núbols, i la tímida lluna també resta amagada darrera les muntanyes. Sens dubte, aquest és un dels millors moments de tota la setmana, no necessito res més en aquest moment! Tinc la tranquil·litat que necessito, la pau m'absorveix, noto la frescor que no he tingut en tota la setmana i la meva ment resta en blanc, aïllada de tots els pensaments!

Lentament, tota la foscor que tenia el cel va desapareixent lentament i els núbols deixen pas als primers estels i amb el pas dels minuts els núbols més propers a les muntanyes de sobre el Catllaràs comencen a guanyar il·luminació... la lluna comença a sortir, es comença a insinuar riallera darrera les muntanyes, s'inicia amb un color taronjós, molt especial, i va derivant cap a un blanc molt lluminós que converteix el moment encara en més encisador, més tranquil, més pausat, més relaxant. Aprofito per fer-li unes fotos amb la càmara però és impossible inmortalitzar aquest moment en una imatge. No obstant, aquesta imatge queda a la meva ment, la meva retina guardarà aquesta la lluna plena sobre les meves muntanyes preferides, en un moment màgic. Inmillorable! Com ja ho ha fet abans, en molts altres moments, perquè la lluna plena em recorda molts i grans moments.

Me'n vaig a dormir absolutament feliç, donant certesa a la dita, que cal valorar les petites coses i aquest conjunt de factors que he descrit i que per molts pot semblar absurd, per mi és una d'aquestes petites coses que té molt de valor.

Bona nit i bona lluna!

Xocolata amb xurros?

2008-07-17T22:50:00.008+02:00

Des de la Cuita el Sol, i ja fa un mes i mig d'això, que teníem una aposta pendent amb el Llorenç i la Sara. En realitat eren ells qui tenien l’aposta i jo era l’afectat. Resulta que aquest parell havien apostat sobre qui quedaria per davant, si el pare de la Sara o jo. I el pare de la Sara està molt fort, que quedi clar! De fet, quan el Llorenç em va dir que havien fet aquesta aposta, el primer que li vaig preguntar és quins temps feia el pare de la Sara: fa dos anys havia fet 1h20 i jo 1h44, amb això està tot dit, els números no enganyen i en 2 anys és impossible progressar tant.

Li vaig dir que era impossible! Tot al contrari del què esperava, vaig tenir un molt bon dia i vaig guanyar l’aposta per pocs minuts.... jeje. El Llorenç, que havia tingut molta fe amb mi (fins i tot, més que jo mateix) va guanyar i la Sara ens hauria de convidar a berenar al carrer Patrixol, amb xocolata i xurros! ueeee.... El millor de tot és que si el pare de la Sara hagués quedat per davant meu, hauria sigut el Llorenç qui hauria convidat, però jo hauria berenat igualment!

Així, avui a les 19h hem quedat al centre tots 3 i també ha vingut la Itzel. Ha sigut molt guai i, amb l’excusa del berenar, ha sigut una tarda ben diferent! Fantàstica! Però finalment no hi ha hagut ni xurros ni xocolata perquè amb la calor que fa aquests dies, no ve gaire de gust una tassa de xocolata calenta. L’haurem de deixar per millor ocasió. Avui toca granitzat o orxata o granitzat amb orxata o orxata amb xocolata (quines combinacions!)

Ens hem explicat els respectius plans d’estiu, viatges, projectes, il·lusions,... i també hem recordat la primera sortida amb esquís de muntanya que, ara que hi penso, mereixeria una bona crònica (no descarto fer-la alguna estona lliure que encara la tinc ben fresca i gravada a la retina, eh Llorenç! jejeje). També ha sortit el tema del blog: el Llorenç i la Sara li explicaven a la Itzel que tenia un blog i que penjava de tot però així com la Sara deixava el blog be, el Llorenç m’ha fotut una mica de canya (de bon rotllo, eh!): que si he llegit la crònica del camino però era tan llarga que no l’he acabat (indignant), que si no hi ha fotos (com que no? ja sembles el Juan baixant de la Cruz de Ferro que no va veure la ginesta florida de lo ràpid que anava, i estava tot el voltant de la carretera de color groc), que si el llibre de visites (que encara està per estrenar: zero firmes), que si l’Uri envia un mail a tothom cada vegada que penja una nova crònica (novament indignació! només els envio quan la crònica realment interessa a tothom!)... Almenys la Sara diu que troba les històries molt divertides i que li fan molta gràcia! Algú que m’anima, tu! jeje, però bromes a part, ens ho hem passat molt be. I al final, ens hem oblidat de fer la foto al bar dels xurros per penjar a la crònica (quin error!). S’haurà de repetir el berenar, i aquest cop convidaré jo! (aquí ho deixo escrit: Llorenç, si no llegeixes tot el text, et perds un berenar! ;P)

Quan hem acabat de berenar (oi que sona be això? em recorda quan era petit que sortia de col·legi i me n’anava a casa a berenar pa amb tomàquet i embutit, era tota una tradició), la Itzel ha marxat que tenia pressa i havia quedat per planificar el viatge de l’Agost, i nosaltres com que teníem temps, hem marxat cap a Maria Cristina, on el Llorenç havia d’agafar el bus per anar a Vilafranca. Retornant amb la Sara en bici per la diagonal, m’ha vingut a la ment la quantitat de vegades que havia fet aquest trajecte quan anava a la universitat. Quins grans records!

Arribant al carrer Aribau ens hem dispersat, ella ha marxat carrer amunt, que tenia un sopar i jo he seguit per travessera, que havia quedat per sopar a Gràcia amb el Marc i el Carles. Abans, he passat pel Just In, el bar de davant de la feina on hi havia l’Alicia (que està uns dies de vacances a Barcelona) sopant amb la Carol, la Teresa i l’Eli. Només m'hi he estat 10 minuts perquè tenia una mica de pressa i elles també estaven menjant i m’estaven fent una mica d’enveja (enveja sana, eh!). Ja sabeu que tinc una debilitat pel menjar.

A les 22h han arribat el Marc i el Carles que han baixat de festa a Barcelona (no hi ha com tenir tot l’estiu de vacances, eh Marc?) i hem aprofitat per veure’ns. Hem anat a sopar uns kebap i ens hem instal·lat a una plaça a petar la xerrada. Després de fer una volta per Gràcia, ells han marxat de festa i jo cap al llit, que ja és la 1h i demà tinc una bona feinada a Intersalus.

Mentre lligo la bici a la farola de davant de casa, miro al cel i veig la lluna brillar! Acostumat a veure-la enmig de la natura, avui tot i estar envoltada d’edificis té una màgia especial, sempre té aquell misticisme. Cada mes, quan és lluna plena, m’agrada observar-la i veient-la brillar em venen moltes imatges al cap: recordo les sortides nocturnes amb esquís de muntanya fins a la Tossa d’Alp, la travessa Núria-Queralt caminant per la foscor del bosc il·luminat per la claror de la lluna; aquell bany nocturn en unes aigües termals després d’un dia d’esquí,...

Un bon final per un dia complert!

Més preparatius

2008-07-15T22:55:00.004+02:00

Quanta feina que falta fer i quantes coses hem d’enllestir pel viatge a Escòcia. Però com diu la dita: "mica en mica s’omple la pica", així ho anem fent, anem avançant... Avui he quedat a les 18.30h, a la sortida de la feina, amb el Llorenç per fer algunes compres de material. En primer lloc, hem anat a l’Altaïr a comprar un mapa d’Escòcia i, seguidament, hem anat a Probike a buscar unes alforges pel Llorenç. El model que ell volia, no el tenien en stock i s’haurà d’esperar a que li demanin però almenys ha comprat el portabultos i s’ha informat dels models d’alforges. Jo també he aprofitat per comprar uns pantalons de Gore-Tex que espero no haver d’utilitzar, això voldrà dir que no haurà plogut. Però més val anar previngut que quedar com un ànec...

També he comprat un parafang per la roda del davant i un retrovisor per tenir controlats els cotxes que ens venen al darrera i si algun cotxe ens ve a envestir, que ens poguem tirar a la cuneta...

Al sortir de Probike, el Llorenç ha marxat cap a Vila, passant primer pel meu pis a recollir unes bambes que li he deixat per acostumar-se als pedals automàtics, i jo cap al Decathlon de l’Illa Diagonal per comprar una manxa de carbono com la del Ricard, que va de luju. Però no l’he trobat. En canvi, he trobat el Ferran Sacrest, que feia 2 anys que no veia, que fort! M’ha fet molta il·lusió perquè quan estudiàvem a la universitat compartíem residència i també anàvem a classe junts. Hem parlat poca estona perquè els dos anàvem amb presses, ja ens trucarem per quedar algun dia i fer un got per parlar tranquil·lament.

Quan he arribat a casa, m’he creuat amb el Llorenç que ja havia passat a recollir el calçat. He endreçat una mica l’habitació, m’he fet una dutxeta, he preparat el sopar i, després de sopar, hem vist un altre capítol de Perdidos. Espectacular (el 6è de la 4a temporada). Després de la sèrie, tot i que són les 12h, no em puc resistir a estudiar el mapa amb la guia al davant analitzant els possibles itineraris a seguir. Al cap d’una hora, la son em supera i me’n vaig al llit, que ja toca. Demà serà un altre dia.

Ruta de l'ermità (etapa 1)

2008-07-12T22:11:00.009+02:00

Cada dia que passa, un nou projecte ens absorbeix. Avui ha tocat la ruta de l'ermità, un recorregut de 160km i més de 8.000m de desnivell positiu, per fer en bicicleta. També hi ha la possibilitat de fer la ruta en cavall o a peu, però les distàncies, desnivells i recorreguts d'aquestes modalitats són inferiors. Però no us penseu que l'hem feta tota! Només faltaria!

Avui era el primer dia que la ruta estava en funcionament però per problemes logístics, l'organització encara no tenia les targetes de control de pas i el mallot que regalen amb la inscripció encara no havia arribat. Però hem fet la primera part de la ruta igualment, i ja recollirem el material que donen quan fem la segona part. Avui hem fet uns 80km de recorregut, sortint des de la Pobla, passant per Erols (primer refugi del recorregut), Guardiola, Bagà, Rebost (segon refugi del dia), coll de pal, la Molina i acabant a Castellar de N'hug, al refugi de La Closa.

A les 7 del matí, hem començat a pedalar des de la plaça del fort, a la Pobla i cap a les 8 ja hem arribat a Erols, on havíem de recollir les targetes de pas, però el Mario i la Mireia (els guardes) encara dormien i després d'esperar una estoneta, hem decidit començar la ruta per no allargar-nos innecessariament. En total som 5: el Ricard, l'Arturo, el Jordi, l'Òscar i jo, però quan arribem a Erols, el Jordi té unes molèsties a l'esquena i decideix tornar a la Pobla perquè no vol forçar ja que a principis d'Agost marxa varis dies a recórrer una zona dels Alps, amb la bici de carretera a coronar ports de muntanya amb els APM (que no Alguna Pregunta Més, sinó Ascensiones de Puertos de Montaña, que no es lo mismo).

Els altres 4 hem seguit el recorregut marcat. La pujada al collet roig ha sigut dura com sempre, però dosificant ja que queda una llarga etapa per davant. I la baixada per Pardinella fins a Gavarrós ha sigut ràpida, arribant en poc temps al final de la pista de Riutort. A la confluència amb la carretera de Guardiola, hem agafat asfalt fins a Guardiola i d'aquí cap al Sant Llorenç prop Bagà. Abans d'arribar-hi, l'Òscar ha punxat la càmera però també ha foradat la coberta, la qual cosa l'hi ha impedit seguir la ruta amb nosaltres perquè no teníem com arreglar-li la destrossa. Anàvem poc preparats, ja veieu! I a sobre tampoc portàvem ni barretes energètiques ni powergel, que faran falta! Així doncs, de 5 que hem començat, 2 ja han abandonat i els altres 3 intentarem no defallir.

Seguint la ruta, hem arribat a la carretera a la Vinya Vella, per on ens hem enfilat fins arribar a Sant Joan. D'aquí cap a Bagà per la carretera que va paral·lela al riu i finalment, hem iniciat la pujada més dura del dia (i de tota la ruta de l'ermità), la que puja a Coll de Pal. És increïble la volta que hem fet per anar de Guardiola a Bagà, que per la C-16 són 3km i nosaltres n'hem fet no sé quants i hem estat 1,5h per fer-los. Clar que també ha ajudat que el Ricard ha punxat la roda en una zona enfangada i ha hagut de canviar la roda en un hàbitat que ja coneix molt be! Mentrestant, l'Arturo i jo, hem aprofitat per menjar-nos un dels dos entrepans que portavem, davant del Ricard (això són dos bons funcionaris, sense col·laborar i menjant sense convidar!).

La pujada a Rebost ha sigut llarga llarga... Primer per carretera asfaltada fins a l'Hospitalet de Roca Sança i després per pista fins al propi refugi. L'Anna (la guarda) en veure'ns arribar ja ens ha reconegut i ha preguntat qui dels 3 era el fill del Llorenç, el meu pare. Resulta que ell i els seus amics han sortit a fer els Cavalls del Vent avui a les 7 del matí i han sortit des de Rebost i clar... li ha dit a l'Anna que a mig matí passaria el seu fill. I aquí estem! I a sobre, per ser els primers de fer la ruta de l'ermità, ens ha convidat a prendre un Acuarius.

Hem continuat el camí perquè ja anàvem una mica justos de temps. Eren la 1 del migdia i encara ens faltava una bona tirada per arribar a Castellar, on teníem taula reservada per dinar al Celler, a les 3 de la tarda, és a dir, 2 hores per acabar de pujar a coll de Pal, baixar a la Molina, pujar al coll de la Creueta i baixar a Castellar de N'hug,... difícil però no impossible! Ens posem mans a l'obra!

A mesura que passava el temps, cada vegada veiem més clar que no arribaríem i el fet de pensar que no ens donarien dinar, ens desanimava una mica més, fins que he decidit trucar per advertir que no arribàvem a temps. Però l'Adel, que és un crack, ens ha dit que cap problema! Que a l'hora que arribéssim tindríem el plat a taula! Això ens anima increïblement i començem a pujar el coll de la Creueta! Les forces començen a fallar, però queda poquíssim per fer el cim de la última pujada (tan de bo que tinguéssim alguna barreta o powergel o un sugus, com a mínim) i el cap entra en acció (ja se sap, que quan les forces fallen, el coco ha de fer la seva feina! i què be que treballa!)

En passar pels Alabaus, hem trobat el Jordi que havia pujat des de la Pobla a esperar-nos amb la moto i ens anima a fer la última pujada! (com t'ho has currat Jordi! Gracies). Ens falten 5km de pujar i patir, però finalment arribem a dalt! Ho hem aconseguit! Ara només falta baixar 11km i el dinar estarà a taula! A falta de 5 minuts per ser a Castellar de N'hug ens enganxa un xàfec que ens deixa molls, ha anat pels pèls, però ens hem mullat. A les 15.35 hem arribat i la Sibi ja ens esperava per dinar! I nosaltres estàvem afamats! Però encara hem estat de sort perquè després, per la finestra del restaurant, hem vist ploure durant tota la tarda! Pluja, llamps i trons, sort que estavem sota teulada i, millor encara, entaulats!

El dinar ha sigut espectacular: aperitiu de xupito de pinya i pernil, torradetes de foie amb melmelada de gerds, una crema d'olives negres amb baixells de torrada amb crema d'anxova i formatge fresc (plat especial que ens ha preparat per nosaltres), del qual hem repetit 2 cops (el Ricard 3!), macarrons per compartir entre 3, i de segon plat cadascú ha triat el què ha volgut (botifarra o pollastre a la brasa, vedella amb bolets i cua de bou amb puré de patata amb vainilla). Els postres ja han sigut la traca final: indescriptibles! brutals!

Després de dinar, casi sortim rodolant del restaurant i això que semblava impossible que poguéssim quedar tips amb la gana que portàvem! Doncs ho han aconseguit, ens han atiforrat! Finalment, hem anat a la Closa a avisar a l'Eduard (el guarda) que ja havíem arribat i que ens en tornàvem a la Pobla, ens han donat el mapa de la ruta i la resta ho recollirem la setmana següent o el dia que fem la segona part!

L'Arturo ha marxat cap a la Pobla amb la Sibi a buscar la furgoneta per carregar les bicis, ja que estava plovent a sac! Tota la tarda diluviant, quina sort que hem tingut! Quan l'Arturo ha arribat a Castellar, hem anat al forn a comprar croissants de quilo, per esmorzar demà! Això si que és un croissant com pocs! jeje...

I a descansar que demà serà un altre dia.

Soparet amb el Mario i la Nuss

2008-07-09T22:32:00.002+02:00

Ja és casualitat. Ahir al vespre, llegint la correspondència, vaig veure un mail del Mario per quedar per sopar avui i, com que no tenia res més, vaig dir-li que m'anava be i ja vem quedar! Al cap de 5 minuts, m'arriba un mail de l'Eva de Can Caralleu i resulta que per avui també hi havia el sopar de final de temporada amb els de CFE. Res a fer, la decisió està presa, avui no tocava sopar amb els de Can Caralleu.

No obstant, a les 19.30h com cada dilluns i cada dimecres, tenim entrenament de CFE. Durant el mes de Juliol el farà el Sergi, en lloc de l'Eva, que també prepara uns entrenaments molt bons! (Eva, no et posis gelosa ara, jeje). Avui, som molts, entre 15 i 20, suposo per haver-hi el sopar, avui ha vingut més gent. Per votació s'estableix que farem mitja classe corrent pel parc de l'Oreneta i a l'altra mitja, un partidet de futbol sala. Fa mesos que no jugo a futbol sala i quan acabem, tinc els abductors ben sobrecarregats, és increïble com varia la musculatura que es treballa en els diferents esports.

A les 21h acabem el partidet i encara m'he de dutxar i anar a Gràcia, on he quedat amb el Mario i la Nuss en 15 minuts. Evidentment, faig tard, per variar. Sort que ja em coneixen! jeje... No tenim un destí clar, però per travessera de gràcia trobem un Libanès (diria que és libanès) i mengem de conya. Durant el sopar ens expliquem els projectes que tenim per aquestes vacances i també els últims dos mesos, des de l'últim sopar. Em fa una il·lusió especial quedar amb ells 2 perquè fa moltíssims anys que ens coneixem, diria que són els amics més antics que tinc, cada estiu compartint 2 o 3 setmanes a l'Escala, any rera any. I no és maco això?

És curiós cada vegada que quedem perquè sempre em dóna la sensació que faci poquíssim que ens hem vist i normalment passen 2 o 3 mesos entre sopar i sopar. Podem passar tranquil·lament setmanes i mesos sense enviar-nos un mail, però només que un digui: "quedem per sopar?", ens mobilitzem i en menys de 2 dies tenim un sopar muntat! Sou genials na-nuss.

Acabat de sopar, anem a fer una cervesa a la plaça del Sol i després cap a casa, no fos que perdéssim els FGC, eh Nuss?

Ja som 3!

2008-07-08T22:06:00.002+02:00

Avui a la tarda, el primer que he fet quan he sortit de la feina ha sigut anat a l'Altaïr per comprar una guia d'Escòcia! Quines ganes que sigui dia 1 d'Agost! Però el més bo és que tot i que falta molt poc, tinc 2 de 3 caps de setmana plens: el pròxim fent la ruta de l'ermità en bici i l'últim d'Agost hi ha les Gore-Tex Series Vertical Running a Benasque! De luju.

Al sortir de la llibreria, me n'he anat a Probike ja que he pensat que poques tardes lliures que tinc, més val aprofitar-les. De camí he trucat a l'Arturo per dir-li que ja teniem els bitllets i que fés un pensament i vingués a l'aventura. De ganes no n'hi faltaven però ha de reflexionar-ho fredament pel tema econòmic... ho he deixat a l'aire.

A Probike he comprat una alforja davantera, per posar al manillar i portar les coses d'accés ràpid, he comprat una Ortlieb, com les que tinc pel darrera i que va sensacional, és impermeable i molt pràctica. També he comprat 2 cobertes, una de mixta (pel davant) i l'altra de cicloturisme (pel darrera) i un parell de càmares perquè tinc una roda punxada a la bici de la Pobla.

Quan he arribat al pis, estava ben acalorat i, tot i ser hora de sopar, m'he posat les malles i a córrer un rato per cremar l'adrenalina que tenia acumulada! A les 22h ja era a casa i m'he dutxat i he quedat com nou i, al sortir, ja s'havia fet el peix que havia posat al forn. De cop, ha sonat el telèfon.... era l'Arturo que confirma que també ve a Escòcia!!!!! Quina gran notícia! Ja en som 3! L'aventura ens espera!

Pròxim destí: Escòcia

2008-07-08T16:14:00.006+02:00

Doncs sí, a l'Agost marxem cap a Escòcia, a fer una ruta cicloturísta pels Highlands. Avui hem fet el primer pas: comprar els bitllets. Però ara ens esperen 3 setmanes molt intenses: compra de material, planificació de la ruta, posada a punt de les bicicletes,... De fet, ahir mentre buscavem informació de destins europeus, vem trobar una pàgina web on hi havia una frase que em va encantar. Deia així:

"cuando viajas literariamente recorres tres veces, al menos, el camino: al idearlo, al pisarlo y al escribir de regreso. Sin duda es la forma más rentable de viajar" (Javier Reverte en su libro Corazón de Ulises)

Si em paro a pensar, no sé quina de les 3 és millor, costa decidir, no? Sigui com sigui, ara ens ocupa la primera fase, la planificació del viatge i tenim 23 dies per davant, quina feinada i quina il·lusió! I el més bo de tot és que hauré d'alternar tot això amb el dia a dia: feina, enternaments, caps de setmana,...

Planejant les vacances

2008-07-07T22:18:00.000+02:00

Avui a la tarda, amb el Llorenç, hem analitzat els possibles destins que ens agradaria fer aquest estiu en bici: Rumania, Eslovàquia, Eslovenia, Noruega o Escòcia. Hem buscat informació per internet i hem anat descartant-los fins a quedar-nos entre Escòcia i Rumania. Finalment ha guanyat la opció anglesa, ja que els bitllets eren més econòmics i hi havia vols cada dia, però hem deixat la compra de vols per l'endemà.

Almenys hem fet un pas important, que és decidir el destí. Ara toca comprar els bitllets, que pel què hem vist, tampoc no sortiran tan cars, tenint en compte que són per d'aqui 3 setmanes i són en ple mes d'Agost.

Estic tan il·lusionat que necessito sortir a córrer. Així ho faig! Olé, que be! En menys d'una hora ja torno a ser a casa i em sento genial! Sopo una mica (mentre parlo amb el Martí) i a dormir, que demà serà un altre dia!

Dia intens de turisme a la Pobla

2008-07-06T22:08:00.003+02:00

Avui toca aprofitar el dia i exprimir-lo al màxim! Què extrany, no acostumo a viure intensos els caps de setmana! jeje... Per la Mairi tot és nou, està encantada que l'haguem portat a la Pobla, perquè ja començava a estar una mica cansada de tanta ciutat, tanta calor, tanta gent, tant soroll. Agraeix la tranquilitat que aqui es respira. Ahir va ser un dia ben diferent per ella i avui en serà un altre. Ara m'ha vingut al cap quan tornavem per la carretera de la creueta que ella estava parlant per telèfon amb el seu germà i li explicava com n'estem de bojos els catalans, que ens passem nit i dia caminant sense parar. Li ha encantat tot l'ambient de la Núria Queralt (i a qui no li agrada?)...

A les 8.30 ja estem a punt per anar a caminar cap al bullidor de la llet i els empedrats. Hi anem amb els meus pares i la seva colla, el Ramón i la Fina, el Pep i la Lidia, l'Arnau i la Sara, la Ivonne,... que ja ens esperen a la plaça del fort quan arribem. Han passat quatre gotes d'un cap de núbol negre, però sembla que el temps aguantarà. Ja seria mala sort que es posés a ploure avui al matí!

L'aspecte del bullidor de la llet és espectacular! Mai l'havia vist amb tan de cabal, amb tanta aigua sortint per totes les escletxes, brollant amb tanta intensitat, treient una espuma blanca que, avui més que mai, fa honor al seu nom. És una font natural d'aigua de la roca, que quan surt amb tanta energia provoca una espuma que té el mateix aspecte que la llet quan es posa a bullir. És espectacular com baixa de ràpida l'aigua per la canal des del bullidor! Si nosaltres ja estem encantats de veure aquest fenòmen de la natura, imagineu-vos per la Mairi, està bocabadada.

Després de veure el bullidor, seguim pujant pel riu, per tota la zona dels empedrats que creua varies vegades el riu per unes passareles naturals formades per les pròpies pedres del riu. Quan arribem al final dels empedrats, la gana comença a apretar i fem el desplegament d'aliments: pa, bull, fuet, formatge d'ovella, vi, galetes, bombons,... és un festival! Això si que és sortir a caminar: 1 horeta de caminada i 1 atracón! Per una estona, em venen al cap els 3 cracks que a hores d'ara deuen passar per Fumanya, si tot va be. Espero que si! Quan arribi al cotxe els trucaré!

Després del bon esmorzar i la corresponent xerinola, tornem pel mateix camí per on hem vingut, baixant pel riu. Alguna caiguda innecessaria, però res greu. A la darrera bassa, les dones aprofiten per posar els peus a l'aigua (està gelada!) i seguim el camí i arribem de nou al cotxe i tornem cap a casa. No obstant, els meus pares ens deixen a la Mairi i a mi a la mina de petroli de riutort, on treballa el Ferran. El passem a veure i aprofitem per fer la visita guiada que està a punt de fer a una família.

He quedat impressionat de la mina i, sobretot, de les explicacions del Ferran (fins i tot a la Mairi li ha agradat, i això que no ha entès res perquè la visita era en català!). És un guia de primera! Aprofito per recomanar molt i molt de visitar la mina que val molt la pena.

Després de la visita marxem cap a la Pobla tots 3 i anem a dinar al Bruc, a casa del Ferran. Li ensenya la casa a la Mairi que queda sorpresa de la masia on viu. Un cop fet el cafè tornem cap a la Pobla ja que el Ferran ha de tornar a obrir la mina a les 17h.

Aprofitem la tarda per visitar la font de la magnèsia (jardins Artigas) de Gaudí, que li agrada més que el parc Güell i estar relaxats a la terrassa de casa gaudint de les fantàstiques vistes al Catllaràs. Finalment, preparem l'equipatge per tornar a Barcelona i esperem que el Gil ens faci la perduda per anar a Guardiola. Mentre esperem arriben el Juan i l'Arturo per recollir les motxilles que em van deixar amb roba de recanvi per si la necessitaven, pero no els ha fet falta. Estan cansats del tute que s'han fotut però feliços per l'èxit! S'han guanyat el sopar avui! jeje.... Una abraçada, cracks!

I nosaltres, tot i les poques ganes, hem de marxar cap a la city! què guai, quina il·lusió! :(

Sou molt grans, tius!

2008-07-06T09:21:00.001+02:00

Avui, després de quasi 21 hores de patiment, el Ricard, el Joan i l'Arturo ho han aconseguit! Han arribat a Berga, després de fer els 96km que separen el Santuari de Núria de la ciutat de Berga, després de passar-se tota la nit caminant, amb un desnivell acumulat bestial, amb butllofes als peus, amb llagues al cul, amb les cames fatigades, cremant quasi 10.000 kcal., però per davant un repte personal, una necessitat de superació, unes ganes boges per compartir una altra aventura! Estic orgullós de vosaltres, nois! Sou els més grans finishers! La pròxima la vull patir amb vosaltres, al vostre costat, amb els vostres somriures, amb les vostres bromes, amb la vostra alegria, la vostra companyia, la felicitat de les persones que són felices amb poca cosa, gaudint simplement de tot el què tenim al voltant i que molts no saben valorar! A recuperar-se i a seguir buscant camins alternatius!

Núria Queralt 2008

2008-07-05T10:05:00.010+02:00

Avui és el gran dia! A les 9.30 està tot a punt. Davant de casa l'Arturo i el Juan ja fa una mica que ens esperen per pujar fins a Queralbs amb el nostre cotxe, els meus pares van amb el seu cotxe, la meva cosina va amb els seus pares i el tiet Joan, i l'Ignasi i la Carme van directe des de Manresa. Abans de les 11h arribem a Queralbs on agafarem el cremallera per pujar a Núria i començar a muntar tot el "xiringuito" per fer les inscripcions dels participants.

Aquest any, el nombre d'inscrits ha augmentat considerablement, passant dels 405 de l'any passat, als 625 d'aquest any. Impressionant! Esperem que no es descontroli la gent per fer les inscripcions i quedem col·lapsats. Com a previsió, decidim dividir la gent en 2 files, en funció del cognom i així ens repartim la feina i reduïm el temps d'espera. En una fila, l'Ignasi i el meu pare, en l'altra, jo i la Núria (com sempre). Tot va perfecte, millor que mai, som uns cracks! També ha ajudat el fet que aquest any els participants no han d'omplir el formulari i únicament se'ls fa entrega del dorsal, i també que no es poden fer inscripcions a última hora. Qui no està a la llista, no té dorsal.

Aquest any també tenim una novetat important: la Carme, la Dolors i la Neus, s'encarreguen d'entregar les samarretes d'obsequi als participants. Fan una feina excel·lent: tenen una samarreta de cada talla oberta i la deixen provar a qui dubta de la talla que li anirà millor. Quina professionalitat! Aquí es nota l'experiència a la botiga i el tracte amb el client! jeje... L'Ignasi se n'adona que realment l'any passat erem molt més sapastres entregant les samarretes, vaja, que cuidavem menys els detalls. ;)

El Juan, el Ricard i l'Arturo són ens nostres 3 representants, la volen fer tota i n'estic segur que ho aconseguiran! Són uns campeones! Durant l'hora de dinar m'estan intentant convèncer perquè la faci amb ells però no puc perquè tinc la noia estoniana allotjada a casa i no és plan que marxi tota la nit a caminar i l'endemà me'l passi tot dormint i tirat al sofà fet pols! Però de ganes de fer-la no me'n falten... i m'aconsegueixen convèncer per fer una part de la cursa! Quines gens que en tinc!!!

A les16.30h es dona la sortida puntual. Quanta gent!!! És increïble l'ambient d'eufòria que hi ha! Un sentiment llunyà, un record emotiu, em porta 3 anys enrere, en la meva primera travessa i se'm posa la pell de gallina i se'm fa un nus a la gola revivint aquells moments. Són uns instants de record, que em fan emocionar per uns instants... em venen al cap moltes imatges d'aquella edició, molts moments de patiment, molta felicitat,.... però el tret de sortida em fa obrir els ulls i retornar a la realitat: comença la travessa... ara toca patir i gaudir! Pel què fa a mi, només gaudir. Espero que el Lillet Team (Arturo, Ricard i Joan) pateixi poc també!

La sortida és increïble, l'ambient és indescriptible, la felicitat és màxima! Sortim rient, parlant, dient tonteries, com sempre, però sobretot, ens sentim lliures, feliços per poder fer, un dia més, el que més agrada! Serà molt dur haver-me de quedar al control de la collada de Tosses i veure com marxen en la llunyania, seguint la travessa, però de moment disfrutaré el moment, sense pensar més enllà! Els 22km que ens esperen fins a la collada, passen molt be, inclús la terrorífica pujada al pas dels lladres. El control del codonyat de Fontalba ens dóna forces per afrontar la pujada més dura del recorregut, que a ritme lent, no es resisteix gaire! Els veig a tots 3 molt animats i molt motivats, de tant en tant, se sent un "estoy hasta la ...", però l'Arturo no parla en serio! jeje...

Al cap de 3 hores i mitja, arribem a la collada de Tosses, on hi ha el meu pare, el Josep, la Núria i la Mairi... i també ens esperen uns entrepanets fantàstics per agafar més forces! Fins el moment, tot perfecte, llàstima que jo em quedo aquí. Quina merda! Els hi faig una gran abraçada a cada un i els animo a seguir igual, com uns autèntics campions! Aupa!

Nosaltres marxem cap a la Pobla on hem quedat amb el Ferran per fer una cervesa després de sopar. Aprofita per compartir algunes històries amb la Mairi i també per fer-me 5 cèntims de la ruta dels estanys amagats. No anem a dormir gaire tard que demà toca matinar un altre cop, perquè fem una excursió amb els meus pares i els seus amics fins al bullidor de la llet i els empedrats. Em poso al llit i, abans d'agafar el son, m'arriba un sms de la Sandra: "Tot just acaba de passar l'equipo Lillet per Gréixer. Es troben bé i segueixen endavant animats. Bona nit". Quina gran notícia. M'adormo una mica més feliç!

Canvi d'aires

2008-07-04T09:23:00.002+02:00

Ja ha arribat el cap de setmana i hem convidat a la Mairi a venir a conèixer la Pobla, a més hem estat de sort i hem pogut marxar de Barcelona molt aviat, tot just a la sortida de la feina, a les 3, i aprofitar més el cap de setmana! A mitja tarda ja érem a la Pobla i hem donat una volta pel poble aturant-nos a parlar amb els meus amics i coneguts. Ha sigut un constant, la noia flipava amb la quantitat de gent que ens coneixem al poble. Hem passat per la botiga a saludar la meva mare, per la piscina a veure el Juan, pel tenis a veure els germans Cunill, per la pista de futbol sala on se celebra el torneig d'estiu,... també ens hem arribat fins a Guardiola a fer un got amb la Sandra, la Núria i el Gerard, que acabaven d'arribar de la ruta dels estanys amagats i m'han explicat algunes anècdotes. El Fer no era perquè feien la inauguració d'una caseta a la mina de petroli, però demà segurament quedarem amb ell, que també té moltes ganes de veure a la Mairi.

Des del primer moment, la noia ha al·lucinat amb el gran canvi entre la ciutat i el poble, em comentava que ja n'estava farta de tanta ciutat, gent i calor. En arribar a la Pobla, ha trobat tot el contrari i ha quedat impressionada! La seva pregunta no podia ser més òbvia: "i què fots vivint a Barcelona, amb lo bonic que és això?" (això em pregunto jo cada dia). S'ha sorprès sobretot de veure tantes muntanyes per tot arreu, tanta vegetació, tanta tranquil·litat, tanta proximitat amb la gent,... i és que el canvi és abismal! M'encanta la Pobla!

Tot a punt per la XVIII Travessa Núria - Queralt

2008-07-03T16:37:00.006+02:00

Per fí arriba el primer dissabte de Juliol, i amb ell, la clàssica de les classiques: la Travessa de Núria fins a Queralt! I és que fa la tira d'anys que la meva cosina Núria i jo, col·laborem i vivim intensament aquesta prova tan bèstia! No tinc adjectius per descriure'n la duresa, fa tants anys que ho compartim, que ja forma part de nosaltres, de la nostra pròpia historia.

Erem uns nens quan vem començar a ajudar a l'organització a muntar el control de Fontalba i, anys més tard i fins ara, seguim ajudant fent l'entrega de dorsals a Núria, hores abans que comenci la travessa. En aquells moments, quan erem nens admiravem tota aquesta gent, eren com ídols per nosaltres. "Com és possible fer 92km sense aturar-se?" em preguntava incrèdul. I no és només una cursa de llarga distància, sinó que el desnivell acumulat de la prova és considerable, superant els 8.000m, i en la primera part del recorregut, per sobre dels 1.500m d'altura.

Més que una competició és un repte personal, un objectiu d'autosuperació, significa posar el cos al límit... i quan aquest ja no pot més, el cap segueix movent les cames. És increïble, és una sensació que no es pot explicar en paraules, només es pot sentir vivint l'experiència, una duríssima experiència.

Fa 3 anys, vaig decidir provar de fer la cursa, en aquella època no tenia la ment tan preparada com ara, ni estava físicament tan be, però vaig decidir fer la meitat del recorregut juntament amb la Sandra i el Gerard. En arribar a Gréixer, em sentia tan fresc (tot i els 45km a les cames) que vaig decidir anar fent de control en control, sense cap pressió per acabar-la. Finalment ho vem aconseguir i l'arribada a Queralt, la recordaré tota la vida... el darrer quilòmetre, no ens podiem ni arrossegar, després de més de 19 hores caminant, estavem fets pols.

Però algo màgic va succeïr (encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho), eren les 12 del migdia i van començar a repicar les campanes del santuari. Nosaltres ho vem sentir des de la llunyania i, quan creiem no tenir forces per seguir caminant, vem començar a ser conscients que havíem fet algo realment gran, i vem començar a córrer, entrant a la plaça enmig dels aplaudiments de la gent que hi havia present! No recordo cap altre moment, i no m'avergonyeixo de reconeixer, on m'hagi emocionat tant, vem fondre'ns en una abraçada amb la Sandra, orgullosos d'haver superat aquella prova. Quin aprenentatge tan gran va suposar! Des d'aquell moment sóc més fort mentalment, n'estic segur!

L'any següent la vaig tonrar a fer, juntament amb el Juan, en aquell cas vem rebaixar el temps de l'any anterior i de les 18h, tot i haver-nos perdut durant més d'una hora i haver fet 4 o 5km de regal. Quina putada! Fins aquell moment, anavem molt be de forces, de ritme i d'ànims, però l'error ens va enfonsar i vem arribar a passar moments difícils de desànim. Creia que no arribariem a Queralt, però entre els dos ho vem tirar endavant, sempre un dels dos animava a l'altre. I ho vem aconseguir, vem arribar!

En aquestes proves, s'ha de tenir el cap molt clar i dossificar en tot moment! Com recordo aquells moments, no els oblidaré mai!

Aquest any, no la faré, però estaré a primera línia animant a tots els que hi sereu: Ricard, Juan, Arturo, Jaume, Coll,... Molta sort a tots... i, sobretot, disfruteu l'experiència!

A Gràcia amb els de la uni

2008-07-03T13:43:00.003+02:00

El vespre d'avui ha sigut fantàstic! Després de sopar, hem quedat amb els amics de la universitat per fer una cervesa a alguna terrasseta del barri de Gràcia, aprofitant que la temperatura ho permet. Així descansaré una mica de parlar anglès i podré recuperar el català, que sinó encara s'oxidarà!

Abans, a les 19h he arribat al pis i, com que la Mairi encara no hi era, he sortit a córrer un ratet (1 horeta des del fins a dalt del Tibidabo i tornar) per fer temps! Entre que hem començat a sopar una mica tard i que haviem de ser a Gràcia a les 22h... hem fet tard, per variar! ... i quan hem arribat, l'Anna i el David ja feia casi mitja hora que esperaven, quin cas! Però no hem sigut els últims, el Ferran ens ha guanyat (per poc, però ens ha guanyat) en impuntualitat... ja em pensava que no vindria i m'hauria de tornar a emportar la seva motxilla cap a casa (la tenia des de Patum! i amb un iPod a dintre, i jo sense saber-ho!!).

Després de buscar, sense èxit, un bar amb terrassa, hem optat per un bar on pendre algo a l'interior. També ha costat lo seu trobar-lo, però finalment ho hem aconseguit! (quanta gent que hi ha a Gràcia aquesta època de l'any!). Més tard, ha arribat la Judith que venia de la feina (super Henkel), en lloc d'estar pintant a la Barceloneta (està feta tota una artista! ja veieu, que ho portem a la sang això de l'art). Finalment, el Llorenç ha passat a treure el cap aprofitant que estava sopant per la zona amb uns amics i m'ha fet 5 cèntims del viatge amb la Núria al Marroc.

Per fí hem aconseguit quedat una nit per pendre algo! (tan dir-ho al final ho hem fet! Collonut!) Passarà el mateix amb Menorca? Algun any, despres de tant dir-ho, hi anirem? Espero que si! Si més no, pel pont de la Diada espero que fem l'escapadeta de 4 dies de cada any! Jo ho deixo a l'aire... i proposo que digueu la vostra dels destins on us agradaria anar, i també si podeu o no aquells dies... algú crea un doodle? (Anna?). jeje.... fins aviat!

Avui toca Sarrià

2008-07-02T13:37:00.002+02:00

Avui ha sigut una tarda força tranquila, de fet jo he arribat bastant cansat de la feina i ella suposo que encara més de voltar tot el dia per la ciutat: museu de la ciència, parg Güell, sagrada família,... i tot a peu! El més interessant ha sigut anar a Sarrià a menjar unes patates braves al bar Tomàs, i també algunes altres tapes. Evidentment, ha disfrutat molt menjant les millors braves de Barcelona i, de passada, hem aprofitat per fer una mica de passejada pel voltant del monestir i els carrerons del barri.