El proper 17 de Maig a la serra del Catllaràs, en ple Alt Berguedà, tindrà lloc la 1a edició de la Cursa de muntanya de la Vall de Lillet, una cursa que neix amb la il·lusió i el propòsit de fer gaudir a tots els participants d’un entorn encisador.
El recorregut de 23km i 1300m de desnivell positiu s’inicia a La Pobla de Lillet i discorre principalment per senders de muntanya, envoltats de boscos de pi i faig i passant per indrets tan majestuosos com el Monestir de Santa Maria de Lillet (s. IX), la rotonda de Sant Miquel (una petita església romànica de planta circular) o el Xalet del Catllaràs (obra d’Antoni Gaudí i situat al mig de la natura). La cursa corona el cim de la serra, el Serrat Negre, punt on s’inicia novament la baixada fins al poble, on a tots els corredors els espera una bona botifarrada i 2 entrades per visitar un altre tresor de la vila: els jardins Artigas, els únics jardins humits que va dissenyar Antoni Gaudí, i que constitueixen un petit paradís en ple riu Llobregat. Per a les inscripcions i per ampliar la informació consultar a la pàgina web o trucar a l’oficina d’informació (93 823 61 46).
dimarts, 12 de maig del 2009
dilluns, 27 d’abril del 2009
Ja som a casa!
Després de 2 mesos, o de 60 dies segons el nostre calendari particular que no diferencia entre dilluns i diumenge, festiu o feiner, tornem a casa!! Ha sigut un plaer poder compartir amb tots vosaltres les nostres vivències d'aquest viatge magnífic!
Tornem amb il·lusions, carregats de piles i amb nous projectes, i també amb moltes ganes de tornar a viatjar. Però conscients que serà difícil tenir una oportunitat com la que hem viscut, aprofitarem cada petita oportunitat per fer una escapadeta i a la vida quotidiana, reprendrem el camí on el vem deixar i amb el viatge passarem a la tercera fase, després de preparar-lo i viure'l, ara toca reviure'l i compartir les experiències en primera persona amb cadascú de vosaltres!
Prepararem un video musical amb fotos i videos i us l'ensenyarem quan el tinguem muntat (esperem que aviat, no?).
Petons i fins aviat.
Tornem amb il·lusions, carregats de piles i amb nous projectes, i també amb moltes ganes de tornar a viatjar. Però conscients que serà difícil tenir una oportunitat com la que hem viscut, aprofitarem cada petita oportunitat per fer una escapadeta i a la vida quotidiana, reprendrem el camí on el vem deixar i amb el viatge passarem a la tercera fase, després de preparar-lo i viure'l, ara toca reviure'l i compartir les experiències en primera persona amb cadascú de vosaltres!
Prepararem un video musical amb fotos i videos i us l'ensenyarem quan el tinguem muntat (esperem que aviat, no?).
Petons i fins aviat.
dijous, 23 d’abril del 2009
Curicó
Dit i fet. Aprofitem l'última setmana que tenim al continent sudamericà de nou a Xile. Ens instal·lem a la ciutat de Curicó, on ens acullen de meravella i ens hi sentim com a casa. De fet, el més típic de la zona és la vinya i les bodegues de vi, però ens ho passem una mica per alt i anem directes al parc natural Radal Siete Tazas, al qual s'hi arriba des de la localitat de Molina. El primer intent resulta defectuós: arribem a Molina a mig matí de diumenge i resulta que és l'únic dia que no circula bus entre Molina i Radal. Resultat: tornem a Curicó a passar un altre dia de relax!
L'endemà ho aconseguim!!! I agafem el bus que va a Radal, però quan hi pugem (és una autèntica cafetera de bus) ens diuen que Radal no és on comença el parc sinó que és a Parque Inglés (12km més amunt) però que no hi ha servei de busos en aquestes dates, que només n'hi ha a l'estiu (gener i febrer). Vaja que arribem a Radal (un poblet de 4 cases, literalment) i hem de buscar on instal·lar-nos per passar la nit. Volem plantar la tenda però una senyora ens ofereix una cabana per un preu que sobrepassa els nostres pressupostos i mentre comentem què preferim (si acampar o buscar alguna altra cosa) la dona ens va donant preus a la baixa... i clar... amb l'últim ens veiem obligats a agafar la cabana: 2 habitacions, lavabo, cuina i menjador, tot de fusta i per menys de 10€ entre els dos!! I a sobre ens regala uns panets recent fornejats!!! ueee.
Al matí ja emprenem el viatge cap a Parque Inglés, amb la intenció de fer els 12km de pista caminant però a al primera o segona curva ja ens para un cotxe i ens carrega i ens deixa a Siete Tazas (3km abans de Parque Inglés) on hi ha un circuit d'una hora i mitja per visitar uns salts consecuitius d'aigua erosionats pel riu, formant unes piscines naturals i encadenades les unes amb les altres i a diferents nivells, d'aquí el nom de la zona. Preciós tot plegat! I el millor de tot és que l'entrada al parc ens la paguen els homes que ens han portat en cotxe i també ens val per passar la nit al càmping del parc!!! de lujuuuuuuu! També visitem el Salto de la Leona, una cascada d'uns 20m d'alçada.
A la tarda arribem al Parque Inglés o ens instal·lem al campament i fem una caminadeta fins al riu on hi ha unes piscines naturals amb l'aigua totalment cristal·lina (el riu es diu Rio Claro, no podia ser d'altra manera) i que dona gust de banyar-s'hi, però és casi fosc i comença a fer fresqueta. Demà tornarem.
A la nit al càmping estem absolutament sols, som els únics que estem al parc i no hi ha una llum enlloc, ni a la caseta on hi ha les dutxes i lavabos, ni senyals de contaminació llumínica, ja que estem a quilòmetres de la civilització! vaja, que estem al mig del bosc amb els sorolls dels animals enmig de la foscor i el cel a rebessar d'estrelles!!! Una maravella! la millor despedida de Xile!
Al matí següent fem una ruta magnífica! Per uns boscos preciosos amb mil tonalitats, provocades per l'inici de la tardor i el terra ple de fulles torrades, formant una estora natural. Ens recorda molt els nostres boscos, potser per això, ho gaudim més intensament. Arribem a un mirador, enfilat a una muntanya amb vistes de tota la vall, que s'exté fins a la cordillera dels Andes i es perd en les altures. Acabant la ruta, ens arribem de nou al Rio Claro i avui toca banyada obligada al riu! Fa calor i un dia ideal per al bany!!
Després de 2 dies de ruta pel parc, tornem a Curicó on ens acomiadem de la gent que ens ha acollit i ens n'anem a Santiago de Xile amb un dels millors busos que hem agafat!! Espectacular el servei i la comoditat i veiem una peli que fa temps que la Itzel em recomanava: Slumdog Milionaire.
Últimes hores a Xile i últimes hores a Santiago, demà surt l'avió cap a Barcelona, el retorn a casa. I cel·lebrem el dia de Sant Jordi amb la rosa i el llibre, com ha de ser!
L'endemà ho aconseguim!!! I agafem el bus que va a Radal, però quan hi pugem (és una autèntica cafetera de bus) ens diuen que Radal no és on comença el parc sinó que és a Parque Inglés (12km més amunt) però que no hi ha servei de busos en aquestes dates, que només n'hi ha a l'estiu (gener i febrer). Vaja que arribem a Radal (un poblet de 4 cases, literalment) i hem de buscar on instal·lar-nos per passar la nit. Volem plantar la tenda però una senyora ens ofereix una cabana per un preu que sobrepassa els nostres pressupostos i mentre comentem què preferim (si acampar o buscar alguna altra cosa) la dona ens va donant preus a la baixa... i clar... amb l'últim ens veiem obligats a agafar la cabana: 2 habitacions, lavabo, cuina i menjador, tot de fusta i per menys de 10€ entre els dos!! I a sobre ens regala uns panets recent fornejats!!! ueee.
Al matí ja emprenem el viatge cap a Parque Inglés, amb la intenció de fer els 12km de pista caminant però a al primera o segona curva ja ens para un cotxe i ens carrega i ens deixa a Siete Tazas (3km abans de Parque Inglés) on hi ha un circuit d'una hora i mitja per visitar uns salts consecuitius d'aigua erosionats pel riu, formant unes piscines naturals i encadenades les unes amb les altres i a diferents nivells, d'aquí el nom de la zona. Preciós tot plegat! I el millor de tot és que l'entrada al parc ens la paguen els homes que ens han portat en cotxe i també ens val per passar la nit al càmping del parc!!! de lujuuuuuuu! També visitem el Salto de la Leona, una cascada d'uns 20m d'alçada.
A la tarda arribem al Parque Inglés o ens instal·lem al campament i fem una caminadeta fins al riu on hi ha unes piscines naturals amb l'aigua totalment cristal·lina (el riu es diu Rio Claro, no podia ser d'altra manera) i que dona gust de banyar-s'hi, però és casi fosc i comença a fer fresqueta. Demà tornarem.
A la nit al càmping estem absolutament sols, som els únics que estem al parc i no hi ha una llum enlloc, ni a la caseta on hi ha les dutxes i lavabos, ni senyals de contaminació llumínica, ja que estem a quilòmetres de la civilització! vaja, que estem al mig del bosc amb els sorolls dels animals enmig de la foscor i el cel a rebessar d'estrelles!!! Una maravella! la millor despedida de Xile!
Al matí següent fem una ruta magnífica! Per uns boscos preciosos amb mil tonalitats, provocades per l'inici de la tardor i el terra ple de fulles torrades, formant una estora natural. Ens recorda molt els nostres boscos, potser per això, ho gaudim més intensament. Arribem a un mirador, enfilat a una muntanya amb vistes de tota la vall, que s'exté fins a la cordillera dels Andes i es perd en les altures. Acabant la ruta, ens arribem de nou al Rio Claro i avui toca banyada obligada al riu! Fa calor i un dia ideal per al bany!!
Després de 2 dies de ruta pel parc, tornem a Curicó on ens acomiadem de la gent que ens ha acollit i ens n'anem a Santiago de Xile amb un dels millors busos que hem agafat!! Espectacular el servei i la comoditat i veiem una peli que fa temps que la Itzel em recomanava: Slumdog Milionaire.
Últimes hores a Xile i últimes hores a Santiago, demà surt l'avió cap a Barcelona, el retorn a casa. I cel·lebrem el dia de Sant Jordi amb la rosa i el llibre, com ha de ser!
diumenge, 19 d’abril del 2009
La Rioja i Mendoza
Després de la primera escapada del dengue, hem fet parada a la regió de la Rioja per poder anar a veure un parc natural de paisatge àrid (i amb una mica de sort sense mosquits!), el Talampaya. Ben el contrari del que pensavem, però, la regió de la Rioja (fora del parc) és ben humida i de mosquits n'hi ha prous, o sigui que fem bon ús del que s'ha convertit en el nostre company de viatge inseparable, el Relec. La gent d'allà diu que no tenen dengue, però havent vist la premsa prèviament no ens tranquilitza gens ni mica el que deien. També a Salta, a la informació turística municipal ens recomanen anar a la regió selvàtica propera on tampoc hi ha dengue. Ya!
Un cop visitades en bici les principals atraccions del parc, ens quedem una mica estancats en poblets ben xics per manca de busos (es veu que era cap de setmana) i aguantant la xafogor insoportable semblant a la de barcelona en ple mes d'agost. Però vaia, que marxem tant aviat com podem cap a Mendoza.
Mendoza és una ciutat construida ben a prop dels Andes però enmig del desert. Dit això sembla increible però és una de les ciutats més habitables que hem vist mai. En la seva planificació inicial van establir una xarxa de reg amb sequiès a cel obert per tota la ciutat i actualment, a part d'haver-hi un parc quasi tant gran com la ciutat mateixa, hi ha grans places i absolutament tots els carrers arbrats fent ombra a tot arreu. Des d'aquí podem explorar un bon troç dels andes seguint les vinyes d'una de les regions més vinícoles, amb moltes bodegues (que no visitem tot i ser un dels principals atractius de la regió i la ciutat) i els millors vins d'argentina. Des d'aquí ens endinsem camí cap a Xile per una vall magnífic fins al pont de l'inca, l'únic pas natural que creua el riu Mendoza.
Un cop a Xile de nou, ens queda una setmaneta que el dengue ens ha regalat per recórrer algun dels parcs naturals que ens haviem deixat quan vam fer xile de sud a nord precisament per poder tenir temps per veure el nord-oest d'argentina amb calma. Ens dirigim a Curicó, des d'on podrem anar a les reserves de Altos del Lircay i Radal Siete Tazas.
Jujuy i Salta
Després d'Atacama hem creuat la frontera cap a Argentina. L'objectiu: recórrer el nord-oest del país visitant les regions de Salta, Jujuy, Mendoza i Córdoba abans de creuar els andes de nou pel pas de los Libertadores fins a Santiago de Chile.
Hem entrat per l'altiplà passant algun altre pas de 4.000 i amb bona part del camí entre desert, salars i llames. Tot un dia d'autobús que va acabant mentre baixem per la Quebrada de Purmamarca a tota llet i ben acollonits pels adelantaments en corbes sense visibilitat a cotxes i camions i veient que no hi ha cap tipus de barana ni voral a la carretera. Com a resultat, mitja hora després de baixar del bus encara m'estic recuperant del mareig mentre l'Oriol busca hostal.
Arribem a Purmamarca, on s'hi troba el cerro de los siete colores, tal qual, set colors en franges en una muntanya, molt bonic. Ens endinsem per la Vall de Humahuaca fins a Iruya, un poblet ben petit que es troba a 3-4 h de viatge des del poble més proper per un paisatge realment fascinant que es pot recorrer en un mini bus ronyós que ni de conya sembla que pugui fer aquests colls i travessar aquests rius. Vaja, que només arribar allà val molt la pena.
Just en el poblet mentre dinem, en sentir les notícies ens adonem que hi ha un brot de dengue important al nord del país, i que precisament en les zones on s'han donat més casos és en les regions de Salta i Jujuy, vaja, justament on estem i en el nostre proper destí. Per això vam decidir d'anar fent via cap al sud.
El següent destí ràpid és Salta capital, una ciutat molt arbrada amb un museu d'arqueologia d'alta muntanya brutal que explica la història dels inques fent èmfasi en els sacrificis com a senyal d'ofrena als Déus que feien en alçada i mostra fins i tot nens momificats que es van trobar sota el gel al cim del Llullaillaco, a 6.730m.
Hem entrat per l'altiplà passant algun altre pas de 4.000 i amb bona part del camí entre desert, salars i llames. Tot un dia d'autobús que va acabant mentre baixem per la Quebrada de Purmamarca a tota llet i ben acollonits pels adelantaments en corbes sense visibilitat a cotxes i camions i veient que no hi ha cap tipus de barana ni voral a la carretera. Com a resultat, mitja hora després de baixar del bus encara m'estic recuperant del mareig mentre l'Oriol busca hostal.
Arribem a Purmamarca, on s'hi troba el cerro de los siete colores, tal qual, set colors en franges en una muntanya, molt bonic. Ens endinsem per la Vall de Humahuaca fins a Iruya, un poblet ben petit que es troba a 3-4 h de viatge des del poble més proper per un paisatge realment fascinant que es pot recorrer en un mini bus ronyós que ni de conya sembla que pugui fer aquests colls i travessar aquests rius. Vaja, que només arribar allà val molt la pena.
Just en el poblet mentre dinem, en sentir les notícies ens adonem que hi ha un brot de dengue important al nord del país, i que precisament en les zones on s'han donat més casos és en les regions de Salta i Jujuy, vaja, justament on estem i en el nostre proper destí. Per això vam decidir d'anar fent via cap al sud.
El següent destí ràpid és Salta capital, una ciutat molt arbrada amb un museu d'arqueologia d'alta muntanya brutal que explica la història dels inques fent èmfasi en els sacrificis com a senyal d'ofrena als Déus que feien en alçada i mostra fins i tot nens momificats que es van trobar sota el gel al cim del Llullaillaco, a 6.730m.
dimarts, 14 d’abril del 2009
Atacama
El desert. Un indret senzillament màgic. Hem estat 5 dies instal·lats a la petita localitat de San Pedro de Atacama, en ple desert d'Atacama, la qual cosa no vol dir que estéssim sols. És un dels llocs més turístics de Xile, hi ha un carrer principal on només hi ha agències que organitzen "tours" guiats per visitar els llocs més interessants. Inicialment teniem pensat fer-ho tot per lliure però no hi ha serveis regulars de transport per visitar-ho i la opció de llogar cotxe la vem descartar quan ens van dir que costava més de 100€ el dia i no hi ha plànols suficientment clars ni senyals indicatives pel camí! Vaja que ens vem decantar per fer algunes excursions organitzades i els llocs mes propers els vem visitar amb bicis que vem llogar.
El primer dia el vem fer de relax, o millor dit, de gestions. Tota la tarda voltant per la Calle Caracoles, que té una agència al costat de l'altra. Un poble d'uns 4000 habitats amb unes 30 agències com a mínim! Impressionant. Doncs després d'una tarda comparant preus i possiblitats, ens vem decantar per fer 3 excursions organitzades i dues altres llogant bicis.
El segon dia va ser increible. Vem agafar les bicis per recórrer la Quebrada del Diablo, passant primer per la Pucará de Quito, un antic assentament inca en runes però bastant ben conservat. Des d'aqui cap a la Quebrada on vem al·lucinar. Primer perquè vem haver de creuar el riu amb la bici a "coll" del cabal que portava i després per l'indret on vem arribar que era impressionant... un congost molt i molt estret, tant que només hi passava una bici d'ample i que tenia uns 2 o 3 quilòmetres de profunditat. A l'interior entraven els raigs de sol, però hi havia curves generades pel pas de l'aigua (ara esta totalment sec) i unes formacions cavernoses erosionades lentament amb els anys. Sortint de la Quebrada, vem seguir pujant i pujant amb la bici fins arribar a un antic túnel (en desús) de la carretera vella que portava a la ciutat important de la regió, be això de carretera és un dir perquè estava plena de forats i mig ensorrada. Des d'allà vem recórrer una cornisa des d'on es podia veure tot el congost per on haviem passat i també el poble a l'horitzó i el salar més lluny. I finalment vem arribar a la gran duna (una inmensa muntanya de sorra finíssima) fins arribar al Valle de la Muerte, que portava de nou al poble. Impressionant l'excursioneta de 6hores i amb trams ben tècnics, però sort que les bicis eren una canya!! I per si amb el matí no n'havia prou, a la tarda una mica més de tute. Haviem contractat amb una agència una visita al Salar d'Atacama, amb una primera parada a la Laguna Cegar, on ens vem banyar en unes llacunes al mig del salar amb tanta concentració de sals, que era impossible enfonsar-se i flotavem sense fer cap esforç! D'aqui ens van portar a los ojos del Salar, uns forats de 40 i 60m respectivament comunicats entre ells i plantats al mig del Salar. Molt guapo també. Allà vem trobar moltes banderetes clavades al terra i eren d'una cursa de resistència que estàven organitzant a la zona: una Ultramarató pel desert d'Atacama de 250km (que formava part d'una competició anomenada 4 Deserts). Brutaaaal. Hi havia varis espanyols i fins i tot uns nois de Lleida que ens van animar a rebre'ls a San Pedro el dia que finalitzava la prova.
El tercer dia vem anar a fer l'excursió estrella, la visita al Salar del Tara, amb un tour que va durar tot el dia. Era el més car de tots però el més espectacular, de fet ben poca gent el fa però ens el van recomanar tant que no ens hi vem poder resistir. Erem 2 cotxes de 4 persones cada un, i els conductors estaven ben pillats, però eren molt bons els paios! Ens van explicar mil histories i vem veure salars, llacunes, flamencs, formacions rocoses espectaculars, desert, més desert, fins als vigilants de la Pacana i un camp de bombes (formacions d'origen volcànic), i vem fer un bon ral·li pel desert! Ja veureu les fotos (quan les pengem) que no es pot explicar en paraules lo bonic que era! I vem arribar al punt més alt on hem estat mai: a 4.835m d'alçada, en ple altiplà!
El quart dia vem anar als Géisers del Tatio, com a excursió més típica, però que va ser la que menys ens va agradar. La Itzel va tenir una "mica bastant" de mal d'altura (estàvem a 4300m d'alçada) i no vem disfrutar gaire la sortida potser perquè també va ser massa breu. Això sí, vem matinar molt (a les 4 del matí ens recollien per l'hostal) i també ens vem banyar en unes aigües termals a més de 4000m! La tarda la vem dedicar a descansar (per fi una tarda de relax!) i a recuperar-nos de l'alçada.
El cinquè dia vem rebre els corredors de la ultramarató a la plaça del poble i a la tarda vem anar a visitar el Valle de la Luna, que tant ens n'havia parlat tothom, però també ens va decepcionar una mica, però quan ens va enganxar la nit, va començar a guanyar exponencialment encant i vem assaborir l'indret en el seu estat pur. Com que anàvem amb la bici, tots els tours organitzats havien marxat i vem quedar sols, envoltats de roques blanques (amb alta concentració de sals) que semblava que estàvem realment a la lluna. L'únic que ens feia adonar que no, era la propia lluna que ens il·luminava el camí sense necessitat de frontal. Va ser magnífic.
Finalment, el sisè dia vem poder sortir del poble amb un dels dos busos que surten en tota la setmana i després de fer les mil i una per trobar efectiu perquè només hi ha 2 caixers: un només acceptava American Exprés i l'altre no tenia "cash". Vaja que teniem dues sol·lucions: gastar els pocs diners que teniem per comprar un bitllet fins a la capital (2 hores de camí) i treure efectiu a allà (i tornar amb pasta) o be la solució per la que vem optar: pagar-li més nits amb targeta a la dona de l'hostal i ens ho va abonar amb efectiu! ueeeee. Sort vem tenir!
Vaja, que la nostra estada al desert d'Atacama va ser espectacular! un dels llocs més diferents on hem estat i amb una gran varietat de paissatges i molt molt guapo! Molt recomanable!!
Pròxim destí Argentina. una abraçada.
El primer dia el vem fer de relax, o millor dit, de gestions. Tota la tarda voltant per la Calle Caracoles, que té una agència al costat de l'altra. Un poble d'uns 4000 habitats amb unes 30 agències com a mínim! Impressionant. Doncs després d'una tarda comparant preus i possiblitats, ens vem decantar per fer 3 excursions organitzades i dues altres llogant bicis.
El segon dia va ser increible. Vem agafar les bicis per recórrer la Quebrada del Diablo, passant primer per la Pucará de Quito, un antic assentament inca en runes però bastant ben conservat. Des d'aqui cap a la Quebrada on vem al·lucinar. Primer perquè vem haver de creuar el riu amb la bici a "coll" del cabal que portava i després per l'indret on vem arribar que era impressionant... un congost molt i molt estret, tant que només hi passava una bici d'ample i que tenia uns 2 o 3 quilòmetres de profunditat. A l'interior entraven els raigs de sol, però hi havia curves generades pel pas de l'aigua (ara esta totalment sec) i unes formacions cavernoses erosionades lentament amb els anys. Sortint de la Quebrada, vem seguir pujant i pujant amb la bici fins arribar a un antic túnel (en desús) de la carretera vella que portava a la ciutat important de la regió, be això de carretera és un dir perquè estava plena de forats i mig ensorrada. Des d'allà vem recórrer una cornisa des d'on es podia veure tot el congost per on haviem passat i també el poble a l'horitzó i el salar més lluny. I finalment vem arribar a la gran duna (una inmensa muntanya de sorra finíssima) fins arribar al Valle de la Muerte, que portava de nou al poble. Impressionant l'excursioneta de 6hores i amb trams ben tècnics, però sort que les bicis eren una canya!! I per si amb el matí no n'havia prou, a la tarda una mica més de tute. Haviem contractat amb una agència una visita al Salar d'Atacama, amb una primera parada a la Laguna Cegar, on ens vem banyar en unes llacunes al mig del salar amb tanta concentració de sals, que era impossible enfonsar-se i flotavem sense fer cap esforç! D'aqui ens van portar a los ojos del Salar, uns forats de 40 i 60m respectivament comunicats entre ells i plantats al mig del Salar. Molt guapo també. Allà vem trobar moltes banderetes clavades al terra i eren d'una cursa de resistència que estàven organitzant a la zona: una Ultramarató pel desert d'Atacama de 250km (que formava part d'una competició anomenada 4 Deserts). Brutaaaal. Hi havia varis espanyols i fins i tot uns nois de Lleida que ens van animar a rebre'ls a San Pedro el dia que finalitzava la prova.
El tercer dia vem anar a fer l'excursió estrella, la visita al Salar del Tara, amb un tour que va durar tot el dia. Era el més car de tots però el més espectacular, de fet ben poca gent el fa però ens el van recomanar tant que no ens hi vem poder resistir. Erem 2 cotxes de 4 persones cada un, i els conductors estaven ben pillats, però eren molt bons els paios! Ens van explicar mil histories i vem veure salars, llacunes, flamencs, formacions rocoses espectaculars, desert, més desert, fins als vigilants de la Pacana i un camp de bombes (formacions d'origen volcànic), i vem fer un bon ral·li pel desert! Ja veureu les fotos (quan les pengem) que no es pot explicar en paraules lo bonic que era! I vem arribar al punt més alt on hem estat mai: a 4.835m d'alçada, en ple altiplà!
El quart dia vem anar als Géisers del Tatio, com a excursió més típica, però que va ser la que menys ens va agradar. La Itzel va tenir una "mica bastant" de mal d'altura (estàvem a 4300m d'alçada) i no vem disfrutar gaire la sortida potser perquè també va ser massa breu. Això sí, vem matinar molt (a les 4 del matí ens recollien per l'hostal) i també ens vem banyar en unes aigües termals a més de 4000m! La tarda la vem dedicar a descansar (per fi una tarda de relax!) i a recuperar-nos de l'alçada.
El cinquè dia vem rebre els corredors de la ultramarató a la plaça del poble i a la tarda vem anar a visitar el Valle de la Luna, que tant ens n'havia parlat tothom, però també ens va decepcionar una mica, però quan ens va enganxar la nit, va començar a guanyar exponencialment encant i vem assaborir l'indret en el seu estat pur. Com que anàvem amb la bici, tots els tours organitzats havien marxat i vem quedar sols, envoltats de roques blanques (amb alta concentració de sals) que semblava que estàvem realment a la lluna. L'únic que ens feia adonar que no, era la propia lluna que ens il·luminava el camí sense necessitat de frontal. Va ser magnífic.
Finalment, el sisè dia vem poder sortir del poble amb un dels dos busos que surten en tota la setmana i després de fer les mil i una per trobar efectiu perquè només hi ha 2 caixers: un només acceptava American Exprés i l'altre no tenia "cash". Vaja que teniem dues sol·lucions: gastar els pocs diners que teniem per comprar un bitllet fins a la capital (2 hores de camí) i treure efectiu a allà (i tornar amb pasta) o be la solució per la que vem optar: pagar-li més nits amb targeta a la dona de l'hostal i ens ho va abonar amb efectiu! ueeeee. Sort vem tenir!
Vaja, que la nostra estada al desert d'Atacama va ser espectacular! un dels llocs més diferents on hem estat i amb una gran varietat de paissatges i molt molt guapo! Molt recomanable!!
Pròxim destí Argentina. una abraçada.
dimarts, 31 de març del 2009
Punta Choros
Vaja vaja vaja!!! A vegades les coses rutllen soles, però a vegades no tot va rodat al 100%. Tot el què estava a les nostres mans ha sortit be, però el temps ha tornat a obstaculitzar-nos el camí.
Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!
Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!
En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.
Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).
Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!
petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!
Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!
Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!
En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.
Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).
Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!
petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
