dimarts, 30 de setembre del 2008

Torneig de 4 hores de tenis

El pròxim dissabte 11 d'Octubre, de les 9:30 a les 13:30, se celebrarà a la pista del Club de Tenis Lillet, la segona edició de les 4h de tenis en modalitat de dobles, organitzat pel club i amb inscripció completament gratuïta. Us hi esperem a tots!

Els interessats poseu-vos en contacte amb el Lluís Pons, el Jaume Cunill o el Joan Cunill, o un servidor.

dissabte, 27 de setembre del 2008

2n Concurs de fotografies de bolets

I per segon any, a la Pobla s'ha celebrat el concurs de fotografia de bolets. I tot i tenir un casament al migdia, hem matinat per fer quatre fotos per la zona dels rasos de Tubau i tornar a ser a les 12h al centre cívic per entregar les fotos fetes. Hem sortit el Quim i jo, amb poca mentalitat de trobar bolets per fotografiar perquè encara no ha començat plenament la temporada, però només aparcar el cotxe ja hem trobat un pinatell inmens i un munt més de bolets de tots tipus... Hem fet unes fotos força bones, però sobretot ens ho hem passat de conya, com sempre! Gaudint de la natura i la frescor de les primeres hores del matí i d'un dia més a la muntanya. I d'un esmorzar amb vistes privilegiades del Puigllançada just al nostre davant, asseguts en l'únic raconet on toca el sol. Senzillament fabulós!

I clar... no tot podia ser perfecte. Quan un es prepara per sortir a fer fotos, el primer que ha de fer és comprovar que la càmera tingui bateria. Doncs no, jo com un pallús... no ho he fet i després de la 4a o 5a foto, ja no n'he pogut fer més! M'ha fet una mica de ràbia perquè fa poc que tinc la nova càmera i em venia de gust de provar-la amb tranquil·litat, però no ha pogut ser!

De totes formes, la càmera del Quim fa unes fotos magnífiques, i sinó vegeu la foto que ha guanyat el primer premi d'enguany:


diumenge, 21 de setembre del 2008

Duatló de Bellmunt

I vinga... segona duatló de la temporada! Èxit absolut amb més de 250 inscrits! Avui toca recórrer 28km (8 BTT + 10 a peu + 10 BTT) i un desnivell de 1.300m.



La cosa comença com sempre... llevant-nos moooooolt aviat! A les 6.30h sortim de la Pobla amb dos cotxes, un amb el Ricard i la Sibi (que es quedaran a passar el dia per Osona) i jo amb el meu. A la plaça ja trobem l'Oscar, que se'n va a fer una pedalada cap al Bages, i és que els bojos que fem aquestes sempre acabem sent els mateixos!

A Sant Pere de Torelló ja està tot a punt des de primera hora, l'entrega de dorsals i tot el necessari per fer la prova. La gent des de ben aviat comença a agafar posicions i nosaltres no volem ser menys, però avui anem una mica justos de temps i no podem fer dues coses molt importants: escalfar i anar al lavabo. Espero que no ens passi factura!

I a les 9 puntuals, després del tradicional brieffing, es dona la sortida que, com sempre, és rapidíssima! Costa seguir el ritme però aviat comença la pujada i tot es posa al seu lloc. Avui és un dia gris i mig emboirat, potser és per això que em sento una mica apàtic, el Ricard també. Però amb les primeres gotes de suor (que no tarden en aparèixer) desapareix la mandra i ens posem mans a l'obra o millor dit: peus al pedal!

La pujada sense treva que porta al Santuari de Bellmunt és d'aquelles que no s'obliden: duríssima! Com tampoc s'oblida l'arribada a dalt on un munt de gent està animant sense parar a tots els ciclistes que passem! Fins i tot se'm posa la pell de gallina, em recorda als mítics ports del Tour on la gent s'aparta a mesura que passem els ciclistes. És senzillament increïble!

En arribar a la primera transició, una dona de l'ornganització em dóna un cop de mà obrint la bossa on tinc les bambes, fent-me guanyar uns valuosos segons.... i plas, començo a córrer. El primer tram és una dura baixada molt tècnica on avanço a molta gent, però de cop m'adonon que hi ha alguna cosa rara.... merda, encara porto el casc posat! No m'he enrecordat de deixar-lo a la bici i ara no pujaré a deixar-lo, tocarà córrer amb ell! jeje...

Hi ha alguns trams ràpids de pista i asfalt en baixada on els més atletes m'avancen, però de nou els torno a passar en els trams de pujada i baixades tècniques... com sempre és el segment que se'm dóna millor i és on recupero més posions. A la pujada final al Santuari faig una autèntica avançada de gent i és que anem bastant junts! Passo d'anar 44è a la primera pujada en bici, a 14è quan torno a arribar a Bellmunt. Espectacular!

Ara toca baixar i la meva incògnita és saber quanta gent m'avançarà, perquè baixant sóc horrorós i a més avui toca baixada tècnica, és a dir, pitjor encara! 1, 2, 3... van passant i en total m'avancen 17 persones! Al final ja m'ho agafo rient!

I també es repeteix una altra jugada... creuant un riu... plafff! i això que m'havien avisat que als passos per les rieres anés en compte! I ho he fet, el què passa és que les lloses de pedra amb un dit d'aigua i algues i fangs... no tenen pietat de ningú. I jo he llepat! Almenys no m'he fet mal i puc seguir! I un paio que filmava s'ha posat les botes, ja té vídeo per "vídeos de primera"... (des d'aqui faig una crida a aquest filmo-aficionat, que si llegeix això m'envii una còpia, que jo també vull riure!)

L'arribada al poble és després d'un pujadot i, com que de forces no me'n falten, faig un esforç per atrapar uns que tinc a tiro i recupero dues posicions a falta de pocs metres per meta! Excel·lent. Estic molt content perquè la cursa ha anat bé, el què passa és el de sempre, que aquest tipus de duatlons són molt específiques per ciclistes i s'ha de pencar molt al segment de córrer per fer uns resultats decents! Però he gaudit molt i la organització ha sigut magnífica i el millor de tot és que les dues coses que no hem fet abans de la cursa no ens han passat factura! Ni rampes a les cames ni apretons a l'estómac. ;)

Finalment, 31a posició i 2h17'33" i el Ricard 136a posició en 2h48'21".

L'anècdota del dia: quan m'han donat la samarreta ha resultat ser una talla L i jo havia demnat la M. He insistit i insistit (fins a 4 o 5 cops ho he anat a demanar) fins que ho he aconseguit. Quan ja tothom tenia la talla assignada, veient que sobraven algunes talles, m'han fet el canvi! Però fent els estiraments, a un racó, m'he oblidat la bossa amb el mallot! Ara, ni M ni L, cap a casa sense obsequi! :((

dilluns, 15 de setembre del 2008

Lluna plena de Setembre

Molts cops una imatge val més que mil paraules... Ahir a la nit, abans de marxar de la Pobla, vaig poder disfrutar de l'espectacular imatge de la lluna plena sortint sobre el Catllaràs.

diumenge, 14 de setembre del 2008

II Clàssica a l'Olla de Núria

I un altre diumenge matinant... diria que si programés el despertador pels diumenges a les 5:15 seria un bon encert!

A les 7.30h surt el primer cremallera cap a Núria i abans d'agafar-lo ja ens informen que és obligatori l'ús del paravent, que sinó ni tan sols podrem començar la cursa. Al santuari estem a 3ºC, però la temperatura de sensació és inferior degut al fort vent que bufa.

Després de la recollida de dorsals ens reuneixen a l'auditori i fan el brieffing explicatiu. Inicialment estan previstes 2 curses, la clàssica i la popular. La primera amb 300 inscrits, i un recorregut de 21km i quasi 2000m de desnivell positiu, mentre que a la segona, amb la meitat de distància, hi ha unes 50 persones apuntades.

Ens informen de les dures condicions hivernals que ens trobarem, que a les cotes superiors bufa molt fort el vent (superant els 50km/h), que en tots els punts de control hi ha l'aigua dels avituallaments completament glaçada, que les temperatures de sensació en els cims són d'uns -8ºC i que en una part del recorregut han desaparegut les banderoles que indiquen el camí. En resum, un panorama poc encoratgedor!

Veient les premisses, es decideix retallar la cursa clàssica i tothom farà la curta: pujada fins al puigmal, carena fins al coll de finestrelles i retorn fins a Núria, sempre i quan no empitjori el temps.

Amb cert retard, comença la cursa i ho fem tots de cop: homes, dones i de totes les categories. Un total de 350 atletes o millor dit... sonats!

La pujada des de Núria fins al Puigmal es fa per l'Ortigà, un camí que no havia fet abans i que té un pendent duríssim: en el 1r quilòmetre ja guanyem 600m de desnivell i a partir d'aquí la cosa planeja una mica més fins al cim del Puigmal. En el primer punt de control ens avisen que de moment la cursa tira endavant però les condicions són extremes, un fred horrorós combinat amb un vent que amb prou feines et permet mantenir-te de peu, obliga a fer un esforç extraordinari. En els passos per les carenes el vent em deixa la cara sense sensiblitat i més que intentar mantenir un ritme de carrera és intentar mantenir-se dret!

Passat el primer control, tothom segueix el corredor del seu davant i això porta a que un grup nombrós de corredors ens perdem, ajudats per la boira que comença a fer acte de presència. Per sort retrobem el camí i aconseguim recuperar la traça en direcció al Puigmal. Però uns 150m abans de fer cim, trobem als organitzadors que ens comuniquen que la prova queda suspesa, i que fem mitja volta per el mateix camí on hem pujat. Inclús trobo un noi amb pantalons d'atletisme i màniga curta que ha perdut el tacte a les mans i no pot ni obrir la cremallera del paravent per posar-se'l. Li dono un cop de mà i seguim baixant.

Tornem tots cap a Núria corrent, més per les ganes d'arribar i pendre algo calent que no per fer un bon temps! Recollim els obsequis i, després de l'entrega de trofeus, tornem cap a Queralbs amb el cremallera, i cap a casa a dinar!

Un dia més a la muntanya, que ens torna a demostrar que la climatiologia és qui té l'última paraula a l'hora de decidir si podem pujar o no! A vegades podem pensar que ho podem aconseguir tot però la natura ens demostra que no sempre és així.

dijous, 11 de setembre del 2008

Diada al massís del Garraf

Quina diada més diferent que ha sigut la d'aquest any! Amb el Ferran i la Judith hem anat a passar el dia pel Parc Natual del Garraf, seguint les indicacions d'una ruta del Palau Robert.

A les 10h del matí sortim de Barcelona en direcció a Port Ginesta on s'inicia el recorregut marcat. Des d'allà, pujant per una carretera curvada i amb bones rampes, ens dirigim fins a la Pleta, una masia habilitada com a punt d'informació del parc natural. És sorprenent perquè en poca estona, hem passat de soroll del trànsit de la C-31 a la tranquil·litat absouta del parc, amb vistes inacabables a turons amb típica vegetació mediterrània i amb unes vistes magnífiques sobre el Mediterrani.

A la caseta del parc, ens atén un senyor molt trempat, el Pitu Linares, que ens indica les possiblitats que tenim. Carai, hi ha més cosa de la què pensavem! I el més curiós de tot és quan ens compara un poble per on passarem amb Castellar de N'Hug..."no sé si ho coneixeu?" ens pregunta... "osti, jo sóc d'allà" li dic... i l'home tot sorprès em respon "doncs jo fa 20 anys que tinc una casa a La Pobla de Lillet"... "be, en realitat sóc de La Pobla, no de Castellar!". Ja li hem caigut bé! Curiós que a tot arreu on vaig, trobo algú amb casa a La Pobla! A Escòcia ens va passar el mateix!

Seguim el camí fins al Pla de Querol on aparquem el cotxe per fer una caminadeta fins a La Morella, amb 594,6m (segons el mapa, que fins i tot dóna l'alçada en decimals), un turonet de molt fàcil accés i amb molt bones vistes! En una horeta ho tenim fet (anada, parada al cim i tornada), ideal per estirar les cames i fer una mica de gana!



Quan tornem al cotxe, l'estómac comença a demanar teca i decidim arribar fins a Olivella per menjar alguna coseta... Què carai, per fotre'ns un bon dinar! Però abans ens aturem al monestir budista que hi ha a la Plana Novella i que ens ve de pas, però que el veiem tan turístic que hi fem una visita llampec! Ja que amb tanta gent el lloc perd bona part de l'encant que podria tenir!



A Olivella hi ha poca cosa per veure... són 4 cases contades, una església, la casa de la vila i el restaurant. Almenys hi ha restaurant! El porten un parell de francesos que fan molt riure i amb l'accén afrancesat que gasten! El dinar és molt bo però portem els calers justos i patim una mica si ens arribarà per poder pagar... però al final els Déus s'alien a favor nostre i ho salvem! Això que ens hem arriscat molt demanant un plat de patés i cafès, però el Ferran ho salva amb una moneda d'euro que té al cotxe, que és just el què ens falta per acabar de pagar el compte.



Després de dinar, agafem una pista forestal amb alguns trams en força mal estat. Només falta cridar el mal temps per demostrar que Murphi existeix: "osti Ferran, aquest cotxe és força alt... no? encara no hem rascat"... i prassss, toma rascada als baixos! Res greu!



Al cap d'un rato de pista, parem a unes vinyes a recollir raïm per berenar... i seguim direcció Sitges, on hi arribem per la mateixa pista forestal d'on venim. Apareixem darrera d'un Caprabo, deixant la tranqulitat de tot un matí enrera per aparèixer enmig de la civilització... Ja tenia raó el Pitu: "hi haurà llocs per on passareu que faran que us preguntareu... on soc?"

La tarda la passem a la platja prenent el solet i fent el meu segon bany de la temporada!! Després a fer una volteta pel passeig, arribem al casc antic on fem una clara abans no marxem de nou cap a Barcelona.



En resum, un dia fantàstic, molt diferent la rutina habituat i els 3 cohincidim en que s'ha de repetir algo així!

PD. No tenim foto de quan arribem a Barcelona i, al Carrer Urgell, trobem un cotxe en contra direcció pel carril central del carrer i quan se n'adona de que l'ha liat, es posa a fer marxa enrera bastant descontroladament, carrer amunt i quasi rasca amb un cotxe que està aturat al semàfor. La dona no fa gaire cara de preocupada i no sembla que perdi la calma i segueix fumant tranquil·lament com si res! Hi ha gent que no sé en quin món viu!

diumenge, 7 de setembre del 2008

Primera duatló de la temporada

5.30h sona el despertador. Bufff, quina son! Però no tardem en activar-nos, sabem que avui toca una bona matxacada: la duatló de Vilallonga de Ter ens espera! Inicialment haviem de participar-hi el Juan, l'Arturo i jo, però hi ha hagut canvi de plans d'última hora i només hi vaig jo. Afortunadament, aquests dies hi ha el Javi (un amic d'Almeria) a casa i com que també és un matxaca de l'esport, decideix participar en nom del Juan. "una vez que vengo a Catalunya, me apunto a lo que sea" A més el tio competeix específicament en triatló i està fort com un toro, estic convençut que fotrà canya! El què no s'imagina és que el nostre territori és "lleugerament" més costerut que la zona d'andalusia... jeje.

A les 6 sortim de casa, ja que tenim més d'una hora de camí i entre les 7 i les 8 hem de ser a Vilallonga per deixar el material per la zona de transició. Arribem molt be de temps i fem les gestions corresponents (recollida de dorsal, de xip, entrega de material, descarregada d'estómac...) Un dia fantàstic ens espera: sol radiant i temperatura ideal per a competir, clar que el Javi pensa "que hace un frío que te cagas"... i és que aquests del sud no estan acostumats a la fresqueta matinal del pre-pirineu.

Abans de començar, fem una mica d'escalfament per la carretera que va a Vallter, però veient que la gent es va preparant a la sortida, decidim anar agafant posicions per no sortir a la última fila. A les 8.45 ja estem situats i esperant que es doni la sortida amb els altres 300 corredors inscrits. Ens informen per megafonia que els 2 primers quilòmetres són neutralitzats i que la cursa comença just passat el pont de Tregurà. No em queda gaire clar si en aquests 2km hem de pedalar tranquils o anar a sac de bon inici... de seguida em marxen els interrogants...

Comença la cursa i la gent surt a sac! Tocarà apretar-se de valent només començar, ja que la sortida és molt ràpida i em costa agafar el meu ritme. Després d'aquests 2km de pla, comença la pujada de veritat i la gent treu el peu de l'accelerador. Aqui començo a recuperar algunes posicions i cadascú se situa allà on pot, perquè l'asfalt s'acaba i comença una pujada dreta amb herba i pedres i molta humitat. El primer del "pelotón" no pot seguir pedalant i ha de baixar de la bici, la qual cosa obliga a la resta a fer-ho perquè no es pot adelantar, quina putada: hem de pujar un bon troç empenyent la bici. Els bessons em treuen fum! El Javi està al·lucinant amb la duresa de la prova i això encara no és res...

A partir d'aqui, la pista millora i, tot i tenir bastant pendent, no fa falta tècnica per arribar a la transició. Tinc bones sensacions a les cames i el tram a peu comença... duríssim! Una rampa on és impossible córrer (i sinó, pregunteu-li al Javi, que flipa amb la pujada) ens espera i la filera de duatletes caminant amb les mans als genolls m'indica que la cosa serà més dura del què em pensava. En el primer tram de pujada, que ens condueix al primer cim, el puig de Fontlletera, avanço a 4 o 5 persones i faig cim en 1h47 (és la única referència que en tinc perquè avui no tinc el pulsòmetre). A partir d'aquí toca baixada tècnica fins al refugi de Coma de Vaca i de nou toca pujar fins al Balandrau, per baixar de nou fins a la zona de transició. En el segment de running he avançat unes 10 o 12 persones, però sóc conscient que ara toca patir, i molt, per mantenir la 22a posició que tinc quan pujo de nou a la bici. Toca baixar i ja sé que baixant sóc un paquet! Generalment m'avança molta gent.

La segona fase de bici comença amb uns quilòmetres de pla, que avanço bastant ràpid fins que, a falta de 500m pel coll, m'agafa una rampa al quadríceps esquerra que m'impedeix pedalar. Solució: treure el peu de pedal i pedalar amb la cama dreta! Em veig obligat a baixar una mica el ritme però aconsegueixo arribar al coll. D'aquí tot baixada, o això és el que em pensava... perquè encara falten algunes pujades! Almenys m'han passat les rampes i puc tornar a pedalar amb les dues cames! jeje...

Finalment arriba la baixada tècnica, molt inclinada i perillosa. Els frens s'escalfen i les pastilles s'endureixen tant que pràcticament no em frena la bici i he de baixar molt lentament. Em passen varis corredors, però no em sorprèn perquè baixo molt lent i els altres van a sac! Al final de la baixada, a falta de 2km per meta, em passa una altra desgràcia: creuant un riu me'n vaig a l'aigua i la cadena queda encallada al desviador davanter. No la puc posar a lloc i, per tant, no puc pedalar!!! I ja hi tornem a ser... a córrer s'ha dit! Em toca empènyer la bici en plans i pujades i aprofito els pendents en les poques baixades que queden. L'arribada a la meta és per riure, jo i bici corrent de costat! El paio que amenitza la cursa fins i tot m'entrevista quan passo la meta i la gent em rep amb una gran ovació. Almenys he arribat sencer, tot i que, hauria pogut quedar millor classificat si no hagués tingut tants problemes, però és lo que té la competició... sempre passen coses! És inevitable! S'ha de saber acceptar! I mirant-ho positivament, almenys no m'he fet res greu! Això sí, tinc mig cos adolorit entre el dolor muscular de les cames i els cops de la caiguda!

Finalment, he fet 3h26'38" i una meritòria 30a posició! El Javi amb 3h49'27" ha quedat 70è.