A les 8 del matí sortim de casa amb el Joan i ens dirigim cap a la Cerdanya per trobar-nos amb la resta. Primer passem per St. Leocadie a recollir al Llorenç i a la Núria i aprofitem per fer un cafetó i posar-nos una mica al dia que fa molt de temps que no veia a la Núria (i el Joan encara més).
Inicialment hem quedat tots a les 9h a l’aparcament de les pistes d’esquí, però ja se sap quan hi ha una bona colla, sempre s’acaba sortint tard. En un cotxe venen la Tina i l’Enric des d’Olot, en un altre des de Sant Pierre des Forcats venen la Sara, la Maria, el Carles i el Jordi i en un tercer que arriba des de Barcelona, el Marc, el Jordi i la Neus. El Llorenç i la Núria són els que ho tenen més a tocar de casa. En total som 13 i les ganes de començar a pujar muntanya són immenses!
La primera gran sorpresa és la quantitat de cotxes que hi ha a l’aparcament quan hi arribem... potser hi ha més de 20 cotxes! Muntanya amunt només es veuen puntets negres pujant direcció el cim. Això significa que no som els únics ansiosos a fer la primera esquiada aprofitant la intensa nevada que ha caigut en els darrers dies. La muntanya té un aspecte que sembla en plena temporada d’esquí. Impressionant!
Passades les 10 del matí, estem a punt i comencem a fer camí (que no, a obrir traça, que n’hi ha per tots costats). La pujada la fem relaxadament, gaudint de les vistes de tota la Cerdanya envoltada de cims blancs, amb una cota de neu molt definida i bastant baixa. Fem algunes aturades per picar fruits secs, galetes i veure una mica d’aigua i per recuperar l’alè.
A mitja pujada, unes vistes increïbles cap al sud ens regalen la imatge de Montserrat en la llunyania, a través de les boires, sembla una foto de postal.
El cim està a tocar i sembla que per horari hi arribarem a l’hora de dinar.
A les 14h aproximadament arribem a dalt del Puigmal, amb unes vistes inacabables... el dia és nítid 100% i es pot veure fins on les muntanyes permeten. I el millor és que al cim pràcticament no bufa vent, tot i que la temperatura és baixa, s’hi està perfecte. La idea inicial és baixar i dinar a baix, però comencem a picar quatre coses i acabem entaulats! Quins cracks! I quin millor restaurant que aquest?
Avui, aprofitant que va ser el meu aniversari aquesta setmana, he pujat (amb l’ajuda del Joan) 2 ampolles de cava per fer un brindis i celebrar també la primera esquiada de la temporada: doble celebració! I a més el Llorenç m’ha portat un regalet... un pot de salsa de sandwich de la que menjàvem a Escòcia!!!!
Sense ser-ne conscient, els últims 3 aniversaris els he celebrat dalt d’una muntanya: els 25 anys al Pedraforca amb el meu tiet Jaume, menjant-nos un pastís; els 26 anys al Puigllançada amb els tiets, els cosins i el Quim i també amb pastís; i aquest any amb els esquís posats i amb una bona companyia i amb el xin xin dels gots de plàstic! Com m’agrada poder compartir aquests moments tan genials!
Gaudim de les vistes tant com podem però són quasi les 15h i decidim començar-nos a activar i baixar per no agafar les ombres de la muntanya. La baixada és simplement espectacular, diria que immillorable com a primera esquiada de l’any, ja que pensava que al ser la primera capa de neu rascaria els esquís per tots costats però ni una sola rascada. De lujuuuuu. La neu està impecable per l’hora que és.
Fem algunes parades de reagrupament, aprofitant per fer alguns vídeos i fotos, que s’ha d’immortalitzar el moment.
Quan arribem als cotxes guardem tot l’equip i la gent comença a marxar, cadascú cap a casa seva. El Llorenç ens ofereix un cafè a casa seva però només el nostre cotxe i l’altre cotxe guai es queda a fer uns últims riures a la casa acollidora que té el Llorenç.
A l’hora de marxar, el cel ens regala una posta de sol que posa fi a un dia perfecte!
