Córdoba (I)

I ha arribat el gran dia: ens n’anem a Córdoba a visitar a la Clàudia! A les 5 del matí ja sona el despertador i tenim el temps cronometrat. Amb la música de la radio sonant per fer més fàcil (o menys dur) el moment, aprofito per afaitar-me mentre el Marc (que s’ha quedat a dormir a casa) apareix pel passadís “dansant” i fent-me una sorpreseta (pronunciat amb vocals neutres)... ja comencem el dia rient!

Agafem un taxi i, passem a recollir a la Núria de camí cap a l’aeroport, aprofitant que casa seva queda de camí a tot arreu. Tot surt rodó... arribem “on time”, passem el control de seguretat (que encara no entenc com li deixen passar la maleta al Marc amb 4 fulles d’afaitar, l’altra pregunta seria... i perquè coi en vol 4?), i pugem a l’avió, sense entretenir-nos enlloc i ens sobren com a màxim 10 minuts... “al llímit”

A Granada ja ens espera la Cris, que ha volat des de Girona amb Ryanair, llevant-se a les 3 del matí. A les 8.15h ja estem a punt per agafar el cotxe de lloguer... que només ens ha costat 58€ per 4 dies, clar que el què no sabíem és que s’ha de pagar tot el dipòsit per 75€ i que l’hem de tornar buit (o el més buit possible). Be, almenys tenim un “clase superior” Seat Leon i no un 207 com havíem contractat. “no es un Mercedes, pero ya servirá”.

I apalin... autopista i manta! Com a catalans que som, volíem agafar nacional però hem recordat que som a Andalusia i aquí no es paguen les autopistes: “de lujuuuuu!”. Un parell d’hores de carretera i som a Córdoba, però a mig camí decidim parar a fer algo important: esmorzar. Ens aturem a un poblet anomenat El Tejar on mengem uns entrepans si més no immensos. Ara sí que començo a ser persona!

Abans de les 12h arribem a Córdoba, casualment entrem per l’avinguda de Cadis, on tenim l’hotel on dormirem: l’hotel Mariano (“quin nom tan xistós” diu la Cris) d’una estrella, a 800m del centre. Només veure’l ja ens agafa un altre atac de riure. Però com que encara no ens poden donar l’habitació decidim deixar el cotxe i anar a peu fins al centre. L’hotel té un aparcament privat al soterrani de dimensions... be, deixem-ho en que té aparcament privat que queda millor! Primers moments de tensió: la feinada per aparcar que té el Marc és directament proporcional a la foscor de l’aparcament... però be, amb unes 10 maniobres ja ho té fet. És un professional!

Marxem caminant en direcció la Mezquita per fer temps mentre esperem que la Clàudia acabi l’entrenament matinal. Un cop creuat el pont romànic, entrem al casc antic i ja ens assalten unes gitanes amb uns branquillons de romaní “es un regalo” i pam... ja ens han liat. Ens agafa una gitana a cada un i ens foten un rollo que pa qué... ens llegeixen la mà (només a la Cris li encerten) i després el protocol: “dentro de 3 días, tienes que quemar esta rama i pronunciar mi nombre, me llamo María, juralo por mi hijo (tocant-se la panxa)” i bla bla bla... en resum que “la suerte se paga” i les monedes “dan mala suerte”... o sigui que la Cris ja afluixa un bitllet perquè li prometen que “te devolvemos cambio” i ja l’ha vist prou! (I no és macu això?)... (i ara que escric la crònica m’he enrecordat que ahir vaig fer la rentadora i el branquilló de romaní estava a la butxaca dels pantalons, servirà haver-ho passat per la rentadora enlloc de fotre-li foc?)

Entrant al pati dels tarongers de la Mezquita, ens esperem asseguts a un muret i finalment arriba la Clàudia!!! ueeee... quina il·lusió tornar-la a veure! Ella s’emporta una bona sorpresa quan veu a la Núria, que no sabia que venia, i també al no veure al Colomer, que no ha pogut venir perquè tenia una fira a Girona.

Fem una volta pel centre i, quan la calor comença a apretar, parem a fer un refresc a una placeta molt acollidora! Que fort, la nit passada a la Pobla va glaçar i aquí necessitem pantalons curts, sort que la Clàudia em farà un préstec!

D’allà anem cap a casa seva i ens indica un lloc on dinarem be. I tant que sí, tapeo tapeo! (que bones que són les migues i també el salmorejo i... tot). Després de dinar la passem a recollir un altre cop per anar a fer un cafè abans del partit, que és a les 18.30h.

Abans del partit decidim anar a “saludar” als de l’hotel i deixar els trastos a l’habitació! Primera sorpresa grata: l’habitació és..... “de luuuuuujuuuuuu”. I per només 14,5€ per barba! 3 hurras pel Mariano! hip hip hurra, hip hip hurra, hip hip hurra...

Arribem un altre cop al pavelló, just quan surten les jugadores al terreny de joc. I comença el partit... que no en relataré la crònica perquè la podeu llegir a la web del Córdoba FS. Però se’ls hi han escapat 3 punts que tenien lligats amb el 3-0 de la mitja part.

Abans que acabi la primera part, arriben el Joan i l’Arturo des de Granada, que tenien entrenament al matí i aprofitem per posar-nos una mica al dia durant la mitja part. A la graderia també trobem una noia catalana, la Susi, que havia jugat amb la Clàudia al Gironella... xip xap.

Després del partit anem a sopar tots plegats a la terrassa d’un bar, on un nen (un poco cabrón) li treu la cadira de la seva mare just quan aquesta anava a seure... la cara del nen després de la bronca que li cau és boníssima! També el Marc fa ús per partida doble del lavabo del bar del costat... “ja em semblava que em miraven malament”... Ja només falta el gelat.

Després del sopar, anem a un pub autèntic on porten les cerveses en galledes plenes de gel i així t’estalvies d’aixecar-te quan s’acaba la ronda! “aquí no tindran gelats, oi?”. Veiem els darrers minuts del Barça–Atlético (6-1 i partit antològic, segons ens expliquen), però que en cap moment hem tingut temptacions de veure, perquè la companyia és tan bona que per molt partit del segle que estigui sent... com diria l’abuelita “lo primero es antes”.

Al sortir del pub, se’ns gira una mica i aprofitant la música d’un cotxe supertunning neng... ens posem a ballar a l’acera i tothom qui ens veu es queda flipant... aiii, què seria la vida sense aquests moments espontanis?

Han passat tantes hores des que ens hem llevat, que hi ha coses que em sembla que fa dies que les hem viscut, com lo de les gitanes! Malparides!

I ara cap a l’hotel Mariano (excepte la Clàudia que se’n va a casa), que demà hem de matinar per veure la Mezquita, que diuen que abans de les 10 del matí és gratuït entrar-hi! Què hi farem, som catalans! El Joan ens acosta a l’hotel en cotxe. Anem tots 4 al darrera amb l’Arturo de copilot cantant-li els semàfors vermells que es van interposant al nostre camí... “rojo”, “vermell voldràs dir?” i jo al darrera, entre foto i foto, indicant-li el camí... “a la dreta”, però hi ha qui s’interposa en les indicacions “no el distreguis que està conduint!”... ja hi tornem a ser, vinga riure, és que això és una bogeria! Us estimo, amics!