Córdoba (II)

Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí! Sona el despertador i no hi ha senyals de moviment... ningú aixeca l’orella del coixí! “Bon dia” dic... en un intent de guanyar-me la simpatia però ningú respon! Passats 10 minuts un segon intent “Núria, et dutxes?”. I rebo una petita senyal de vida: “pffff....” volent dir... que sí pesat, calla! (sembla que faci ràbia que al matí la gent sigui simpàtica, eh? doncs jo em llevo amb energia, tu!)

De mica en mica anem passant per torns a la dutxa... i en una horeta ho tenim enllestit! Al sortir de l’hotel, hem de pagar l’habitació, que creiem tenir pagada al fer la reserva per internet, però resulta que no. De fet ens n’adonem quan li criden l’atenció a la Cris al sortir per la porta “que no habéis pagado!” (quina vergonya! els hi estàvem fent un sinpa a la cara!)

Un cop passats els comptes (58€... xollo xollo!) anem cap a la Mezquita, que hi hem de ser abans de les 10 del matí que sinó haurem de pagar! Però... quan hi arribem... el segurata ens informa que “zólo éz de luné a zábado, ér domingo zé paga” toca’t els... però wenu, ara ja hem matinat, almenys aprofitarem el dia! Afluixem els 8 euros que ens claven per ser-hi només 30 minuts, que a les 10.30 hi ha missa i ens fan fora! És preciós, però es veu ràpid, encara ens sobra temps!

A les 10.30h arriba la Clàudia i anem a fer una volteta pel centre, amb prèvia aturada a un bar per esmorzar una deliciosa baguette amb pa amb tomàquet ratllat i pernil salat picat! De lujuuuuuuuu...

Un cop matada la gana, anem a voltar pel casc antic fins que es fa la una i parem a fer el got a una placeta, i fins que es fa l’hora de dinar. Per fi podem provar el finito de Córdoba del què tant havia sentit a parlar. Al Marc no li acaba de fer el pes, li mola més el tinto con limón de la Clàudia.

En 3 o 4 hores que portem voltant pel centre ja estem asseguts a taula un altre cop! I ja en van 3! Ara però, dinant a un restaurant! Quina vidorra d’esportista d’elit. Ara entenc perquè el Joan i l’Arturo van tornar a Granada a entrenar, que seguint el nostre ritme no rendirien gaire! jeje... (I no és maco això?)

Avui l’hem clavat perquè el dinar està boníssim... i el passem rient, en la línia de tot el cap de setmana!

I al sortir del restaurant, decidim agafar el cotxe amb una política molt catalana: “si tenim la gasolina pagada, millor gastar-la tota, no?” i apa... a fer quilòmetres s’ha dit! Anem fins a l’embalse de Guadalmellato, al nordest de la ciutat. La carretera és xulíssima, sense cotxes i sense línia divisòria. Cada vegada és més estreta, sort que no venen cotxes de cara. Després de molta pressió “fins on penses anar?” decidim parar a un “apeadero” per maniobrar i fer mitja volta, però a la radio sona una cançó del nou disc de Celtas Cortos, que s’apodera de nosaltres, embogim... i ens posem a ballar al mig de la carretera, com si anéssim mig torrats! Moment espontani, magnífic, d’aquells que només passen quan no et pares a pensar i et deixes portar! (hi ha constància gràcies al vídeo que va fer la Núria! si descobreixo com penjar-lo potser el poso al blog...)

De tornada encara ens aturem a un altre pantà, l’embalse de San Rafael de Navallana on trobem un racó ben tranquil que convida a quedar-s’hi tota la tarda, però tenim un avió que ens espera (o no!), tot i que per ganes de tots ja ens quedaríem uns dies més que això és vida! Sessió de fotos aprofitant la llum de mitja tarda i cap a Córdoba a acompanyar la Clàudia a casa.

Després d’una ruta turística per carrerons gracies a les indicacions del gps, arribem a casa seva i ens acomiadem, posant d’aquesta manera fi a la nostra primera visita (que esperem que no la última) a Córdoba. Ha set un cap de setmana molt exprimit, tot i el poc temps de què disposàvem, sense tenir grans plans no hem parat ni de fer coses, ni de menjar, ni de riure, ni de compartir bons moments, bones companyies,... un record més per guardar dins nostre!

La tornada a Granada es fa força ràpida (eh Marc?), retallant el temps estimat d’arribada a l’aeroport del gps... Quan hi arribem, ja hi ha el Colomer que ha arribat fa mitja horeta i també el Joan, l’Arturo i el Julio que ens han vingut a acomiadar!

Uns marxem, uns arriben, uns es queden... cadascú amb el seu camí, seguint el seu destí. Però després de 2 dies tant especials com ho han sigut els d’aquest cap de setmana, compartint tant bons moments, veient la felicitat conseqüència de la nostra visita d’una amiga, la Clàudia, que tenim tan lluny però alhora tan a prop, un s’adona que la vida està plena de petits moments que no tenen preu i que només es viuen així amb gent tan especial com ho són els amics! I el més important de tot, s’ha de saber-los viure quan passen, saber-los valorar, perquè mai se sap quan es podran repetir. El què està clar és que les ganes de tornar les tenim i al mes de Febrer o Març, que tremoli Córdoba, que els catalans tornarem a fer expedició!

Una abraçada a tots els que heu compartit aquest cap de setmana amb mi i una de més especial per la Clàudia que segur que tindrà molta sort en aquesta etapa a Andalusia!