Tres Comtes, Mont Valier, Petit Valier, Clavera
Fa 1 setmana
diumenge, 6 de juliol del 2008
Sou molt grans, tius!
Avui, després de quasi 21 hores de patiment, el Ricard, el Joan i l'Arturo ho han aconseguit! Han arribat a Berga, després de fer els 96km que separen el Santuari de Núria de la ciutat de Berga, després de passar-se tota la nit caminant, amb un desnivell acumulat bestial, amb butllofes als peus, amb llagues al cul, amb les cames fatigades, cremant quasi 10.000 kcal., però per davant un repte personal, una necessitat de superació, unes ganes boges per compartir una altra aventura! Estic orgullós de vosaltres, nois! Sou els més grans finishers! La pròxima la vull patir amb vosaltres, al vostre costat, amb els vostres somriures, amb les vostres bromes, amb la vostra alegria, la vostra companyia, la felicitat de les persones que són felices amb poca cosa, gaudint simplement de tot el què tenim al voltant i que molts no saben valorar! A recuperar-se i a seguir buscant camins alternatius!
dissabte, 5 de juliol del 2008
Núria Queralt 2008
Avui és el gran dia! A les 9.30 està tot a punt. Davant de casa l'Arturo i el Juan ja fa una mica que ens esperen per pujar fins a Queralbs amb el nostre cotxe, els meus pares van amb el seu cotxe, la meva cosina va amb els seus pares i el tiet Joan, i l'Ignasi i la Carme van directe des de Manresa. Abans de les 11h arribem a Queralbs on agafarem el cremallera per pujar a Núria i començar a muntar tot el "xiringuito" per fer les inscripcions dels participants.
Aquest any, el nombre d'inscrits ha augmentat considerablement, passant dels 405 de l'any passat, als 625 d'aquest any. Impressionant! Esperem que no es descontroli la gent per fer les inscripcions i quedem col·lapsats. Com a previsió, decidim dividir la gent en 2 files, en funció del cognom i així ens repartim la feina i reduïm el temps d'espera. En una fila, l'Ignasi i el meu pare, en l'altra, jo i la Núria (com sempre). Tot va perfecte, millor que mai, som uns cracks! També ha ajudat el fet que aquest any els participants no han d'omplir el formulari i únicament se'ls fa entrega del dorsal, i també que no es poden fer inscripcions a última hora. Qui no està a la llista, no té dorsal.
Aquest any també tenim una novetat important: la Carme, la Dolors i la Neus, s'encarreguen d'entregar les samarretes d'obsequi als participants. Fan una feina excel·lent: tenen una samarreta de cada talla oberta i la deixen provar a qui dubta de la talla que li anirà millor. Quina professionalitat! Aquí es nota l'experiència a la botiga i el tracte amb el client! jeje... L'Ignasi se n'adona que realment l'any passat erem molt més sapastres entregant les samarretes, vaja, que cuidavem menys els detalls. ;)
El Juan, el Ricard i l'Arturo són ens nostres 3 representants, la volen fer tota i n'estic segur que ho aconseguiran! Són uns campeones! Durant l'hora de dinar m'estan intentant convèncer perquè la faci amb ells però no puc perquè tinc la noia estoniana allotjada a casa i no és plan que marxi tota la nit a caminar i l'endemà me'l passi tot dormint i tirat al sofà fet pols! Però de ganes de fer-la no me'n falten... i m'aconsegueixen convèncer per fer una part de la cursa! Quines gens que en tinc!!!
La sortida és increïble, l'ambient és indescriptible, la felicitat és màxima! Sortim rient, parlant, dient tonteries, com sempre, però sobretot, ens sentim lliures, feliços per poder fer, un dia més, el que més agrada! Serà molt dur haver-me de quedar al control de la collada de Tosses i veure com marxen en la llunyania, seguint la travessa, però de moment disfrutaré el moment, sense pensar més enllà! Els 22km que ens esperen fins a la collada, passen molt be, inclús la terrorífica pujada al pas dels lladres. El control del codonyat de Fontalba ens dóna forces per afrontar la pujada més dura del recorregut, que a ritme lent, no es resisteix gaire! Els veig a tots 3 molt animats i molt motivats, de tant en tant, se sent un "estoy hasta la ...", però l'Arturo no parla en serio! jeje...
Al cap de 3 hores i mitja, arribem a la collada de Tosses, on hi ha el meu pare, el Josep, la Núria i la Mairi... i també ens esperen uns entrepanets fantàstics per agafar més forces! Fins el moment, tot perfecte, llàstima que jo em quedo aquí. Quina merda! Els hi faig una gran abraçada a cada un i els animo a seguir igual, com uns autèntics campions! Aupa!
Nosaltres marxem cap a la Pobla on hem quedat amb el Ferran per fer una cervesa després de sopar. Aprofita per compartir algunes històries amb la Mairi i també per fer-me 5 cèntims de la ruta dels estanys amagats. No anem a dormir gaire tard que demà toca matinar un altre cop, perquè fem una excursió amb els meus pares i els seus amics fins al bullidor de la llet i els empedrats. Em poso al llit i, abans d'agafar el son, m'arriba un sms de la Sandra: "Tot just acaba de passar l'equipo Lillet per Gréixer. Es troben bé i segueixen endavant animats. Bona nit". Quina gran notícia. M'adormo una mica més feliç!
El Juan, el Ricard i l'Arturo són ens nostres 3 representants, la volen fer tota i n'estic segur que ho aconseguiran! Són uns campeones! Durant l'hora de dinar m'estan intentant convèncer perquè la faci amb ells però no puc perquè tinc la noia estoniana allotjada a casa i no és plan que marxi tota la nit a caminar i l'endemà me'l passi tot dormint i tirat al sofà fet pols! Però de ganes de fer-la no me'n falten... i m'aconsegueixen convèncer per fer una part de la cursa! Quines gens que en tinc!!!
A les16.30h es dona la sortida puntual. Quanta gent!!! És increïble l'ambient d'eufòria que hi ha! Un sentiment llunyà, un record emotiu, em porta 3 anys enrere, en la meva primera travessa i se'm posa la pell de gallina i se'm fa un nus a la gola revivint aquells moments. Són uns instants de record, que em fan emocionar per uns instants... em venen al cap moltes imatges d'aquella edició, molts moments de patiment, molta felicitat,.... però el tret de sortida em fa obrir els ulls i retornar a la realitat: comença la travessa... ara toca patir i gaudir! Pel què fa a mi, només gaudir. Espero que el Lillet Team (Arturo, Ricard i Joan) pateixi poc també!
La sortida és increïble, l'ambient és indescriptible, la felicitat és màxima! Sortim rient, parlant, dient tonteries, com sempre, però sobretot, ens sentim lliures, feliços per poder fer, un dia més, el que més agrada! Serà molt dur haver-me de quedar al control de la collada de Tosses i veure com marxen en la llunyania, seguint la travessa, però de moment disfrutaré el moment, sense pensar més enllà! Els 22km que ens esperen fins a la collada, passen molt be, inclús la terrorífica pujada al pas dels lladres. El control del codonyat de Fontalba ens dóna forces per afrontar la pujada més dura del recorregut, que a ritme lent, no es resisteix gaire! Els veig a tots 3 molt animats i molt motivats, de tant en tant, se sent un "estoy hasta la ...", però l'Arturo no parla en serio! jeje...
Al cap de 3 hores i mitja, arribem a la collada de Tosses, on hi ha el meu pare, el Josep, la Núria i la Mairi... i també ens esperen uns entrepanets fantàstics per agafar més forces! Fins el moment, tot perfecte, llàstima que jo em quedo aquí. Quina merda! Els hi faig una gran abraçada a cada un i els animo a seguir igual, com uns autèntics campions! Aupa!
Nosaltres marxem cap a la Pobla on hem quedat amb el Ferran per fer una cervesa després de sopar. Aprofita per compartir algunes històries amb la Mairi i també per fer-me 5 cèntims de la ruta dels estanys amagats. No anem a dormir gaire tard que demà toca matinar un altre cop, perquè fem una excursió amb els meus pares i els seus amics fins al bullidor de la llet i els empedrats. Em poso al llit i, abans d'agafar el son, m'arriba un sms de la Sandra: "Tot just acaba de passar l'equipo Lillet per Gréixer. Es troben bé i segueixen endavant animats. Bona nit". Quina gran notícia. M'adormo una mica més feliç!
divendres, 4 de juliol del 2008
Canvi d'aires
Ja ha arribat el cap de setmana i hem convidat a la Mairi a venir a conèixer la Pobla, a més hem estat de sort i hem pogut marxar de Barcelona molt aviat, tot just a la sortida de la feina, a les 3, i aprofitar més el cap de setmana! A mitja tarda ja érem a la Pobla i hem donat una volta pel poble aturant-nos a parlar amb els meus amics i coneguts. Ha sigut un constant, la noia flipava amb la quantitat de gent que ens coneixem al poble. Hem passat per la botiga a saludar la meva mare, per la piscina a veure el Juan, pel tenis a veure els germans Cunill, per la pista de futbol sala on se celebra el torneig d'estiu,... també ens hem arribat fins a Guardiola a fer un got amb la Sandra, la Núria i el Gerard, que acabaven d'arribar de la ruta dels estanys amagats i m'han explicat algunes anècdotes. El Fer no era perquè feien la inauguració d'una caseta a la mina de petroli, però demà segurament quedarem amb ell, que també té moltes ganes de veure a la Mairi.
Des del primer moment, la noia ha al·lucinat amb el gran canvi entre la ciutat i el poble, em comentava que ja n'estava farta de tanta ciutat, gent i calor. En arribar a la Pobla, ha trobat tot el contrari i ha quedat impressionada! La seva pregunta no podia ser més òbvia: "i què fots vivint a Barcelona, amb lo bonic que és això?" (això em pregunto jo cada dia). S'ha sorprès sobretot de veure tantes muntanyes per tot arreu, tanta vegetació, tanta tranquil·litat, tanta proximitat amb la gent,... i és que el canvi és abismal! M'encanta la Pobla!
Des del primer moment, la noia ha al·lucinat amb el gran canvi entre la ciutat i el poble, em comentava que ja n'estava farta de tanta ciutat, gent i calor. En arribar a la Pobla, ha trobat tot el contrari i ha quedat impressionada! La seva pregunta no podia ser més òbvia: "i què fots vivint a Barcelona, amb lo bonic que és això?" (això em pregunto jo cada dia). S'ha sorprès sobretot de veure tantes muntanyes per tot arreu, tanta vegetació, tanta tranquil·litat, tanta proximitat amb la gent,... i és que el canvi és abismal! M'encanta la Pobla!
dijous, 3 de juliol del 2008
Tot a punt per la XVIII Travessa Núria - Queralt
Per fí arriba el primer dissabte de Juliol, i amb ell, la clàssica de les classiques: la Travessa de Núria fins a Queralt! I és que fa la tira d'anys que la meva cosina Núria i jo, col·laborem i vivim intensament aquesta prova tan bèstia! No tinc adjectius per descriure'n la duresa, fa tants anys que ho compartim, que ja forma part de nosaltres, de la nostra pròpia historia.
Erem uns nens quan vem començar a ajudar a l'organització a muntar el control de Fontalba i, anys més tard i fins ara, seguim ajudant fent l'entrega de dorsals a Núria, hores abans que comenci la travessa. En aquells moments, quan erem nens admiravem tota aquesta gent, eren com ídols per nosaltres. "Com és possible fer 92km sense aturar-se?" em preguntava incrèdul. I no és només una cursa de llarga distància, sinó que el desnivell acumulat de la prova és considerable, superant els 8.000m, i en la primera part del recorregut, per sobre dels 1.500m d'altura.
Més que una competició és un repte personal, un objectiu d'autosuperació, significa posar el cos al límit... i quan aquest ja no pot més, el cap segueix movent les cames. És increïble, és una sensació que no es pot explicar en paraules, només es pot sentir vivint l'experiència, una duríssima experiència.
Fa 3 anys, vaig decidir provar de fer la cursa, en aquella època no tenia la ment tan preparada com ara, ni estava físicament tan be, però vaig decidir fer la meitat del recorregut juntament amb la Sandra i el Gerard. En arribar a Gréixer, em sentia tan fresc (tot i els 45km a les cames) que vaig decidir anar fent de control en control, sense cap pressió per acabar-la. Finalment ho vem aconseguir i l'arribada a Queralt, la recordaré tota la vida... el darrer quilòmetre, no ens podiem ni arrossegar, després de més de 19 hores caminant, estavem fets pols.
Però algo màgic va succeïr (encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho), eren les 12 del migdia i van començar a repicar les campanes del santuari. Nosaltres ho vem sentir des de la llunyania i, quan creiem no tenir forces per seguir caminant, vem començar a ser conscients que havíem fet algo realment gran, i vem començar a córrer, entrant a la plaça enmig dels aplaudiments de la gent que hi havia present! No recordo cap altre moment, i no m'avergonyeixo de reconeixer, on m'hagi emocionat tant, vem fondre'ns en una abraçada amb la Sandra, orgullosos d'haver superat aquella prova. Quin aprenentatge tan gran va suposar! Des d'aquell moment sóc més fort mentalment, n'estic segur!
L'any següent la vaig tonrar a fer, juntament amb el Juan, en aquell cas vem rebaixar el temps de l'any anterior i de les 18h, tot i haver-nos perdut durant més d'una hora i haver fet 4 o 5km de regal. Quina putada! Fins aquell moment, anavem molt be de forces, de ritme i d'ànims, però l'error ens va enfonsar i vem arribar a passar moments difícils de desànim. Creia que no arribariem a Queralt, però entre els dos ho vem tirar endavant, sempre un dels dos animava a l'altre. I ho vem aconseguir, vem arribar!
En aquestes proves, s'ha de tenir el cap molt clar i dossificar en tot moment! Com recordo aquells moments, no els oblidaré mai!
Aquest any, no la faré, però estaré a primera línia animant a tots els que hi sereu: Ricard, Juan, Arturo, Jaume, Coll,... Molta sort a tots... i, sobretot, disfruteu l'experiència!
Erem uns nens quan vem començar a ajudar a l'organització a muntar el control de Fontalba i, anys més tard i fins ara, seguim ajudant fent l'entrega de dorsals a Núria, hores abans que comenci la travessa. En aquells moments, quan erem nens admiravem tota aquesta gent, eren com ídols per nosaltres. "Com és possible fer 92km sense aturar-se?" em preguntava incrèdul. I no és només una cursa de llarga distància, sinó que el desnivell acumulat de la prova és considerable, superant els 8.000m, i en la primera part del recorregut, per sobre dels 1.500m d'altura.
Més que una competició és un repte personal, un objectiu d'autosuperació, significa posar el cos al límit... i quan aquest ja no pot més, el cap segueix movent les cames. És increïble, és una sensació que no es pot explicar en paraules, només es pot sentir vivint l'experiència, una duríssima experiència.
Fa 3 anys, vaig decidir provar de fer la cursa, en aquella època no tenia la ment tan preparada com ara, ni estava físicament tan be, però vaig decidir fer la meitat del recorregut juntament amb la Sandra i el Gerard. En arribar a Gréixer, em sentia tan fresc (tot i els 45km a les cames) que vaig decidir anar fent de control en control, sense cap pressió per acabar-la. Finalment ho vem aconseguir i l'arribada a Queralt, la recordaré tota la vida... el darrer quilòmetre, no ens podiem ni arrossegar, després de més de 19 hores caminant, estavem fets pols.
Però algo màgic va succeïr (encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho), eren les 12 del migdia i van començar a repicar les campanes del santuari. Nosaltres ho vem sentir des de la llunyania i, quan creiem no tenir forces per seguir caminant, vem començar a ser conscients que havíem fet algo realment gran, i vem començar a córrer, entrant a la plaça enmig dels aplaudiments de la gent que hi havia present! No recordo cap altre moment, i no m'avergonyeixo de reconeixer, on m'hagi emocionat tant, vem fondre'ns en una abraçada amb la Sandra, orgullosos d'haver superat aquella prova. Quin aprenentatge tan gran va suposar! Des d'aquell moment sóc més fort mentalment, n'estic segur!
L'any següent la vaig tonrar a fer, juntament amb el Juan, en aquell cas vem rebaixar el temps de l'any anterior i de les 18h, tot i haver-nos perdut durant més d'una hora i haver fet 4 o 5km de regal. Quina putada! Fins aquell moment, anavem molt be de forces, de ritme i d'ànims, però l'error ens va enfonsar i vem arribar a passar moments difícils de desànim. Creia que no arribariem a Queralt, però entre els dos ho vem tirar endavant, sempre un dels dos animava a l'altre. I ho vem aconseguir, vem arribar!
En aquestes proves, s'ha de tenir el cap molt clar i dossificar en tot moment! Com recordo aquells moments, no els oblidaré mai!
Aquest any, no la faré, però estaré a primera línia animant a tots els que hi sereu: Ricard, Juan, Arturo, Jaume, Coll,... Molta sort a tots... i, sobretot, disfruteu l'experiència!
A Gràcia amb els de la uni
El vespre d'avui ha sigut fantàstic! Després de sopar, hem quedat amb els amics de la universitat per fer una cervesa a alguna terrasseta del barri de Gràcia, aprofitant que la temperatura ho permet. Així descansaré una mica de parlar anglès i podré recuperar el català, que sinó encara s'oxidarà!
Abans, a les 19h he arribat al pis i, com que la Mairi encara no hi era, he sortit a córrer un ratet (1 horeta des del fins a dalt del Tibidabo i tornar) per fer temps! Entre que hem començat a sopar una mica tard i que haviem de ser a Gràcia a les 22h... hem fet tard, per variar! ... i quan hem arribat, l'Anna i el David ja feia casi mitja hora que esperaven, quin cas! Però no hem sigut els últims, el Ferran ens ha guanyat (per poc, però ens ha guanyat) en impuntualitat... ja em pensava que no vindria i m'hauria de tornar a emportar la seva motxilla cap a casa (la tenia des de Patum! i amb un iPod a dintre, i jo sense saber-ho!!).
Després de buscar, sense èxit, un bar amb terrassa, hem optat per un bar on pendre algo a l'interior. També ha costat lo seu trobar-lo, però finalment ho hem aconseguit! (quanta gent que hi ha a Gràcia aquesta època de l'any!). Més tard, ha arribat la Judith que venia de la feina (super Henkel), en lloc d'estar pintant a la Barceloneta (està feta tota una artista! ja veieu, que ho portem a la sang això de l'art). Finalment, el Llorenç ha passat a treure el cap aprofitant que estava sopant per la zona amb uns amics i m'ha fet 5 cèntims del viatge amb la Núria al Marroc.
Per fí hem aconseguit quedat una nit per pendre algo! (tan dir-ho al final ho hem fet! Collonut!) Passarà el mateix amb Menorca? Algun any, despres de tant dir-ho, hi anirem? Espero que si! Si més no, pel pont de la Diada espero que fem l'escapadeta de 4 dies de cada any! Jo ho deixo a l'aire... i proposo que digueu la vostra dels destins on us agradaria anar, i també si podeu o no aquells dies... algú crea un doodle? (Anna?). jeje.... fins aviat!
Abans, a les 19h he arribat al pis i, com que la Mairi encara no hi era, he sortit a córrer un ratet (1 horeta des del fins a dalt del Tibidabo i tornar) per fer temps! Entre que hem començat a sopar una mica tard i que haviem de ser a Gràcia a les 22h... hem fet tard, per variar! ... i quan hem arribat, l'Anna i el David ja feia casi mitja hora que esperaven, quin cas! Però no hem sigut els últims, el Ferran ens ha guanyat (per poc, però ens ha guanyat) en impuntualitat... ja em pensava que no vindria i m'hauria de tornar a emportar la seva motxilla cap a casa (la tenia des de Patum! i amb un iPod a dintre, i jo sense saber-ho!!).
Després de buscar, sense èxit, un bar amb terrassa, hem optat per un bar on pendre algo a l'interior. També ha costat lo seu trobar-lo, però finalment ho hem aconseguit! (quanta gent que hi ha a Gràcia aquesta època de l'any!). Més tard, ha arribat la Judith que venia de la feina (super Henkel), en lloc d'estar pintant a la Barceloneta (està feta tota una artista! ja veieu, que ho portem a la sang això de l'art). Finalment, el Llorenç ha passat a treure el cap aprofitant que estava sopant per la zona amb uns amics i m'ha fet 5 cèntims del viatge amb la Núria al Marroc.
Per fí hem aconseguit quedat una nit per pendre algo! (tan dir-ho al final ho hem fet! Collonut!) Passarà el mateix amb Menorca? Algun any, despres de tant dir-ho, hi anirem? Espero que si! Si més no, pel pont de la Diada espero que fem l'escapadeta de 4 dies de cada any! Jo ho deixo a l'aire... i proposo que digueu la vostra dels destins on us agradaria anar, i també si podeu o no aquells dies... algú crea un doodle? (Anna?). jeje.... fins aviat!
dimecres, 2 de juliol del 2008
Avui toca Sarrià
Avui ha sigut una tarda força tranquila, de fet jo he arribat bastant cansat de la feina i ella suposo que encara més de voltar tot el dia per la ciutat: museu de la ciència, parg Güell, sagrada família,... i tot a peu! El més interessant ha sigut anar a Sarrià a menjar unes patates braves al bar Tomàs, i també algunes altres tapes. Evidentment, ha disfrutat molt menjant les millors braves de Barcelona i, de passada, hem aprofitat per fer una mica de passejada pel voltant del monestir i els carrerons del barri.
dimarts, 1 de juliol del 2008
D'excursió cap al Tibidabo
Quin desgast parlar tanta estona en anglès! He de pensar massa, però entre la calor que fot i lo cansat que surto de la feina, no tinc el cap per idiomes! jeje... Tot i així, faig els possibles per ser un bon guia turístic!
Avui hem anat fins a dalt del Tibidabo per tenir una vista global de la ciutat des de l'alçada. És curiós que el Tibidabo amb només 532 metres d'alçada sigui més del doble que la "muntanya" més alta dels països bàltics. Allà el turó més alt que tenen està al sud d'Estònia i fa 218 metres, quan hi passes pel costat és tan poc pronunciat que passes de llarg sense adonar-te'n, inclús si l'estàs buscant!
Ha set molt bo perquè hem agafat els FGC a Muntaner per baixar al Peu del Funicular i agafar el Funicular de Vallvidrera, però no m'he fixat en el tren en que hem pujat i ha resultat ser un S5, que després de Sarrià no para fins a la Floresta i clar, hem hagut de canviar d'andana i tornar en sentit contrari amb un S1. He fet de guiri total! I per postres, per canviar d'andana hem hagut de sortir i tornar a entrar, pagant 2 cops. Però ens hem colat amb un noi que entrava amb una bici! Molt còmic tot plegat! (em sap greu Llorenç, he set una mica incívic, però ja havia pagat un cop!).
Finalment, hem pogut arribar a Vallvidrera i després al Tibidabo amb el bus. Amb lo que m'agrada venir a córrer per aquests caminets a mitja tarda, fotent la gran suada, avui em sento una mica frustrat. La setmana que ve em posaré les piles, ho prometo. Ei, gent de Can Caralleu, dilluns que ve (dia 7) ja podeu preparar-vos que hauré de cremar l'adrenalina continguda durant aquesta setmana sedentària!
Avui hem anat fins a dalt del Tibidabo per tenir una vista global de la ciutat des de l'alçada. És curiós que el Tibidabo amb només 532 metres d'alçada sigui més del doble que la "muntanya" més alta dels països bàltics. Allà el turó més alt que tenen està al sud d'Estònia i fa 218 metres, quan hi passes pel costat és tan poc pronunciat que passes de llarg sense adonar-te'n, inclús si l'estàs buscant!
Ha set molt bo perquè hem agafat els FGC a Muntaner per baixar al Peu del Funicular i agafar el Funicular de Vallvidrera, però no m'he fixat en el tren en que hem pujat i ha resultat ser un S5, que després de Sarrià no para fins a la Floresta i clar, hem hagut de canviar d'andana i tornar en sentit contrari amb un S1. He fet de guiri total! I per postres, per canviar d'andana hem hagut de sortir i tornar a entrar, pagant 2 cops. Però ens hem colat amb un noi que entrava amb una bici! Molt còmic tot plegat! (em sap greu Llorenç, he set una mica incívic, però ja havia pagat un cop!).
Finalment, hem pogut arribar a Vallvidrera i després al Tibidabo amb el bus. Amb lo que m'agrada venir a córrer per aquests caminets a mitja tarda, fotent la gran suada, avui em sento una mica frustrat. La setmana que ve em posaré les piles, ho prometo. Ei, gent de Can Caralleu, dilluns que ve (dia 7) ja podeu preparar-vos que hauré de cremar l'adrenalina continguda durant aquesta setmana sedentària!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
