Camino de Santiago (VI) “te cuesta mas seguir el ritmo comiendo que pedaleando”

ASTORGA > EL ACEBO > VEGA DE VALCARCE (105km)

Són les 6 del matí, i un altre dia de pedaleig ens espera! Em desperto amb un somriure a la boca pensant “que feliç que soc, fent el que més m’agrada i sense cap preocupació”. Com es nota que he descansat les hores que necessitava i a més em desperto reflexiu. M’adono que portem varis dies fabulosos, compartint-ho casi tot i sense cap problema de convivència. Magnífics amics i companys de fatigues, com ens agrada patir!

Sortim d’Astorga per una carretera secundaria, molt bonica, tranquil·la i mal pavimentada, que transcorre paral·lela al camí de Santiago, que no és ciclable en aquest tram. La carretera té una progressió ascendent de pendent constant que ens porta fins al poble de Fuencebadón, i culmina a dalt del port a la Cruz de Ferro. Quina broma de port! Ha sigut un plis plas! Tan sentir a parlar d’aquest port i ens hem plantat a dalt en un obrir i tancar d’ulls.

Trobem una parella que també va en bici i que venen d’una mica més lluny que nosaltres. El 23 de Maig van sortir des d’Holanda en bici i en 5 setmanes tenen pensat d’arribar a Santiago. Quins cracks!

La creu està situada damunt d’una muntanya de pedres, que la gent recull a l’inici de la pujada i la deixa a la part superior, però si només fossin les pedres, la cosa tindria gràcia, però està ple de porqueria que treu bastant d’encant al lloc. Ens fem la típica foto que es fa tothom i que has d’agafar tanda per fer-la i marxem en busca d’un lloc on esmorzar.

La baixada des del coll és fortíssima i amb constants avisos de perill pel pendent superiors al 15%. En un altre plis plas ens plantem a l’encisador poble de El Acebo on fem el millor del matí: un esmorzar per recordar per sempre més. Brutal! Diguem que és un entrepà una mica energètic (per no dir súper calòric) per afrontar l’etapa de baixada que ens espera fins a Ponferrada. Demanem 5 Acebos (un per cada un), que és un entrepà d’ou, tonyina i tomàquet, tot arrebossat i fregit, una mica oliós i que acompanyem amb 3 empanades a compartir. Està tremendo! El Miquel comença a mostrar forces de debilitat gastronòmica i no pot seguir el ritme, plantant-se abans de començar les empanades. Quina decepció! Les haurem de repartir entre 4, com ens ha putejat! :))) En total hem estat una horeta entaulats, són les 12h quan sortim i ja portem 40km de camí.

Quan el Ricard va a la barra i paga tot el què ens hem endrapat, la cambrera (que no és la que ens ho ha servit) li diu esparverada: “todo ésto os habéis comido?” i ell que li respon “si, y unas madalenas que traíamos con nosotros”... La cara de la noia és per fer-li una foto... i això que no li ha dit que l’Arturo també s’ha acabat els cereals que teníem a la motxilla.

El Ricard ja ha assumit dos factors: el primer, que no atraparà mai a l’Arturo en tantos; i el segon, que no aconseguirà perdre pes. Si fins a dia d’avui l’objectiu era perdre algun quilet, a partir d’ara no guanyar-ne ja serà tot un repte.

I el primer que fem sortint del bar és llegir el menú del dia i ja ens torna a agafar gana, som uns golafres. A fora, trobem 3 nois de Pamplona i 2 catalans i els hi recomanem que s’aturin a menjar a aquest lloc que val molt la pena. I els paios, que demanen els entrepans i se’ls mengen allà fora drets i ben ràpid, sense degustar aquest exquisit tiberi! Quina barbaritat!

El Acebo és el primer poble del Bierzo per on passa el camino de Santiago i és el punt on fem un replanteig dels nostres objectius. Havent fet ja un esprint de quilòmetres durant els dies anteriors, ara començarem a gaudir del veritable camí, aturant-nos als pobles i visitar-los una mica més a fons.

La baixada segueix fins a Molinaseca, on ens aturem a treure’ns roba que fot una calor espectacular. A la baixada fem algunes fotos a la ginesta, que deixa un pintoresc paisatge ple de color. Però algú no ha tingut temps d'aixecar el cap de l'asfalt i pregunta sorprès: "amarillo?". És que baixava tan ràpid que no ha tingut temps de contemplar el paisatge. Més endavant ens aturem a Ponferrada, que té un castell magnífic, al qual no entrem perquè s’ha de pagar entrada. Com uns bons catalans! Trobem els nois de Pamplona un altre cop, que tampoc han entrat. Serà que és perquè van amb dos catalans?

Fent la volta al fossat del castell trobem una botiga de muntanya però no tenen recanvis de bici, en canvi la dependenta ens deixa a tots enamorats. Ens indica com arribar a una botiga de bicis, però ja ens hi hauríem quedat a petar la xerrada ja! Seguint les seves indicacions arribem fàcilment a la botiga i el Juan compra unes pastilles de fre i un timbre d’una vaca
(que està gelós del meu) i el Miquel uns guants que ha perdut els seus. Més endavant, toca un altre “stop & go” a un centre comercial per comprar Isostar, mentre el Juan canvia les pastilles de fre.

Reprenem el camí però ens despistem i anem a parar al poble de Carracedo de Monasterio i uns treballadors ens indiquen com recuperar la ruta per no haver de desfer el tros fet. Anem a parar a Cacabelos (tela amb els noms!) després d’un tram per carretera amb una insolació mortal de necessitat! Són les 15h i ens resguardem de la calor a un restaurant pizzeria Mc’Cua on mengem un menú: amanida de pasta i pollastre guisat o bistec, postres i cafetó.

En sortir del local, a les 16.30h la calor encara és més bestia: entre 33 i 35ºC i estar sota el sol no s’aguanta, però encara ens falten 35km i decidim reprendre la marxa. El Ricard, com a solució a la calor es posa el buff i la jaqueta windstopper, per acabar de fer un pollastre a l’ast. No hi ha res millor com abrigar-se fins a les orelles quan la calor és insuportable! Un gest admirable! Ens vol demostrar que això de la deshidratació no va amb ell!

Arribant a Villafranca del Bierzo abandonem progressivament les carreteres assolellades i alternem zones ombrívoles amb zones més calentes, però sembla que el pitjor ja ha passat. De fet, cada vegada passem per paratges més frescos, al costat del riu, és esplèndid. Villafranca és molt bonic, amb varies esglésies molt guapes, però sembla que no tenen fonts a aquest poble. Després d’una volta absurda per uns jardins, passem per davant de 3 fonts i cap té aigua potable, però finalment en trobem una i fem passar la set.

El camí continua pel costat del riu, per l’antiga carretera, passant pel poblet de Trabadelo on hi ha una muntanya de fustes apilades que ens recorda a un joc que tots havíem jugat de petits. A mi m’encantava. El campeón del mundo diu que és escalable i ja està... tots cap amunt! La imatge del dia està per venir (i no en tenim foto)... és la d’una dona de 70 o 80 anys tallant llenya amb una destral.

Finalment, a les 19h arribem a Vega de Valcarce i ens instal·lem a l’alberg... i la resta (dutxa, estiraments, compra de menjar per esmorzar, clara al bar del poble...). Analitzem l’etapa que farem demà fins al monestir de Samos, possiblement serà la més curta de totes.

Busquem un lloc on sopar i, preguntant a un autòcton, després d’explicar-nos la seva vida, ens diu que hi ha un restaurant al poble del costat... “i podemos ir a pie?” li pregunta el Miquel, i l’home que li respon en un marcat accén gallec: “eso es cosa tuyo, moreno”. Evidentment, no li fem cas i trobem un altre restaurant a 500m de l’alberg on mengem bastant be.

Recorregut: 105 km
Temps en moviment: 6 hores
Desnivell positiu: 1479m
Desnivell negatiu: 1686m

Camino de Santiago (V) “camino de Santiago: no es lo que queda, es lo que hay”

CARRIÓN DE LOS CONDES – LEÓN – ASTORGA (165km)

Ja tornen a ser les 6 del matí! Avui sí que costa despertar-se. Queda demostrat que quan estàs fet pols es dorm de conya, però és duríssim aixecar-se i més sabent que ens esperen 140km de camí, l’etapa més llarga. Lentament ens activem, ho preparem tot i anem a la cuina del convent a esmorzar tot el que varem comprar ahir al vespre: magdalenes, més magdalenes, brioix, torrades, melmelada, cereals, llet... un festival!

A les 7.40h ens posem en marxa... però les poques ganes de pedalar que tenim, ens porten a rodar a un ritme molt lent i ens costa començar a espavilar-nos. La primera mitja hora és avorridíssima, circulant en línia per nacional i mig endormiscats: tinc la mateixa sensació d'algun cop conduint que fas un esforç inmens per mantenir-te despert i que fas algun cop de cap... mai m’havia passat pedalant. Per això, decidim fer un canvi d’estratègia per fer l’estona més amena, o almenys conversar una mica. Ens posem en formació 2-2-1, com un esquadró, amb un mica de música als mòbils per estar més entretinguts i anem petant la xerradeta. Per un moment ens despistem i quasi ens n’anem al terra l’Arturo i jo quan se’ns enganxen els 2 manillars i no els podem separar, ja em veia estampat a l’asfalt, sort que hem reaccionat a temps! buff, quin ensurt, almenys ha servit per despertar-nos del tot!

Quan passem per Sahagún, fem una parada tècnica per buidar les bufetes i recuperar el reg sanguini al cul. Són les 10 del matí i comencem a tenir gana, de manera que decidim parar al següent poble, però abans d’arribar-hi, ens hem d’aturar per reparar la roda punxada del Ricard. A l’horitzó divisem Gordaliza del Pino i decidim que serà el nostre punt d’avituallament.

Quan hi arribem, entrem al primer bar que trobem: el bar Blanca, són les 11 del matí i ja portem 57km. Anem a bon ritme per fer els 140km que tenim previstos per avui, però tots els ànims que tenim s’esvaeixen quan ens adonem que ens hem desviat de la ruta i estem fent més volta del previst. M’agafa un baixón anímic perquè encara falta moltíssim i ho veig inassolible. Mentrestant, arriben els entrepans: 6 fantàstics entrepans de tonyina i formatge manxec exquisit. Mentre encara m’estic acabant el meu, sento una frase que m’anima una mica “ara me’n fotria mig més...” i ja hi som, a demanar més teca! És que som un cas! Aquest el demanem de truita de formatge, que resulta ser encara millor...

Havent esmorzat, sense rumiar-nos-ho gaire, decidim anar per feina i comencem a rodar força ràpid fent relleus i avancem molts quilòmetres, la qual cosa m’acaba d’animar. Fem una aturada abans d’entrar a León, ja que veiem un caixer i l’Arturo i el Juan (per seguir amb la tradició) han de treure diners.

L’entrada a la ciutat és horrorosa perquè hi ha molts cotxes que van molt ràpid i a sobre entrem per una mena de ronda on encara corren més i que és un perill! A mesura que ens acostem al centre, els vehicles van més lents i la sensació de perill disminueix. Al mateix temps, busquem un Decathlon perquè hem de fer algunes compres, urgeix sobretot un altre calçat pel Miquel, ja que el que porta li provoca molt mal al tendó d’aquil·les i va mig coix, però no en trobem cap i decidim acabar d’arribar fins a la catedral. A l’hora que anem, està tancada fins a la tarda i no podem segellar, quina pena, haurem de tornar a segellar a un bar! Són les 14.30, ja portem 120km i fot una calor horrorosa! Decidim fer una aturada al barri humit que és preciós, ple de bars de tapes on serveixen menjar només demanant un refresc. Fabulós!

Estem mitja hora descansant i reprenem la marxa direcció Astorga, però la tornem a cagar i sortim de León per la nacional! Quin estrès! Si l’entrada ha set perillosa la sortida no té qualificatiu! Pràcticament no tenim boral i la carretera per on circulem està plena d’accessos d’entrada i sortida on els cotxes circulen molt ràpid. Si algun no ens veu, ens envesteix!

La idea inicial era de parar al cap d’uns 20km però veient que el ritme és bo i que tots anem be de forces, canviem de plans i decidim acabar d’arribar d’una tirada i fer els 46km que ens queden. Abans d’entrar a Astorga ens aturem a una gasolinera a prendre un Aquarius, acompanyats d’uns donuts i unes canyes de xocolata.

És curiós, avui era l’etapa més llarga i és el dia que hem arribat abans a l’alberg que, per cert, torna a acabar a dalt d’una pujada molt dreta. Són les 18h i ja hi som! Guardem les bicis al soterrani i anem cap a la nostra habitació a deixar les coses i fer-nos una més que merescuda dutxa. Després toca fer quatre estiraments i a les 19h anem a fer una volta pel poble, per veure el “capritxo de Gaudí”, el més destacat d’Astorga.

Aprofitem per fer algunes fotos i prendre una fantàstica clara a una terrassa, on s’hi està de conya. També anem a comprar l’esmorzar al Mercadona i acabem sopant al restaurant Gaudí, a la mateixa plaça on hem fet la cervesa. El menjar és bo, però el cambrer és un paio molt estúpid, i bastant mal educat, poc professional, vaja, un amargat. El menú és una amanida mixta, un xurrasco i un pastís de xocolata que no mata. Infusió de rigor i cap a l’alberg a dormir, que demà toca una mica més de canya: pujar a la Cruz de Ferro, el primer port dur de veritat.

Anant cap a l’alberg, aprofito a trucar a la Susanna que potser farà una etapa amb nosaltres, si pot solucionar el problema logístic d’arribar on som.

Amb el temps que hem tingut avui i quasi ens quedem al carrer, ja que tanquen l’alberg just quan arribem nosaltres. Ja hauria sigut massa això! A les 22.30h agafem el llit i caiem planxats.

Recorregut: 165 km
Temps en moviment: 7 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 939m
Desnivell negatiu: 900m

Camino de Santiago (IV) “a la vida tot dona pel cul menys el vent, que ho fa de cara”

BELORADO - BURGOS - CARRIÓN DE LOS CONDES (138km)

Són les 6 del matí i, com cada dia, “it’s time to run”. Avui és més dur que mai aixecar-se del llit, suposo que hi té algo a veure el fet que ahir va ser un dia molt dur en tots els aspectes.

Mig emmandrits, ens arrosseguem cap al menjador per omplir l’estómac i intentar activar-nos una mica, però tot ho fem lents. L’esmorzar d’avui és lleugerament millor que el d’ahir, si més no, és més complert: pa amb mantega, melmelada i sucre i a sobre tenen Colacao, que no falti de res! Un cop estem esmorzats, la cosa es veu amb uns altres ulls, tot i que el dia no està per tirar coets: cel gris i amb cara de pluja.

Hem d’afrontar la primera gran pujada del camí: els montes de Oca, que l’Arturo recorda que se li van fer eterns el primer cop que va intentar fer el camí de Santiago. A veure si avui la cosa va millor. Però com que té un mal record d’aquest tram, seguim les seves indicacions i decidim fer l’etapa per carretera, ja que el dia es preveu llarg, tenim molts quilòmetres per davant i no ens ve de gust tornar a pillar tan com ho vàrem fer ahir. A més, toca una etapa interessant: 130km i alguna que altra pujada divertida. L’Arturo ho té clar: “a mi, 130km en coche ya se me hacen pesados, imaginate en bici”.... i és que aquesta etapa ell la va fer en dos dies fa 2 anys!

La pujada és bastant assequible, segurament perquè la carretera no va tan directa al coll, sinó que fa més botifarres i en un obrir i tancar d’ulls ens plantem al punt més alt. De totes formes, la pujada és una mica mal parida perquè és una carretera molt transitada per camions i molt estreta, revirada i sense arcén. Per si això fos poc, estan fent obres i hi ha un tram que té el carril de baixada tallat i es dóna pas alternatiu al carril de baixada, o sigui, pel que anem nosaltres. I com que la cosa puja i nosaltres anem lents, amb el temps entre semàfor verd i semàfor verd, no aconseguim arribar al final del carril i comencen a venir camions de cara que ens passen a raspar les orelles. En un acte per salvar la nostra integritat, canviem de carril i passem a la nostra esquerra (al carril de pujada) per la zona d’obres, que no sembla estar en tan mal estat. Quin patir, però ja estem salvats!

En coronar el coll, ja ve tot baixada fins a Burgos on hi arribem a les 10 del matí, l’hora de l’esmorzar, amb 45km a les cames. Sense pensar-nos-ho gaire, parem al primer bar que trobem ja que el cel amenaça pluja i no tenim ganes de quedar com ànecs a primera hora del dia. Abans, comprem barretes energètiques al Mercadona i també alguns cereals. Com l’hem clavat entrant al Mesón de Beni: senzillament espectacular! Els 5 demanem el mateix: un entrepà de pa amb tomàquet (i ens el porta sucat, si senyor!) amb tonyina i formatge i un cafè amb llet per fer-ho baixar. Excel·lent tot plegat. I a sobre, ha passat un ruixat mentre esmorzàvem i ara ja surt el sol. Com en sabem d’interpretar els senyals que ens dóna l’apòstol. Sempre se li ha de fer cas.

En sortir del bar, anem cap al centre de Burgos a visitar la catedral i, seguint les indicacions d’una noia que fa de guia d’un grup de peregrins amb 100 credencials, aprofitem a segellar al punt d’informació de la mateixa. A la noia ha de segellar totes les credencials i se la veu fins els ous de turistes, però amb nosaltres és simpàtica. (tindrem algo especial?) Aprofitem per fer un parell de fotos a la catedral i comencem a sortir de la ciutat. I ho dic en aquest temps verbal perquè és tot un procés abandonar una ciutat... és realment lent de veritat sortir-ne.

Agafem un carril pel qual ens allunyem lentament de la ciutat, que queda enrera per moments i que, creuant l’autovia per un pont, ens condueix a la bonica localitat de Tardajos, que té una font molt xula.

A partir d’aquí, seguim una pista preciosa que té petits sifons, pujant i baixant constantment, i envoltada de camps de blat verd, quin paisatge tan preciós. El cel està força enrabiat, i torna a amenaçar pluja. Per això, aprofitem a fer-nos algunes fotos als camp de blat i ens posem a pedalar a l’idea perquè no ens enganxi la tormenta, però el Ricard té una punxada que ens obliga a aturar-nos. Com uns bons amics, tots 4 de braços creuats ens el mirem com canvia la roda... quins professionals! Com diria el Ricard: “cuanto cabrón”.

Quan tenim el “problemilla” solucionat, seguim el camí airosos per intentar esquivar la tromba d’aigua que està clar que no passarà de llarg sense deixar un bon xàfec. Comencen a caure les primeres gotes, quan el Ricard s’adona que alguna cosa no funciona correctament: té la coberta mal muntada i ha de tornar a desmuntar les alforges, desinflar la roda, muntar bé la coberta i tornar a fer tot el procés. Mentrestant, els altres no ens n’adonem i seguim pedalant aguantant estoicament la tromba que està caient i que està començant a transformar la pista per on circulem convertint-la en un autèntic fangueig. Sort que aviat arribem a un poble, Hontanas, on deixa d’haver-hi fang. El xàfec passa i comença a sortir el sol i el Ricard segueix sense aparèixer (què extrany que no vingui!) Al cap d’una estona apareix enfangat de dalt a baix i és que ell sí que ha pillat com un campeón! Quina putada, li ha anat de minuts! I ens troba a tots prenent el solet i assecant-nos de la pluja. Novament: “cuanto cabrón!”

Un cop el Ricard ha tret tot el fang del canvi de la bici, seguim pedalant per carretera fins al monestir de San Antón, un lloc tant impressionant com curiós, ja que l’actual carretera hi passa pel bell mig.

Des d’aquí seguim pedalant direcció Castrojeriz, un poble amb 3 esglésies molt xules que precedeix la pujada més empinada i dura de tot el camino: 150m de desnivell en 1km de distància. Duríssim! I ja portem 100km a les cames, que no està gens malament!

Quan fem el cim, les vistes són inacabables i sembla increïble que el poble on estàvem fa uns minuts quedi tan lluny. Des d’aquest punt, toca tornar a baixar per pista enmig de blat, fins arribar a una font on trobem un Italià que ha rebentat camera i coberta i porta varis quilòmetres empenyent la bici fins a trobar algun poble. I el paio va ben sol, això sí que és una bona putada. Com que no el podem ajudar, l’animem a seguir endavant. I això li diem tot mirant al cel que s’està posant negre per moments: sembla que hi hagi una nau extraterrestre sobre nostra, tot allargada. En caurà una de bona segur!

Des d’aquesta font, agafem asfalt fins a Boadilla de la Calzada, però pel camí ens enganxa una altra tromba d’aigua que ens deixa com ànecs. A sobre, estem afamats que fa hores que no mengem i necessitem un sostre per aixoplugar-nos i recuperar forces. Afortunadament, l’apòstol torna a estar del nostre costat i trobem un alberg que és com un oasis enmig del desert. En un poble ben lleig i deteriorat, que no fa pinta a tenir cap establiment, apareix aquest alberg espectacular. No només ens donen menjar per dinar a les 5 de la tarda, sinó que a més són una gent molt amable i acollidora i ens deixen una mànega per netejar les bicis. Quina passada! I el menjar és inmillorable: amanida verda per acompanyar un entrepà de truita i tonyina o llom amb formatge, de postres un gelat Magnum que entra fabulós.

Ens plantegem seriament quedar-nos a dormir en aquest lloc tan genial però encara és aviat i decidim acabar de fer 25km per arribar a Carrión de los Condes. En realitat pensàvem que quedaven uns 50km però l’argentí que porta l’alberg ens diu que com a molt en són 25, quina gran notícia! Genial! Els ànims passen d’estar per terra a estar pels núvols i l’estómac també! És curiós com canvia l’estat d’ànim en una ruta tan llarga!

La sortida del poble, la fem pel costat d’un canal que subministra aigua als camps de blat de la zona i, posteriorment, per la carretera asfaltada que uneix aquests dos pobles. A l’Arturo i a mi ens costa pedalar amb l’estómac ple i avancem a una velocitat patètica, mentre que “campeón del mundo” marca un ritme infernal “ésto es totalmente innecesario, no?”. A més, el tram de carretera és una autèntica venjança perquè és en fals pla i amb vent en contra. Ideal per pedalar.

Finalment arribem a destí. Carrión de los Condes ens espera. Ens costa trobar allotjament perquè els 2 primers albergs on preguntem estan plens, però el tercer no i unes monges encantadores ens ofereixen teulada i molta calidesa. Que agradables que són!

Abans d’instal·lar-nos anem a comprar l’esmorzar per l’endemà, que avui no el tenim inclòs: llet, madalenes i melmelada. També aprofitem per netejar les bicis al pati del convent i també per dutxar-nos nosaltres que ja toca. Que bé que entra una dutxa i a sobre amb aigua calenta regulable en intensitat, tot un luxe! oooooohhhh.... Com s’aprenen a valorar cada petit detall! Una cosa tan insignificant com aquesta és un gran plaer! Magnífic.

I ara falta el millor: el sopar. Aquí sí que estaríem parlant d’un dels millor àpats de tot el camí, tant del que hem fet com del que queda per fer: ES-PEC-TA-CU-LAR. Començant pel servei i acabant per la qualitat de la matèria primera, passant per l’elaboració i la quantitat... tot magnífic. Jo demano spaghetti, llenguado fresc i natilles de postres. Tot excel·lent.

Després del tiberi, cap al convent i a dormir, que demà toca matinar un altre cop!

Recorregut: 138 km
Temps en moviment: 8 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 1144m
Desnivell negatiu: 1122m

Camino de Santiago (III) "mas me jode a mi que a ti"

ESTELLA - LOGROÑO - BELORADO (126km)

El dia ha començat be, no hi ha com un bon tanga de carbono a les 6 del matí. Però aviat es gira la truita i, abans de començar a pedalar, ja estem canviant la primera punxada del dia. És la roda del darrera de la meva bici, que ha anat perdent durant tota la nit i ara està ben desinflada. Segurament hauria aguantat unes hores si l'hagués inflat però no em vull arriscar, és millor canviar la roda ara que fer-ho després quan estiguin les alforges carregades. És inevitable. Per mandra que em fa, s'ha de canviar.

I quan començo a desmuntar la coberta... una nova sorpresa: és un neumàtic d'aros rígids! Quina bona merda! El neumàtic és nou, me'l van canviar fa 1 setmana i no li vaig pensar al noi de la botiga que no el posés d'aros rígids. Els hi tinc mania des que vem fer la volta al Cadí Moixeró i vaig punxar 3 o 4 càmares en canviar la merda de coberta. Espero que no es repeteixi la història. Llei de Murphi, falta no dir una cosa perquè sigui així! Doncs res... paciència i a canviar la roda!

Abans de tot el xou, hem menjat una miqueta ja que amb el preu de l'allotjament tenim inclòs l'esmorzar. No és gran cosa però ja està be per no marxar amb la panxa buida: magdalenes, galetes i torrades amb mantega i melmelada i llet amb Nesquik. Per fi l'Arturo pot veure Nesquik que, tot i no ser el seu desitjat Cola Cao, ja el deixa satisfet!

Finalment, comencem a pedalar i aviat arribem al primer punt d'obligada aturada: la font de les bodegues Iratxe. És una font que té dues sortides: una d'aigua i l'altra de vi. A les 7 del matí, no entra gaire be un glop de vi, però s'ha de provar, almenys ens hi hem de fer la foto de rigor! El noi que se'ns havia afegit, el Dani, el tornem a perdre com ahir perquè es torna a aturar per trucar a la dona i ja no el tornem a veure en tot el dia, ni el trobarem més en tot el camí. En realitat, s'ha aturat a saludar a la seva dona per la web cam que hi ha a davant de la font i així la seva dona el pot veure en directe: quin freaky!

Seguim pedalant, deixant les bodegues Iratxe enrere, però tot just quan comença a sortir el sol i comencem a entrar en calor, una nova punxada ens fa aturar. Un altre cop he sigut jo! I un altre cop la roda del darrera, la que té les cobertes rígides! Anem be si cada mitja hora hem de parar!

Un cop canviada la coberta, seguim pedalant i tenim sort que a partir d'aquest moment la pista millora considerablement i es converteix en un tram de ferm dur, recte i molt ciclable, que ens permet avançar quilòmetres ràpidament. L'entorn de la pista és preciós. Són camps de blat de moltes tonalitats diferents que, juntament amb el dia gris, tenen un contrast de colors espectacular.

Al final de la pista, el Juan decideix agafar una drecera per evitar una zona enfangada i tots el seguim i, fent honor al sobrenom que li va posar el meu tiet ("el liante") ens plantem enmig d'un terreny barreja entre camp de patates i camp de mines. De cop el Joan s'atura perquè detecta alguna anomalia a la bici i resulta que tenia la roda del darrera afluixada. Sort que se n'ha adonat aquí que anàvem a 2km/h que si li salta la roda en una baixada, no em vull ni imaginar el desenllaç...

Mentre apreta la roda, els altres l'esperem a la pista que havíem deixat i ens diu "em sap greu fer-vos perdre temps, nois". Ni que tinguéssim gaire pressa, pensem... i l'arturo que li contesta "más me jode a mi que a ti". I ja ens teniu un altre cop rient pels descosits. Aquest tio té cada sortida que és l'òstia! Estem envoltats de basses de fang que ens serveix per corroborar la nostra opinió d'ahir: "que mal huele éste barro".

Són les 10 del matí, portem 30km i la gana comença a apretar. Estem només a 15km de Logroño on volíem parar a esmorzar, però decidim aturar-nos abans, a Torres del Río. Entrem al primer bar que veiem i no l'encertem en absolut. És un bar molt fosc i tenen la televisió molt forta, la qual cosa impedeix que tinguem cap mena de conversa i quasi ens obliga a estar pendents de la tele, que no emet noticies, sinó una porqueria de programa d'aquests que canten i fan xorrades. Com els odio aquests programes! La noia sudamericana que porta el bar no té cap tracte amable amb nosaltres ni amb els altres peregrins. Em pregunto perquè no agafa un bar a una ciutat si vol ser tan borde amb els clients i deixa aquest establiment per algú que realment busqui un tracte més proper amb les persones que passen cada dia per aquesta ruta. En aquest entorn tan patètic, almenys ens serveixen uns entrepans de tonyina amb formatge bastant bons, que és el més important quan tens gana. Quedem satisfets per la qualitat del menjar però no pel tracte rebut i, per això, l'Arturo s'ofereix a deixar-los un regalet al lavabo i no tirar la cadena.

Al sortir del poble, al davant de l'església, tornem a trobar els d'Osona. Quina sorpresa! I per alguns comentaris que fan ens queda clar que no són parella. Són boníssims, sobretot el paio que té un parlar molt còmic: "ei canalla, us hem passat al davant!".

Comença a ploure i comencem a ser conscients que amb el munt de quilòmetres que queden, serà impossible acabar tota l'etapa pel camí. Després de baixar una trialera enfangada, decidim arribar a Logroño per carretera. Ens enganxa un bon diluvi, una pluja fina molt persistent que ens deixa xops xops xops.

Fem l'entrada a la ciutat per un carril bici molt ben habilitat i tranquil (serà pel mal temps?). De cop i volta, veiem una parella de ciclistes davant nostre, sota la pluja i a tots ens ve el mateix pensament al cap... "seran els de Vic?". Doncs no, no ho són! Hauriem flipat una mica si ens els arribem a trobar allà... perquè aquesta vegada sí que era impossible que ens haguéssin avançat amb el ritme que duiem (una mica forçat pel coi de temps!)

Quan comença a afluixar arribem a Logroño, però són les 12h i ens veiem obligats a fer una aturada tècnica a la calle Laurel (el carrer de pinxos típic). Quina putada, no? jeje... Fa 1 hora que hem esmorzat i ja parem a fer unes tapes, això sí que és una bona ruta gastronomica! Serà el tercer àpat del dia!

I el què havia de ser una aturada ràpida es converteix en un no parar de menjar pinxos! Inicialment voliem fer un parell de tapes i seguir el camí, però estan tan bons, són tan irresistibles, que no podem marxar sense provar una mica de tot. Acabem menjant: un pinxo de xampinyons amb gamga acompanyat d'un zurito (un cul de got de cervesa) al primer bar, un altre de sèpia a la casolana acompanyat d'un altre zurito i una morzilla amb pebrot al segon bar, al tercer bar demanem un cojonudo (ou ferrat amb xistorra) acompanyat de sidra, i quan ja estem a punt de marxar... m'adono que m'he deixat la motxilla a algun dels bars on hem estat. M'estresso de cop!

Estic 5 minuts voltant i em ve al cap que l'havia guardat a dins l'alforja perquè no es mullés. Quin ensurt! Però ha sigut un altre senyal de l'àpostol perquè amb els 5 minuts que he estat corrent amunt i avall pel carrer Laurel, han obert un bar que estava tancat i que jo recordava que feien els millors pinxos de tots i tenim la sort de poder-los provar: un entrepanet de pernil salat i formatge fós acompanyat d'una altra sidra! No sé si estem més tips que borratxos o més borratxos que tips (jo diria que la cosa està bastant igualada), però la qüestió és que no tenim cap ganes de començar a pedalar, però el temps ens ho està demanant a crits: els núbols han desaparegut i ha sortit un solet fantàstic! I la tirada de quilòmetres que falta tampoc és per anar perdent el temps! (clar que l'aturada gastronòmica no la considero una pèrdua de temps, ans el contrari)

Mare meva com costa fer quilòmetres amb la panxa plena. L'Arturo i jo som els més arressegats i no crec que anem a més de 10km/h en terreny favorable. Lamentable! Tenim tota la sang a la panxa i les cames fan el què poden... A la sortida de Logroño hem agafat carretera perquè falten molts quilòmetres per fer i aixi avançarem una mica més ràpid. Però no hi ha res a fer, avancem lents, lents, lents fins que arribem a una pujada matadora, que porta a Sotés. Abans d'arribar-hi, trobem una parella de ciclistes entaulats en una àrea de picnic que ens donen indicacions de la direcció a seguir si volem fer camí o carretera.

Des de Sotés ens dirigim a Santo Domingo de la Calzada, fent una aturada a un poblet per omplir aigua en una font molt peculiar en forma de conxa. A partir d'aquí agafem la clàssica N-120, que ens farà companyia uns quants quilòmetres...

A falta de 10km per Santo Domingo de la Calzada, el Miquel ha agafat una bona pajara i hem decidit aturar-nos a dinar. Ho fem a Sto. Domingo i ens mengem un bon plat d'espaguetis que ens ajuda a recuperar forces. Al mateix poble, l'Arturo ens fa aturar a la pastisseria "el buen gusto" on havia vist uns dolços molt atractius a l'aparador. Ens mengem un fardelejo cadascú, acompanyat d'un cafetó amb llet. Sumem dos àpats més al dia (el dinar: els espaguetis; i el berenar: el fardelejo). Definitivament l'Arturo té un problema digestiu: ha fet el 5è tanto. Ens està apallissant clarament: 5-1-1-1-0.

Els 20km que falten fins a Belorado (destí d'avui) es fan eterns, sobretot per l'Arturo i per mi, que som els que més patim els esforços de després de menjar. Però finalment, arribem i trobem un alberg on l'Arturo ja havia estat fa un parell d'anys. Està de conya, tenim una habitació amb 6 llits per nosaltres sols i a sobre val la voluntat. Clar que el paio de l'alberg és un puta perquè després de donar-li els 5€ de voluntat, ens diu que l'esmorzar el pagarem al matí al preu de 2,5€. Ja ho podia haver dit abans!

Són les 19h quan arribem a l'alberg i tenim temps de guardar les bicis, dutxar-nos, fer uns estiraments i anar a sopar (6è àpat del dia, no està malament!). Ho fem suau que no tenim gaire gana: una amanida mixta, pollastre a la sidra, unes natilles casolanes líquides exquisites i una infusió per fer baixar la teca. Avui si que hem sopat com Déu mana: amb bon menjar, temps de sobres per fer sobretaula i constantment rient. Això si que és vida!

Abans d'entrar a l'alberg, aprofito a trucar a casa i també parlo amb el Martí perquè estigui al corrent de quin dia arribarem a Galícia i pugui venir-nos a visitar a Sarria, on tenim previst dormir el divendres.

Sembla que la competició que ha començat l'Arturo portarà cua: el Ricard es posa les piles i fa el 2n tanto, mentre que el Miquel s'estrena i quin estreno!

Recorregut: 126 km
Temps en moviment: 7 hores 20 minuts
Desnivell positiu: 1746m
Desnivell negatiu: 1378m

Camino de Santiago (II) "100% ciclable"

PAMPLONA - RONCESVALLES (tren)
RONCESVALLES - PAMPLONA - ESTELLA (92 km)

Comencem el viatge i el dia matinant! Són les 5 del matí i el revisor passa per cada compartiment a despertar-nos, en 20 minuts serem a Pamplona. És ben be que varem agafar un tren nocturn perquè és l’únic que deixen carregar bicis, perquè si és per aprofitar per dormir... és impossible!

A mesura que passen els minuts ens anem acumulant tots al passadís: bicis maletes i gent, tots ben apretats. Al nostre vagó som 6 o 7 ciclistes i quan el tren s’atura ens ajudem els uns als altres per descarregar les bicis i tot l’equipatge. No són ni les 6 del matí i varis taxis estan esperant, és evident que tothom que arriba amb aquest tren (o la gran majoria) vol anar a Roncesvalles per iniciar el Camino de Santiago i els taxistes ho saben més que ningú. Tenen el negoci assegurat.

El taxista que havíem contractat arriba amb una Mercedes Vito on podem carregar les 4 bicis sense problemes i totes les alforges. Llàstima que el taxista és un pal de tio! No obre la boca per dir res i clar, amb la son que tenim, el viatge fins a Roncesvalles és un avorriment. Sort en tenim del paisatge que és impressionant, ja tenia raó la meva veïna que les boires de primera hora de dia li donen un encant indescriptible.

Passades les 7 del matí arribem a Roncesvalles on ja trobem al Miquel que ens espera i comencem a muntar les alforges a les bicis. Amb tot això, apareix un altre taxista, el taxista xerraire, que ens deixa una targeta per si mai tornem a fer el camino que el truquem. Queda clar que no tots són igual d’ensopits! Aquest potser és una mica massa parlanxin!

Quan ho tenim tot a punt, entrem a l’alberg i omplim la credencial, la targeta que portarem a sobre durant tot el viatge i haurem de segellar a tots els albergs, restaurants, esglésies,... per on anem passant perquè, quan arribem a Santiago, ens facin entrega d’un diploma acreditant que hem fet el Camino.

Abans d’abandonar Roncesvalles, visitem la colegiata i el noi de la caixa del compartiment del Ricard, s’afegeix a nosaltres. Ja som 6, però per poca estona perquè al cap de 10 minuts de pedalar, para a trucar per telèfon i li perdem el rastre (de fet, és ell qui perd el nostre!).

Fins a Pamplona, ens esperen 2 ports de muntanya, molt assequibles sobre paper, però el terreny no diu el mateix. A la baixada del primer port, el Alto de Mezquiriz, hi ha una enfangada tan bèstia que no tenim collons de fer circular les bicis, les hem d’empènyer (anem bé si hem de fer 800km així!). Trobem un munt de ciclistes asseguts a la cuneta desesperats, però nosaltres pit i collons, cap endavant! Tenim sort que al segon port, el Alto del Erro, la cosa està millor i no tenim problemes de ciclabilitat.

Després del segon port, queda una baixada espectacular per sender fins a la població de Zubiri, però abans d’arribar-hi trobem un ciclista basc que fa enduro i que ens atura per si li podem deixar una manxa. No està fort ni res, el paio! Ens explica que coneix Catalunya, sobretot la Vall d’Aran, on hi té la novia. Quan arribem a Zubiri, l’Arturo s’adona que ha perdut el cover rain (un plàstic per protegir les alforges de la pluja perquè no són impermeables) però desistim de tornar enrera a buscar-lo (encara queda la òstia de camí per fer...). No obstant, hem d’agafar forces per seguir pedalant i, al passar per davant del Bar Valentin, no tenim dubtes que serà el destí per esmorzar. Primer stop-and-go i primer gran encert del viatge!

Entrem amb la idea inicial de menjar un entrepà, però veient uns autòctons, canviem d’idea i li demanem al cambrer “uno de lo mismo, jefe”, és a dir, un plat d’ous ferrats, amb pernil salat i tomàquet fregit per sobre. Clar que el cambrer ens recomana provar la xistorra, el plat estrella de la casa. Ens sap greu fer-li un lleig i també en demanem una ració! Està tremenda! Tot està boníssim! I jo em pregunto: “tindran algun plat amb més calories?”.

A mig esmorzar, arriba un noi nord americà, en Grant, que l’havíem avançat mentre baixàvem del Alto del Erro i ens dóna el cover rain de l’Arturo, que l’ha trobat quan ha passat darrera nostre. Estava clar que havíem de parar a menjar al Bar Valentín (primer senyal de l’apòstol Santiago). El convidem a xistorra i, com que quedem curts, ens veiem obligats a demanar-ne una altra ració. Quins sacrificis s’han de fer a vegades! jeje...

També aprofito l’aturada per muntar el timbre que vaig comprar a Probike abans de marxar, que causa furor i que, durant l’esmorzar, serveix per animar la conversa amb un “ding” després de cada xorrada que diem.

Començar a pedalar amb la panxa plena costa una mica, però aviat anem passant els quilòmetres. Arribem a Pamplona i com si fóssim els toros dels San Fermines, passem de llarg (fent un parell de fotos) i seguim en direcció al Alto del Perdón, la pujada més dura del dia, almenys sobre paper. Per si fos poc amb la pujada, el sol no perdona i apreta de valent. A mitja pujada, trobem una parella d’Osona, que ja havíem trobat un parell de cops i van a ritme lent, però sense fer tantes aturades com nosaltres. I clar, els avancem varies vegades i cada cop ens fan la conya que arribaran primer a l’alberg i ens fotran el lloc! Són molt divertits! Potser no pensarem el mateix si realment ens foten el lloc!

La pujada realment és peleona, perquè té molta grava i un pendent força interessant, però un altre cop, gas i amunt! I ja som a la “cima de los vientos”, que és com l’anomenem perquè bufa de valent i la carena està plena d’aerogeneradors. A dalt s’està de luxe i ens recuperem de la solana.

Ara toca baixar, i riure, perquè l’Arturo comença a assumir que té un problema intestinal perquè no és normal que tingui tanta necessitat d’anar al lavabo! Aquest comença a ser el punt còmic del viatge. El Ricard, a mitja baixada, també es treu una de bona, que no ve al cas de res: “no por más correr amanece más despacio”... i em pregunto: “quina relació té una cosa amb l’altra?”. ¿?¿? Potser la calor ens està trastocant, però ens ho estem passant d’escàndol!

Són les 15.30h, estem afamats i al primer poble per on passem, Uterga, ens aturem a dinar. A l’Albergue “Camino del Perdón” ens fan un bon menú: amanida verda, pollo empanado (que no empanada de pollo, com jo pensava) i pastís de poma. Al sortir del restaurant, a la terrassa del bar, sabeu a qui trobem? Doncs sí, un altre cop els d’Osona! I ja tornem a riure! M’agrada la dinàmica que està agafant el viatge!

Fa mandra tornar a agafar les bicis, però encara falta camí per arribar a Estella i són casi les 5 de la tarda! Passem per varis pobles preciosos, com són Óbanos on fem algunes fotos i em trec de la màniga la Teoria de les Conxes, que no tarden ni 2 segons en desmuntar-me; o Puente de la Reina que té com a principal interès el seu pont.

Seguim direcció Cirauqui, però hem de passar primer per una pujada tremenda, que no sortia al perfil de la ruta i que té tela arribar a dalt de tot damunt de la bici! Estem assedegats, per això quan arribem al poble, ens aturem a un bar a comprar l’únic gelat de gel que tenen: un Colajet, tot un clàssic de Frigo!

El dia està sent més llarg del previst, però només queden 15km per arribar, això està fet! Almenys és el què pensem! Però no hem llegit el què deia la guia de fer-los per carretera i ens liem de mala manera seguint el camí de pelegrins, caminant (i no pedalant) pel mig d’uns camps de patates i suant la gota gorda. I a més no té cap encant, és més, és horrorós! M’agafa una pájara, la primera! Necessito sucre i sort de la compota de fruites que em dóna el Miquel, que em refà una mica, però tinc ganes d’arribar d’una vegada per totes! “estoy hasta los huevos de pedalear”...

Per fí divisem Estella! I arribem a l’alberg a les 20h, massa justos de temps perquè a les 22h tanquen la porta i en aquestes 2 hores hem de fer de tot: desfer l’equipatge, dutxar-nos, netejar les bicis (que estan asqueroses) i buscar algun lloc on sopar... El noi que porta l’alberg no seria la persona més amable del món, ja que al preguntar-li què passa si arribem una mica més tard de les 22h ens respon “si alguien os abre podréis entrar, pero yo no os abriré”. (gràcies home! tu si que ets ben parit!)

I fent cas a la gran llei de Murphi (que siempre se cumple!), el sopar acaba sent una merda! Ens foten una clavada per menjar una hamburguesa i un refresc! Però deixant de banda el final de dia tan desastrós, el balanç global del dia és molt bo!

Abans d’anar a dormir, ja a dins l’alberg, fem alguns estiraments i el juan aprofita per fer una mica de Spiderman (y... hasta aquí puedo leer).

Recorregut: 92 km
Temps en moviment: 7 hores
Desnivell positiu: 1668m
Desnivell negatiu: 2184m