ASTORGA > EL ACEBO > VEGA DE VALCARCE (105km)Són les 6 del matí, i un altre dia de pedaleig ens espera! Em desperto amb un somriure a la boca pensant “que feliç que soc, fent el que més m’agrada i sense cap preocupació”. Com es nota que he descansat les hores que necessitava i a més em desperto reflexiu. M’adono que portem varis dies fabulosos, compartint-ho casi tot i sense cap problema de convivència. Magnífics amics i companys de fatigues, com ens agrada patir!
Sortim d’Astorga per una carretera secundaria, molt bonica, tranquil·la i mal pavimentada, que transcorre paral·lela al camí de Santiago, que no és ciclable en aquest tram. La carretera té una progressió ascendent de pendent constant que ens porta fins al poble de Fuencebadón, i culmina a dalt del port a la Cruz de Ferro. Quina broma de port! Ha sigut un plis plas! Tan sentir a parlar d’aquest port i ens hem plantat a dalt en un obrir i tancar d’ulls.
Trobem una parella que també va en bici i que venen d’una mica més lluny que nosaltres. El 23 de Maig van sortir des d’Holanda en bici i en 5 setmanes tenen pensat d’arribar a Santiago. Quins cracks!
La creu està situada damunt d’una muntanya de pedres, que la gent recull a l’inici de la pujada i la deixa a la part superior, però si només fossin les pedres, la cosa tindria gràcia, però està ple de porqueria que treu bastant d’encant al lloc. Ens fem la típica foto que es fa tothom i que has d’agafar tanda per fer-la i marxem en busca d’un lloc on esmorzar.
La baixada des del coll és fortíssima i amb constants avisos de perill pel pendent superiors al 15%. En un altre plis plas ens plantem a l’encisador poble de El Acebo on fem el millor del matí: un esmorzar per recordar per sempre més. Brutal! Diguem que és un entrepà una mica energètic (per no dir súper calòric) per afrontar l’etapa de baixada que ens espera fins a Ponferrada. Demanem 5 Acebos (un per cada un), que és un entrepà d’ou, tonyina i tomàquet, tot arrebossat i fregit, una mica oliós i que acompanyem amb 3 empanades a compartir. Està tremendo! El Miquel comença a mostrar forces de debilitat gastronòmica i no pot seguir el ritme, plantant-se abans de començar les empanades. Quina decepció! Les haurem de repartir entre 4, com ens ha putejat! :))) En total hem estat una horeta entaulats, són les 12h quan sortim i ja portem 40km de camí.
Quan el Ricard va a la barra i paga tot el què ens hem endrapat, la cambrera (que no és la que ens ho ha servit) li diu esparverada: “todo ésto os habéis comido?” i ell que li respon “si, y unas madalenas que traíamos con nosotros”... La cara de la noia és per fer-li una foto... i això que no li ha dit que l’Arturo també s’ha acabat els cereals que teníem a la motxilla.
El Ricard ja ha assumit dos factors: el primer, que no atraparà mai a l’Arturo en tantos; i el segon, que no aconseguirà perdre pes. Si fins a dia d’avui l’objectiu era perdre algun quilet, a partir d’ara no guanyar-ne ja serà tot un repte.
I el primer que fem sortint del bar és llegir el menú del dia i ja ens torna a agafar gana, som uns golafres. A fora, trobem 3 nois de Pamplona i 2 catalans i els hi recomanem que s’aturin a menjar a aquest lloc que val molt la pena. I els paios, que demanen els entrepans i se’ls mengen allà fora drets i ben ràpid, sense degustar aquest exquisit tiberi! Quina barbaritat!
El Acebo és el primer poble del Bierzo per on passa el camino de Santiago i és el punt on fem un replanteig dels nostres objectius. Havent fet ja un esprint de quilòmetres durant els dies anteriors, ara començarem a gaudir del veritable camí, aturant-nos als pobles i visitar-los una mica més a fons.
La baixada segueix fins a Molinaseca, on ens aturem a treure’ns roba que fot una calor espectacular. A la baixada fem algunes fotos a la ginesta, que deixa un pintoresc paisatge ple de color. Però algú no ha tingut temps d'aixecar el cap de l'asfalt i pregunta sorprès: "amarillo?". És que baixava tan ràpid que no ha tingut temps de contemplar el paisatge. Més endavant ens aturem a Ponferrada, que té un castell magnífic, al qual no entrem perquè s’ha de pagar entrada. Com uns bons catalans! Trobem els nois de Pamplona un altre cop, que tampoc han entrat. Serà que és perquè van amb dos catalans?
Fent la volta al fossat del castell trobem una botiga de muntanya però no tenen recanvis de bici, en canvi la dependenta ens deixa a tots enamorats. Ens indica com arribar a una botiga de bicis, però ja ens hi hauríem quedat a petar la xerrada ja! Seguint les seves indicacions arribem fàcilment a la botiga i el Juan compra unes pastilles de fre i un timbre d’una vaca
(que està gelós del meu) i el Miquel uns guants que ha perdut els seus. Més endavant, toca un altre “stop & go” a un centre comercial per comprar Isostar, mentre el Juan canvia les pastilles de fre.
Reprenem el camí però ens despistem i anem a parar al poble de Carracedo de Monasterio i uns treballadors ens indiquen com recuperar la ruta per no haver de desfer el tros fet. Anem a parar a Cacabelos (tela amb els noms!) després d’un tram per carretera amb una insolació mortal de necessitat! Són les 15h i ens resguardem de la calor a un restaurant pizzeria Mc’Cua on mengem un menú: amanida de pasta i pollastre guisat o bistec, postres i cafetó.
En sortir del local, a les 16.30h la calor encara és més bestia: entre 33 i 35ºC i estar sota el sol no s’aguanta, però encara ens falten 35km i decidim reprendre la marxa. El Ricard, com a solució a la calor es posa el buff i la jaqueta windstopper, per acabar de fer un pollastre a l’ast. No hi ha res millor com abrigar-se fins a les orelles quan la calor és insuportable! Un gest admirable! Ens vol demostrar que això de la deshidratació no va amb ell!
Arribant a Villafranca del Bierzo abandonem progressivament les carreteres assolellades i alternem zones ombrívoles amb zones més calentes, però sembla que el pitjor ja ha passat. De fet, cada vegada passem per paratges més frescos, al costat del riu, és esplèndid. Villafranca és molt bonic, amb varies esglésies molt guapes, però sembla que no tenen fonts a aquest poble. Després d’una volta absurda per uns jardins, passem per davant de 3 fonts i cap té aigua potable, però finalment en trobem una i fem passar la set.
El camí continua pel costat del riu, per l’antiga carretera, passant pel poblet de Trabadelo on hi ha una muntanya de fustes apilades que ens recorda a un joc que tots havíem jugat de petits. A mi m’encantava. El campeón del mundo diu que és escalable i ja està... tots cap amunt! La imatge del dia està per venir (i no en tenim foto)... és la d’una dona de 70 o 80 anys tallant llenya amb una destral.
Finalment, a les 19h arribem a Vega de Valcarce i ens instal·lem a l’alberg... i la resta (dutxa, estiraments, compra de menjar per esmorzar, clara al bar del poble...). Analitzem l’etapa que farem demà fins al monestir de Samos, possiblement serà la més curta de totes.
Busquem un lloc on sopar i, preguntant a un autòcton, després d’explicar-nos la seva vida, ens diu que hi ha un restaurant al poble del costat... “i podemos ir a pie?” li pregunta el Miquel, i l’home que li respon en un marcat accén gallec: “eso es cosa tuyo, moreno”. Evidentment, no li fem cas i trobem un altre restaurant a 500m de l’alberg on mengem bastant be.
Recorregut: 105 km
Temps en moviment: 6 hores
Desnivell positiu: 1479m
Desnivell negatiu: 1686m
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada