El dia ha començat be, no hi ha com un bon tanga de carbono a les 6 del matí. Però aviat es gira la truita i, abans de començar a pedalar, ja estem canviant la primera punxada del dia. És la roda del darrera de la meva bici, que ha anat perdent durant tota la nit i ara està ben desinflada. Segurament hauria aguantat unes hores si l'hagués inflat però no em vull arriscar, és millor canviar la roda ara que fer-ho després quan estiguin les alforges carregades. És inevitable. Per mandra que em fa, s'ha de canviar.
I quan començo a desmuntar la coberta... una nova sorpresa: és un neumàtic d'aros rígids! Quina bona merda! El neumàtic és nou, me'l van canviar fa 1 setmana i no li vaig pensar al noi de la botiga que no el posés d'aros rígids. Els hi tinc mania des que vem fer la volta al Cadí Moixeró i vaig punxar 3 o 4 càmares en canviar la merda de coberta. Espero que no es repeteixi la història. Llei de Murphi, falta no dir una cosa perquè sigui així! Doncs res... paciència i a canviar la roda!
Abans de tot el xou, hem menjat una miqueta ja que amb el preu de l'allotjament tenim inclòs l'esmorzar. No és gran cosa però ja està be per no marxar amb la panxa buida: magdalenes, galetes i torrades amb mantega i melmelada i llet amb Nesquik. Per fi l'Arturo pot veure Nesquik que, tot i no ser el seu desitjat Cola Cao, ja el deixa satisfet!
Finalment, comencem a pedalar i aviat arribem al primer punt d'obligada aturada: la font de les bodegues Iratxe. És una font que té dues sortides: una d'aigua i l'altra de vi. A les 7 del matí, no entra gaire be un glop de vi, però s'ha de provar, almenys ens hi hem de fer la foto de rigor! El noi que se'ns havia afegit, el Dani, el tornem a perdre com ahir perquè es torna a aturar per trucar a la dona i ja no el tornem a veure en tot el dia, ni el trobarem més en tot el camí. En realitat, s'ha aturat a saludar a la seva dona per la web cam que hi ha a davant de la font i així la seva dona el pot veure en directe: quin freaky!
Seguim pedalant, deixant les bodegues Iratxe enrere, però tot just quan comença a sortir el sol i comencem a entrar en calor, una nova punxada ens fa aturar. Un altre cop he sigut jo! I un altre cop la roda del darrera, la que té les cobertes rígides! Anem be si cada mitja hora hem de parar!
Un cop canviada la coberta, seguim pedalant i tenim sort que a partir d'aquest moment la pista millora considerablement i es converteix en un tram de ferm dur, recte i molt ciclable, que ens permet avançar quilòmetres ràpidament. L'entorn de la pista és preciós. Són camps de blat de moltes tonalitats diferents que, juntament amb el dia gris, tenen un contrast de colors espectacular.
Al final de la pista, el Juan decideix agafar una drecera per evitar una zona enfangada i tots el seguim i, fent honor al sobrenom que li va posar el meu tiet ("el liante") ens plantem enmig d'un terreny barreja entre camp de patates i camp de mines. De cop el Joan s'atura perquè detecta alguna anomalia a la bici i resulta que tenia la roda del darrera afluixada. Sort que se n'ha adonat aquí que anàvem a 2km/h que si li salta la roda en una baixada, no em vull ni imaginar el desenllaç...
Són les 10 del matí, portem 30km i la gana comença a apretar. Estem només a 15km de Logroño on volíem parar a esmorzar, però decidim aturar-nos abans, a Torres del Río. Entrem al primer bar que veiem i no l'encertem en absolut. És un bar molt fosc i tenen la televisió molt forta, la qual cosa impedeix que tinguem cap mena de conversa i quasi ens obliga a estar pendents de la tele, que no emet noticies, sinó una porqueria de programa d'aquests que canten i fan xorrades. Com els odio aquests programes! La noia sudamericana que porta el bar no té cap tracte amable amb nosaltres ni amb els altres peregrins. Em pregunto perquè no agafa un bar a una ciutat si vol ser tan borde amb els clients i deixa aquest establiment per algú que realment busqui un tracte més proper amb les persones que passen cada dia per aquesta ruta. En aquest entorn tan patètic, almenys ens serveixen uns entrepans de tonyina amb formatge bastant bons, que és el més important quan tens gana. Quedem satisfets per la qualitat del menjar però no pel tracte rebut i, per això, l'Arturo s'ofereix a deixar-los un regalet al lavabo i no tirar la cadena.
Al sortir del poble, al davant de l'església, tornem a trobar els d'Osona. Quina sorpresa! I per alguns comentaris que fan ens queda clar que no són parella. Són boníssims, sobretot el paio que té un parlar molt còmic: "ei canalla, us hem passat al davant!".
Comença a ploure i comencem a ser conscients que amb el munt de quilòmetres que queden, serà impossible acabar tota l'etapa pel camí. Després de baixar una trialera enfangada, decidim arribar a Logroño per carretera. Ens enganxa un bon diluvi, una pluja fina molt persistent que ens deixa xops xops xops.
Fem l'entrada a la ciutat per un carril bici molt ben habilitat i tranquil (serà pel mal temps?). De cop i volta, veiem una parella de ciclistes davant nostre, sota la pluja i a tots ens ve el mateix pensament al cap... "seran els de Vic?". Doncs no, no ho són! Hauriem flipat una mica si ens els arribem a trobar allà... perquè aquesta vegada sí que era impossible que ens haguéssin avançat amb el ritme que duiem (una mica forçat pel coi de temps!)
Quan comença a afluixar arribem a Logroño, però són les 12h i ens veiem obligats a fer una aturada tècnica a la calle Laurel (el carrer de pinxos típic). Quina putada, no? jeje... Fa 1 hora que hem esmorzat i ja parem a fer unes tapes, això sí que és una bona ruta gastronomica! Serà el tercer àpat del dia!
I el què havia de ser una aturada ràpida es converteix en un no parar de menjar pinxos! Inicialment voliem fer un parell de tapes i seguir el camí, però estan tan bons, són tan irresistibles, que no podem marxar sense provar una mica de tot. Acabem menjant: un pinxo de xampinyons amb gamga acompanyat d'un zurito (un cul de got de cervesa) al primer bar, un altre de sèpia a la casolana acompanyat d'un altre zurito i una morzilla amb pebrot al segon bar, al tercer bar demanem un cojonudo (ou ferrat amb xistorra) acompanyat de sidra, i quan ja estem a punt de marxar... m'adono que m'he deixat la motxilla a algun dels bars on hem estat. M'estresso de cop!
Estic 5 minuts voltant i em ve al cap que l'havia guardat a dins l'alforja perquè no es mullés. Quin ensurt! Però ha sigut un altre senyal de l'àpostol perquè amb els 5 minuts que he estat corrent amunt i avall pel carrer Laurel, han obert un bar que estava tancat i que jo recordava que feien els millors pinxos de tots i tenim la sort de poder-los provar: un entrepanet de pernil salat i formatge fós acompanyat d'una altra sidra! No sé si estem més tips que borratxos o més borratxos que tips (jo diria que la cosa està bastant igualada), però la qüestió és que no tenim cap ganes de començar a pedalar, però el temps ens ho està demanant a crits: els núbols han desaparegut i ha sortit un solet fantàstic! I la tirada de quilòmetres que falta tampoc és per anar perdent el temps! (clar que l'aturada gastronòmica no la considero una pèrdua de temps, ans el contrari)
Mare meva com costa fer quilòmetres amb la panxa plena. L'Arturo i jo som els més arressegats i no crec que anem a més de 10km/h en terreny favorable. Lamentable! Tenim tota la sang a la panxa i les cames fan el què poden... A la sortida de Logroño hem agafat carretera perquè falten molts quilòmetres per fer i aixi avançarem una mica més ràpid. Però no hi ha res a fer, avancem lents, lents, lents fins que arribem a una pujada matadora, que porta a Sotés. Abans d'arribar-hi, trobem una parella de ciclistes entaulats en una àrea de picnic que ens donen indicacions de la direcció a seguir si volem fer camí o carretera.
Des de Sotés ens dirigim a Santo Domingo de la Calzada, fent una aturada a un poblet per omplir aigua en una font molt peculiar en forma de conxa. A partir d'aquí agafem la clàssica N-120, que ens farà companyia uns quants quilòmetres...
A falta de 10km per Santo Domingo de la Calzada, el Miquel ha agafat una bona pajara i hem decidit aturar-nos a dinar. Ho fem a Sto. Domingo i ens mengem un bon plat d'espaguetis que ens ajuda a recuperar forces. Al mateix poble, l'Arturo ens fa aturar a la pastisseria "el buen gusto" on havia vist uns dolços molt atractius a l'aparador. Ens mengem un fardelejo cadascú, acompanyat d'un cafetó amb llet. Sumem dos àpats més al dia (el dinar: els espaguetis; i el berenar: el fardelejo). Definitivament l'Arturo té un problema digestiu: ha fet el 5è tanto. Ens està apallissant clarament: 5-1-1-1-0.
Els 20km que falten fins a Belorado (destí d'avui) es fan eterns, sobretot per l'Arturo i per mi, que som els que més patim els esforços de després de menjar. Però finalment, arribem i trobem un alberg on l'Arturo ja havia estat fa un parell d'anys. Està de conya, tenim una habitació amb 6 llits per nosaltres sols i a sobre val la voluntat. Clar que el paio de l'alberg és un puta perquè després de donar-li els 5€ de voluntat, ens diu que l'esmorzar el pagarem al matí al preu de 2,5€. Ja ho podia haver dit abans!
Són les 19h quan arribem a l'alberg i tenim temps de guardar les bicis, dutxar-nos, fer uns estiraments i anar a sopar (6è àpat del dia, no està malament!). Ho fem suau que no tenim gaire gana: una amanida mixta, pollastre a la sidra, unes natilles casolanes líquides exquisites i una infusió per fer baixar la teca. Avui si que hem sopat com Déu mana: amb bon menjar, temps de sobres per fer sobretaula i constantment rient. Això si que és vida!
Abans d'entrar a l'alberg, aprofito a trucar a casa i també parlo amb el Martí perquè estigui al corrent de quin dia arribarem a Galícia i pugui venir-nos a visitar a Sarria, on tenim previst dormir el divendres.
Sembla que la competició que ha començat l'Arturo portarà cua: el Ricard es posa les piles i fa el 2n tanto, mentre que el Miquel s'estrena i quin estreno!
Recorregut: 126 km
Temps en moviment: 7 hores 20 minuts
Desnivell positiu: 1746m
Desnivell negatiu: 1378m
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada