Punta Choros

Vaja vaja vaja!!! A vegades les coses rutllen soles, però a vegades no tot va rodat al 100%. Tot el què estava a les nostres mans ha sortit be, però el temps ha tornat a obstaculitzar-nos el camí.

Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!

Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!

En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.

Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).

Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!

petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!

Valle de Elqui

Després de vàries hores de bus i un enllaç a la Serena (on no hi passem ni 30 min) ens endinsem de ple al valle del elqui. Ens havien recomanat molt aquesta zona per la seva peculitaritat de paisatge, la claredat del cel i la seva tranquilitat i pel producte típic de la zona, el Pisco.

El paisatge és molt i molt diferent, al voltant de la vall hi ha moltes muntanyes però tot és molt àrid. Al fons de la vall, s'hi cultiva la vinya i d'aquí la presència de bodegues on es fa vi i pisco (un aiguardent típic de la zona amb un primer procés idèntic al del vi, i que posteriorment es destil·la). Tenim l'oportunitat de veure algunes bodegues (Pisco Capel, la més gran del país, entre elles) i tastar les diverses varietats. També visitem Cavas del Valle, una bodega familiar, que produeixen 20.000 ampolles l'any i ho porten una parella, amb l'única ajuda de 6 treballadors durant la verema (que tenim la sort de coincidir-hi, ja que aquí són inicis de tardor). Trobem molt curiosa la producció del raïm aquí, en lloc de créixer des de terra, aixequen els ceps uns 2 m perquè el raïm creixi a l'ombra penjant. Amb tanta insolació com hi ha, no es pot fer d'altra manera, i així es madura més lentament.

Una altra de les atraccions de la vall són els observatoris astronòmics. És una de les zones de millor observació astronòmica de tot el planeta per la claredat del cel, per la poca contaminació
lumínica i per la nitidesa del seu cel (més de 300 nits l'any de bona observació i un màxim de 200 nits "perfectes", on es poden observar els estels llunyans o de llum més feble). Per una banda, vam poder fer una observació nocturna de la cruz del sur (només visible a l'hemisferi sud, i el sistema d'orientació perquè aquí no es visualitza l'estrella polar), saturn i els seus anells, la via làctea i les nebuloses de manera molt nítida, etc. D'altra banda vam tenir la immensa sort de poder veure les instal·lacions i el treball des d'un dels millors observatoris científics, el Tololo (fins fa uns anys l'observatori que tenia el telescopi amb lent més gran de l'hemisferi sud, 4m de diàmetre). En principi, la visita s'ha de sol·licitar en setmanes o un mes d'antel·lació i trucant el dia abans ens van dir que podiem anar-hi!!! brutal!

Per acabar d'arrodonir la nostra estada en aquesta vall, vam llogar bicis de muntanya (trek 3900, uau!) per recorrer la vall des de Pisco Elqui (poble al que van canviar el nom per fer més comercial el Pisco de la vall, i el pisco xilè, davant el mateix produte de Perú, que també aclama que són pioners en la seva producció) fins a Vicuña. L'Uri va estar encantat durant tot el dia, i jo molt satisfeta de fer els 46 km ni que fossin planets o de baixada! El paisatge impressionant sobretot ple de contrastos entre les valls verdes de les vinyes i l'aridesa de les muntanyes, ja veureu les fotos. Perquè vegeu la dinàmica del dia: en les 3 primeres hores vam recórrer quasi 10 km, parant a esmorzar per segon cop, visitant una galeria d'art Zen, veient les antigues màquines de Pisco Mistral RRR, fent un tastet de vins a la bodega familiar Cavas del Valle, i parant a dinar com Deu mana. Esportistes, estareu orgullosos de nosaltres! Ara, que també s'ha de dir que la resta del camí ens vam haver de posar les piles perquè no se'ns fes fosc!

I ara de camí a Atacama, fent una paradeta a La Serena, per arribar-nos a Punta Choros, on avistarem dofins, pingüins i lleons marins (si tot rutlla, perquè no tenim ni horaris de busos, ni informació de com arribar a la zona!)...

Vaplaraiso

Molta gent ens havia recomanat aquesta ciutat com un destí ineludible per l'especial que és i l'ambient bohemi que hi ha. Després d'haver-hi passat dos dies podem confirmar que és una ciutat realment especial, que pot agradar-te o no, però que val la pena descobrir. A cadascú de nosaltres ens ha transmès sensacions una mica diferents, essent una ciutat força bruta, deixada i una mica faltada de l'ambient bohemi que tothom ens havia dit que hi trobariem. No obstant la ciutat és espectacular, envoltada de "cerros" (turons per tot arreu) i d'ascensors per poder-hi pujar i estalviar-se les pujades tremendes que tenen els carrers! Està tot ple de color, cases molt diverses totes de colors diferents.

Una de les coses més interessants que hi hem pogut trobar és la casa de Pablo Neruda, la Sebastiana. De fet és una de les 3 cases on va viure, però que (segons ens han dit) és la més bonica! I val molt la pena veure-la sobretot per la seva ubicació (a dalt d'un turó amb vistes a tota la ciutat, el mar, el port), un indret que sens dubte el deuria inspirar molt en els seus llibres. Cada racó de la casa decorat de manera ben especial, amb molta varietat d'objectes d'arreu del món!

Però bàsicament hem tingut poc temps per recórre-la i el temps no ha ajudat a trobar-li el seu màxim encant. Dels dos dies que hi hem passat, la boira ha estat present un dia i mig!

D'aquí bus nocturn de 7h fins a La Serena, el pròxim destí: el valle de Elqui.

Pucón

Després de sortir de Chiloé, fent una parada obligatòria a mig camí a la ciutat de Valdivia, hem arribat a la turística localitat de Pucón, als peus del Volcà Villarrica i al costat del llac amb el mateix nom. Tot i ser una ciutat super turística, l'hem visitat fora de temporada alta i fora de les aglomeracions que això suposa. Però tots els serveis estàven al 100% i els preus un 30% més barat (això sí, després de molt regatejar a l'estil marroc!).

Hem fet una estada de 4 dies al poblet a l'acollidora casa de la senyora Lucía (res a veure amb Doña Hermínia) i ha sigut el nostre camp base. La senyora Lucía era un sol, enamorada del Serrat i super atenta amb nosaltres i ens ha fet sentir com a casa (però papes, no us penseu eh?? que com a casa no hi ha res!! ;P).

Durant aquests dies d'estada a la zona, hem fet un dia de relax i 2 dies de trekking. El primer el vem dedicar per pujar al volcà Villarrica, de 2850m d'alçada i sortint des del poble que està a 200m (fins a 1400m en bus i la resta a peu!!). Vàrem tenir força sort per pujar-hi perquè es tracta d'un volcà actiu i constantment està fumejant, però just quan arribàrem a dalt el vent va canviar de direcció i el fum no ens arribava tant com ho va fer durant l'ascens. Això sí, la pudor a sofre era molt intensa i vem tornar mig colocats! (com diria aquell... "aquí huele a asúuuufre").

El segon dia de trekking vem fer una volta pel Parc Nacional Huerquehue, radicalment diferent al Parc Nacional Villarrica (de paisatge totalment volcànic, sense vegetació i ben sec), d'espessa vegetació, llacs i llacunes per tots costats i arbres mil·lenaris (araucàries entre ells) de més de 20m d'alçada (així a ojo, feien uns 15 Oriol's d'alçada). Aquí es va començar a notar la presència de mosquits i insectes varis que van "cosir" a picades a la Itzel (com es nota que té una sang més dolça que la meva i em serveix d'"escut").

I d'aquí tirada cap a Santiago, saltant-nos una bona part de la regió central (alguns parcs naturals que voliem visitar a tocar de Los Angeles i de Curicó) però tot no pot ser i voliem arribar a Santiago en 4 setmanes per dedicar la segona part del viatge a visitar La Serena, Atacama i el Nord Oest d'Argentina (Salta, Jujuy, Córdoba i Mendoza)... El país és massa gran i per molt que 2 mesos sembla molt, visitar-ho tot és impossible!

Avui al matí hem arribat a la ciutat costanera de Valparaíso. Per fí tenim vistes del Pacífic des d'un dels seus Cerros (on som ara)! Quan ho haguem visitat una mica ja en farem una mica de crònica!

Chiloé (II)

En 2 dies hem recorregut la petita illa de Chiloé (180km de llarg i 50km d'ample), amb els seus paissatges verds i plens de turons. La millor manera de fer-ho és en cotxe pròpi i hem llogat un super Chevrolet Corsa (què curiós oi? és Chevrolet i no Opel!) per recórrer empolsegades carreteres de "ripio", visitar pinturesques poblacions, típiques esglésies de fusta i platges de pescadors. També hem vist els palafitos, unes construccions típiques Chilotes, que són les cases properes al mar, que estan suportades per troncs de fusta per evitar que el canvi de marees les inundi. A la costa nord oest, també hem visitat un dels racons més perduts de l'illa, la caleta de Puñihuil (on arriben 2 autocars al dia i encara gràcies i et deixen a 2,5km de distància de la platja) per veure els pocs pingüins que encara no han emigrat.

Chiloé

Avui ja ens trobem fora de la carretera Austral, a la tranquil·la illa de Chiloé. Des de dos dies de viatge en què hem fet ben poques coses més que desplaçar-nos (quin pal!) i veure un paissatge espectacular, ben diferent del què haviem vist fins el moment per la carertera austral argentina.

Són com dos móns a part. La RN 40 (la carretera austral argentina que recorre la serralada dels andes per l'est) és àrida, deserta, pura pampa, sense quasi vegetació, rectes infinites, pols, molta pols i molt sol i bon clima. La Ruta 7 (la carretera austral xilena que recorre la serralada dels andes per l'oest) és humida, plujosa a matar, plena de vegetació exhuberant, boscos inpenetrables, muntanyosa, de carreteres estretes i revirades i amb constants pujades i baixades, ports de muntanya, parcs nacionals de boscos perennes, fiords, llacs.... Res a veure. Estem contents d'haver vist el contrast i haver recorregut la part Xilena. De fet, per fer la mateixa distància (aproximadament) per les dues carreteres, en la primera vem tardar 15hores i en la part xilena 3 dies (amb parades) pero que de bus directe hauriem estat 30 hores o a saber!

Què hem fet en aquests 2 dies?
Des de Coyhaique vem dirigir-nos a el Chaitén, un poble en el qual no s'hi pot pernoctar per estar al costat mateix d'un volcà actiu amb el mateix nom. De manera que ens van obligar a fer nit al poble anterior a 25km (el Amarillo, que de poble en té poc perquè només ben poques cases i un hostal). Per recórrer els 450km entre les dues localitats vem passar-nos tot el dia: els primers 100km en una hora i els altres 350 en 8hores ja que el bus va fer 3 o 4 parades de més de 30 min. Un pal! L'Uri quasi perd els nervis, però sort que vem sortir a córrer una estoneta quan vem arribar a El Amarillo perquè sinó, dos dies d'inactivitat acaben amb nosaltres!

Avui al matí, hem acabat d'arribar a El Chaitén per enllaçar amb el ferry direcció Quellón (Isla Grande de Chiloé). Com que teniem una estona lliure abans que sortís el vaixell, hem fet una volta pel poble, totalment desolat i cobert de cendres per la fumerada del volcà de l'abril de 2008 i la que ha seguit treient des d'aleshores. El poble no té ni electricitat ni aigua però la gent és reticent a abandonar les seves cases i, tot i haver-n'hi de colgades fins a la teulada de cendres, les màquines intenten restablir la normalitat, però sembla una feina ben complicada vist l'estat de l'indret. Ja veureu les fotos que són espectaculars!

Un cop a Quellón, amb una gana de mil dimonis, hem omplert l'estómac i ens hem dirigit cap a la capital de l'illa: Castro. De moment el paisatge i el temps són com a Gal·les i les construccions són de fusta i diuen que hi ha esglésies molt boniques que només hem vist en maqueta a l'oficina d'informació, però demà esperem que faci un bon dia (que no plogui i diuen que no és fàcil) per poder-les veure.

L'anècdota dels últims dies ha sigut Doña Hermínia: la senyora que ens ha allotjat a Coyaique durant dues nits. Una dona ben peculiar que les mata callant! La cosa ja es va començar a torçar quan ens va deixar cuinar el sopar en una de les cuines lentes lentes lentes de llenya típiques. Vem fer un troç de carn fregit perquè no tenia graella i tampoc paella i el vem posar en una olla i clar... no sé si va quedar més enganxat a l'olla o oliosa tota la cuina (dels esquitxos)! Vaja que això la va posar dels nervis i des de llavors... ens ha amagat els draps de la cuina i la sal, ens ha apagat l'escalfador d'aigua calenta quan estavem rentant plats i amb l'aigua rajant, es va posar a recollir la seva roba estesa quan també hi havia la nostra i estava al nostre costat i estava plovent (no ens n'haviem adonat), i tot això sense dir ni piu, sigilosament! També em va advertir, quan em va deixar l'obrellaunes, que li havia durat 40 anys (i estava en perfecte estat) insinuant que no me'l carregués! També ens va advertir que no tornéssim a menjar a la cuina mai més que ningú abans ho havia fet (i nosaltres sense adonar-nos-en ho haviem fet per compartir el sopar amb un noi holandès) i també vem deixar les motxilles (inconscientment) tot just arribar a l'hostal a sobre el llit quan hi havia un cartell inmens que ho deixava explicitament prohibit. Vaja que potser si que la vem liar una mica però va ser sense cap mala fe! Llavors ja ens vem adonar que gastava males puces perquè enlloc de dir-nos les coses ben dites ens les fotia per l'esquena! L'única vegada que l'hem vist somriure ha estat quan ens vem acomiadar d'ella al matí i l'Uri li va dir (fent una traducció literal de les seves) "si nunca volvemos ya sabemos donde llamar a la puerta", la tia s'estava tronxant només amb el "si nunca volvemos" entenent que ni de conya tornavem a allà després del "mobbing" que ens havia fet (orgullosa del seu tracte cap a nosaltres). Ni tampoc ens tornaria a obrir la porta si ens veia venir!!

Coyhaique (fotos)

Vistes del llac General Carrera, el segon llac més gran de sud amèrica i amb 1200m de profunditat en alguns punts (segons el sr. Juan, que ens va portar en cotxe). Una carretera espectacular amb un constant de pujades i baixades, curves i sense baranes i les poques que hi havia en molt mal estat.

Pintures rupestres al costat de la carretera. El mateix sr. Juan (també locutor de radio Ventisqueros) ens les va ensenyar, parant el cotxe al mig de la carretera, deixant les claus posades i pujant per un caminet de 100m fins a una roca on hi eren. Una petita “pinzellada” del què es pot trobar a la Cueva de las Manos (pero sense pagar)

Sortida de sol abans d'anar a visitar les Catedrales del Mármol i amb un horitzó ben peculiar, una línia marcadíssima de la cota de neu de les muntanyes, just fins on ahir a la tarda (abans de la ploguda/nevada) acabaven els núvols també en línia recta. Ben curiós!! Ni fet a tiralinies.

Catedral del Mármol! La foto parla per si sola! Un indret ben curiós i ens van fer la visita per nosaltres sols.

Capilla del Mármol, idèntica a la catedral però més petita, d'aquí el seu nom. A la zona hi havia més formacions de l'estil i vem poder passar per dins d'algunes amb la barca.