diumenge, 9 de novembre del 2008

Esquí de muntanya al Puigmal

El dia es lleva espectacular! Un dia immillorable per fer la primera esquiada de la temporada: un temperatura fresca i un cel completament detapat. I la muntanya, encara millor: el Puigmal.

A les 8 del matí sortim de casa amb el Joan i ens dirigim cap a la Cerdanya per trobar-nos amb la resta. Primer passem per St. Leocadie a recollir al Llorenç i a la Núria i aprofitem per fer un cafetó i posar-nos una mica al dia que fa molt de temps que no veia a la Núria (i el Joan encara més).

Inicialment hem quedat tots a les 9h a l’aparcament de les pistes d’esquí, però ja se sap quan hi ha una bona colla, sempre s’acaba sortint tard. En un cotxe venen la Tina i l’Enric des d’Olot, en un altre des de Sant Pierre des Forcats venen la Sara, la Maria, el Carles i el Jordi i en un tercer que arriba des de Barcelona, el Marc, el Jordi i la Neus. El Llorenç i la Núria són els que ho tenen més a tocar de casa. En total som 13 i les ganes de començar a pujar muntanya són immenses!

La primera gran sorpresa és la quantitat de cotxes que hi ha a l’aparcament quan hi arribem... potser hi ha més de 20 cotxes! Muntanya amunt només es veuen puntets negres pujant direcció el cim. Això significa que no som els únics ansiosos a fer la primera esquiada aprofitant la intensa nevada que ha caigut en els darrers dies. La muntanya té un aspecte que sembla en plena temporada d’esquí. Impressionant!

Passades les 10 del matí, estem a punt i comencem a fer camí (que no, a obrir traça, que n’hi ha per tots costats). La pujada la fem relaxadament, gaudint de les vistes de tota la Cerdanya envoltada de cims blancs, amb una cota de neu molt definida i bastant baixa. Fem algunes aturades per picar fruits secs, galetes i veure una mica d’aigua i per recuperar l’alè.



A mitja pujada, unes vistes increïbles cap al sud ens regalen la imatge de Montserrat en la llunyania, a través de les boires, sembla una foto de postal.


El cim està a tocar i sembla que per horari hi arribarem a l’hora de dinar.



A les 14h aproximadament arribem a dalt del Puigmal, amb unes vistes inacabables... el dia és nítid 100% i es pot veure fins on les muntanyes permeten. I el millor és que al cim pràcticament no bufa vent, tot i que la temperatura és baixa, s’hi està perfecte. La idea inicial és baixar i dinar a baix, però comencem a picar quatre coses i acabem entaulats! Quins cracks! I quin millor restaurant que aquest?

Avui, aprofitant que va ser el meu aniversari aquesta setmana, he pujat (amb l’ajuda del Joan) 2 ampolles de cava per fer un brindis i celebrar també la primera esquiada de la temporada: doble celebració! I a més el Llorenç m’ha portat un regalet... un pot de salsa de sandwich de la que menjàvem a Escòcia!!!!

Sense ser-ne conscient, els últims 3 aniversaris els he celebrat dalt d’una muntanya: els 25 anys al Pedraforca amb el meu tiet Jaume, menjant-nos un pastís; els 26 anys al Puigllançada amb els tiets, els cosins i el Quim i també amb pastís; i aquest any amb els esquís posats i amb una bona companyia i amb el xin xin dels gots de plàstic! Com m’agrada poder compartir aquests moments tan genials!



Gaudim de les vistes tant com podem però són quasi les 15h i decidim començar-nos a activar i baixar per no agafar les ombres de la muntanya. La baixada és simplement espectacular, diria que immillorable com a primera esquiada de l’any, ja que pensava que al ser la primera capa de neu rascaria els esquís per tots costats però ni una sola rascada. De lujuuuuu. La neu està impecable per l’hora que és.

Fem algunes parades de reagrupament, aprofitant per fer alguns vídeos i fotos, que s’ha d’immortalitzar el moment.

Quan arribem als cotxes guardem tot l’equip i la gent comença a marxar, cadascú cap a casa seva. El Llorenç ens ofereix un cafè a casa seva però només el nostre cotxe i l’altre cotxe guai es queda a fer uns últims riures a la casa acollidora que té el Llorenç.



A l’hora de marxar, el cel ens regala una posta de sol que posa fi a un dia perfecte!


dijous, 6 de novembre del 2008

27 anys!

Avui és un dia especial, avui faig 27 anys! No és especial pel fet de fer un any més, sinó pel fet d'haver-me adonat que molta gent pensa en mi. Des de la primera felicitació, la més matinera de la Itzel, fins a la ultima hi ha hagut felicitacions per tots els medis... en persona, per sms, per telèfon, per internet (mail, gtalk, facebook, blog,...). M'he sentit realment molt acompanyat i estimat!

Una companya de feina em preguntava "com et sents amb un any més? ja t'acostes als 30, eh?" i la meva resposta l'ha sorprès. I és que em sento feliç de fer 1 any més, no pel fet de sumar-ne un més als 26, ja que considero que no hi ha diferència entre avui i ahir o demà, però crec que simbòlicament, sumar 1 any més vol dir fer reflexió de què ha sigut aquest any. Estic orgullós d'haver fet tot el què he fet... tants moments compartits, tants llocs visitats, tants riures, tants records... curses, viatges, sopars, bici, caminades, turisme, festes, esqui de muntanya,... M'alegra saber que no he perdut el temps, que he viscut un any intens, fent molt més del què m'hauria imaginat i deixant una llista de coses pendents que fa que el pròxim any tingui molts més reptes encara!

I per acabar-ho d'arrodonir, hem fet un sopar amb els amics de la universitat, per innaugurar el pis de l'Aurora al poble sec (que és xulíssim i la zona tb). Hem sigut 6 (l'Auri d'amfitriona, l'Anna i el David, la Judith, el Ferran i jo) i he fet el meu pròpi pastis d'aniversari, el meu primer pastís al microones, quin show!

El vespre ha tingut de tot i hem rigut molt, com sempre. Primer l'Aurora ens ha deleitat amb uns videos sorpresa de perfeccionament de les croquetes del Pep amb toc Brasileny. Quan ha arribat la comanda de pizza per internet "oído cocina!", el pastís encara estava una mica cru, però tot i la pressió no m'he posat nerviós i l'he acabat tranquil·lament i l'hem deixat al microones que s'anés fent mentre sopàvem.

Amb el "ding" hem vist que li faltava cocció i un extra de microones que no li farà mal! I amb tot, una mica de sopa de xocolata per acabar d'adornar el pastís de xocolata amb xocolata! "I serà bo?" ens preguntàvem... "No pot ser dolent de cap manera amb tanta xocolata" I les espelmes amb el 27 no han faltat! Ahh, i uns Lacassitos per donar-li un toc de color i de... xocolata, per si n'hi havia poca! I un ou kinder per l'Aurora com a organitzadora!



N'ha sobrat una petita ració que s'ha encarregat de finiquitar el Jorg quan ha arribat de comprar les verdures de la cooperativa! quin riure, ha portat cua el tema! Durant el sopar, el Ferran ens ha explicat la seva setmaneta de vacances amb activitats tant curioses com els esmorzars als hotels amb millors vistes de la ciutat... I el gran "colofón final" (paraules textuals de l'Anna) ha sigut l'actuació estelar del Said de Lost, com a cantant-ballarí de Bolliwood. Brutal!

Qui serà el següent a innaugurar el pis? La llista és llarga, però Judith recorda que si es canvia de pis no et poses al final de la cua d'innauguració, eh?

Petons per tots i gràcies per haver compartit un dia especial! Tant pels que m'he vist o els que m'heu felicitat per medis diversos...

diumenge, 2 de novembre del 2008

Granada (II)

Increïble... ni m'ho crec: primer diumenge des de... (ni me'n recordo) que no em llevo a les 5 del matí per anar a alguna cursa o anar a la muntanya! Un dia de treva no va malament, però clar no m'hauria pogut llevar a les 5 ni volent, perquè a aquelles hores encara estàvem contribuïnt al Putrum Putrum de la nit de Granada!

Són les 12h que a l'habitació del Juan hi comença a haver moviment... les primeres converses dels més matinadors (entre els que m'incloc jo, fa una mica de rabia, no?) comencen pausadament però es van esverant fins que tothom està ben despert! Estem més d'una hora dins del llit fins que fem el pas d'aixecar-nos i esmorzar alguna cosa! Són les 13:30h, una bona hora per esmorzar! Clar que hi ha qui encara s'hi torna a girar i a les 16h s'aixeca per esmorzar! Mare meva, quins horaris!!

I per esmorzar, acabem de fotre-li "hachazo" a les magdalenes de l'Arturo, que em vaig començar a cruspir ahir abans d'agafar el llit! jeje...

I de mica en mica tothom va fent la "puesta a punto" passant pel W.C., dutxa i com nous (com mola el sabó de l'Arturo, jeje)... i decidim anar a fer una volta per Granada per agafar gana per dinar, aprofitant que el dia és més favorable que ahir: fa solet!! Però no anem gaire lluny ja que algun il·luminat proposa "i perquè no anem a Sierra Nevada?"... Quina gran idea!!! Ens afanyem per veure-ho abans no marxi el sol, però això comporta que algú es quedi sense dutxar (i no miro a ningú... eh Marc?). Fem 2 cotxes i el Juan es queda a fer la maleta (que demà torna a la Pobla en cotxe) i no tindrà temps a la nit! Se li ha girat feina! Ens oferim a ajudar-lo perquè potser no en tindrà prou en una tarda per fer la bossa, però creu que se'n podrà sortir tot sol! Així la Gloria serà la taxista del cotxe del Juan i l'Arturo del seu... i cap amunt que fa pujada! Quin paissatge tan idil·líc... tot nevadíssim, hi ha un tou de neu al·lucinant, fins i tot hi ha cartells que fan falta cadenes, però no és el cas!

A més fot una rasca de campionat! Sort dels gorritus del Juan, que en té una bona col·lecció! Fem unes fotos i busquem un bar per fer un cafetó i entrar en calor, però una cosa porta a una altra i acabem entaulats i dinant com no podria ser d'altra forma! Algú proposa fer 1/2 pizza per cap però amb l'Arturo ens mirem i els acabem convencent que fem una pizza per cap! I clar, com que no s'acaben la seva, les hem d'ajudar! I què amics que som! Ja se sap que pels amics es fa tot...

I al mirar l'hora del rellotge, hi comença a haver els primers nervis... "que no arribarem a temps a l'aeroport", la Meritxell s'està posant nerviosa, però les paraules tranquil·litzadores del Marc "jo encara m'he de dutxar", no l'aconsegueixen relaxar! jeje... Però anem sobrats, tenim temps de passar per la casa del Juan i l'Arturo, que tan be ens ha acollit, preparar les motxilles, dutxar-se (qui ho ha de fer) i sortir cap a l'Aeroport. Ens acompanyen amb cotxe, quin detall!

Ens despedim d'ells i anem a fer el Check in. Be, les nenes l'han de fer que jo i el Marc, que som super previsors, ja tenim impreses les targetes per embarcar! Però com que anem sobrats de temps, les acompanyem a facturar perquè "mira que som bones persones, eh?".

I després de l'espera i els últims riures a la sala d'espera, ens avisen que toca embarcar! Al pujar a l'avió, l'espai per posar maletes està a tope i mentre jo ja estic assegut, sento la Font que s'exclama a una assistent de vol "no tengo espacio para la maleta" i jo de lluny (trencant el silenci) "que mala suerte" (en un to que em surt una mica borde) i m'emporto la mirada d'ira de l'hostessa, que no sap que ens coneixem... se li llegeix al pensament "que gilipollas éste tio"... jeje.

I finalment, l'avió s'enlaira, deixant enrera un cap de setmana meravellós, sense moments per aburrir-nos, amb una gran companyia i un sentiment comú d'haver aprofitat cada instant, compartit cada moment, sempre rient, sempre disfrutant! Gràcies a tots per aquest finde tan genial! S'ha de repetir!

dissabte, 1 de novembre del 2008

Granada (I)

Ens en tornem al sud! Granada ens espera i toca matinar una altra vegada. A les 5 del matí ja sona el despertador i es repeteix la mateixa història... el Marc fent "sorpresetes" pel passadís de casa meva, però amb la diferència és que jo també li faig un petit "regalet".

Avui hem descansat menys que l'altra vegada, ja que ahir a la nit vem anar a la Plaça del Rei a veure danses tradicionals (una mica de cultureta no va malament!). Va ser molt guapo, a veure si a la pròxima ens animem a dansar una mica... Però clar, anar a dormir a la 1h no és el millor quan t'has de llevar a les 5 del matí!

Doncs al què anàvem, després de la dutxa que ens ajuda a despertar-nos una mica més, ens n'anem cap a l'aeroport en taxi enmig del diluvi que està caient. I quina mala sort que tenim... arribem massa aviat a l'aeroport i ens hem d'esperar casi 1/2 hora... és que tot ens passa a nosaltres!

L'avió surt puntual, tot i el mal temps que està fent i arribem passades les 8 del matí a Granada on també fa un dia gris pero no plujós, de moment. Agafem el bus que ens deixa a l'estació d'autobusos on fem un cafetó mentre esperem al Juan i a la Glòria que ens venen a buscar. Quina il·lusió tornar-los a veure!! I ja té tela que ens haguem de retrobar a Granada, amb la Gloria feia 2 mesos que no ens haviem vist, des de passat l'estiu!

Anem cap a casa el Juan on hi ha la resta de la tropa (la Paula, la Font, la Bicis i la Cristina). Les nenes estan meitat pululant pel pis i meitat encara dormint i l'Arturo també. Quin camp de batalla que és l'habitació del Juan, amb els 3 matalassos hi dormirem 7 persones, l'Arturo gaudirà d'intimitat al seu llit i a algun escollit li tocarà dormir al matalàs inflable al menjador. Qui serà?

La gent es va activant i ens fotem un bon esmorzar per agafar forces fins a l'hora de dinar i anem a fer una volta per la ciutat que queda a 30-40 minuts caminant des de casa del Joan (que no queda precisament al centre), però que va be per petar la xerrada i posar-nos al dia de tot. Passant pels racons de la ciutat, em venen imatges al cap de quan vem venir la setmana santa passada a fer esquí de muntanya amb la Sandra, el Coll, el Javi i el Juan... quins records!

Arribem al barri de l'Albayzin i fem algunes fotos a l'Alhambra des del mirador de San Nicolàs i comença a plovinejar... i hem de canviar de plans. No tenim temps de tornar a casa, fer el dinar, dinar i anar a visitar l'Alhambra, "quina mala sort que tenim, és que tot ens passa a nosaltres!": ens haurem de quedar a fer unes tapes al centre.

Espectacular el tiberi que ens fotem i amb la panxa plena, fot una bona mandra anar a visitar l'Alhambra, una migdiada entraria millor però com que tenim la visita concertada... a l'Alhambra hi falta gent! Clar que el pobre Arturo es queda una mica amb les ganes perquè no li vem comprar entrada... (quanto cabrón!) La Font es posa les botes fent fotos, (que algú li requisi la càmara!!) Realment és espectacular i val molt la pena visitar-ho, però en un dia assolellat seria més bonic veure els jardins i passejar-hi! Al sortir podem disfrutar d'una exposició fotogràfica en un parc amb l'aigua com a tema central. Impressionant.

Tornant cap al centre morts de fred i amb la humitat calada als òssos, busquem un bar per entrar en calor. Anem al carrer de les teteries a pendre un te i menjar una crêppe i ens recuperem del fred. Moment de baixón... Anem cap al pis a descansar una estona abans d'anar a sopar i aixi agafar forces per la nit. Clar que els més valents no ho necessitem i anem a veure el Barça que juga contra el Malaga! Aguantem una part ja que el camp és un "patatal" i no val gaire la pena perdre el temps veient-lo... 1-4 i cap a casa!

A les 22h ens comencem a activar per sortir a sopar. Com costa movilitzar a tanta gent i tan lenta! (ei, és broma, eh?) S'apunten amb nosaltres 2 amigues de les nenes de rubí que estan estudiant a Granada i que, casualment, també coneixen al Marc i al Juan... (destí capritxós)

Acabem al Rebentaero i ens fotem un bon atracón (un altre), clar que ens va pels pèls perquè a les 12 ens fan fora! I ens acull un paio "gordito" perquè prenguem algo al seu bareto, però no ens fa gaire bona pinta perquè busquem algo amb musiqueta per ballar... "eh, que os pongo la música que queráis" i ja ens té a tots a dintre en un plis plas... el paio s'enrolla molt i ens serveix un munt de cervesa en un tub d'un metre i una aixeta per anar-li fotent. I a l'Arturo que el veu amb gana també li porta un pannini perquè es calmi... i mentrestant ens posem a jugar a un joc que teniem abandonat de fa anys i ens fem un fart de riure, un altre cop! Els del bar al·lucinen amb "los catalanes" i ens conviden a uns xupitos de ron miel (deliciosos)...

Sortint del bar, tenim alguns dilemes d'on anar però la lògica aplastant que sempre fem servir ens porta al Mae West (lo bueno en exceso puede ser maravilloso) on ningú ha estat i que acaba sent un gran encert! Clar que inicialment estem a la sala Molly Malone amb un ambient poc jove... (segons la web de la disco: Si pasas de los treinta, te apetece una marcha tranquila y codearte con gente interesante y con elegancia, tu sala es Molly Malone) però que ni tan sols ens n'adonem de l'ambient que ens montem nosaltres sols. La resta de la gent al·lucina més que nosaltres mateixos! quin riure! Crec que poques vegades hem fet una entrada tan èpica com aquí!

Més tard, passem a la sala gran i allà despleguem la resta del repertori... impressionant! Quins riures i quins records, feia moltíssim que no sortiem tots plegats i avui hem retrobat els millors moments de festa! I la càmara treu fum de tanta foto... a veure què en sortirà! Entre riure i riure, el Marc no ho veu gaire clar "no li surten els números" i l'Arturo que ho vol arreglar tot amb el cendrer, però només en tenim un (sempre es pot acabar a cops de cap, jejeje), i el segurata "gordito" ens va avisant que ens calmem o que ens fotrà fora... (i és que no deu acabar d'entendre que estiguem passant-nos-ho tant be), però passem d'ell i seguim a la nostra.

A les 6 sortim de la discoteca, que encara està a tope (increible la marxa de la gent d'aquí) i anem marcant retirada que estem fets pols d'un dia tan llarg... però intens! Excel·lent. Agafem els llits i caiem planxats... abans però, me'n vaig a la cuina per fer callar l'estómac que comença a roncar de gana: oita, unes magdalenes... nyam nyam... de qui serien? (merci Arturo) L'habitació del Juan està a tope i el pobre se sacrifica pel grup i dorm al menjador al matalàs inflable! Quin bon amic!