El proper 17 de Maig a la serra del Catllaràs, en ple Alt Berguedà, tindrà lloc la 1a edició de la Cursa de muntanya de la Vall de Lillet, una cursa que neix amb la il·lusió i el propòsit de fer gaudir a tots els participants d’un entorn encisador.
El recorregut de 23km i 1300m de desnivell positiu s’inicia a La Pobla de Lillet i discorre principalment per senders de muntanya, envoltats de boscos de pi i faig i passant per indrets tan majestuosos com el Monestir de Santa Maria de Lillet (s. IX), la rotonda de Sant Miquel (una petita església romànica de planta circular) o el Xalet del Catllaràs (obra d’Antoni Gaudí i situat al mig de la natura). La cursa corona el cim de la serra, el Serrat Negre, punt on s’inicia novament la baixada fins al poble, on a tots els corredors els espera una bona botifarrada i 2 entrades per visitar un altre tresor de la vila: els jardins Artigas, els únics jardins humits que va dissenyar Antoni Gaudí, i que constitueixen un petit paradís en ple riu Llobregat. Per a les inscripcions i per ampliar la informació consultar a la pàgina web o trucar a l’oficina d’informació (93 823 61 46).
dimarts, 12 de maig del 2009
dilluns, 27 d’abril del 2009
Ja som a casa!
Després de 2 mesos, o de 60 dies segons el nostre calendari particular que no diferencia entre dilluns i diumenge, festiu o feiner, tornem a casa!! Ha sigut un plaer poder compartir amb tots vosaltres les nostres vivències d'aquest viatge magnífic!
Tornem amb il·lusions, carregats de piles i amb nous projectes, i també amb moltes ganes de tornar a viatjar. Però conscients que serà difícil tenir una oportunitat com la que hem viscut, aprofitarem cada petita oportunitat per fer una escapadeta i a la vida quotidiana, reprendrem el camí on el vem deixar i amb el viatge passarem a la tercera fase, després de preparar-lo i viure'l, ara toca reviure'l i compartir les experiències en primera persona amb cadascú de vosaltres!
Prepararem un video musical amb fotos i videos i us l'ensenyarem quan el tinguem muntat (esperem que aviat, no?).
Petons i fins aviat.
Tornem amb il·lusions, carregats de piles i amb nous projectes, i també amb moltes ganes de tornar a viatjar. Però conscients que serà difícil tenir una oportunitat com la que hem viscut, aprofitarem cada petita oportunitat per fer una escapadeta i a la vida quotidiana, reprendrem el camí on el vem deixar i amb el viatge passarem a la tercera fase, després de preparar-lo i viure'l, ara toca reviure'l i compartir les experiències en primera persona amb cadascú de vosaltres!
Prepararem un video musical amb fotos i videos i us l'ensenyarem quan el tinguem muntat (esperem que aviat, no?).
Petons i fins aviat.
dijous, 23 d’abril del 2009
Curicó
Dit i fet. Aprofitem l'última setmana que tenim al continent sudamericà de nou a Xile. Ens instal·lem a la ciutat de Curicó, on ens acullen de meravella i ens hi sentim com a casa. De fet, el més típic de la zona és la vinya i les bodegues de vi, però ens ho passem una mica per alt i anem directes al parc natural Radal Siete Tazas, al qual s'hi arriba des de la localitat de Molina. El primer intent resulta defectuós: arribem a Molina a mig matí de diumenge i resulta que és l'únic dia que no circula bus entre Molina i Radal. Resultat: tornem a Curicó a passar un altre dia de relax!
L'endemà ho aconseguim!!! I agafem el bus que va a Radal, però quan hi pugem (és una autèntica cafetera de bus) ens diuen que Radal no és on comença el parc sinó que és a Parque Inglés (12km més amunt) però que no hi ha servei de busos en aquestes dates, que només n'hi ha a l'estiu (gener i febrer). Vaja que arribem a Radal (un poblet de 4 cases, literalment) i hem de buscar on instal·lar-nos per passar la nit. Volem plantar la tenda però una senyora ens ofereix una cabana per un preu que sobrepassa els nostres pressupostos i mentre comentem què preferim (si acampar o buscar alguna altra cosa) la dona ens va donant preus a la baixa... i clar... amb l'últim ens veiem obligats a agafar la cabana: 2 habitacions, lavabo, cuina i menjador, tot de fusta i per menys de 10€ entre els dos!! I a sobre ens regala uns panets recent fornejats!!! ueee.
Al matí ja emprenem el viatge cap a Parque Inglés, amb la intenció de fer els 12km de pista caminant però a al primera o segona curva ja ens para un cotxe i ens carrega i ens deixa a Siete Tazas (3km abans de Parque Inglés) on hi ha un circuit d'una hora i mitja per visitar uns salts consecuitius d'aigua erosionats pel riu, formant unes piscines naturals i encadenades les unes amb les altres i a diferents nivells, d'aquí el nom de la zona. Preciós tot plegat! I el millor de tot és que l'entrada al parc ens la paguen els homes que ens han portat en cotxe i també ens val per passar la nit al càmping del parc!!! de lujuuuuuuu! També visitem el Salto de la Leona, una cascada d'uns 20m d'alçada.
A la tarda arribem al Parque Inglés o ens instal·lem al campament i fem una caminadeta fins al riu on hi ha unes piscines naturals amb l'aigua totalment cristal·lina (el riu es diu Rio Claro, no podia ser d'altra manera) i que dona gust de banyar-s'hi, però és casi fosc i comença a fer fresqueta. Demà tornarem.
A la nit al càmping estem absolutament sols, som els únics que estem al parc i no hi ha una llum enlloc, ni a la caseta on hi ha les dutxes i lavabos, ni senyals de contaminació llumínica, ja que estem a quilòmetres de la civilització! vaja, que estem al mig del bosc amb els sorolls dels animals enmig de la foscor i el cel a rebessar d'estrelles!!! Una maravella! la millor despedida de Xile!
Al matí següent fem una ruta magnífica! Per uns boscos preciosos amb mil tonalitats, provocades per l'inici de la tardor i el terra ple de fulles torrades, formant una estora natural. Ens recorda molt els nostres boscos, potser per això, ho gaudim més intensament. Arribem a un mirador, enfilat a una muntanya amb vistes de tota la vall, que s'exté fins a la cordillera dels Andes i es perd en les altures. Acabant la ruta, ens arribem de nou al Rio Claro i avui toca banyada obligada al riu! Fa calor i un dia ideal per al bany!!
Després de 2 dies de ruta pel parc, tornem a Curicó on ens acomiadem de la gent que ens ha acollit i ens n'anem a Santiago de Xile amb un dels millors busos que hem agafat!! Espectacular el servei i la comoditat i veiem una peli que fa temps que la Itzel em recomanava: Slumdog Milionaire.
Últimes hores a Xile i últimes hores a Santiago, demà surt l'avió cap a Barcelona, el retorn a casa. I cel·lebrem el dia de Sant Jordi amb la rosa i el llibre, com ha de ser!
L'endemà ho aconseguim!!! I agafem el bus que va a Radal, però quan hi pugem (és una autèntica cafetera de bus) ens diuen que Radal no és on comença el parc sinó que és a Parque Inglés (12km més amunt) però que no hi ha servei de busos en aquestes dates, que només n'hi ha a l'estiu (gener i febrer). Vaja que arribem a Radal (un poblet de 4 cases, literalment) i hem de buscar on instal·lar-nos per passar la nit. Volem plantar la tenda però una senyora ens ofereix una cabana per un preu que sobrepassa els nostres pressupostos i mentre comentem què preferim (si acampar o buscar alguna altra cosa) la dona ens va donant preus a la baixa... i clar... amb l'últim ens veiem obligats a agafar la cabana: 2 habitacions, lavabo, cuina i menjador, tot de fusta i per menys de 10€ entre els dos!! I a sobre ens regala uns panets recent fornejats!!! ueee.
Al matí ja emprenem el viatge cap a Parque Inglés, amb la intenció de fer els 12km de pista caminant però a al primera o segona curva ja ens para un cotxe i ens carrega i ens deixa a Siete Tazas (3km abans de Parque Inglés) on hi ha un circuit d'una hora i mitja per visitar uns salts consecuitius d'aigua erosionats pel riu, formant unes piscines naturals i encadenades les unes amb les altres i a diferents nivells, d'aquí el nom de la zona. Preciós tot plegat! I el millor de tot és que l'entrada al parc ens la paguen els homes que ens han portat en cotxe i també ens val per passar la nit al càmping del parc!!! de lujuuuuuuu! També visitem el Salto de la Leona, una cascada d'uns 20m d'alçada.
A la tarda arribem al Parque Inglés o ens instal·lem al campament i fem una caminadeta fins al riu on hi ha unes piscines naturals amb l'aigua totalment cristal·lina (el riu es diu Rio Claro, no podia ser d'altra manera) i que dona gust de banyar-s'hi, però és casi fosc i comença a fer fresqueta. Demà tornarem.
A la nit al càmping estem absolutament sols, som els únics que estem al parc i no hi ha una llum enlloc, ni a la caseta on hi ha les dutxes i lavabos, ni senyals de contaminació llumínica, ja que estem a quilòmetres de la civilització! vaja, que estem al mig del bosc amb els sorolls dels animals enmig de la foscor i el cel a rebessar d'estrelles!!! Una maravella! la millor despedida de Xile!
Al matí següent fem una ruta magnífica! Per uns boscos preciosos amb mil tonalitats, provocades per l'inici de la tardor i el terra ple de fulles torrades, formant una estora natural. Ens recorda molt els nostres boscos, potser per això, ho gaudim més intensament. Arribem a un mirador, enfilat a una muntanya amb vistes de tota la vall, que s'exté fins a la cordillera dels Andes i es perd en les altures. Acabant la ruta, ens arribem de nou al Rio Claro i avui toca banyada obligada al riu! Fa calor i un dia ideal per al bany!!
Després de 2 dies de ruta pel parc, tornem a Curicó on ens acomiadem de la gent que ens ha acollit i ens n'anem a Santiago de Xile amb un dels millors busos que hem agafat!! Espectacular el servei i la comoditat i veiem una peli que fa temps que la Itzel em recomanava: Slumdog Milionaire.
Últimes hores a Xile i últimes hores a Santiago, demà surt l'avió cap a Barcelona, el retorn a casa. I cel·lebrem el dia de Sant Jordi amb la rosa i el llibre, com ha de ser!
diumenge, 19 d’abril del 2009
La Rioja i Mendoza
Després de la primera escapada del dengue, hem fet parada a la regió de la Rioja per poder anar a veure un parc natural de paisatge àrid (i amb una mica de sort sense mosquits!), el Talampaya. Ben el contrari del que pensavem, però, la regió de la Rioja (fora del parc) és ben humida i de mosquits n'hi ha prous, o sigui que fem bon ús del que s'ha convertit en el nostre company de viatge inseparable, el Relec. La gent d'allà diu que no tenen dengue, però havent vist la premsa prèviament no ens tranquilitza gens ni mica el que deien. També a Salta, a la informació turística municipal ens recomanen anar a la regió selvàtica propera on tampoc hi ha dengue. Ya!
Un cop visitades en bici les principals atraccions del parc, ens quedem una mica estancats en poblets ben xics per manca de busos (es veu que era cap de setmana) i aguantant la xafogor insoportable semblant a la de barcelona en ple mes d'agost. Però vaia, que marxem tant aviat com podem cap a Mendoza.
Mendoza és una ciutat construida ben a prop dels Andes però enmig del desert. Dit això sembla increible però és una de les ciutats més habitables que hem vist mai. En la seva planificació inicial van establir una xarxa de reg amb sequiès a cel obert per tota la ciutat i actualment, a part d'haver-hi un parc quasi tant gran com la ciutat mateixa, hi ha grans places i absolutament tots els carrers arbrats fent ombra a tot arreu. Des d'aquí podem explorar un bon troç dels andes seguint les vinyes d'una de les regions més vinícoles, amb moltes bodegues (que no visitem tot i ser un dels principals atractius de la regió i la ciutat) i els millors vins d'argentina. Des d'aquí ens endinsem camí cap a Xile per una vall magnífic fins al pont de l'inca, l'únic pas natural que creua el riu Mendoza.
Un cop a Xile de nou, ens queda una setmaneta que el dengue ens ha regalat per recórrer algun dels parcs naturals que ens haviem deixat quan vam fer xile de sud a nord precisament per poder tenir temps per veure el nord-oest d'argentina amb calma. Ens dirigim a Curicó, des d'on podrem anar a les reserves de Altos del Lircay i Radal Siete Tazas.
Jujuy i Salta
Després d'Atacama hem creuat la frontera cap a Argentina. L'objectiu: recórrer el nord-oest del país visitant les regions de Salta, Jujuy, Mendoza i Córdoba abans de creuar els andes de nou pel pas de los Libertadores fins a Santiago de Chile.
Hem entrat per l'altiplà passant algun altre pas de 4.000 i amb bona part del camí entre desert, salars i llames. Tot un dia d'autobús que va acabant mentre baixem per la Quebrada de Purmamarca a tota llet i ben acollonits pels adelantaments en corbes sense visibilitat a cotxes i camions i veient que no hi ha cap tipus de barana ni voral a la carretera. Com a resultat, mitja hora després de baixar del bus encara m'estic recuperant del mareig mentre l'Oriol busca hostal.
Arribem a Purmamarca, on s'hi troba el cerro de los siete colores, tal qual, set colors en franges en una muntanya, molt bonic. Ens endinsem per la Vall de Humahuaca fins a Iruya, un poblet ben petit que es troba a 3-4 h de viatge des del poble més proper per un paisatge realment fascinant que es pot recorrer en un mini bus ronyós que ni de conya sembla que pugui fer aquests colls i travessar aquests rius. Vaja, que només arribar allà val molt la pena.
Just en el poblet mentre dinem, en sentir les notícies ens adonem que hi ha un brot de dengue important al nord del país, i que precisament en les zones on s'han donat més casos és en les regions de Salta i Jujuy, vaja, justament on estem i en el nostre proper destí. Per això vam decidir d'anar fent via cap al sud.
El següent destí ràpid és Salta capital, una ciutat molt arbrada amb un museu d'arqueologia d'alta muntanya brutal que explica la història dels inques fent èmfasi en els sacrificis com a senyal d'ofrena als Déus que feien en alçada i mostra fins i tot nens momificats que es van trobar sota el gel al cim del Llullaillaco, a 6.730m.
Hem entrat per l'altiplà passant algun altre pas de 4.000 i amb bona part del camí entre desert, salars i llames. Tot un dia d'autobús que va acabant mentre baixem per la Quebrada de Purmamarca a tota llet i ben acollonits pels adelantaments en corbes sense visibilitat a cotxes i camions i veient que no hi ha cap tipus de barana ni voral a la carretera. Com a resultat, mitja hora després de baixar del bus encara m'estic recuperant del mareig mentre l'Oriol busca hostal.
Arribem a Purmamarca, on s'hi troba el cerro de los siete colores, tal qual, set colors en franges en una muntanya, molt bonic. Ens endinsem per la Vall de Humahuaca fins a Iruya, un poblet ben petit que es troba a 3-4 h de viatge des del poble més proper per un paisatge realment fascinant que es pot recorrer en un mini bus ronyós que ni de conya sembla que pugui fer aquests colls i travessar aquests rius. Vaja, que només arribar allà val molt la pena.
Just en el poblet mentre dinem, en sentir les notícies ens adonem que hi ha un brot de dengue important al nord del país, i que precisament en les zones on s'han donat més casos és en les regions de Salta i Jujuy, vaja, justament on estem i en el nostre proper destí. Per això vam decidir d'anar fent via cap al sud.
El següent destí ràpid és Salta capital, una ciutat molt arbrada amb un museu d'arqueologia d'alta muntanya brutal que explica la història dels inques fent èmfasi en els sacrificis com a senyal d'ofrena als Déus que feien en alçada i mostra fins i tot nens momificats que es van trobar sota el gel al cim del Llullaillaco, a 6.730m.
dimarts, 14 d’abril del 2009
Atacama
El desert. Un indret senzillament màgic. Hem estat 5 dies instal·lats a la petita localitat de San Pedro de Atacama, en ple desert d'Atacama, la qual cosa no vol dir que estéssim sols. És un dels llocs més turístics de Xile, hi ha un carrer principal on només hi ha agències que organitzen "tours" guiats per visitar els llocs més interessants. Inicialment teniem pensat fer-ho tot per lliure però no hi ha serveis regulars de transport per visitar-ho i la opció de llogar cotxe la vem descartar quan ens van dir que costava més de 100€ el dia i no hi ha plànols suficientment clars ni senyals indicatives pel camí! Vaja que ens vem decantar per fer algunes excursions organitzades i els llocs mes propers els vem visitar amb bicis que vem llogar.
El primer dia el vem fer de relax, o millor dit, de gestions. Tota la tarda voltant per la Calle Caracoles, que té una agència al costat de l'altra. Un poble d'uns 4000 habitats amb unes 30 agències com a mínim! Impressionant. Doncs després d'una tarda comparant preus i possiblitats, ens vem decantar per fer 3 excursions organitzades i dues altres llogant bicis.
El segon dia va ser increible. Vem agafar les bicis per recórrer la Quebrada del Diablo, passant primer per la Pucará de Quito, un antic assentament inca en runes però bastant ben conservat. Des d'aqui cap a la Quebrada on vem al·lucinar. Primer perquè vem haver de creuar el riu amb la bici a "coll" del cabal que portava i després per l'indret on vem arribar que era impressionant... un congost molt i molt estret, tant que només hi passava una bici d'ample i que tenia uns 2 o 3 quilòmetres de profunditat. A l'interior entraven els raigs de sol, però hi havia curves generades pel pas de l'aigua (ara esta totalment sec) i unes formacions cavernoses erosionades lentament amb els anys. Sortint de la Quebrada, vem seguir pujant i pujant amb la bici fins arribar a un antic túnel (en desús) de la carretera vella que portava a la ciutat important de la regió, be això de carretera és un dir perquè estava plena de forats i mig ensorrada. Des d'allà vem recórrer una cornisa des d'on es podia veure tot el congost per on haviem passat i també el poble a l'horitzó i el salar més lluny. I finalment vem arribar a la gran duna (una inmensa muntanya de sorra finíssima) fins arribar al Valle de la Muerte, que portava de nou al poble. Impressionant l'excursioneta de 6hores i amb trams ben tècnics, però sort que les bicis eren una canya!! I per si amb el matí no n'havia prou, a la tarda una mica més de tute. Haviem contractat amb una agència una visita al Salar d'Atacama, amb una primera parada a la Laguna Cegar, on ens vem banyar en unes llacunes al mig del salar amb tanta concentració de sals, que era impossible enfonsar-se i flotavem sense fer cap esforç! D'aqui ens van portar a los ojos del Salar, uns forats de 40 i 60m respectivament comunicats entre ells i plantats al mig del Salar. Molt guapo també. Allà vem trobar moltes banderetes clavades al terra i eren d'una cursa de resistència que estàven organitzant a la zona: una Ultramarató pel desert d'Atacama de 250km (que formava part d'una competició anomenada 4 Deserts). Brutaaaal. Hi havia varis espanyols i fins i tot uns nois de Lleida que ens van animar a rebre'ls a San Pedro el dia que finalitzava la prova.
El tercer dia vem anar a fer l'excursió estrella, la visita al Salar del Tara, amb un tour que va durar tot el dia. Era el més car de tots però el més espectacular, de fet ben poca gent el fa però ens el van recomanar tant que no ens hi vem poder resistir. Erem 2 cotxes de 4 persones cada un, i els conductors estaven ben pillats, però eren molt bons els paios! Ens van explicar mil histories i vem veure salars, llacunes, flamencs, formacions rocoses espectaculars, desert, més desert, fins als vigilants de la Pacana i un camp de bombes (formacions d'origen volcànic), i vem fer un bon ral·li pel desert! Ja veureu les fotos (quan les pengem) que no es pot explicar en paraules lo bonic que era! I vem arribar al punt més alt on hem estat mai: a 4.835m d'alçada, en ple altiplà!
El quart dia vem anar als Géisers del Tatio, com a excursió més típica, però que va ser la que menys ens va agradar. La Itzel va tenir una "mica bastant" de mal d'altura (estàvem a 4300m d'alçada) i no vem disfrutar gaire la sortida potser perquè també va ser massa breu. Això sí, vem matinar molt (a les 4 del matí ens recollien per l'hostal) i també ens vem banyar en unes aigües termals a més de 4000m! La tarda la vem dedicar a descansar (per fi una tarda de relax!) i a recuperar-nos de l'alçada.
El cinquè dia vem rebre els corredors de la ultramarató a la plaça del poble i a la tarda vem anar a visitar el Valle de la Luna, que tant ens n'havia parlat tothom, però també ens va decepcionar una mica, però quan ens va enganxar la nit, va començar a guanyar exponencialment encant i vem assaborir l'indret en el seu estat pur. Com que anàvem amb la bici, tots els tours organitzats havien marxat i vem quedar sols, envoltats de roques blanques (amb alta concentració de sals) que semblava que estàvem realment a la lluna. L'únic que ens feia adonar que no, era la propia lluna que ens il·luminava el camí sense necessitat de frontal. Va ser magnífic.
Finalment, el sisè dia vem poder sortir del poble amb un dels dos busos que surten en tota la setmana i després de fer les mil i una per trobar efectiu perquè només hi ha 2 caixers: un només acceptava American Exprés i l'altre no tenia "cash". Vaja que teniem dues sol·lucions: gastar els pocs diners que teniem per comprar un bitllet fins a la capital (2 hores de camí) i treure efectiu a allà (i tornar amb pasta) o be la solució per la que vem optar: pagar-li més nits amb targeta a la dona de l'hostal i ens ho va abonar amb efectiu! ueeeee. Sort vem tenir!
Vaja, que la nostra estada al desert d'Atacama va ser espectacular! un dels llocs més diferents on hem estat i amb una gran varietat de paissatges i molt molt guapo! Molt recomanable!!
Pròxim destí Argentina. una abraçada.
El primer dia el vem fer de relax, o millor dit, de gestions. Tota la tarda voltant per la Calle Caracoles, que té una agència al costat de l'altra. Un poble d'uns 4000 habitats amb unes 30 agències com a mínim! Impressionant. Doncs després d'una tarda comparant preus i possiblitats, ens vem decantar per fer 3 excursions organitzades i dues altres llogant bicis.
El segon dia va ser increible. Vem agafar les bicis per recórrer la Quebrada del Diablo, passant primer per la Pucará de Quito, un antic assentament inca en runes però bastant ben conservat. Des d'aqui cap a la Quebrada on vem al·lucinar. Primer perquè vem haver de creuar el riu amb la bici a "coll" del cabal que portava i després per l'indret on vem arribar que era impressionant... un congost molt i molt estret, tant que només hi passava una bici d'ample i que tenia uns 2 o 3 quilòmetres de profunditat. A l'interior entraven els raigs de sol, però hi havia curves generades pel pas de l'aigua (ara esta totalment sec) i unes formacions cavernoses erosionades lentament amb els anys. Sortint de la Quebrada, vem seguir pujant i pujant amb la bici fins arribar a un antic túnel (en desús) de la carretera vella que portava a la ciutat important de la regió, be això de carretera és un dir perquè estava plena de forats i mig ensorrada. Des d'allà vem recórrer una cornisa des d'on es podia veure tot el congost per on haviem passat i també el poble a l'horitzó i el salar més lluny. I finalment vem arribar a la gran duna (una inmensa muntanya de sorra finíssima) fins arribar al Valle de la Muerte, que portava de nou al poble. Impressionant l'excursioneta de 6hores i amb trams ben tècnics, però sort que les bicis eren una canya!! I per si amb el matí no n'havia prou, a la tarda una mica més de tute. Haviem contractat amb una agència una visita al Salar d'Atacama, amb una primera parada a la Laguna Cegar, on ens vem banyar en unes llacunes al mig del salar amb tanta concentració de sals, que era impossible enfonsar-se i flotavem sense fer cap esforç! D'aqui ens van portar a los ojos del Salar, uns forats de 40 i 60m respectivament comunicats entre ells i plantats al mig del Salar. Molt guapo també. Allà vem trobar moltes banderetes clavades al terra i eren d'una cursa de resistència que estàven organitzant a la zona: una Ultramarató pel desert d'Atacama de 250km (que formava part d'una competició anomenada 4 Deserts). Brutaaaal. Hi havia varis espanyols i fins i tot uns nois de Lleida que ens van animar a rebre'ls a San Pedro el dia que finalitzava la prova.
El tercer dia vem anar a fer l'excursió estrella, la visita al Salar del Tara, amb un tour que va durar tot el dia. Era el més car de tots però el més espectacular, de fet ben poca gent el fa però ens el van recomanar tant que no ens hi vem poder resistir. Erem 2 cotxes de 4 persones cada un, i els conductors estaven ben pillats, però eren molt bons els paios! Ens van explicar mil histories i vem veure salars, llacunes, flamencs, formacions rocoses espectaculars, desert, més desert, fins als vigilants de la Pacana i un camp de bombes (formacions d'origen volcànic), i vem fer un bon ral·li pel desert! Ja veureu les fotos (quan les pengem) que no es pot explicar en paraules lo bonic que era! I vem arribar al punt més alt on hem estat mai: a 4.835m d'alçada, en ple altiplà!
El quart dia vem anar als Géisers del Tatio, com a excursió més típica, però que va ser la que menys ens va agradar. La Itzel va tenir una "mica bastant" de mal d'altura (estàvem a 4300m d'alçada) i no vem disfrutar gaire la sortida potser perquè també va ser massa breu. Això sí, vem matinar molt (a les 4 del matí ens recollien per l'hostal) i també ens vem banyar en unes aigües termals a més de 4000m! La tarda la vem dedicar a descansar (per fi una tarda de relax!) i a recuperar-nos de l'alçada.
El cinquè dia vem rebre els corredors de la ultramarató a la plaça del poble i a la tarda vem anar a visitar el Valle de la Luna, que tant ens n'havia parlat tothom, però també ens va decepcionar una mica, però quan ens va enganxar la nit, va començar a guanyar exponencialment encant i vem assaborir l'indret en el seu estat pur. Com que anàvem amb la bici, tots els tours organitzats havien marxat i vem quedar sols, envoltats de roques blanques (amb alta concentració de sals) que semblava que estàvem realment a la lluna. L'únic que ens feia adonar que no, era la propia lluna que ens il·luminava el camí sense necessitat de frontal. Va ser magnífic.
Finalment, el sisè dia vem poder sortir del poble amb un dels dos busos que surten en tota la setmana i després de fer les mil i una per trobar efectiu perquè només hi ha 2 caixers: un només acceptava American Exprés i l'altre no tenia "cash". Vaja que teniem dues sol·lucions: gastar els pocs diners que teniem per comprar un bitllet fins a la capital (2 hores de camí) i treure efectiu a allà (i tornar amb pasta) o be la solució per la que vem optar: pagar-li més nits amb targeta a la dona de l'hostal i ens ho va abonar amb efectiu! ueeeee. Sort vem tenir!
Vaja, que la nostra estada al desert d'Atacama va ser espectacular! un dels llocs més diferents on hem estat i amb una gran varietat de paissatges i molt molt guapo! Molt recomanable!!
Pròxim destí Argentina. una abraçada.
dimarts, 31 de març del 2009
Punta Choros
Vaja vaja vaja!!! A vegades les coses rutllen soles, però a vegades no tot va rodat al 100%. Tot el què estava a les nostres mans ha sortit be, però el temps ha tornat a obstaculitzar-nos el camí.
Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!
Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!
En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.
Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).
Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!
petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!
Després de matinar com mai! Hem arribat a la Serena i després de voltar durant una hora amunt i avall preguntant a tothom a qui hem trobat pel camí, hem aconseguit trobar el punt des d'on surten les furgonetes per anar a punta Choros. L'alternativa era fer-ho mitjançant agència de viatges i ens clavaven més del triple!!!
Doncs això, que hem arribat a Punta Choros a les 12 del migdia, després de recórrer 2h de camí per una carretera asfaltada i després ripio de l'autèntic!! Ja ho deia el tomàs molina que faria un dia tapadot tapadot, però no li haviem fet cas!!!
En arribar a punta Choros, la mar estava beeeeeen esverada i no hi havia possibilitat de sortir a la mar! de fet, aquest indret es caracteritza per visitar Illa Dama, agafant una barca i visualitzar les colonies de pingüins a les seves platges de sorra blanca i aigues turquesa.
Com que el temps ha sigut advers, hem fet dia de relax a la platja i un bon dinar (aquí el peix és boníssim!!! com es nota que la cròncia és meva (uri)).
Ara ja estem a la Serena i d'aquí 2h agafem el bus cap a Atacama!!! El desert més àrid del món ens espera!!!!!
petons i abraçades!!!
en breu (o no) hi haurà més fotots!!!!!
Valle de Elqui
Després de vàries hores de bus i un enllaç a la Serena (on no hi passem ni 30 min) ens endinsem de ple al valle del elqui. Ens havien recomanat molt aquesta zona per la seva peculitaritat de paisatge, la claredat del cel i la seva tranquilitat i pel producte típic de la zona, el Pisco.
El paisatge és molt i molt diferent, al voltant de la vall hi ha moltes muntanyes però tot és molt àrid. Al fons de la vall, s'hi cultiva la vinya i d'aquí la presència de bodegues on es fa vi i pisco (un aiguardent típic de la zona amb un primer procés idèntic al del vi, i que posteriorment es destil·la). Tenim l'oportunitat de veure algunes bodegues (Pisco Capel, la més gran del país, entre elles) i tastar les diverses varietats. També visitem Cavas del Valle, una bodega familiar, que produeixen 20.000 ampolles l'any i ho porten una parella, amb l'única ajuda de 6 treballadors durant la verema (que tenim la sort de coincidir-hi, ja que aquí són inicis de tardor). Trobem molt curiosa la producció del raïm aquí, en lloc de créixer des de terra, aixequen els ceps uns 2 m perquè el raïm creixi a l'ombra penjant. Amb tanta insolació com hi ha, no es pot fer d'altra manera, i així es madura més lentament.
Una altra de les atraccions de la vall són els observatoris astronòmics. És una de les zones de millor observació astronòmica de tot el planeta per la claredat del cel, per la poca contaminació
lumínica i per la nitidesa del seu cel (més de 300 nits l'any de bona observació i un màxim de 200 nits "perfectes", on es poden observar els estels llunyans o de llum més feble). Per una banda, vam poder fer una observació nocturna de la cruz del sur (només visible a l'hemisferi sud, i el sistema d'orientació perquè aquí no es visualitza l'estrella polar), saturn i els seus anells, la via làctea i les nebuloses de manera molt nítida, etc. D'altra banda vam tenir la immensa sort de poder veure les instal·lacions i el treball des d'un dels millors observatoris científics, el Tololo (fins fa uns anys l'observatori que tenia el telescopi amb lent més gran de l'hemisferi sud, 4m de diàmetre). En principi, la visita s'ha de sol·licitar en setmanes o un mes d'antel·lació i trucant el dia abans ens van dir que podiem anar-hi!!! brutal!
Per acabar d'arrodonir la nostra estada en aquesta vall, vam llogar bicis de muntanya (trek 3900, uau!) per recorrer la vall des de Pisco Elqui (poble al que van canviar el nom per fer més comercial el Pisco de la vall, i el pisco xilè, davant el mateix produte de Perú, que també aclama que són pioners en la seva producció) fins a Vicuña. L'Uri va estar encantat durant tot el dia, i jo molt satisfeta de fer els 46 km ni que fossin planets o de baixada! El paisatge impressionant sobretot ple de contrastos entre les valls verdes de les vinyes i l'aridesa de les muntanyes, ja veureu les fotos. Perquè vegeu la dinàmica del dia: en les 3 primeres hores vam recórrer quasi 10 km, parant a esmorzar per segon cop, visitant una galeria d'art Zen, veient les antigues màquines de Pisco Mistral RRR, fent un tastet de vins a la bodega familiar Cavas del Valle, i parant a dinar com Deu mana. Esportistes, estareu orgullosos de nosaltres! Ara, que també s'ha de dir que la resta del camí ens vam haver de posar les piles perquè no se'ns fes fosc!
I ara de camí a Atacama, fent una paradeta a La Serena, per arribar-nos a Punta Choros, on avistarem dofins, pingüins i lleons marins (si tot rutlla, perquè no tenim ni horaris de busos, ni informació de com arribar a la zona!)...
El paisatge és molt i molt diferent, al voltant de la vall hi ha moltes muntanyes però tot és molt àrid. Al fons de la vall, s'hi cultiva la vinya i d'aquí la presència de bodegues on es fa vi i pisco (un aiguardent típic de la zona amb un primer procés idèntic al del vi, i que posteriorment es destil·la). Tenim l'oportunitat de veure algunes bodegues (Pisco Capel, la més gran del país, entre elles) i tastar les diverses varietats. També visitem Cavas del Valle, una bodega familiar, que produeixen 20.000 ampolles l'any i ho porten una parella, amb l'única ajuda de 6 treballadors durant la verema (que tenim la sort de coincidir-hi, ja que aquí són inicis de tardor). Trobem molt curiosa la producció del raïm aquí, en lloc de créixer des de terra, aixequen els ceps uns 2 m perquè el raïm creixi a l'ombra penjant. Amb tanta insolació com hi ha, no es pot fer d'altra manera, i així es madura més lentament.
Una altra de les atraccions de la vall són els observatoris astronòmics. És una de les zones de millor observació astronòmica de tot el planeta per la claredat del cel, per la poca contaminació
lumínica i per la nitidesa del seu cel (més de 300 nits l'any de bona observació i un màxim de 200 nits "perfectes", on es poden observar els estels llunyans o de llum més feble). Per una banda, vam poder fer una observació nocturna de la cruz del sur (només visible a l'hemisferi sud, i el sistema d'orientació perquè aquí no es visualitza l'estrella polar), saturn i els seus anells, la via làctea i les nebuloses de manera molt nítida, etc. D'altra banda vam tenir la immensa sort de poder veure les instal·lacions i el treball des d'un dels millors observatoris científics, el Tololo (fins fa uns anys l'observatori que tenia el telescopi amb lent més gran de l'hemisferi sud, 4m de diàmetre). En principi, la visita s'ha de sol·licitar en setmanes o un mes d'antel·lació i trucant el dia abans ens van dir que podiem anar-hi!!! brutal!
Per acabar d'arrodonir la nostra estada en aquesta vall, vam llogar bicis de muntanya (trek 3900, uau!) per recorrer la vall des de Pisco Elqui (poble al que van canviar el nom per fer més comercial el Pisco de la vall, i el pisco xilè, davant el mateix produte de Perú, que també aclama que són pioners en la seva producció) fins a Vicuña. L'Uri va estar encantat durant tot el dia, i jo molt satisfeta de fer els 46 km ni que fossin planets o de baixada! El paisatge impressionant sobretot ple de contrastos entre les valls verdes de les vinyes i l'aridesa de les muntanyes, ja veureu les fotos. Perquè vegeu la dinàmica del dia: en les 3 primeres hores vam recórrer quasi 10 km, parant a esmorzar per segon cop, visitant una galeria d'art Zen, veient les antigues màquines de Pisco Mistral RRR, fent un tastet de vins a la bodega familiar Cavas del Valle, i parant a dinar com Deu mana. Esportistes, estareu orgullosos de nosaltres! Ara, que també s'ha de dir que la resta del camí ens vam haver de posar les piles perquè no se'ns fes fosc!
I ara de camí a Atacama, fent una paradeta a La Serena, per arribar-nos a Punta Choros, on avistarem dofins, pingüins i lleons marins (si tot rutlla, perquè no tenim ni horaris de busos, ni informació de com arribar a la zona!)...
Vaplaraiso
Molta gent ens havia recomanat aquesta ciutat com un destí ineludible per l'especial que és i l'ambient bohemi que hi ha. Després d'haver-hi passat dos dies podem confirmar que és una ciutat realment especial, que pot agradar-te o no, però que val la pena descobrir. A cadascú de nosaltres ens ha transmès sensacions una mica diferents, essent una ciutat força bruta, deixada i una mica faltada de l'ambient bohemi que tothom ens havia dit que hi trobariem. No obstant la ciutat és espectacular, envoltada de "cerros" (turons per tot arreu) i d'ascensors per poder-hi pujar i estalviar-se les pujades tremendes que tenen els carrers! Està tot ple de color, cases molt diverses totes de colors diferents.
Una de les coses més interessants que hi hem pogut trobar és la casa de Pablo Neruda, la Sebastiana. De fet és una de les 3 cases on va viure, però que (segons ens han dit) és la més bonica! I val molt la pena veure-la sobretot per la seva ubicació (a dalt d'un turó amb vistes a tota la ciutat, el mar, el port), un indret que sens dubte el deuria inspirar molt en els seus llibres. Cada racó de la casa decorat de manera ben especial, amb molta varietat d'objectes d'arreu del món!
Però bàsicament hem tingut poc temps per recórre-la i el temps no ha ajudat a trobar-li el seu màxim encant. Dels dos dies que hi hem passat, la boira ha estat present un dia i mig!
D'aquí bus nocturn de 7h fins a La Serena, el pròxim destí: el valle de Elqui.
Una de les coses més interessants que hi hem pogut trobar és la casa de Pablo Neruda, la Sebastiana. De fet és una de les 3 cases on va viure, però que (segons ens han dit) és la més bonica! I val molt la pena veure-la sobretot per la seva ubicació (a dalt d'un turó amb vistes a tota la ciutat, el mar, el port), un indret que sens dubte el deuria inspirar molt en els seus llibres. Cada racó de la casa decorat de manera ben especial, amb molta varietat d'objectes d'arreu del món!
Però bàsicament hem tingut poc temps per recórre-la i el temps no ha ajudat a trobar-li el seu màxim encant. Dels dos dies que hi hem passat, la boira ha estat present un dia i mig!
D'aquí bus nocturn de 7h fins a La Serena, el pròxim destí: el valle de Elqui.
dimecres, 25 de març del 2009
Pucón
Després de sortir de Chiloé, fent una parada obligatòria a mig camí a la ciutat de Valdivia, hem arribat a la turística localitat de Pucón, als peus del Volcà Villarrica i al costat del llac amb el mateix nom. Tot i ser una ciutat super turística, l'hem visitat fora de temporada alta i fora de les aglomeracions que això suposa. Però tots els serveis estàven al 100% i els preus un 30% més barat (això sí, després de molt regatejar a l'estil marroc!).
Hem fet una estada de 4 dies al poblet a l'acollidora casa de la senyora Lucía (res a veure amb Doña Hermínia) i ha sigut el nostre camp base. La senyora Lucía era un sol, enamorada del Serrat i super atenta amb nosaltres i ens ha fet sentir com a casa (però papes, no us penseu eh?? que com a casa no hi ha res!! ;P).
Durant aquests dies d'estada a la zona, hem fet un dia de relax i 2 dies de trekking. El primer el vem dedicar per pujar al volcà Villarrica, de 2850m d'alçada i sortint des del poble que està a 200m (fins a 1400m en bus i la resta a peu!!). Vàrem tenir força sort per pujar-hi perquè es tracta d'un volcà actiu i constantment està fumejant, però just quan arribàrem a dalt el vent va canviar de direcció i el fum no ens arribava tant com ho va fer durant l'ascens. Això sí, la pudor a sofre era molt intensa i vem tornar mig colocats! (com diria aquell... "aquí huele a asúuuufre").
El segon dia de trekking vem fer una volta pel Parc Nacional Huerquehue, radicalment diferent al Parc Nacional Villarrica (de paisatge totalment volcànic, sense vegetació i ben sec), d'espessa vegetació, llacs i llacunes per tots costats i arbres mil·lenaris (araucàries entre ells) de més de 20m d'alçada (així a ojo, feien uns 15 Oriol's d'alçada). Aquí es va començar a notar la presència de mosquits i insectes varis que van "cosir" a picades a la Itzel (com es nota que té una sang més dolça que la meva i em serveix d'"escut").
I d'aquí tirada cap a Santiago, saltant-nos una bona part de la regió central (alguns parcs naturals que voliem visitar a tocar de Los Angeles i de Curicó) però tot no pot ser i voliem arribar a Santiago en 4 setmanes per dedicar la segona part del viatge a visitar La Serena, Atacama i el Nord Oest d'Argentina (Salta, Jujuy, Córdoba i Mendoza)... El país és massa gran i per molt que 2 mesos sembla molt, visitar-ho tot és impossible!
Avui al matí hem arribat a la ciutat costanera de Valparaíso. Per fí tenim vistes del Pacífic des d'un dels seus Cerros (on som ara)! Quan ho haguem visitat una mica ja en farem una mica de crònica!
Hem fet una estada de 4 dies al poblet a l'acollidora casa de la senyora Lucía (res a veure amb Doña Hermínia) i ha sigut el nostre camp base. La senyora Lucía era un sol, enamorada del Serrat i super atenta amb nosaltres i ens ha fet sentir com a casa (però papes, no us penseu eh?? que com a casa no hi ha res!! ;P).
Durant aquests dies d'estada a la zona, hem fet un dia de relax i 2 dies de trekking. El primer el vem dedicar per pujar al volcà Villarrica, de 2850m d'alçada i sortint des del poble que està a 200m (fins a 1400m en bus i la resta a peu!!). Vàrem tenir força sort per pujar-hi perquè es tracta d'un volcà actiu i constantment està fumejant, però just quan arribàrem a dalt el vent va canviar de direcció i el fum no ens arribava tant com ho va fer durant l'ascens. Això sí, la pudor a sofre era molt intensa i vem tornar mig colocats! (com diria aquell... "aquí huele a asúuuufre").
El segon dia de trekking vem fer una volta pel Parc Nacional Huerquehue, radicalment diferent al Parc Nacional Villarrica (de paisatge totalment volcànic, sense vegetació i ben sec), d'espessa vegetació, llacs i llacunes per tots costats i arbres mil·lenaris (araucàries entre ells) de més de 20m d'alçada (així a ojo, feien uns 15 Oriol's d'alçada). Aquí es va començar a notar la presència de mosquits i insectes varis que van "cosir" a picades a la Itzel (com es nota que té una sang més dolça que la meva i em serveix d'"escut").
I d'aquí tirada cap a Santiago, saltant-nos una bona part de la regió central (alguns parcs naturals que voliem visitar a tocar de Los Angeles i de Curicó) però tot no pot ser i voliem arribar a Santiago en 4 setmanes per dedicar la segona part del viatge a visitar La Serena, Atacama i el Nord Oest d'Argentina (Salta, Jujuy, Córdoba i Mendoza)... El país és massa gran i per molt que 2 mesos sembla molt, visitar-ho tot és impossible!
Avui al matí hem arribat a la ciutat costanera de Valparaíso. Per fí tenim vistes del Pacífic des d'un dels seus Cerros (on som ara)! Quan ho haguem visitat una mica ja en farem una mica de crònica!
Chiloé (II)
En 2 dies hem recorregut la petita illa de Chiloé (180km de llarg i 50km d'ample), amb els seus paissatges verds i plens de turons. La millor manera de fer-ho és en cotxe pròpi i hem llogat un super Chevrolet Corsa (què curiós oi? és Chevrolet i no Opel!) per recórrer empolsegades carreteres de "ripio", visitar pinturesques poblacions, típiques esglésies de fusta i platges de pescadors. També hem vist els palafitos, unes construccions típiques Chilotes, que són les cases properes al mar, que estan suportades per troncs de fusta per evitar que el canvi de marees les inundi. A la costa nord oest, també hem visitat un dels racons més perduts de l'illa, la caleta de Puñihuil (on arriben 2 autocars al dia i encara gràcies i et deixen a 2,5km de distància de la platja) per veure els pocs pingüins que encara no han emigrat.
dimecres, 18 de març del 2009
Chiloé
Avui ja ens trobem fora de la carretera Austral, a la tranquil·la illa de Chiloé. Des de dos dies de viatge en què hem fet ben poques coses més que desplaçar-nos (quin pal!) i veure un paissatge espectacular, ben diferent del què haviem vist fins el moment per la carertera austral argentina.
Són com dos móns a part. La RN 40 (la carretera austral argentina que recorre la serralada dels andes per l'est) és àrida, deserta, pura pampa, sense quasi vegetació, rectes infinites, pols, molta pols i molt sol i bon clima. La Ruta 7 (la carretera austral xilena que recorre la serralada dels andes per l'oest) és humida, plujosa a matar, plena de vegetació exhuberant, boscos inpenetrables, muntanyosa, de carreteres estretes i revirades i amb constants pujades i baixades, ports de muntanya, parcs nacionals de boscos perennes, fiords, llacs.... Res a veure. Estem contents d'haver vist el contrast i haver recorregut la part Xilena. De fet, per fer la mateixa distància (aproximadament) per les dues carreteres, en la primera vem tardar 15hores i en la part xilena 3 dies (amb parades) pero que de bus directe hauriem estat 30 hores o a saber!
Què hem fet en aquests 2 dies?
Des de Coyhaique vem dirigir-nos a el Chaitén, un poble en el qual no s'hi pot pernoctar per estar al costat mateix d'un volcà actiu amb el mateix nom. De manera que ens van obligar a fer nit al poble anterior a 25km (el Amarillo, que de poble en té poc perquè només ben poques cases i un hostal). Per recórrer els 450km entre les dues localitats vem passar-nos tot el dia: els primers 100km en una hora i els altres 350 en 8hores ja que el bus va fer 3 o 4 parades de més de 30 min. Un pal! L'Uri quasi perd els nervis, però sort que vem sortir a córrer una estoneta quan vem arribar a El Amarillo perquè sinó, dos dies d'inactivitat acaben amb nosaltres!
Avui al matí, hem acabat d'arribar a El Chaitén per enllaçar amb el ferry direcció Quellón (Isla Grande de Chiloé). Com que teniem una estona lliure abans que sortís el vaixell, hem fet una volta pel poble, totalment desolat i cobert de cendres per la fumerada del volcà de l'abril de 2008 i la que ha seguit treient des d'aleshores. El poble no té ni electricitat ni aigua però la gent és reticent a abandonar les seves cases i, tot i haver-n'hi de colgades fins a la teulada de cendres, les màquines intenten restablir la normalitat, però sembla una feina ben complicada vist l'estat de l'indret. Ja veureu les fotos que són espectaculars!
Un cop a Quellón, amb una gana de mil dimonis, hem omplert l'estómac i ens hem dirigit cap a la capital de l'illa: Castro. De moment el paisatge i el temps són com a Gal·les i les construccions són de fusta i diuen que hi ha esglésies molt boniques que només hem vist en maqueta a l'oficina d'informació, però demà esperem que faci un bon dia (que no plogui i diuen que no és fàcil) per poder-les veure.
L'anècdota dels últims dies ha sigut Doña Hermínia: la senyora que ens ha allotjat a Coyaique durant dues nits. Una dona ben peculiar que les mata callant! La cosa ja es va començar a torçar quan ens va deixar cuinar el sopar en una de les cuines lentes lentes lentes de llenya típiques. Vem fer un troç de carn fregit perquè no tenia graella i tampoc paella i el vem posar en una olla i clar... no sé si va quedar més enganxat a l'olla o oliosa tota la cuina (dels esquitxos)! Vaja que això la va posar dels nervis i des de llavors... ens ha amagat els draps de la cuina i la sal, ens ha apagat l'escalfador d'aigua calenta quan estavem rentant plats i amb l'aigua rajant, es va posar a recollir la seva roba estesa quan també hi havia la nostra i estava al nostre costat i estava plovent (no ens n'haviem adonat), i tot això sense dir ni piu, sigilosament! També em va advertir, quan em va deixar l'obrellaunes, que li havia durat 40 anys (i estava en perfecte estat) insinuant que no me'l carregués! També ens va advertir que no tornéssim a menjar a la cuina mai més que ningú abans ho havia fet (i nosaltres sense adonar-nos-en ho haviem fet per compartir el sopar amb un noi holandès) i també vem deixar les motxilles (inconscientment) tot just arribar a l'hostal a sobre el llit quan hi havia un cartell inmens que ho deixava explicitament prohibit. Vaja que potser si que la vem liar una mica però va ser sense cap mala fe! Llavors ja ens vem adonar que gastava males puces perquè enlloc de dir-nos les coses ben dites ens les fotia per l'esquena! L'única vegada que l'hem vist somriure ha estat quan ens vem acomiadar d'ella al matí i l'Uri li va dir (fent una traducció literal de les seves) "si nunca volvemos ya sabemos donde llamar a la puerta", la tia s'estava tronxant només amb el "si nunca volvemos" entenent que ni de conya tornavem a allà després del "mobbing" que ens havia fet (orgullosa del seu tracte cap a nosaltres). Ni tampoc ens tornaria a obrir la porta si ens veia venir!!
Són com dos móns a part. La RN 40 (la carretera austral argentina que recorre la serralada dels andes per l'est) és àrida, deserta, pura pampa, sense quasi vegetació, rectes infinites, pols, molta pols i molt sol i bon clima. La Ruta 7 (la carretera austral xilena que recorre la serralada dels andes per l'oest) és humida, plujosa a matar, plena de vegetació exhuberant, boscos inpenetrables, muntanyosa, de carreteres estretes i revirades i amb constants pujades i baixades, ports de muntanya, parcs nacionals de boscos perennes, fiords, llacs.... Res a veure. Estem contents d'haver vist el contrast i haver recorregut la part Xilena. De fet, per fer la mateixa distància (aproximadament) per les dues carreteres, en la primera vem tardar 15hores i en la part xilena 3 dies (amb parades) pero que de bus directe hauriem estat 30 hores o a saber!
Què hem fet en aquests 2 dies?
Des de Coyhaique vem dirigir-nos a el Chaitén, un poble en el qual no s'hi pot pernoctar per estar al costat mateix d'un volcà actiu amb el mateix nom. De manera que ens van obligar a fer nit al poble anterior a 25km (el Amarillo, que de poble en té poc perquè només ben poques cases i un hostal). Per recórrer els 450km entre les dues localitats vem passar-nos tot el dia: els primers 100km en una hora i els altres 350 en 8hores ja que el bus va fer 3 o 4 parades de més de 30 min. Un pal! L'Uri quasi perd els nervis, però sort que vem sortir a córrer una estoneta quan vem arribar a El Amarillo perquè sinó, dos dies d'inactivitat acaben amb nosaltres!
Avui al matí, hem acabat d'arribar a El Chaitén per enllaçar amb el ferry direcció Quellón (Isla Grande de Chiloé). Com que teniem una estona lliure abans que sortís el vaixell, hem fet una volta pel poble, totalment desolat i cobert de cendres per la fumerada del volcà de l'abril de 2008 i la que ha seguit treient des d'aleshores. El poble no té ni electricitat ni aigua però la gent és reticent a abandonar les seves cases i, tot i haver-n'hi de colgades fins a la teulada de cendres, les màquines intenten restablir la normalitat, però sembla una feina ben complicada vist l'estat de l'indret. Ja veureu les fotos que són espectaculars!
Un cop a Quellón, amb una gana de mil dimonis, hem omplert l'estómac i ens hem dirigit cap a la capital de l'illa: Castro. De moment el paisatge i el temps són com a Gal·les i les construccions són de fusta i diuen que hi ha esglésies molt boniques que només hem vist en maqueta a l'oficina d'informació, però demà esperem que faci un bon dia (que no plogui i diuen que no és fàcil) per poder-les veure.
L'anècdota dels últims dies ha sigut Doña Hermínia: la senyora que ens ha allotjat a Coyaique durant dues nits. Una dona ben peculiar que les mata callant! La cosa ja es va començar a torçar quan ens va deixar cuinar el sopar en una de les cuines lentes lentes lentes de llenya típiques. Vem fer un troç de carn fregit perquè no tenia graella i tampoc paella i el vem posar en una olla i clar... no sé si va quedar més enganxat a l'olla o oliosa tota la cuina (dels esquitxos)! Vaja que això la va posar dels nervis i des de llavors... ens ha amagat els draps de la cuina i la sal, ens ha apagat l'escalfador d'aigua calenta quan estavem rentant plats i amb l'aigua rajant, es va posar a recollir la seva roba estesa quan també hi havia la nostra i estava al nostre costat i estava plovent (no ens n'haviem adonat), i tot això sense dir ni piu, sigilosament! També em va advertir, quan em va deixar l'obrellaunes, que li havia durat 40 anys (i estava en perfecte estat) insinuant que no me'l carregués! També ens va advertir que no tornéssim a menjar a la cuina mai més que ningú abans ho havia fet (i nosaltres sense adonar-nos-en ho haviem fet per compartir el sopar amb un noi holandès) i també vem deixar les motxilles (inconscientment) tot just arribar a l'hostal a sobre el llit quan hi havia un cartell inmens que ho deixava explicitament prohibit. Vaja que potser si que la vem liar una mica però va ser sense cap mala fe! Llavors ja ens vem adonar que gastava males puces perquè enlloc de dir-nos les coses ben dites ens les fotia per l'esquena! L'única vegada que l'hem vist somriure ha estat quan ens vem acomiadar d'ella al matí i l'Uri li va dir (fent una traducció literal de les seves) "si nunca volvemos ya sabemos donde llamar a la puerta", la tia s'estava tronxant només amb el "si nunca volvemos" entenent que ni de conya tornavem a allà després del "mobbing" que ens havia fet (orgullosa del seu tracte cap a nosaltres). Ni tampoc ens tornaria a obrir la porta si ens veia venir!!
Coyhaique (fotos)
Vistes del llac General Carrera, el segon llac més gran de sud amèrica i amb 1200m de profunditat en alguns punts (segons el sr. Juan, que ens va portar en cotxe). Una carretera espectacular amb un constant de pujades i baixades, curves i sense baranes i les poques que hi havia en molt mal estat.
Pintures rupestres al costat de la carretera. El mateix sr. Juan (també locutor de radio Ventisqueros) ens les va ensenyar, parant el cotxe al mig de la carretera, deixant les claus posades i pujant per un caminet de 100m fins a una roca on hi eren. Una petita “pinzellada” del què es pot trobar a la Cueva de las Manos (pero sense pagar)
Sortida de sol abans d'anar a visitar les Catedrales del Mármol i amb un horitzó ben peculiar, una línia marcadíssima de la cota de neu de les muntanyes, just fins on ahir a la tarda (abans de la ploguda/nevada) acabaven els núvols també en línia recta. Ben curiós!! Ni fet a tiralinies.
Catedral del Mármol! La foto parla per si sola! Un indret ben curiós i ens van fer la visita per nosaltres sols.
Capilla del Mármol, idèntica a la catedral però més petita, d'aquí el seu nom. A la zona hi havia més formacions de l'estil i vem poder passar per dins d'algunes amb la barca.dilluns, 16 de març del 2009
Coyhaique
Ahir al matí vem visitar les Catedrales del Mármol, al costat de Puerto Río Tranquilo, unes formacions espectaculars a la vora d'un llac. La visita la vàrem fer en una barqueta super petita i només erem nosaltres 2. Ens van fer un preu una mica arreglat pq si haviem de pagar tota la barca nosaltres... jeje...
Vem tenir la inmensa sort de sortir de la visita i enganxar el bus que acabava de parar (qui sap si era l'únic de la setmana) i només tenia lloc per 2 persones amb maletes grans: vaja, nosaltres 2!! I hi havia altres nois que l'esperaven a un altre punt i quan van arribar ja no hi havia lloc!! Quina llet! Pensàvem que ja haviem fet el més difícil i en arribar ahir a la tarda a Coyhaique (una ciutat de 40.000 habitants) ens vem quedar "quasi" tirats. Resulta que els busos que surten en direcció a Puerto Montt no ho fan tots els dies i el pròxim ho fa divendres que ve!!! I ahir i avui està tot tancat aqui!!!
Però vem tenir la sort de trobar un pla B. Una companyia de busos que tancava just quan hi vem arribar, tenia places pel bus de dilluns a les 8 del matí fins a El Chaitén (que no és El Chaltén d'on veniem fa dies) més al nord. D'allà enllacem directament amb un ferry fins a la illa de Chiloé i d'allà arribarem a Puerto Montt. Genial!!!!
I a més avui hem tingut el dia de relax!! Hem fet diumenge 100%! Ni ho recordàvem que era això (i és que no havíem parat des que erem aqui). A part de sortir a córrer una miqueta (per treure-li la pols a les malles), hem estat per casa posant al dia el diari de viatge, seleccionant les fotos pel blog, cuinant amb les lentes cuines de llenya que tenen aquesta gent i veient la pluja per la finestra tota la tarda!
Així doncs, demà al matí anem cap a El Chaltén, passem la nit allà i dimarts ja serem a Chiloé, un dels indrets més rurals de tot el país! A veure què tal!
Vem tenir la inmensa sort de sortir de la visita i enganxar el bus que acabava de parar (qui sap si era l'únic de la setmana) i només tenia lloc per 2 persones amb maletes grans: vaja, nosaltres 2!! I hi havia altres nois que l'esperaven a un altre punt i quan van arribar ja no hi havia lloc!! Quina llet! Pensàvem que ja haviem fet el més difícil i en arribar ahir a la tarda a Coyhaique (una ciutat de 40.000 habitants) ens vem quedar "quasi" tirats. Resulta que els busos que surten en direcció a Puerto Montt no ho fan tots els dies i el pròxim ho fa divendres que ve!!! I ahir i avui està tot tancat aqui!!!
Però vem tenir la sort de trobar un pla B. Una companyia de busos que tancava just quan hi vem arribar, tenia places pel bus de dilluns a les 8 del matí fins a El Chaitén (que no és El Chaltén d'on veniem fa dies) més al nord. D'allà enllacem directament amb un ferry fins a la illa de Chiloé i d'allà arribarem a Puerto Montt. Genial!!!!
I a més avui hem tingut el dia de relax!! Hem fet diumenge 100%! Ni ho recordàvem que era això (i és que no havíem parat des que erem aqui). A part de sortir a córrer una miqueta (per treure-li la pols a les malles), hem estat per casa posant al dia el diari de viatge, seleccionant les fotos pel blog, cuinant amb les lentes cuines de llenya que tenen aquesta gent i veient la pluja per la finestra tota la tarda!
Així doncs, demà al matí anem cap a El Chaltén, passem la nit allà i dimarts ja serem a Chiloé, un dels indrets més rurals de tot el país! A veure què tal!
Transports (fotos)
Espectacular el què vem veure a l'aduana per entrar a Argentina des de Puerto Natales a El Calafate! Jo també vull treballar a una aduana!!! Ara ho enteneu perquè ens hi tenen 2 hores fent gestions? un treballa i els altres juguen a ping-pong i miren la tele!
I de camí entre El Calafate i El Chaltén, el conductor que ens portava estàva ben "zumbat", va trobar un de la mateixa companyia i va parar a fer el cigarro amb ell. I tot això en mig de la carretera principal (i única) entre aquestes dues poblacions. Haurieu d'haver vist els dos japonesos que venien en el bus en direcció contraria a la nostra (se'ls hi van obrir els ulls de cop). Boníssim!El Chaltén (fotos II)
Llacuna de les Rocas Blancas on vem arribar, quasi per accident, ja que el nostre destí era un altre, però el cabal de riu que baixava impedia creuar-lo i el vem remuntar fins arribar a aquest indret.
El Fitz Roy de nit il·luminat per la lluna plena.
El Fitz Roy de dia, amb els primers raigs de sol de color rogenc.
Vista del Chaltén des del camí que retorna al poble, després de 4 dies de travessa i amb una bona gana de menjar algo més que no sopa, pasta i menjar de fogonet...
A la llacuna Torre, recorrent la carena de roques formada antigament per la gelera (en retrocés)El Chaltén (fotos I)
Les primeres llums del matí des de la Llacuna Torre amb vistes al Cerro Torre (o el que el núvol deixava veure). 
La cara de l'Uri indignat per no haver pogut veure el cim de la muntanya ni de dia ni de nit.
El glaciar que arriba a la Laguna Torre vist des de ben a prop.
Les vistes de l'hora de dinar. Bona selecció d'emplaçament, eh? El cim més gran és el Fitz Roy.
El ventisquero (glaciar penjat) de la Laguna de las Rocas Blancas Glaciar Perito Moreno (fotos)
Des de l'avió (en el vol de Santiago de Chile a Punta Arenas), i sense saber-ho, vam enganxar el Glaciar Perito Moreno!
De bon matí, acostant-nos per la rebirada carretera que porta al mirador. Va valer la pena llevar-se a les 5h del matí.
Foto obligada des del mirador on pràcticament estavem sols i vam poder sentir el cruixir del gel de ben a prop.
Imatge des de la "barcaza" que acosta a la cara sud de la gelera. Realment espectacular veure les parets de 60m d'alçada des de ben a prop.
Perfil del Glaciar en la zona més propera al mirador i el canal de los Témpanos.PN Torres del Paine (fotos II)
Un guanaco, espècie típica de la Patagònia, amb les Torres del Paine al fons.
Vista frontal de Los Cuernos des del llac Pehoé.
Zona de bosc destruida per un desprendiment de gel (o algo per l'estil). La qüestió és que el contrast amb el bosc i les muntanyes del darrera és molt maco.
S'obre concurs per reconèixer l'espècie en qüestió. A part de la flor, el que es veu al darrera és el llac Grey i els icebergs en les seves aigües de color pastel.
Ohhhhhhhhhhhhhhh, sabiem que esperaveu una foto romàntica com aquesta (No és un muntatge eh??).PN Torres del Paine (fotos I)
Aquí tenim la primera compra espectacular per 5 dies de muntanya. Finalment vam aconseguir l'impossible, posar-ho tot a la motxilla!
La primera vall per on ens vam endinsar amb la companyia del carismàtic Attila. Els dos de la foto s'anomenaven mútuament per no recordar-se'n dels respectius noms: Aquil·les i Oreo Cookie.
La Vall del Silenci i la morrena de la glacera. Diuen que en aquesta vall, quan no bufa vent (que no va ser el cas), es poden sentir les converses dels escaladors del circ que l'envolta.
La Itzel intentant mantenir separades dues pedretes.
Les famoses Torres del Paine apareixen entre la boira amb un aspecte fantasmagòric. Puerto Natales (fotos)
Vistes del poble des del mirador amb l'estret de Magallanes al fons.
Molt curiós el pal amb tot de cartells, que sembla que els hagin anat penjant la gent que ha passat per aquí, us en sona algun?
A punt de sopar en un hostal amb una de les antigues cuines de llenya adaptada a gas. També n'hem trobat d'autèntiques de llenya i això sí que és cuinar a foc lent (com diria la Rosana). dissabte, 14 de març del 2009
Puerto Río Tranquilo
Despres de 4h per recórrer 120km al voltant del llac General Carrera, hem passat de Chile Chico a Puerto Río Tranquilo. Un poblet amb un nom ben merescut, unes poques cases i molta molta pau! ni turistes ni gent del poble! som com els extranys! Estem sols a l'hostal i a la resta d'allotjaments no sembla haver-hi turistes. Demà al matí anirem a visitar les Capillas del Mármol, si el llac està tranquil i d'aqui ja marxarem cap al nord direcció Cohiaique. Us tindrem informats...
PD. Les fotos no arribaran mentre no hi hagi una connexió bona perquè ja és quasi impossible accedir al blog o al correu (tarda minuts!!!!!!)... records i petons!
PD2. No us podeu queixar de les cròniques d'avui, eh???
PD. Les fotos no arribaran mentre no hi hagi una connexió bona perquè ja és quasi impossible accedir al blog o al correu (tarda minuts!!!!!!)... records i petons!
PD2. No us podeu queixar de les cròniques d'avui, eh???
Chile Chico
Avui us escrivim des de Chile Chico, un petit poble d'uns 4000 habitants que fa frontera amb el poblet Los Antiguos, d'Argentina a pocs quilòmetres d'aqui. En concret estem a les instal·lacions de Radio Ventisqueros (102.10 FM), que no arriba més enllà del què donen les vistes, vaja que després del primer Cerro ja es perd la senyal! Però tot i ser una radio petita té unes instal·lacions de luju en una barraqueta de fusta... amb una connexió a internet que d'això no en té ni el nom (ens recorda als antics modems que tardàven minuts en carregar la pàgina). De fet, l'home que s'encarrega de les emissions és el propietari de l'hostal on ens hem allotjat aqueta nit i el mateix que ens portarà fins a Puerto Rio Tranquilo aquesta mateixa tarda.
Els darrers 10 dies hem recorregut molts quilòmetres, des de Puerto Natales (Chile) fins aqui, ens hem aturat a El Calafate, El Chaltén i Los Antiguos, tots ells a Argentina i finalment Chile Chico, ja a l'altre costat de la frontera. Això de canviar de pais és un catxondeo absolut, cada vegada que entrem a Xile hem de tirar tota la fruita i aliments no processats, canviar la manera de pensar en diners del pais i tornar a pensar com estàven els preus l'últim cop que erem a aquest pais, vaja... un embolic de números rondant-nos pel cap!
Hem arribat aquí després de 13h de bus des de El Chaltén amb parada d'una hora per esmorzar i una de retard esperant al bus + 1h d'espera al transfer per creuar la frontera + 1h parats a la frontera per les inspeccions d'aliments. En total, des de les 23h fins a les 17h de l'endemà!
A continuació us relatem les cròniques dels dos llocs de més interés dels últims dies: el Glaciar Perito Moreno i El Chaltén (i el seu entorn).
PN Los Glaciares (Nord) - El Chaltén
Després de 4 hores de viatge per una carretera deserta, sense cap poble a la vista en centenars de quilòmetres, arribem al poble de El Chaltén, situat en un congost, enmig d'una ventolera que fa por, en plena nit i sense allotjament reservat.
Afortunadament trobem un alberg on compartim habitació amb dos nois Argentins ben autèntics, un d'ells Gerent del Banco Patagonia!! Toma ya! Un gerent de banc en un alberg compartint habitació.
Després d'un dia sencer de gestions, situació al nou entorn i recàrrega d'energies, comencem la nostra ruta de 4 dies per la regió Nord del Parc Nacional de Los Glaciares. La majoria de gent que ho visita, realitza excursions puntuals d'un dia d'anada i tornada als diversos punts d'interès paissatgístic. Nosaltres ens decantem per fer travessa i dormir 3 nits en campaments molt ben acondicionats, tots ells amb la seva "letrina" i sense dutxes. ueee... No obstant, els camins estan molt ben senyalitzats i les indicacions són molt bones en totes les cruïlles.
Tenim molta sort amb el temps, ja que fa molt bo tots els dies excepte un que plou. En general fa poc fred en comparació amb el que vem passar a Torres del Paine, sobretot la primera nit que quasi dormim sense sac!
El parc és espectacular i com que el temps ens acompanya i podem veure nítidament tots els cims excepte el Cerro Torre que durant 2 dies està permanentment cobert amb un "barret" i no en veiem el cim. El Fitz Roy dóna una sensació de majestuositat amb les seves inmenses parets de pedra i el podem veure tant de nit com de dia, ja que tenim la gran sort que és lluna plena i il·lumina tot el circ muntanyós.
De tornada al poble, després de 4 dies de fogonet, sobres i pasta, ens fotem un bon tiberi (per als carnívors, un bifé de chorizo, que seria com un inmens entrecot!). La vida d'un vegetarià no és impossible aquí com semblava, de fet n'hem conegut uns quants,hi ha molta carn però la resta de coses a les que estem acostumats a menjar també hi són, i també algunes fruites i verdures desconegudes però ben bones.
I despres, anem a fer temps a l'hostal on tant be ens han acollit, un lloc molt familiar on hem conegut a gent interessant: un sevillà que no callava ni dins l'aigua, una noia austríaca que viatjava amb ell, una noia suissa que be podria ser familia de la Tina, i la família que portava el negoci.
Afortunadament trobem un alberg on compartim habitació amb dos nois Argentins ben autèntics, un d'ells Gerent del Banco Patagonia!! Toma ya! Un gerent de banc en un alberg compartint habitació.
Després d'un dia sencer de gestions, situació al nou entorn i recàrrega d'energies, comencem la nostra ruta de 4 dies per la regió Nord del Parc Nacional de Los Glaciares. La majoria de gent que ho visita, realitza excursions puntuals d'un dia d'anada i tornada als diversos punts d'interès paissatgístic. Nosaltres ens decantem per fer travessa i dormir 3 nits en campaments molt ben acondicionats, tots ells amb la seva "letrina" i sense dutxes. ueee... No obstant, els camins estan molt ben senyalitzats i les indicacions són molt bones en totes les cruïlles.
Tenim molta sort amb el temps, ja que fa molt bo tots els dies excepte un que plou. En general fa poc fred en comparació amb el que vem passar a Torres del Paine, sobretot la primera nit que quasi dormim sense sac!
El parc és espectacular i com que el temps ens acompanya i podem veure nítidament tots els cims excepte el Cerro Torre que durant 2 dies està permanentment cobert amb un "barret" i no en veiem el cim. El Fitz Roy dóna una sensació de majestuositat amb les seves inmenses parets de pedra i el podem veure tant de nit com de dia, ja que tenim la gran sort que és lluna plena i il·lumina tot el circ muntanyós.
De tornada al poble, després de 4 dies de fogonet, sobres i pasta, ens fotem un bon tiberi (per als carnívors, un bifé de chorizo, que seria com un inmens entrecot!). La vida d'un vegetarià no és impossible aquí com semblava, de fet n'hem conegut uns quants,hi ha molta carn però la resta de coses a les que estem acostumats a menjar també hi són, i també algunes fruites i verdures desconegudes però ben bones.
I despres, anem a fer temps a l'hostal on tant be ens han acollit, un lloc molt familiar on hem conegut a gent interessant: un sevillà que no callava ni dins l'aigua, una noia austríaca que viatjava amb ell, una noia suissa que be podria ser familia de la Tina, i la família que portava el negoci.
PN Los Glaciares (Sud) - Glaciar Perito Moreno
Des de Puerto Natales vem agafar un bus fins a El Calafate, el poble més car de tot Argentina (com a mínim) i potser de tot amèrica del sud! Els preus eren desorbitats, a nivell europeu. Per sort només hi vàrem estar un sol dia i ens va servir de camp base per visitar el punt d'interès turístic de la zona: el majestuós glaciar Perito Moreno.
Veient els preus de tot plegat (bus per accedir-hi, entrada,...) vem decidir llogar un cotxe per un dia per anar a visitar la glacera i així poder arribar més aviat de les 8 del matí, hora en què comencen a cobrar entrada. Així també vem poder-ho veure sense multituds i aglomeracions. Al mateix hostal on ens allotjavem vàrem conèixer una parella de suissos (ell físic i ella "clown", molt guais tots dos) que van compartir el cotxe amb nosaltres i així ens va sortir més econòmic a tots plegats.
El glaciar és espectacular. Ja arribant i veient-lo des de lluny amb els primers raigs de llum es veia impressionant però en acostar-nos-hi encara era més i més gran i espectacular. Les vistes des de les passareles permeten veure'l de molt a prop però tot i això vem fer un tomb amb una barqueta per acostar-nos encara més a la vessant sud i veure la gelera des dels peus. Vem tenir la inmensa sort de veure un desprendiment de gel gegant quan estàvem ben a prop! (en tenim video però no el penjarem que si costa pujar una foto amb les connexions que tenim per aqui, no m'imagino la paciència que hauriem de tenir...)
El mateix dia que el vàrem visitar, vem agafar un bus direcció El Chaltén, punt d'accés al Fitz Roy, el Cerro Torre i un seguit de cims impressionants, no per la seva alçada sinó per l'espectacularitat de les seves formes i parets. Això ho detallarem en la següent crònica.
dimecres, 4 de març del 2009
PN Torres del Paine
Despres d'uns dies d'inactivitat al blog (que no vol dir d'inactivitat nostra) tornem a donar senyals de vida!!! Resulta que hem passat 5 dies de ruta per un dels parcs naturals més bonics de tot sud amèrica (o això diu la gent d'aqui i ho demostren les 200.000 persones que el visiten anualment). Hem estat completament aillants, ni cobertura ni internet ni res de res.
Però no us penseu que aixo es com el Cadí Moixeró o Aiguestortes! Aqui has de fer 150km des de la població més propera (Puerto Natales) i és una carretera que arriba al parc i per sortir-ne has de fer marxa enrera! Vaja que no està a tocar d'enlloc! I aquell concepte de "me'n vaig a la muntanya a passar el cap de setmana de refugi lliure o d'acampada sense pagar" aqui no existeix! Vaja, que un dia casi et fa falta per arribar-hi i tan bon punt arribes a l'entrada... vinga pagar: Uns 20€ l'entrada al parc, 4€ un transfer (mini-bus) per moure't per les pistes del parc, 27€ un barco per creuar un llac, 10€ plantar la tenda, i per no dir si et descuides portar totes les provisions i has de comprar algo a les botigues dels refugis (unes galetes valien 9 vegades més que al poble!). Encara sort que teniem les recomanacions del nostre amic de Santiago de Xile i ens vem estalviar pagar els campaments i dormir en llocs "teòricament" tancats on no es podia acampar (o això deien) i que era gratis fer-ho! ueeee... De 4 nits només en vem pagar una i perque no hi havia alternativa!
També gràcies a ell hem pogut visitar zones que la majoria de la gent no acostuma a visitar i que tenien un encant indescriptible! Vem arribar a una vall anomenada "la Vall del Silenci" i diuen que en els dies que no bufa vent, es pot sentir les converses de la gent que hi ha escalant. Nosaltres no vem tenir aquesta sort ja que bufava un vent de mil dimonis i també ens va pedregar (la típica neu rodona i petiteta) però va ser poca estona (lo de la pedra, eh? el vent no va parar). La vall era increible, resseguia una llengua de glacera i es veia tota la morrena i l'erosió a les muntanyes que l'envoltaven. Al final de la vall s'arribava a un circ muntanyós envoltat de parets d'escalada (entre ells, les famoses Torres del Paine, per la part posterior, que els circuits turístics no visiten).
Altres llocs que ens han deixat fascinats (a part de la vista des del mirador de Las Torres amb la típica imatge de les 3 torres) han sigut la Vall del Francès des d'on se sentia el soroll dels desprendiments de gel de la glacera durant la nit que vem fer al campament que hi havia als seus peus. També ens ha impactat la imatge de la llengua de glacera del Grey, una de les extensions de gel que formen el Campo de Hielo Patagonico Sur. Tot plegat fa que ens sentim molt petits davant d'aquesta inmensitat de la naturalesa. Brutal!
També estem trobant gent encantadora! Hem conegut persones que viatgen per molts mesos (els nostres 2 queden curts al seu costat), i també un parell de catalans (un noi que tornava d'escalar la Torre Nord i que resulta que és de Manresa!! i un paio que està fent un trekking organitzat de 15 dies per aqui i que anava a tota llet caminant!), hem passat 2 dies amb un habitant del món (un austríac que es passa 7 mesos a l'any viatjant i 5 mesos de vacances per recuperar-se del cansament que suposa viatjar, amb tota la seva vida guardada en unes caixes de cartró, ni cotxe, ni casa, ni dona, tot un personatge!), i hem conversat amb els Guardaparques els quals ens han permès arribar més lluny del què deixaven els cartells (sota la seva responsabilitat).
Avui per fi, després de 5 dies de menjar sobres de pasta i sopetes i galetetes (mentre en van quedar) i fruits secs, i ens hem regalat un autèntic Lomo a lo pobre, que de pobre no en té res: un tall inmens de llom de vedella, amb una muntanya de patates fregides, ous ferrats i ceba fregida. De fet, això jo perquè la Itzel s'ha demanat una Amanida a lo pobre, vaja que la cambrera s'ha fet un fart de riure!
Com a punt curiós, cal dir que el dia de "relax" que haviem de fer a Puerto Natales abans d'iniciar la ruta, es va convertir en un estrés màxim: una hora i mitja al supermercat comprant provisions intentant encertar les proporcions de cada cosa. Però vem sortir carregats amb 7 o 8 bosses de menjar per posar dins les motxilles (o maletes) que ja estàven a rebentar! Mireu la foto adjunta quan la pengem.
Les fotos vindran aviat, tingueu paciència! I ens encanta que seguiu deixant comentaris que ens alegra molt saber de tots vosaltres!
Però no us penseu que aixo es com el Cadí Moixeró o Aiguestortes! Aqui has de fer 150km des de la població més propera (Puerto Natales) i és una carretera que arriba al parc i per sortir-ne has de fer marxa enrera! Vaja que no està a tocar d'enlloc! I aquell concepte de "me'n vaig a la muntanya a passar el cap de setmana de refugi lliure o d'acampada sense pagar" aqui no existeix! Vaja, que un dia casi et fa falta per arribar-hi i tan bon punt arribes a l'entrada... vinga pagar: Uns 20€ l'entrada al parc, 4€ un transfer (mini-bus) per moure't per les pistes del parc, 27€ un barco per creuar un llac, 10€ plantar la tenda, i per no dir si et descuides portar totes les provisions i has de comprar algo a les botigues dels refugis (unes galetes valien 9 vegades més que al poble!). Encara sort que teniem les recomanacions del nostre amic de Santiago de Xile i ens vem estalviar pagar els campaments i dormir en llocs "teòricament" tancats on no es podia acampar (o això deien) i que era gratis fer-ho! ueeee... De 4 nits només en vem pagar una i perque no hi havia alternativa!
També gràcies a ell hem pogut visitar zones que la majoria de la gent no acostuma a visitar i que tenien un encant indescriptible! Vem arribar a una vall anomenada "la Vall del Silenci" i diuen que en els dies que no bufa vent, es pot sentir les converses de la gent que hi ha escalant. Nosaltres no vem tenir aquesta sort ja que bufava un vent de mil dimonis i també ens va pedregar (la típica neu rodona i petiteta) però va ser poca estona (lo de la pedra, eh? el vent no va parar). La vall era increible, resseguia una llengua de glacera i es veia tota la morrena i l'erosió a les muntanyes que l'envoltaven. Al final de la vall s'arribava a un circ muntanyós envoltat de parets d'escalada (entre ells, les famoses Torres del Paine, per la part posterior, que els circuits turístics no visiten).
Altres llocs que ens han deixat fascinats (a part de la vista des del mirador de Las Torres amb la típica imatge de les 3 torres) han sigut la Vall del Francès des d'on se sentia el soroll dels desprendiments de gel de la glacera durant la nit que vem fer al campament que hi havia als seus peus. També ens ha impactat la imatge de la llengua de glacera del Grey, una de les extensions de gel que formen el Campo de Hielo Patagonico Sur. Tot plegat fa que ens sentim molt petits davant d'aquesta inmensitat de la naturalesa. Brutal!
També estem trobant gent encantadora! Hem conegut persones que viatgen per molts mesos (els nostres 2 queden curts al seu costat), i també un parell de catalans (un noi que tornava d'escalar la Torre Nord i que resulta que és de Manresa!! i un paio que està fent un trekking organitzat de 15 dies per aqui i que anava a tota llet caminant!), hem passat 2 dies amb un habitant del món (un austríac que es passa 7 mesos a l'any viatjant i 5 mesos de vacances per recuperar-se del cansament que suposa viatjar, amb tota la seva vida guardada en unes caixes de cartró, ni cotxe, ni casa, ni dona, tot un personatge!), i hem conversat amb els Guardaparques els quals ens han permès arribar més lluny del què deixaven els cartells (sota la seva responsabilitat).
Avui per fi, després de 5 dies de menjar sobres de pasta i sopetes i galetetes (mentre en van quedar) i fruits secs, i ens hem regalat un autèntic Lomo a lo pobre, que de pobre no en té res: un tall inmens de llom de vedella, amb una muntanya de patates fregides, ous ferrats i ceba fregida. De fet, això jo perquè la Itzel s'ha demanat una Amanida a lo pobre, vaja que la cambrera s'ha fet un fart de riure!
Com a punt curiós, cal dir que el dia de "relax" que haviem de fer a Puerto Natales abans d'iniciar la ruta, es va convertir en un estrés màxim: una hora i mitja al supermercat comprant provisions intentant encertar les proporcions de cada cosa. Però vem sortir carregats amb 7 o 8 bosses de menjar per posar dins les motxilles (o maletes) que ja estàven a rebentar! Mireu la foto adjunta quan la pengem.
Les fotos vindran aviat, tingueu paciència! I ens encanta que seguiu deixant comentaris que ens alegra molt saber de tots vosaltres!
dijous, 26 de febrer del 2009
Des de Puerto Natales
Ver mapa más grande
Despres de 2 dies a Xile, finalment hem arribat a Puerto Natales, la porta d'acces al Parc Nacional Torres del Paine, el nostre primer desti. Per fi tenim els primers moments de descans i de tranquil.litat, ja que fins ara tot han estat gestions, vols d'avio i anar amunt i avall. Avui tenim tota la tarda lliure per preparar la ruta que ens tindra ocupats la proxima setmana.
En aquests dos ultims dies hem passat per Santiago de Xile on hem contactat amb el Raul, un noi xile que es coneix el PN Torres del Paine com casa seva, ha escalat aquelles muntanyes un munt de cops i ens ha marcat un recorregut alternatiu al tipic circuit W. Aixi com una ruta per la zona del Chalten (Cerro Torre i Fitz Roy) i un viatge aventurer del Chalten fins a Chile Chico. Veient la il.lusio que hi posava, ens va fer agafar unes ganes boges de ser-hi i comencar-ho a veure amb els nostres propis ulls!
Tambe a Santiago, parats a una cruilla intentant-nos orientar amb un mapa, vem coneixer un home que es va parar i se'ns va posar a parlar catala. Fa 6 anys que viu a Xile i ens va convidar a passar un dia a la seva casa de Pichilemu, a l'oest de la ciutat. Ho apuntem a l'agenda!
Finalment, per completar els contactes casuals, a l'avio vem coincidir amb un home gallec que treballa a Pescanova, li vem posar de nom "el capitan pescanova".
Les vistes des de l avio sobre la Cordillera dels Andes eren especaculars i em quedo curt! Extensions inacabables de muntanyes, llacs, glaciars, volcans,... impressionant!
Des de terra, la perspectiva es diferent pero en nomes tres hores de bus (dels mes comodes mai vistos) hem passat de la ciutat ventada de Punta Arenas amb vistes a l'estret de Magallanes i la Terra del Foc a l'horitzo, a la petita ciutat de Puerto Natales i hem comencat a fer-nos una idea del que es la patagonia amb les extensions inacabables de terres agrestes i carreteres sense fi.
La gent es molt hospitalaria i amable, varies vegades ens han donat indicacions sense ni haver preguntat en veurens donar voltes al mapa per intentar-nos orientar. I tenen paraules que ens fan molta gracia.
divendres, 20 de febrer del 2009
Inici d'un projecte
Després de quasi 3 mesos d'inactivitat, el blog tornarà a tenir vida! Si si, com ho sentiu!!! He decidit fer un "break" a la meva vida, un parèntesi per desconectar, per viure noves experiències lluny d'aqui. I no és per monotonia ni per falta d'activitat ni d'il·lusió aqui, a casa, a Catalunya, sinó perquè ha sorgit una oportunitat dificil de refusar, un viatge a l'altra punta del món: 2 mesos per recórrer Argentina i Xile, de Sud a Nord. Sense plans, sense presses, sense obigacions, sense mal de caps, sense imposicions... amb total llibertat per viatjar, conèixer, gaudir i compartir! I és que no puc marxar millor acompanyat... que amb la Itzel!
Tenim intenció de conèixer els dos paisos com són realment, intentant-nos allunyar al màxim del turisme i apropant-nos a la gent d'allà inclús tenim intenció de cooperar en alguna ONG durant 2 o 3 setmanes, però ja ho anirem veient a mesura que el viatge avanci. De moment la idea la tenim i les ganes també i, a vegades, si es viu intensament, els somnis es converteixen en realitat! El primer pas està fet, la decisió està presa, el bitllet està comprat, el camí s'obre davant nostre i el destí dirà...Intentarem penjar algunes fotos i una mica de text (espero que la Itzel em filtri la informació que sinó us haureu de llegir els meus rollos en diagonal... jejeje) i si tenim temps us enviarem alguns mails, però bàsicament el blog serà el lloc on trobareu la informació més actualitzada de què anem fent (si trobem llocs on poder-nos connectar a internet).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
