Pedraforca

Després de més d'un any, he tornat al pedraforca! Quina il·lusió em feia pujar a aquesta muntanya que tants bons records em porta. Diria que és la meva primera muntanya, que vaig pujar per primer cop al 2002. Des de llavors no ha plout, mare meva! Ja n'hem fet de bones ja! I quins grans records per tot arreu on hem passat!

Ens llevem aviat, però aprofitant que hi ha hagut el canvi d'hora no fa tant mal. A les 6.30 del matí hem quedat (el meu pare i jo) a la vila amb el Quim, el Pep i l'Arnau i marxem cap a Saldes, d'última hora també s'afegeixen la Raquel, l'Adrià i el David. Comencem a caminar des del refugi Lluis Estassen i d'aquí per la via clàssica que puja pel coll del Verdet i grimpada fins al pollegó superior. A mig camí del Verdet fem algunes aturades tècniques per contemplar les vistes d'un dia radiant i una atmòsfera en absoluta quietud, ni una brisa, ni un soroll, una calma total. També mengem quatre ganyips que a la motxila màgica del Quim mai falten.

Al coll del Verdet fem una altra aturada i quan reprenem la marxa... sorpresa!! Trobem al Ricard i al Jordi que estan arribant amb uns amics. S'afegeixen amb nosaltres i acabem de passar la resta del matí junts.

A les 11h del matí ja som al cim del Pedraforca, a punt d'esmorzar! Sens dubte, el millor moment del dia... quin tiberi tan espectacular. No paren de sortir aliments de les motxilles, pa, coca, llonganissa, fuet, formatge,... i tot acompanyat d'un vinet que mai falta. De postres, unes galetes (de tots tipus) i més fruits secs. Com m'agrada això de la muntanya! I les vistes a l'horitzó no tenen fi, es veu nítidament tot l'entorn i fins a Montserrat i el Montseny sense gaires problemes. Magnífic.

Són les 12h i toca baixar. Quasi tots van per la via clàssica fins a l'enforcadura i d'aquí tartera avall, però uns quants decidim anar a fer el Calderer, que està a tocar i sempre és més emocionant: una mica de grimpadeta, algunes cordes i cadenes... i ja som a dalt! Des d'aquí la baixada és molt divertida, passant per una escletxa d'uns 50m que amb prou feines s'hi passa d'ample i no es poden fer gaires maniobres a dins. Impressionant.

Quan arribem a la tartera, toca el troç més divertit de tot... a saltar i a córrer que avall hi falta gent!! Quina suada, què divertit! Avui ho he enganxat per la banda bona i és fabulós! Arribem a baix ben suats i quan s'acaba el pedregam, agafem el caminet que ens porta un altre cop cap al refugi. I d'aqui cap a casa, excepte el Ricard i els seus amics que fan una aturada tècnica a Cal General, que la teca no falti! Salut.

Et trobaré a faltar

Avui és un dia gris, un dia tapat, típic de tardor, però també és un dia trist. Tot just sortir al carrer m’he endut una terrible desil·lusió, una sorpresa que m’ha deixat glaçat: m’han robat la meva estimada bici! La meva companya inseparable de viatge diari. He compartit tants i tants moments amb tu que havia creat un vincle molt fort i, per això, et trobaré molt a faltar... 18 anys junts han donat per molt!

Hem recorregut milers de quilòmetres plegats, sempre procurant l’un per l’altre. T’he reparat moltes punxades i t’he fet algunes reparacions, a canvi m’has estalviat molt de temps en els desplaçaments per ciutat i molts diners en targetes de bus.

En tot aquest temps només alguns ensurts: una roda punxada mentre estaves lligada o un seient esparracat per algú que no tenia res millor a fer, un atropellament d’un cotxe que no va portar conseqüències greus, però pocs incidents per tot el temps que hem compartit.

Des dels dies que anava a la universitat amb el Llorenç (que em va iniciar en els desplaçaments en bici per la ciutat) cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit, amunt i avall, els desplaçaments per fer encarrecs o per anar a algun sopar amb els amics... fins els darrers anys fent cada dia dos cops el recorregut de casa a la feina i de la feina a casa i cada tarda de casa a Can Caralleu i viceversa... amb sol o núvols, en ple estiu o en mig del fred de l’hivern, de dia o de nit, amb vent, amb pluja, sempre amb la meva estimada!

Estic convençut que mai trauré tant rendiment en res que pugui tenir, està més que amortitzada però la buidor que sento és més sentimental que material.

Almenys espero que la persona que me l’ha robat, en faci ús responsable i que en tingui la mateixa cura que n’he tingut jo i que no quedi arraconada en qualsevol abocador de ferralla. Però crec que és esperar massa d'aquesta persona, d'algú que pot robar un valor tan important per algú altre i quedar tan taranquil... a vegades és odiós pensar en certs col·lectius de la societat on vivim! Per sort en aquest món hi ha més bones persones, i aquest fet fa que valgui la pena gaudir del què tenim i del qui ens envolta, que val molt la pena!

Et trobaré molt a faltar Giant! No en trobaré cap com tu!

Fins sempre!

XXI Duatló de Queralbs

I per fi ha arribat el gran dia, el dia de la duatló per excel·lència, la XXI Duatló d'alta muntanya de Queralbs. Com cada dia que hi ha cursa, està garantida una bona matinada i l'hora, la de sempre: 5:15. Quin mal! Ens esperen 12km de BTT pujant 700m de Queralbs a Fontalba, 14km de running fins al cim del Puigmal (2913m) baixant per Núria i tornant a Fontalba i 12km de BTT per tornar a Queralbs.

Hem quedat amb el Ricard a les 6 del matí per anar sobrats de temps però ni així arribem be de temps, sinó tot el contrari... és força complicat trobar aparcament i quan ho aconseguim són les 7.15h i a les 8 comença la cursa!!! El Llorenç ja fa estona que ha arribat i pot fer més tranquil·lament que nosaltres. Mare meva, quin estrés! A part de recollir els dorsals hem de portar la bossa amb el material per la transició abans de 10 minuts si no volem haver-ho de pujar nosaltres a coll! Ens va pels pèls! Però entre preparar-nos, canviar-nos, col"locar-nos els dorsals, el xip,... són quasi les 8 i no estem al punt de sortida!

Arribem a la plaça on hi ha tots els corredors, al poble de Queralbs, i està tot a petar de gent. Hem d'entrar a la plaça per unes escales que donen a la part del darrera i clar... tenim més de 600 persones davant nostre! Quin drama, ja veig que avui serà un dia d'anar tranquil·lament! Res de fer un bon temps. Tenim la referència de l'any anterior però serà difícil millorar perquè amb el Joan vem fer un temps fabulós i, tot i sortir enrere, no estàvem tan mal situats com enguany.

A les 8 en punt estem a lloc i en pocs segons es dóna el tret de sortida. Coi què passa aquí? No em moc? passen més de 45 segons fins que les rodes comencen a girar... però anem tan lents i hi ha tanta gent que no puc posar els dos peus als pedals i passen uns 2 minuts fins que puc pujar a la bici i començar a pedalar. Que fort! Ja veig que hauré de recuperar el temps perdut! jeje...

La temperatura és perfecta i el dia s'aixeca radiant, res a veure amb la rasca que fotia l'any passat! L'inici és bastant complicat, havent d'esquivar a molts ciclistes, però mica en mica el grup es va estirant i cada vegada resulta més fàcil recuperar posicions. La pujada es fa duríssima, com sempre, però el ritme progressiu que he anat marcant em va de conya i el fet de sortir de darrera de tot és anímicament molt positiu ja que avanço molta gent i ningú em passa en tota la pujada. I de tant en tant, aixeco la vista de la roda per gaudir de la panoràmica de les curves que queden a sota i la densa boira enganxada al fons de la vall d'on venim! Magnífic... què feliç que sóc!

En arribar a la zona de transició, veig al Marc i l'Anna que estan animant i em donen una injecció d'energia extra, quina il·lusió veure una cara coneguda enmig de la multitud que crida el teu nom i t'encoratja a seguir patint a tope! A la zona de transició arribo en poc més d'una hora (rebaixant 4 minuts i mig el temps del 2007) i calculo que dels 100 primers, que no està gens malament per haver sortit dels últims, dec haver recuperat com 600 posicions!

La transició es fa força dura, canvi de musculatura i em foten un mal els glutis i els ronyons de la posició de la bici que flipo! Però a córrer s'ha dit, o s'intenta, ja que la pujada fins al cim del Puigmal és dreta de collons, toca patir encara una mica més! A davant nostre, en la direcció de la cima, la blancor de la lluna ressalta en el cel blau intens i encara m'agafen més ganes de patir! Recupero encara unes quantes posicions més, arribant al cim el 65è (segons em diu un home que va contant els corredors a mesura que passen). I una altra injecció de moral m'espera, ja que la Núria i la germana del Llorenç ens esperen al cim per donar-nos una dosi d'energia que no té preu! Qui no viu una experiència així, no es pot imaginar com n'és d'important un "vinga va Uri, que vas de puta mare!"...

Ara toca baixar fins a Núria, per un tram inicial molt dret i tècnic però que se'm dóna força be i, posteriorment, per un tram menys inclinat que permet trotar guai. Recupero encara unes quantes posicions i passo pel Santuari de Núria 40è. Això sí, em foto una galeta en una llosa humida que em queda el cul ben adolorit (i això que està en calent encara). Al pas per Núria penso: "això rutlla be", em sento fantàstic i el ritme de carrera és perfecte, però a la primera pujada després de deixar el Santuari, ja em començo a notar la musculatura que m'avisa que les primeres rampes estan al caure! jeje... Però novament, els ànims del Marc i l'Anna (que han vingut corrent des de Fontalba) em fan oblidar el dolor i el patiment i m'encoratgen tant que pujo més ràpid del què m'hauria imaginat! Són genials! A partir d’aquí ve un trencacames que faig tot sol, sense ningú a la vista per davant ni darrera. Arribo a Fontalba, amb un temps del segment de córrer per sota de les 2 hores, rebaixant 7 minuts el temps de l'any passat.

El més dur ja ha passat, ara 12km de baixada en BTT, però coneixent-me l'important és que em passi poca gent, que el darrer tram de baixada sempre és el que se'm dona pitjor (i sinó veieu la crònica de Vilallonga o de Bellmunt), però curiosament avui només m'avancen 2 persones! I això que he fet pitjor temps de baixada que l'any passat.

Finalment, acabo en 42a posició, millorant moltíssim el temps de l'any passat (quasi 12 minuts) i també la posició (47 posicions). Sembla increïble, tenint en compte que l'any passat vaig córrer juntament amb el Joan marcant el ritme entre els dos i vem fer una cursa que creiem immillorable, tampoc no he arribat a la duatló en el millor moment, que la sortida ha sigut molt complicada, sortint del darrera de tot, i tot i així, ha anat superbé! Estic molt content!

Al cap d'una estona arriben pràcticament junts el Llorenç i el Ricard, també molt contents per la cursa. El Llorenç també ha millorat respecte l'any passat i el Ricard (que debutava) ha patit l'últim tram de Núria a Fontalba, però tots som FINISHERS, que la duresa d'aquesta prova fa que el sol fet d'acabar sigui un mèrit!

En resum, una de les duatlons més emblemàtiques de tot el circuit amb un recorregut exigent però meravellós! Un dia magnífic, amb una temperatura perfecta per córrer, un solet agraït i unes boirines matinals que, amb els primers raigs de sol del dia, donaven un encant especial a la prova! I sobretot, uns ànims (a Fontalba, al Puigmal i a Núria) que no es poden pagar amb tots els diners del món! Moltes gràcies a tots!

I després d'això, un matí tan ben aprofitar i gaudit, qui se'n recorda del moment en que ha sonat el despertador?

I aquí va la comparativa de l'any passat i aquest:

	Total	BTT	RUN	BTT
2007	3:29:18	1:08:21	2:02:49	0:18:08
2008	3:18:34	1:03:46	1:55:46	0:19:02
DIF	0:10:44	0:04:35	0:07:03	0:00:54

Córdoba (II)

Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí! Sona el despertador i no hi ha senyals de moviment... ningú aixeca l’orella del coixí! “Bon dia” dic... en un intent de guanyar-me la simpatia però ningú respon! Passats 10 minuts un segon intent “Núria, et dutxes?”. I rebo una petita senyal de vida: “pffff....” volent dir... que sí pesat, calla! (sembla que faci ràbia que al matí la gent sigui simpàtica, eh? doncs jo em llevo amb energia, tu!)

De mica en mica anem passant per torns a la dutxa... i en una horeta ho tenim enllestit! Al sortir de l’hotel, hem de pagar l’habitació, que creiem tenir pagada al fer la reserva per internet, però resulta que no. De fet ens n’adonem quan li criden l’atenció a la Cris al sortir per la porta “que no habéis pagado!” (quina vergonya! els hi estàvem fent un sinpa a la cara!)

Un cop passats els comptes (58€... xollo xollo!) anem cap a la Mezquita, que hi hem de ser abans de les 10 del matí que sinó haurem de pagar! Però... quan hi arribem... el segurata ens informa que “zólo éz de luné a zábado, ér domingo zé paga” toca’t els... però wenu, ara ja hem matinat, almenys aprofitarem el dia! Afluixem els 8 euros que ens claven per ser-hi només 30 minuts, que a les 10.30 hi ha missa i ens fan fora! És preciós, però es veu ràpid, encara ens sobra temps!

A les 10.30h arriba la Clàudia i anem a fer una volteta pel centre, amb prèvia aturada a un bar per esmorzar una deliciosa baguette amb pa amb tomàquet ratllat i pernil salat picat! De lujuuuuuuuu...

Un cop matada la gana, anem a voltar pel casc antic fins que es fa la una i parem a fer el got a una placeta, i fins que es fa l’hora de dinar. Per fi podem provar el finito de Córdoba del què tant havia sentit a parlar. Al Marc no li acaba de fer el pes, li mola més el tinto con limón de la Clàudia.

En 3 o 4 hores que portem voltant pel centre ja estem asseguts a taula un altre cop! I ja en van 3! Ara però, dinant a un restaurant! Quina vidorra d’esportista d’elit. Ara entenc perquè el Joan i l’Arturo van tornar a Granada a entrenar, que seguint el nostre ritme no rendirien gaire! jeje... (I no és maco això?)

Avui l’hem clavat perquè el dinar està boníssim... i el passem rient, en la línia de tot el cap de setmana!

I al sortir del restaurant, decidim agafar el cotxe amb una política molt catalana: “si tenim la gasolina pagada, millor gastar-la tota, no?” i apa... a fer quilòmetres s’ha dit! Anem fins a l’embalse de Guadalmellato, al nordest de la ciutat. La carretera és xulíssima, sense cotxes i sense línia divisòria. Cada vegada és més estreta, sort que no venen cotxes de cara. Després de molta pressió “fins on penses anar?” decidim parar a un “apeadero” per maniobrar i fer mitja volta, però a la radio sona una cançó del nou disc de Celtas Cortos, que s’apodera de nosaltres, embogim... i ens posem a ballar al mig de la carretera, com si anéssim mig torrats! Moment espontani, magnífic, d’aquells que només passen quan no et pares a pensar i et deixes portar! (hi ha constància gràcies al vídeo que va fer la Núria! si descobreixo com penjar-lo potser el poso al blog...)

De tornada encara ens aturem a un altre pantà, l’embalse de San Rafael de Navallana on trobem un racó ben tranquil que convida a quedar-s’hi tota la tarda, però tenim un avió que ens espera (o no!), tot i que per ganes de tots ja ens quedaríem uns dies més que això és vida! Sessió de fotos aprofitant la llum de mitja tarda i cap a Córdoba a acompanyar la Clàudia a casa.

Després d’una ruta turística per carrerons gracies a les indicacions del gps, arribem a casa seva i ens acomiadem, posant d’aquesta manera fi a la nostra primera visita (que esperem que no la última) a Córdoba. Ha set un cap de setmana molt exprimit, tot i el poc temps de què disposàvem, sense tenir grans plans no hem parat ni de fer coses, ni de menjar, ni de riure, ni de compartir bons moments, bones companyies,... un record més per guardar dins nostre!

La tornada a Granada es fa força ràpida (eh Marc?), retallant el temps estimat d’arribada a l’aeroport del gps... Quan hi arribem, ja hi ha el Colomer que ha arribat fa mitja horeta i també el Joan, l’Arturo i el Julio que ens han vingut a acomiadar!

Uns marxem, uns arriben, uns es queden... cadascú amb el seu camí, seguint el seu destí. Però després de 2 dies tant especials com ho han sigut els d’aquest cap de setmana, compartint tant bons moments, veient la felicitat conseqüència de la nostra visita d’una amiga, la Clàudia, que tenim tan lluny però alhora tan a prop, un s’adona que la vida està plena de petits moments que no tenen preu i que només es viuen així amb gent tan especial com ho són els amics! I el més important de tot, s’ha de saber-los viure quan passen, saber-los valorar, perquè mai se sap quan es podran repetir. El què està clar és que les ganes de tornar les tenim i al mes de Febrer o Març, que tremoli Córdoba, que els catalans tornarem a fer expedició!

Una abraçada a tots els que heu compartit aquest cap de setmana amb mi i una de més especial per la Clàudia que segur que tindrà molta sort en aquesta etapa a Andalusia!

Córdoba (I)

I ha arribat el gran dia: ens n’anem a Córdoba a visitar a la Clàudia! A les 5 del matí ja sona el despertador i tenim el temps cronometrat. Amb la música de la radio sonant per fer més fàcil (o menys dur) el moment, aprofito per afaitar-me mentre el Marc (que s’ha quedat a dormir a casa) apareix pel passadís “dansant” i fent-me una sorpreseta (pronunciat amb vocals neutres)... ja comencem el dia rient!

Agafem un taxi i, passem a recollir a la Núria de camí cap a l’aeroport, aprofitant que casa seva queda de camí a tot arreu. Tot surt rodó... arribem “on time”, passem el control de seguretat (que encara no entenc com li deixen passar la maleta al Marc amb 4 fulles d’afaitar, l’altra pregunta seria... i perquè coi en vol 4?), i pugem a l’avió, sense entretenir-nos enlloc i ens sobren com a màxim 10 minuts... “al llímit”

A Granada ja ens espera la Cris, que ha volat des de Girona amb Ryanair, llevant-se a les 3 del matí. A les 8.15h ja estem a punt per agafar el cotxe de lloguer... que només ens ha costat 58€ per 4 dies, clar que el què no sabíem és que s’ha de pagar tot el dipòsit per 75€ i que l’hem de tornar buit (o el més buit possible). Be, almenys tenim un “clase superior” Seat Leon i no un 207 com havíem contractat. “no es un Mercedes, pero ya servirá”.

I apalin... autopista i manta! Com a catalans que som, volíem agafar nacional però hem recordat que som a Andalusia i aquí no es paguen les autopistes: “de lujuuuuu!”. Un parell d’hores de carretera i som a Córdoba, però a mig camí decidim parar a fer algo important: esmorzar. Ens aturem a un poblet anomenat El Tejar on mengem uns entrepans si més no immensos. Ara sí que començo a ser persona!

Abans de les 12h arribem a Córdoba, casualment entrem per l’avinguda de Cadis, on tenim l’hotel on dormirem: l’hotel Mariano (“quin nom tan xistós” diu la Cris) d’una estrella, a 800m del centre. Només veure’l ja ens agafa un altre atac de riure. Però com que encara no ens poden donar l’habitació decidim deixar el cotxe i anar a peu fins al centre. L’hotel té un aparcament privat al soterrani de dimensions... be, deixem-ho en que té aparcament privat que queda millor! Primers moments de tensió: la feinada per aparcar que té el Marc és directament proporcional a la foscor de l’aparcament... però be, amb unes 10 maniobres ja ho té fet. És un professional!

Marxem caminant en direcció la Mezquita per fer temps mentre esperem que la Clàudia acabi l’entrenament matinal. Un cop creuat el pont romànic, entrem al casc antic i ja ens assalten unes gitanes amb uns branquillons de romaní “es un regalo” i pam... ja ens han liat. Ens agafa una gitana a cada un i ens foten un rollo que pa qué... ens llegeixen la mà (només a la Cris li encerten) i després el protocol: “dentro de 3 días, tienes que quemar esta rama i pronunciar mi nombre, me llamo María, juralo por mi hijo (tocant-se la panxa)” i bla bla bla... en resum que “la suerte se paga” i les monedes “dan mala suerte”... o sigui que la Cris ja afluixa un bitllet perquè li prometen que “te devolvemos cambio” i ja l’ha vist prou! (I no és macu això?)... (i ara que escric la crònica m’he enrecordat que ahir vaig fer la rentadora i el branquilló de romaní estava a la butxaca dels pantalons, servirà haver-ho passat per la rentadora enlloc de fotre-li foc?)

Entrant al pati dels tarongers de la Mezquita, ens esperem asseguts a un muret i finalment arriba la Clàudia!!! ueeee... quina il·lusió tornar-la a veure! Ella s’emporta una bona sorpresa quan veu a la Núria, que no sabia que venia, i també al no veure al Colomer, que no ha pogut venir perquè tenia una fira a Girona.

Fem una volta pel centre i, quan la calor comença a apretar, parem a fer un refresc a una placeta molt acollidora! Que fort, la nit passada a la Pobla va glaçar i aquí necessitem pantalons curts, sort que la Clàudia em farà un préstec!

D’allà anem cap a casa seva i ens indica un lloc on dinarem be. I tant que sí, tapeo tapeo! (que bones que són les migues i també el salmorejo i... tot). Després de dinar la passem a recollir un altre cop per anar a fer un cafè abans del partit, que és a les 18.30h.

Abans del partit decidim anar a “saludar” als de l’hotel i deixar els trastos a l’habitació! Primera sorpresa grata: l’habitació és..... “de luuuuuujuuuuuu”. I per només 14,5€ per barba! 3 hurras pel Mariano! hip hip hurra, hip hip hurra, hip hip hurra...

Arribem un altre cop al pavelló, just quan surten les jugadores al terreny de joc. I comença el partit... que no en relataré la crònica perquè la podeu llegir a la web del Córdoba FS. Però se’ls hi han escapat 3 punts que tenien lligats amb el 3-0 de la mitja part.

Abans que acabi la primera part, arriben el Joan i l’Arturo des de Granada, que tenien entrenament al matí i aprofitem per posar-nos una mica al dia durant la mitja part. A la graderia també trobem una noia catalana, la Susi, que havia jugat amb la Clàudia al Gironella... xip xap.

Després del partit anem a sopar tots plegats a la terrassa d’un bar, on un nen (un poco cabrón) li treu la cadira de la seva mare just quan aquesta anava a seure... la cara del nen després de la bronca que li cau és boníssima! També el Marc fa ús per partida doble del lavabo del bar del costat... “ja em semblava que em miraven malament”... Ja només falta el gelat.

Després del sopar, anem a un pub autèntic on porten les cerveses en galledes plenes de gel i així t’estalvies d’aixecar-te quan s’acaba la ronda! “aquí no tindran gelats, oi?”. Veiem els darrers minuts del Barça–Atlético (6-1 i partit antològic, segons ens expliquen), però que en cap moment hem tingut temptacions de veure, perquè la companyia és tan bona que per molt partit del segle que estigui sent... com diria l’abuelita “lo primero es antes”.

Al sortir del pub, se’ns gira una mica i aprofitant la música d’un cotxe supertunning neng... ens posem a ballar a l’acera i tothom qui ens veu es queda flipant... aiii, què seria la vida sense aquests moments espontanis?

Han passat tantes hores des que ens hem llevat, que hi ha coses que em sembla que fa dies que les hem viscut, com lo de les gitanes! Malparides!

I ara cap a l’hotel Mariano (excepte la Clàudia que se’n va a casa), que demà hem de matinar per veure la Mezquita, que diuen que abans de les 10 del matí és gratuït entrar-hi! Què hi farem, som catalans! El Joan ens acosta a l’hotel en cotxe. Anem tots 4 al darrera amb l’Arturo de copilot cantant-li els semàfors vermells que es van interposant al nostre camí... “rojo”, “vermell voldràs dir?” i jo al darrera, entre foto i foto, indicant-li el camí... “a la dreta”, però hi ha qui s’interposa en les indicacions “no el distreguis que està conduint!”... ja hi tornem a ser, vinga riure, és que això és una bogeria! Us estimo, amics!