dissabte, 20 de desembre del 2008
Tancat per vacances
Per falta de temps, ganes, motivació... el blog queda en "stand-by" durant un període indefinit.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Esquí de muntanya al Puigmal
El dia es lleva espectacular! Un dia immillorable per fer la primera esquiada de la temporada: un temperatura fresca i un cel completament detapat. I la muntanya, encara millor: el Puigmal.
A les 8 del matí sortim de casa amb el Joan i ens dirigim cap a la Cerdanya per trobar-nos amb la resta. Primer passem per St. Leocadie a recollir al Llorenç i a la Núria i aprofitem per fer un cafetó i posar-nos una mica al dia que fa molt de temps que no veia a la Núria (i el Joan encara més).
Inicialment hem quedat tots a les 9h a l’aparcament de les pistes d’esquí, però ja se sap quan hi ha una bona colla, sempre s’acaba sortint tard. En un cotxe venen la Tina i l’Enric des d’Olot, en un altre des de Sant Pierre des Forcats venen la Sara, la Maria, el Carles i el Jordi i en un tercer que arriba des de Barcelona, el Marc, el Jordi i la Neus. El Llorenç i la Núria són els que ho tenen més a tocar de casa. En total som 13 i les ganes de començar a pujar muntanya són immenses!
La primera gran sorpresa és la quantitat de cotxes que hi ha a l’aparcament quan hi arribem... potser hi ha més de 20 cotxes! Muntanya amunt només es veuen puntets negres pujant direcció el cim. Això significa que no som els únics ansiosos a fer la primera esquiada aprofitant la intensa nevada que ha caigut en els darrers dies. La muntanya té un aspecte que sembla en plena temporada d’esquí. Impressionant!
Passades les 10 del matí, estem a punt i comencem a fer camí (que no, a obrir traça, que n’hi ha per tots costats). La pujada la fem relaxadament, gaudint de les vistes de tota la Cerdanya envoltada de cims blancs, amb una cota de neu molt definida i bastant baixa. Fem algunes aturades per picar fruits secs, galetes i veure una mica d’aigua i per recuperar l’alè.
A mitja pujada, unes vistes increïbles cap al sud ens regalen la imatge de Montserrat en la llunyania, a través de les boires, sembla una foto de postal.
El cim està a tocar i sembla que per horari hi arribarem a l’hora de dinar.
A les 14h aproximadament arribem a dalt del Puigmal, amb unes vistes inacabables... el dia és nítid 100% i es pot veure fins on les muntanyes permeten. I el millor és que al cim pràcticament no bufa vent, tot i que la temperatura és baixa, s’hi està perfecte. La idea inicial és baixar i dinar a baix, però comencem a picar quatre coses i acabem entaulats! Quins cracks! I quin millor restaurant que aquest?
Avui, aprofitant que va ser el meu aniversari aquesta setmana, he pujat (amb l’ajuda del Joan) 2 ampolles de cava per fer un brindis i celebrar també la primera esquiada de la temporada: doble celebració! I a més el Llorenç m’ha portat un regalet... un pot de salsa de sandwich de la que menjàvem a Escòcia!!!!
Sense ser-ne conscient, els últims 3 aniversaris els he celebrat dalt d’una muntanya: els 25 anys al Pedraforca amb el meu tiet Jaume, menjant-nos un pastís; els 26 anys al Puigllançada amb els tiets, els cosins i el Quim i també amb pastís; i aquest any amb els esquís posats i amb una bona companyia i amb el xin xin dels gots de plàstic! Com m’agrada poder compartir aquests moments tan genials!
Gaudim de les vistes tant com podem però són quasi les 15h i decidim començar-nos a activar i baixar per no agafar les ombres de la muntanya. La baixada és simplement espectacular, diria que immillorable com a primera esquiada de l’any, ja que pensava que al ser la primera capa de neu rascaria els esquís per tots costats però ni una sola rascada. De lujuuuuu. La neu està impecable per l’hora que és.
Fem algunes parades de reagrupament, aprofitant per fer alguns vídeos i fotos, que s’ha d’immortalitzar el moment.
Quan arribem als cotxes guardem tot l’equip i la gent comença a marxar, cadascú cap a casa seva. El Llorenç ens ofereix un cafè a casa seva però només el nostre cotxe i l’altre cotxe guai es queda a fer uns últims riures a la casa acollidora que té el Llorenç.
A l’hora de marxar, el cel ens regala una posta de sol que posa fi a un dia perfecte!
A les 8 del matí sortim de casa amb el Joan i ens dirigim cap a la Cerdanya per trobar-nos amb la resta. Primer passem per St. Leocadie a recollir al Llorenç i a la Núria i aprofitem per fer un cafetó i posar-nos una mica al dia que fa molt de temps que no veia a la Núria (i el Joan encara més).
Inicialment hem quedat tots a les 9h a l’aparcament de les pistes d’esquí, però ja se sap quan hi ha una bona colla, sempre s’acaba sortint tard. En un cotxe venen la Tina i l’Enric des d’Olot, en un altre des de Sant Pierre des Forcats venen la Sara, la Maria, el Carles i el Jordi i en un tercer que arriba des de Barcelona, el Marc, el Jordi i la Neus. El Llorenç i la Núria són els que ho tenen més a tocar de casa. En total som 13 i les ganes de començar a pujar muntanya són immenses!
La primera gran sorpresa és la quantitat de cotxes que hi ha a l’aparcament quan hi arribem... potser hi ha més de 20 cotxes! Muntanya amunt només es veuen puntets negres pujant direcció el cim. Això significa que no som els únics ansiosos a fer la primera esquiada aprofitant la intensa nevada que ha caigut en els darrers dies. La muntanya té un aspecte que sembla en plena temporada d’esquí. Impressionant!
Passades les 10 del matí, estem a punt i comencem a fer camí (que no, a obrir traça, que n’hi ha per tots costats). La pujada la fem relaxadament, gaudint de les vistes de tota la Cerdanya envoltada de cims blancs, amb una cota de neu molt definida i bastant baixa. Fem algunes aturades per picar fruits secs, galetes i veure una mica d’aigua i per recuperar l’alè.
A mitja pujada, unes vistes increïbles cap al sud ens regalen la imatge de Montserrat en la llunyania, a través de les boires, sembla una foto de postal.
El cim està a tocar i sembla que per horari hi arribarem a l’hora de dinar.
A les 14h aproximadament arribem a dalt del Puigmal, amb unes vistes inacabables... el dia és nítid 100% i es pot veure fins on les muntanyes permeten. I el millor és que al cim pràcticament no bufa vent, tot i que la temperatura és baixa, s’hi està perfecte. La idea inicial és baixar i dinar a baix, però comencem a picar quatre coses i acabem entaulats! Quins cracks! I quin millor restaurant que aquest?
Avui, aprofitant que va ser el meu aniversari aquesta setmana, he pujat (amb l’ajuda del Joan) 2 ampolles de cava per fer un brindis i celebrar també la primera esquiada de la temporada: doble celebració! I a més el Llorenç m’ha portat un regalet... un pot de salsa de sandwich de la que menjàvem a Escòcia!!!!
Sense ser-ne conscient, els últims 3 aniversaris els he celebrat dalt d’una muntanya: els 25 anys al Pedraforca amb el meu tiet Jaume, menjant-nos un pastís; els 26 anys al Puigllançada amb els tiets, els cosins i el Quim i també amb pastís; i aquest any amb els esquís posats i amb una bona companyia i amb el xin xin dels gots de plàstic! Com m’agrada poder compartir aquests moments tan genials!
Gaudim de les vistes tant com podem però són quasi les 15h i decidim començar-nos a activar i baixar per no agafar les ombres de la muntanya. La baixada és simplement espectacular, diria que immillorable com a primera esquiada de l’any, ja que pensava que al ser la primera capa de neu rascaria els esquís per tots costats però ni una sola rascada. De lujuuuuu. La neu està impecable per l’hora que és.
Fem algunes parades de reagrupament, aprofitant per fer alguns vídeos i fotos, que s’ha d’immortalitzar el moment.
Quan arribem als cotxes guardem tot l’equip i la gent comença a marxar, cadascú cap a casa seva. El Llorenç ens ofereix un cafè a casa seva però només el nostre cotxe i l’altre cotxe guai es queda a fer uns últims riures a la casa acollidora que té el Llorenç.
A l’hora de marxar, el cel ens regala una posta de sol que posa fi a un dia perfecte!
dijous, 6 de novembre del 2008
27 anys!
Avui és un dia especial, avui faig 27 anys! No és especial pel fet de fer un any més, sinó pel fet d'haver-me adonat que molta gent pensa en mi. Des de la primera felicitació, la més matinera de la Itzel, fins a la ultima hi ha hagut felicitacions per tots els medis... en persona, per sms, per telèfon, per internet (mail, gtalk, facebook, blog,...). M'he sentit realment molt acompanyat i estimat!
Una companya de feina em preguntava "com et sents amb un any més? ja t'acostes als 30, eh?" i la meva resposta l'ha sorprès. I és que em sento feliç de fer 1 any més, no pel fet de sumar-ne un més als 26, ja que considero que no hi ha diferència entre avui i ahir o demà, però crec que simbòlicament, sumar 1 any més vol dir fer reflexió de què ha sigut aquest any. Estic orgullós d'haver fet tot el què he fet... tants moments compartits, tants llocs visitats, tants riures, tants records... curses, viatges, sopars, bici, caminades, turisme, festes, esqui de muntanya,... M'alegra saber que no he perdut el temps, que he viscut un any intens, fent molt més del què m'hauria imaginat i deixant una llista de coses pendents que fa que el pròxim any tingui molts més reptes encara!
I per acabar-ho d'arrodonir, hem fet un sopar amb els amics de la universitat, per innaugurar el pis de l'Aurora al poble sec (que és xulíssim i la zona tb). Hem sigut 6 (l'Auri d'amfitriona, l'Anna i el David, la Judith, el Ferran i jo) i he fet el meu pròpi pastis d'aniversari, el meu primer pastís al microones, quin show!
El vespre ha tingut de tot i hem rigut molt, com sempre. Primer l'Aurora ens ha deleitat amb uns videos sorpresa de perfeccionament de les croquetes del Pep amb toc Brasileny. Quan ha arribat la comanda de pizza per internet "oído cocina!", el pastís encara estava una mica cru, però tot i la pressió no m'he posat nerviós i l'he acabat tranquil·lament i l'hem deixat al microones que s'anés fent mentre sopàvem.
Amb el "ding" hem vist que li faltava cocció i un extra de microones que no li farà mal! I amb tot, una mica de sopa de xocolata per acabar d'adornar el pastís de xocolata amb xocolata! "I serà bo?" ens preguntàvem... "No pot ser dolent de cap manera amb tanta xocolata" I les espelmes amb el 27 no han faltat! Ahh, i uns Lacassitos per donar-li un toc de color i de... xocolata, per si n'hi havia poca! I un ou kinder per l'Aurora com a organitzadora!
N'ha sobrat una petita ració que s'ha encarregat de finiquitar el Jorg quan ha arribat de comprar les verdures de la cooperativa! quin riure, ha portat cua el tema! Durant el sopar, el Ferran ens ha explicat la seva setmaneta de vacances amb activitats tant curioses com els esmorzars als hotels amb millors vistes de la ciutat... I el gran "colofón final" (paraules textuals de l'Anna) ha sigut l'actuació estelar del Said de Lost, com a cantant-ballarí de Bolliwood. Brutal!
Qui serà el següent a innaugurar el pis? La llista és llarga, però Judith recorda que si es canvia de pis no et poses al final de la cua d'innauguració, eh?
Petons per tots i gràcies per haver compartit un dia especial! Tant pels que m'he vist o els que m'heu felicitat per medis diversos...
Una companya de feina em preguntava "com et sents amb un any més? ja t'acostes als 30, eh?" i la meva resposta l'ha sorprès. I és que em sento feliç de fer 1 any més, no pel fet de sumar-ne un més als 26, ja que considero que no hi ha diferència entre avui i ahir o demà, però crec que simbòlicament, sumar 1 any més vol dir fer reflexió de què ha sigut aquest any. Estic orgullós d'haver fet tot el què he fet... tants moments compartits, tants llocs visitats, tants riures, tants records... curses, viatges, sopars, bici, caminades, turisme, festes, esqui de muntanya,... M'alegra saber que no he perdut el temps, que he viscut un any intens, fent molt més del què m'hauria imaginat i deixant una llista de coses pendents que fa que el pròxim any tingui molts més reptes encara!
I per acabar-ho d'arrodonir, hem fet un sopar amb els amics de la universitat, per innaugurar el pis de l'Aurora al poble sec (que és xulíssim i la zona tb). Hem sigut 6 (l'Auri d'amfitriona, l'Anna i el David, la Judith, el Ferran i jo) i he fet el meu pròpi pastis d'aniversari, el meu primer pastís al microones, quin show!
El vespre ha tingut de tot i hem rigut molt, com sempre. Primer l'Aurora ens ha deleitat amb uns videos sorpresa de perfeccionament de les croquetes del Pep amb toc Brasileny. Quan ha arribat la comanda de pizza per internet "oído cocina!", el pastís encara estava una mica cru, però tot i la pressió no m'he posat nerviós i l'he acabat tranquil·lament i l'hem deixat al microones que s'anés fent mentre sopàvem.
Amb el "ding" hem vist que li faltava cocció i un extra de microones que no li farà mal! I amb tot, una mica de sopa de xocolata per acabar d'adornar el pastís de xocolata amb xocolata! "I serà bo?" ens preguntàvem... "No pot ser dolent de cap manera amb tanta xocolata" I les espelmes amb el 27 no han faltat! Ahh, i uns Lacassitos per donar-li un toc de color i de... xocolata, per si n'hi havia poca! I un ou kinder per l'Aurora com a organitzadora!
N'ha sobrat una petita ració que s'ha encarregat de finiquitar el Jorg quan ha arribat de comprar les verdures de la cooperativa! quin riure, ha portat cua el tema! Durant el sopar, el Ferran ens ha explicat la seva setmaneta de vacances amb activitats tant curioses com els esmorzars als hotels amb millors vistes de la ciutat... I el gran "colofón final" (paraules textuals de l'Anna) ha sigut l'actuació estelar del Said de Lost, com a cantant-ballarí de Bolliwood. Brutal!
Qui serà el següent a innaugurar el pis? La llista és llarga, però Judith recorda que si es canvia de pis no et poses al final de la cua d'innauguració, eh?
Petons per tots i gràcies per haver compartit un dia especial! Tant pels que m'he vist o els que m'heu felicitat per medis diversos...
diumenge, 2 de novembre del 2008
Granada (II)
Increïble... ni m'ho crec: primer diumenge des de... (ni me'n recordo) que no em llevo a les 5 del matí per anar a alguna cursa o anar a la muntanya! Un dia de treva no va malament, però clar no m'hauria pogut llevar a les 5 ni volent, perquè a aquelles hores encara estàvem contribuïnt al Putrum Putrum de la nit de Granada!
Són les 12h que a l'habitació del Juan hi comença a haver moviment... les primeres converses dels més matinadors (entre els que m'incloc jo, fa una mica de rabia, no?) comencen pausadament però es van esverant fins que tothom està ben despert! Estem més d'una hora dins del llit fins que fem el pas d'aixecar-nos i esmorzar alguna cosa! Són les 13:30h, una bona hora per esmorzar! Clar que hi ha qui encara s'hi torna a girar i a les 16h s'aixeca per esmorzar! Mare meva, quins horaris!!
I per esmorzar, acabem de fotre-li "hachazo" a les magdalenes de l'Arturo, que em vaig començar a cruspir ahir abans d'agafar el llit! jeje...
I de mica en mica tothom va fent la "puesta a punto" passant pel W.C., dutxa i com nous (com mola el sabó de l'Arturo, jeje)... i decidim anar a fer una volta per Granada per agafar gana per dinar, aprofitant que el dia és més favorable que ahir: fa solet!! Però no anem gaire lluny ja que algun il·luminat proposa "i perquè no anem a Sierra Nevada?"... Quina gran idea!!! Ens afanyem per veure-ho abans no marxi el sol, però això comporta que algú es quedi sense dutxar (i no miro a ningú... eh Marc?). Fem 2 cotxes i el Juan es queda a fer la maleta (que demà torna a la Pobla en cotxe) i no tindrà temps a la nit! Se li ha girat feina! Ens oferim a ajudar-lo perquè potser no en tindrà prou en una tarda per fer la bossa, però creu que se'n podrà sortir tot sol! Així la Gloria serà la taxista del cotxe del Juan i l'Arturo del seu... i cap amunt que fa pujada! Quin paissatge tan idil·líc... tot nevadíssim, hi ha un tou de neu al·lucinant, fins i tot hi ha cartells que fan falta cadenes, però no és el cas!
A més fot una rasca de campionat! Sort dels gorritus del Juan, que en té una bona col·lecció! Fem unes fotos i busquem un bar per fer un cafetó i entrar en calor, però una cosa porta a una altra i acabem entaulats i dinant com no podria ser d'altra forma! Algú proposa fer 1/2 pizza per cap però amb l'Arturo ens mirem i els acabem convencent que fem una pizza per cap! I clar, com que no s'acaben la seva, les hem d'ajudar! I què amics que som! Ja se sap que pels amics es fa tot...
I al mirar l'hora del rellotge, hi comença a haver els primers nervis... "que no arribarem a temps a l'aeroport", la Meritxell s'està posant nerviosa, però les paraules tranquil·litzadores del Marc "jo encara m'he de dutxar", no l'aconsegueixen relaxar! jeje... Però anem sobrats, tenim temps de passar per la casa del Juan i l'Arturo, que tan be ens ha acollit, preparar les motxilles, dutxar-se (qui ho ha de fer) i sortir cap a l'Aeroport. Ens acompanyen amb cotxe, quin detall!
Ens despedim d'ells i anem a fer el Check in. Be, les nenes l'han de fer que jo i el Marc, que som super previsors, ja tenim impreses les targetes per embarcar! Però com que anem sobrats de temps, les acompanyem a facturar perquè "mira que som bones persones, eh?".
I després de l'espera i els últims riures a la sala d'espera, ens avisen que toca embarcar! Al pujar a l'avió, l'espai per posar maletes està a tope i mentre jo ja estic assegut, sento la Font que s'exclama a una assistent de vol "no tengo espacio para la maleta" i jo de lluny (trencant el silenci) "que mala suerte" (en un to que em surt una mica borde) i m'emporto la mirada d'ira de l'hostessa, que no sap que ens coneixem... se li llegeix al pensament "que gilipollas éste tio"... jeje.
I finalment, l'avió s'enlaira, deixant enrera un cap de setmana meravellós, sense moments per aburrir-nos, amb una gran companyia i un sentiment comú d'haver aprofitat cada instant, compartit cada moment, sempre rient, sempre disfrutant! Gràcies a tots per aquest finde tan genial! S'ha de repetir!
Són les 12h que a l'habitació del Juan hi comença a haver moviment... les primeres converses dels més matinadors (entre els que m'incloc jo, fa una mica de rabia, no?) comencen pausadament però es van esverant fins que tothom està ben despert! Estem més d'una hora dins del llit fins que fem el pas d'aixecar-nos i esmorzar alguna cosa! Són les 13:30h, una bona hora per esmorzar! Clar que hi ha qui encara s'hi torna a girar i a les 16h s'aixeca per esmorzar! Mare meva, quins horaris!!
I per esmorzar, acabem de fotre-li "hachazo" a les magdalenes de l'Arturo, que em vaig començar a cruspir ahir abans d'agafar el llit! jeje...
I de mica en mica tothom va fent la "puesta a punto" passant pel W.C., dutxa i com nous (com mola el sabó de l'Arturo, jeje)... i decidim anar a fer una volta per Granada per agafar gana per dinar, aprofitant que el dia és més favorable que ahir: fa solet!! Però no anem gaire lluny ja que algun il·luminat proposa "i perquè no anem a Sierra Nevada?"... Quina gran idea!!! Ens afanyem per veure-ho abans no marxi el sol, però això comporta que algú es quedi sense dutxar (i no miro a ningú... eh Marc?). Fem 2 cotxes i el Juan es queda a fer la maleta (que demà torna a la Pobla en cotxe) i no tindrà temps a la nit! Se li ha girat feina! Ens oferim a ajudar-lo perquè potser no en tindrà prou en una tarda per fer la bossa, però creu que se'n podrà sortir tot sol! Així la Gloria serà la taxista del cotxe del Juan i l'Arturo del seu... i cap amunt que fa pujada! Quin paissatge tan idil·líc... tot nevadíssim, hi ha un tou de neu al·lucinant, fins i tot hi ha cartells que fan falta cadenes, però no és el cas!
A més fot una rasca de campionat! Sort dels gorritus del Juan, que en té una bona col·lecció! Fem unes fotos i busquem un bar per fer un cafetó i entrar en calor, però una cosa porta a una altra i acabem entaulats i dinant com no podria ser d'altra forma! Algú proposa fer 1/2 pizza per cap però amb l'Arturo ens mirem i els acabem convencent que fem una pizza per cap! I clar, com que no s'acaben la seva, les hem d'ajudar! I què amics que som! Ja se sap que pels amics es fa tot...
I al mirar l'hora del rellotge, hi comença a haver els primers nervis... "que no arribarem a temps a l'aeroport", la Meritxell s'està posant nerviosa, però les paraules tranquil·litzadores del Marc "jo encara m'he de dutxar", no l'aconsegueixen relaxar! jeje... Però anem sobrats, tenim temps de passar per la casa del Juan i l'Arturo, que tan be ens ha acollit, preparar les motxilles, dutxar-se (qui ho ha de fer) i sortir cap a l'Aeroport. Ens acompanyen amb cotxe, quin detall!
Ens despedim d'ells i anem a fer el Check in. Be, les nenes l'han de fer que jo i el Marc, que som super previsors, ja tenim impreses les targetes per embarcar! Però com que anem sobrats de temps, les acompanyem a facturar perquè "mira que som bones persones, eh?".
I després de l'espera i els últims riures a la sala d'espera, ens avisen que toca embarcar! Al pujar a l'avió, l'espai per posar maletes està a tope i mentre jo ja estic assegut, sento la Font que s'exclama a una assistent de vol "no tengo espacio para la maleta" i jo de lluny (trencant el silenci) "que mala suerte" (en un to que em surt una mica borde) i m'emporto la mirada d'ira de l'hostessa, que no sap que ens coneixem... se li llegeix al pensament "que gilipollas éste tio"... jeje.
I finalment, l'avió s'enlaira, deixant enrera un cap de setmana meravellós, sense moments per aburrir-nos, amb una gran companyia i un sentiment comú d'haver aprofitat cada instant, compartit cada moment, sempre rient, sempre disfrutant! Gràcies a tots per aquest finde tan genial! S'ha de repetir!
dissabte, 1 de novembre del 2008
Granada (I)
Ens en tornem al sud! Granada ens espera i toca matinar una altra vegada. A les 5 del matí ja sona el despertador i es repeteix la mateixa història... el Marc fent "sorpresetes" pel passadís de casa meva, però amb la diferència és que jo també li faig un petit "regalet".
Avui hem descansat menys que l'altra vegada, ja que ahir a la nit vem anar a la Plaça del Rei a veure danses tradicionals (una mica de cultureta no va malament!). Va ser molt guapo, a veure si a la pròxima ens animem a dansar una mica... Però clar, anar a dormir a la 1h no és el millor quan t'has de llevar a les 5 del matí!
Doncs al què anàvem, després de la dutxa que ens ajuda a despertar-nos una mica més, ens n'anem cap a l'aeroport en taxi enmig del diluvi que està caient. I quina mala sort que tenim... arribem massa aviat a l'aeroport i ens hem d'esperar casi 1/2 hora... és que tot ens passa a nosaltres!
L'avió surt puntual, tot i el mal temps que està fent i arribem passades les 8 del matí a Granada on també fa un dia gris pero no plujós, de moment. Agafem el bus que ens deixa a l'estació d'autobusos on fem un cafetó mentre esperem al Juan i a la Glòria que ens venen a buscar. Quina il·lusió tornar-los a veure!! I ja té tela que ens haguem de retrobar a Granada, amb la Gloria feia 2 mesos que no ens haviem vist, des de passat l'estiu!
Anem cap a casa el Juan on hi ha la resta de la tropa (la Paula, la Font, la Bicis i la Cristina). Les nenes estan meitat pululant pel pis i meitat encara dormint i l'Arturo també. Quin camp de batalla que és l'habitació del Juan, amb els 3 matalassos hi dormirem 7 persones, l'Arturo gaudirà d'intimitat al seu llit i a algun escollit li tocarà dormir al matalàs inflable al menjador. Qui serà?
La gent es va activant i ens fotem un bon esmorzar per agafar forces fins a l'hora de dinar i anem a fer una volta per la ciutat que queda a 30-40 minuts caminant des de casa del Joan (que no queda precisament al centre), però que va be per petar la xerrada i posar-nos al dia de tot. Passant pels racons de la ciutat, em venen imatges al cap de quan vem venir la setmana santa passada a fer esquí de muntanya amb la Sandra, el Coll, el Javi i el Juan... quins records!
Arribem al barri de l'Albayzin i fem algunes fotos a l'Alhambra des del mirador de San Nicolàs i comença a plovinejar... i hem de canviar de plans. No tenim temps de tornar a casa, fer el dinar, dinar i anar a visitar l'Alhambra, "quina mala sort que tenim, és que tot ens passa a nosaltres!": ens haurem de quedar a fer unes tapes al centre.
Espectacular el tiberi que ens fotem i amb la panxa plena, fot una bona mandra anar a visitar l'Alhambra, una migdiada entraria millor però com que tenim la visita concertada... a l'Alhambra hi falta gent! Clar que el pobre Arturo es queda una mica amb les ganes perquè no li vem comprar entrada... (quanto cabrón!) La Font es posa les botes fent fotos, (que algú li requisi la càmara!!) Realment és espectacular i val molt la pena visitar-ho, però en un dia assolellat seria més bonic veure els jardins i passejar-hi! Al sortir podem disfrutar d'una exposició fotogràfica en un parc amb l'aigua com a tema central. Impressionant.
Tornant cap al centre morts de fred i amb la humitat calada als òssos, busquem un bar per entrar en calor. Anem al carrer de les teteries a pendre un te i menjar una crêppe i ens recuperem del fred. Moment de baixón... Anem cap al pis a descansar una estona abans d'anar a sopar i aixi agafar forces per la nit. Clar que els més valents no ho necessitem i anem a veure el Barça que juga contra el Malaga! Aguantem una part ja que el camp és un "patatal" i no val gaire la pena perdre el temps veient-lo... 1-4 i cap a casa!
A les 22h ens comencem a activar per sortir a sopar. Com costa movilitzar a tanta gent i tan lenta! (ei, és broma, eh?) S'apunten amb nosaltres 2 amigues de les nenes de rubí que estan estudiant a Granada i que, casualment, també coneixen al Marc i al Juan... (destí capritxós)
Acabem al Rebentaero i ens fotem un bon atracón (un altre), clar que ens va pels pèls perquè a les 12 ens fan fora! I ens acull un paio "gordito" perquè prenguem algo al seu bareto, però no ens fa gaire bona pinta perquè busquem algo amb musiqueta per ballar... "eh, que os pongo la música que queráis" i ja ens té a tots a dintre en un plis plas... el paio s'enrolla molt i ens serveix un munt de cervesa en un tub d'un metre i una aixeta per anar-li fotent. I a l'Arturo que el veu amb gana també li porta un pannini perquè es calmi... i mentrestant ens posem a jugar a un joc que teniem abandonat de fa anys i ens fem un fart de riure, un altre cop! Els del bar al·lucinen amb "los catalanes" i ens conviden a uns xupitos de ron miel (deliciosos)...
Sortint del bar, tenim alguns dilemes d'on anar però la lògica aplastant que sempre fem servir ens porta al Mae West (lo bueno en exceso puede ser maravilloso) on ningú ha estat i que acaba sent un gran encert! Clar que inicialment estem a la sala Molly Malone amb un ambient poc jove... (segons la web de la disco: Si pasas de los treinta, te apetece una marcha tranquila y codearte con gente interesante y con elegancia, tu sala es Molly Malone) però que ni tan sols ens n'adonem de l'ambient que ens montem nosaltres sols. La resta de la gent al·lucina més que nosaltres mateixos! quin riure! Crec que poques vegades hem fet una entrada tan èpica com aquí!
Més tard, passem a la sala gran i allà despleguem la resta del repertori... impressionant! Quins riures i quins records, feia moltíssim que no sortiem tots plegats i avui hem retrobat els millors moments de festa! I la càmara treu fum de tanta foto... a veure què en sortirà! Entre riure i riure, el Marc no ho veu gaire clar "no li surten els números" i l'Arturo que ho vol arreglar tot amb el cendrer, però només en tenim un (sempre es pot acabar a cops de cap, jejeje), i el segurata "gordito" ens va avisant que ens calmem o que ens fotrà fora... (i és que no deu acabar d'entendre que estiguem passant-nos-ho tant be), però passem d'ell i seguim a la nostra.
A les 6 sortim de la discoteca, que encara està a tope (increible la marxa de la gent d'aquí) i anem marcant retirada que estem fets pols d'un dia tan llarg... però intens! Excel·lent. Agafem els llits i caiem planxats... abans però, me'n vaig a la cuina per fer callar l'estómac que comença a roncar de gana: oita, unes magdalenes... nyam nyam... de qui serien? (merci Arturo) L'habitació del Juan està a tope i el pobre se sacrifica pel grup i dorm al menjador al matalàs inflable! Quin bon amic!
Avui hem descansat menys que l'altra vegada, ja que ahir a la nit vem anar a la Plaça del Rei a veure danses tradicionals (una mica de cultureta no va malament!). Va ser molt guapo, a veure si a la pròxima ens animem a dansar una mica... Però clar, anar a dormir a la 1h no és el millor quan t'has de llevar a les 5 del matí!
Doncs al què anàvem, després de la dutxa que ens ajuda a despertar-nos una mica més, ens n'anem cap a l'aeroport en taxi enmig del diluvi que està caient. I quina mala sort que tenim... arribem massa aviat a l'aeroport i ens hem d'esperar casi 1/2 hora... és que tot ens passa a nosaltres!
L'avió surt puntual, tot i el mal temps que està fent i arribem passades les 8 del matí a Granada on també fa un dia gris pero no plujós, de moment. Agafem el bus que ens deixa a l'estació d'autobusos on fem un cafetó mentre esperem al Juan i a la Glòria que ens venen a buscar. Quina il·lusió tornar-los a veure!! I ja té tela que ens haguem de retrobar a Granada, amb la Gloria feia 2 mesos que no ens haviem vist, des de passat l'estiu!
Anem cap a casa el Juan on hi ha la resta de la tropa (la Paula, la Font, la Bicis i la Cristina). Les nenes estan meitat pululant pel pis i meitat encara dormint i l'Arturo també. Quin camp de batalla que és l'habitació del Juan, amb els 3 matalassos hi dormirem 7 persones, l'Arturo gaudirà d'intimitat al seu llit i a algun escollit li tocarà dormir al matalàs inflable al menjador. Qui serà?
La gent es va activant i ens fotem un bon esmorzar per agafar forces fins a l'hora de dinar i anem a fer una volta per la ciutat que queda a 30-40 minuts caminant des de casa del Joan (que no queda precisament al centre), però que va be per petar la xerrada i posar-nos al dia de tot. Passant pels racons de la ciutat, em venen imatges al cap de quan vem venir la setmana santa passada a fer esquí de muntanya amb la Sandra, el Coll, el Javi i el Juan... quins records!
Arribem al barri de l'Albayzin i fem algunes fotos a l'Alhambra des del mirador de San Nicolàs i comença a plovinejar... i hem de canviar de plans. No tenim temps de tornar a casa, fer el dinar, dinar i anar a visitar l'Alhambra, "quina mala sort que tenim, és que tot ens passa a nosaltres!": ens haurem de quedar a fer unes tapes al centre.
Espectacular el tiberi que ens fotem i amb la panxa plena, fot una bona mandra anar a visitar l'Alhambra, una migdiada entraria millor però com que tenim la visita concertada... a l'Alhambra hi falta gent! Clar que el pobre Arturo es queda una mica amb les ganes perquè no li vem comprar entrada... (quanto cabrón!) La Font es posa les botes fent fotos, (que algú li requisi la càmara!!) Realment és espectacular i val molt la pena visitar-ho, però en un dia assolellat seria més bonic veure els jardins i passejar-hi! Al sortir podem disfrutar d'una exposició fotogràfica en un parc amb l'aigua com a tema central. Impressionant.
Tornant cap al centre morts de fred i amb la humitat calada als òssos, busquem un bar per entrar en calor. Anem al carrer de les teteries a pendre un te i menjar una crêppe i ens recuperem del fred. Moment de baixón... Anem cap al pis a descansar una estona abans d'anar a sopar i aixi agafar forces per la nit. Clar que els més valents no ho necessitem i anem a veure el Barça que juga contra el Malaga! Aguantem una part ja que el camp és un "patatal" i no val gaire la pena perdre el temps veient-lo... 1-4 i cap a casa!
A les 22h ens comencem a activar per sortir a sopar. Com costa movilitzar a tanta gent i tan lenta! (ei, és broma, eh?) S'apunten amb nosaltres 2 amigues de les nenes de rubí que estan estudiant a Granada i que, casualment, també coneixen al Marc i al Juan... (destí capritxós)
Acabem al Rebentaero i ens fotem un bon atracón (un altre), clar que ens va pels pèls perquè a les 12 ens fan fora! I ens acull un paio "gordito" perquè prenguem algo al seu bareto, però no ens fa gaire bona pinta perquè busquem algo amb musiqueta per ballar... "eh, que os pongo la música que queráis" i ja ens té a tots a dintre en un plis plas... el paio s'enrolla molt i ens serveix un munt de cervesa en un tub d'un metre i una aixeta per anar-li fotent. I a l'Arturo que el veu amb gana també li porta un pannini perquè es calmi... i mentrestant ens posem a jugar a un joc que teniem abandonat de fa anys i ens fem un fart de riure, un altre cop! Els del bar al·lucinen amb "los catalanes" i ens conviden a uns xupitos de ron miel (deliciosos)...
Sortint del bar, tenim alguns dilemes d'on anar però la lògica aplastant que sempre fem servir ens porta al Mae West (lo bueno en exceso puede ser maravilloso) on ningú ha estat i que acaba sent un gran encert! Clar que inicialment estem a la sala Molly Malone amb un ambient poc jove... (segons la web de la disco: Si pasas de los treinta, te apetece una marcha tranquila y codearte con gente interesante y con elegancia, tu sala es Molly Malone) però que ni tan sols ens n'adonem de l'ambient que ens montem nosaltres sols. La resta de la gent al·lucina més que nosaltres mateixos! quin riure! Crec que poques vegades hem fet una entrada tan èpica com aquí!
Més tard, passem a la sala gran i allà despleguem la resta del repertori... impressionant! Quins riures i quins records, feia moltíssim que no sortiem tots plegats i avui hem retrobat els millors moments de festa! I la càmara treu fum de tanta foto... a veure què en sortirà! Entre riure i riure, el Marc no ho veu gaire clar "no li surten els números" i l'Arturo que ho vol arreglar tot amb el cendrer, però només en tenim un (sempre es pot acabar a cops de cap, jejeje), i el segurata "gordito" ens va avisant que ens calmem o que ens fotrà fora... (i és que no deu acabar d'entendre que estiguem passant-nos-ho tant be), però passem d'ell i seguim a la nostra.
A les 6 sortim de la discoteca, que encara està a tope (increible la marxa de la gent d'aquí) i anem marcant retirada que estem fets pols d'un dia tan llarg... però intens! Excel·lent. Agafem els llits i caiem planxats... abans però, me'n vaig a la cuina per fer callar l'estómac que comença a roncar de gana: oita, unes magdalenes... nyam nyam... de qui serien? (merci Arturo) L'habitació del Juan està a tope i el pobre se sacrifica pel grup i dorm al menjador al matalàs inflable! Quin bon amic!
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Pedraforca
Després de més d'un any, he tornat al pedraforca! Quina il·lusió em feia pujar a aquesta muntanya que tants bons records em porta. Diria que és la meva primera muntanya, que vaig pujar per primer cop al 2002. Des de llavors no ha plout, mare meva! Ja n'hem fet de bones ja! I quins grans records per tot arreu on hem passat!
Ens llevem aviat, però aprofitant que hi ha hagut el canvi d'hora no fa tant mal. A les 6.30 del matí hem quedat (el meu pare i jo) a la vila amb el Quim, el Pep i l'Arnau i marxem cap a Saldes, d'última hora també s'afegeixen la Raquel, l'Adrià i el David. Comencem a caminar des del refugi Lluis Estassen i d'aquí per la via clàssica que puja pel coll del Verdet i grimpada fins al pollegó superior. A mig camí del Verdet fem algunes aturades tècniques per contemplar les vistes d'un dia radiant i una atmòsfera en absoluta quietud, ni una brisa, ni un soroll, una calma total. També mengem quatre ganyips que a la motxila màgica del Quim mai falten.
Al coll del Verdet fem una altra aturada i quan reprenem la marxa... sorpresa!! Trobem al Ricard i al Jordi que estan arribant amb uns amics. S'afegeixen amb nosaltres i acabem de passar la resta del matí junts.
A les 11h del matí ja som al cim del Pedraforca, a punt d'esmorzar! Sens dubte, el millor moment del dia... quin tiberi tan espectacular. No paren de sortir aliments de les motxilles, pa, coca, llonganissa, fuet, formatge,... i tot acompanyat d'un vinet que mai falta. De postres, unes galetes (de tots tipus) i més fruits secs. Com m'agrada això de la muntanya! I les vistes a l'horitzó no tenen fi, es veu nítidament tot l'entorn i fins a Montserrat i el Montseny sense gaires problemes. Magnífic.
Són les 12h i toca baixar. Quasi tots van per la via clàssica fins a l'enforcadura i d'aquí tartera avall, però uns quants decidim anar a fer el Calderer, que està a tocar i sempre és més emocionant: una mica de grimpadeta, algunes cordes i cadenes... i ja som a dalt! Des d'aquí la baixada és molt divertida, passant per una escletxa d'uns 50m que amb prou feines s'hi passa d'ample i no es poden fer gaires maniobres a dins. Impressionant.
Quan arribem a la tartera, toca el troç més divertit de tot... a saltar i a córrer que avall hi falta gent!! Quina suada, què divertit! Avui ho he enganxat per la banda bona i és fabulós! Arribem a baix ben suats i quan s'acaba el pedregam, agafem el caminet que ens porta un altre cop cap al refugi. I d'aqui cap a casa, excepte el Ricard i els seus amics que fan una aturada tècnica a Cal General, que la teca no falti! Salut.
Ens llevem aviat, però aprofitant que hi ha hagut el canvi d'hora no fa tant mal. A les 6.30 del matí hem quedat (el meu pare i jo) a la vila amb el Quim, el Pep i l'Arnau i marxem cap a Saldes, d'última hora també s'afegeixen la Raquel, l'Adrià i el David. Comencem a caminar des del refugi Lluis Estassen i d'aquí per la via clàssica que puja pel coll del Verdet i grimpada fins al pollegó superior. A mig camí del Verdet fem algunes aturades tècniques per contemplar les vistes d'un dia radiant i una atmòsfera en absoluta quietud, ni una brisa, ni un soroll, una calma total. També mengem quatre ganyips que a la motxila màgica del Quim mai falten.
Al coll del Verdet fem una altra aturada i quan reprenem la marxa... sorpresa!! Trobem al Ricard i al Jordi que estan arribant amb uns amics. S'afegeixen amb nosaltres i acabem de passar la resta del matí junts.
A les 11h del matí ja som al cim del Pedraforca, a punt d'esmorzar! Sens dubte, el millor moment del dia... quin tiberi tan espectacular. No paren de sortir aliments de les motxilles, pa, coca, llonganissa, fuet, formatge,... i tot acompanyat d'un vinet que mai falta. De postres, unes galetes (de tots tipus) i més fruits secs. Com m'agrada això de la muntanya! I les vistes a l'horitzó no tenen fi, es veu nítidament tot l'entorn i fins a Montserrat i el Montseny sense gaires problemes. Magnífic.
Són les 12h i toca baixar. Quasi tots van per la via clàssica fins a l'enforcadura i d'aquí tartera avall, però uns quants decidim anar a fer el Calderer, que està a tocar i sempre és més emocionant: una mica de grimpadeta, algunes cordes i cadenes... i ja som a dalt! Des d'aquí la baixada és molt divertida, passant per una escletxa d'uns 50m que amb prou feines s'hi passa d'ample i no es poden fer gaires maniobres a dins. Impressionant.
Quan arribem a la tartera, toca el troç més divertit de tot... a saltar i a córrer que avall hi falta gent!! Quina suada, què divertit! Avui ho he enganxat per la banda bona i és fabulós! Arribem a baix ben suats i quan s'acaba el pedregam, agafem el caminet que ens porta un altre cop cap al refugi. I d'aqui cap a casa, excepte el Ricard i els seus amics que fan una aturada tècnica a Cal General, que la teca no falti! Salut.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Et trobaré a faltar
Avui és un dia gris, un dia tapat, típic de tardor, però també és un dia trist. Tot just sortir al carrer m’he endut una terrible desil·lusió, una sorpresa que m’ha deixat glaçat: m’han robat la meva estimada bici! La meva companya inseparable de viatge diari. He compartit tants i tants moments amb tu que havia creat un vincle molt fort i, per això, et trobaré molt a faltar... 18 anys junts han donat per molt!
Hem recorregut milers de quilòmetres plegats, sempre procurant l’un per l’altre. T’he reparat moltes punxades i t’he fet algunes reparacions, a canvi m’has estalviat molt de temps en els desplaçaments per ciutat i molts diners en targetes de bus.
En tot aquest temps només alguns ensurts: una roda punxada mentre estaves lligada o un seient esparracat per algú que no tenia res millor a fer, un atropellament d’un cotxe que no va portar conseqüències greus, però pocs incidents per tot el temps que hem compartit.
Des dels dies que anava a la universitat amb el Llorenç (que em va iniciar en els desplaçaments en bici per la ciutat) cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit, amunt i avall, els desplaçaments per fer encarrecs o per anar a algun sopar amb els amics... fins els darrers anys fent cada dia dos cops el recorregut de casa a la feina i de la feina a casa i cada tarda de casa a Can Caralleu i viceversa... amb sol o núvols, en ple estiu o en mig del fred de l’hivern, de dia o de nit, amb vent, amb pluja, sempre amb la meva estimada!
Estic convençut que mai trauré tant rendiment en res que pugui tenir, està més que amortitzada però la buidor que sento és més sentimental que material.
Almenys espero que la persona que me l’ha robat, en faci ús responsable i que en tingui la mateixa cura que n’he tingut jo i que no quedi arraconada en qualsevol abocador de ferralla. Però crec que és esperar massa d'aquesta persona, d'algú que pot robar un valor tan important per algú altre i quedar tan taranquil... a vegades és odiós pensar en certs col·lectius de la societat on vivim! Per sort en aquest món hi ha més bones persones, i aquest fet fa que valgui la pena gaudir del què tenim i del qui ens envolta, que val molt la pena!
Et trobaré molt a faltar Giant! No en trobaré cap com tu!
Fins sempre!
Hem recorregut milers de quilòmetres plegats, sempre procurant l’un per l’altre. T’he reparat moltes punxades i t’he fet algunes reparacions, a canvi m’has estalviat molt de temps en els desplaçaments per ciutat i molts diners en targetes de bus.
En tot aquest temps només alguns ensurts: una roda punxada mentre estaves lligada o un seient esparracat per algú que no tenia res millor a fer, un atropellament d’un cotxe que no va portar conseqüències greus, però pocs incidents per tot el temps que hem compartit.
Des dels dies que anava a la universitat amb el Llorenç (que em va iniciar en els desplaçaments en bici per la ciutat) cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit, amunt i avall, els desplaçaments per fer encarrecs o per anar a algun sopar amb els amics... fins els darrers anys fent cada dia dos cops el recorregut de casa a la feina i de la feina a casa i cada tarda de casa a Can Caralleu i viceversa... amb sol o núvols, en ple estiu o en mig del fred de l’hivern, de dia o de nit, amb vent, amb pluja, sempre amb la meva estimada!
Estic convençut que mai trauré tant rendiment en res que pugui tenir, està més que amortitzada però la buidor que sento és més sentimental que material.
Almenys espero que la persona que me l’ha robat, en faci ús responsable i que en tingui la mateixa cura que n’he tingut jo i que no quedi arraconada en qualsevol abocador de ferralla. Però crec que és esperar massa d'aquesta persona, d'algú que pot robar un valor tan important per algú altre i quedar tan taranquil... a vegades és odiós pensar en certs col·lectius de la societat on vivim! Per sort en aquest món hi ha més bones persones, i aquest fet fa que valgui la pena gaudir del què tenim i del qui ens envolta, que val molt la pena!
Et trobaré molt a faltar Giant! No en trobaré cap com tu!
Fins sempre!
diumenge, 19 d’octubre del 2008
XXI Duatló de Queralbs
I per fi ha arribat el gran dia, el dia de la duatló per excel·lència, la XXI Duatló d'alta muntanya de Queralbs. Com cada dia que hi ha cursa, està garantida una bona matinada i l'hora, la de sempre: 5:15. Quin mal! Ens esperen 12km de BTT pujant 700m de Queralbs a Fontalba, 14km de running fins al cim del Puigmal (2913m) baixant per Núria i tornant a Fontalba i 12km de BTT per tornar a Queralbs.
Hem quedat amb el Ricard a les 6 del matí per anar sobrats de temps però ni així arribem be de temps, sinó tot el contrari... és força complicat trobar aparcament i quan ho aconseguim són les 7.15h i a les 8 comença la cursa!!! El Llorenç ja fa estona que ha arribat i pot fer més tranquil·lament que nosaltres. Mare meva, quin estrés! A part de recollir els dorsals hem de portar la bossa amb el material per la transició abans de 10 minuts si no volem haver-ho de pujar nosaltres a coll! Ens va pels pèls! Però entre preparar-nos, canviar-nos, col"locar-nos els dorsals, el xip,... són quasi les 8 i no estem al punt de sortida!
Arribem a la plaça on hi ha tots els corredors, al poble de Queralbs, i està tot a petar de gent. Hem d'entrar a la plaça per unes escales que donen a la part del darrera i clar... tenim més de 600 persones davant nostre! Quin drama, ja veig que avui serà un dia d'anar tranquil·lament! Res de fer un bon temps. Tenim la referència de l'any anterior però serà difícil millorar perquè amb el Joan vem fer un temps fabulós i, tot i sortir enrere, no estàvem tan mal situats com enguany.
A les 8 en punt estem a lloc i en pocs segons es dóna el tret de sortida. Coi què passa aquí? No em moc? passen més de 45 segons fins que les rodes comencen a girar... però anem tan lents i hi ha tanta gent que no puc posar els dos peus als pedals i passen uns 2 minuts fins que puc pujar a la bici i començar a pedalar. Que fort! Ja veig que hauré de recuperar el temps perdut! jeje...
La temperatura és perfecta i el dia s'aixeca radiant, res a veure amb la rasca que fotia l'any passat! L'inici és bastant complicat, havent d'esquivar a molts ciclistes, però mica en mica el grup es va estirant i cada vegada resulta més fàcil recuperar posicions. La pujada es fa duríssima, com sempre, però el ritme progressiu que he anat marcant em va de conya i el fet de sortir de darrera de tot és anímicament molt positiu ja que avanço molta gent i ningú em passa en tota la pujada. I de tant en tant, aixeco la vista de la roda per gaudir de la panoràmica de les curves que queden a sota i la densa boira enganxada al fons de la vall d'on venim! Magnífic... què feliç que sóc!
En arribar a la zona de transició, veig al Marc i l'Anna que estan animant i em donen una injecció d'energia extra, quina il·lusió veure una cara coneguda enmig de la multitud que crida el teu nom i t'encoratja a seguir patint a tope! A la zona de transició arribo en poc més d'una hora (rebaixant 4 minuts i mig el temps del 2007) i calculo que dels 100 primers, que no està gens malament per haver sortit dels últims, dec haver recuperat com 600 posicions!
La transició es fa força dura, canvi de musculatura i em foten un mal els glutis i els ronyons de la posició de la bici que flipo! Però a córrer s'ha dit, o s'intenta, ja que la pujada fins al cim del Puigmal és dreta de collons, toca patir encara una mica més! A davant nostre, en la direcció de la cima, la blancor de la lluna ressalta en el cel blau intens i encara m'agafen més ganes de patir! Recupero encara unes quantes posicions més, arribant al cim el 65è (segons em diu un home que va contant els corredors a mesura que passen). I una altra injecció de moral m'espera, ja que la Núria i la germana del Llorenç ens esperen al cim per donar-nos una dosi d'energia que no té preu! Qui no viu una experiència així, no es pot imaginar com n'és d'important un "vinga va Uri, que vas de puta mare!"...
Ara toca baixar fins a Núria, per un tram inicial molt dret i tècnic però que se'm dóna força be i, posteriorment, per un tram menys inclinat que permet trotar guai. Recupero encara unes quantes posicions i passo pel Santuari de Núria 40è. Això sí, em foto una galeta en una llosa humida que em queda el cul ben adolorit (i això que està en calent encara). Al pas per Núria penso: "això rutlla be", em sento fantàstic i el ritme de carrera és perfecte, però a la primera pujada després de deixar el Santuari, ja em començo a notar la musculatura que m'avisa que les primeres rampes estan al caure! jeje... Però novament, els ànims del Marc i l'Anna (que han vingut corrent des de Fontalba) em fan oblidar el dolor i el patiment i m'encoratgen tant que pujo més ràpid del què m'hauria imaginat! Són genials! A partir d’aquí ve un trencacames que faig tot sol, sense ningú a la vista per davant ni darrera. Arribo a Fontalba, amb un temps del segment de córrer per sota de les 2 hores, rebaixant 7 minuts el temps de l'any passat.
El més dur ja ha passat, ara 12km de baixada en BTT, però coneixent-me l'important és que em passi poca gent, que el darrer tram de baixada sempre és el que se'm dona pitjor (i sinó veieu la crònica de Vilallonga o de Bellmunt), però curiosament avui només m'avancen 2 persones! I això que he fet pitjor temps de baixada que l'any passat.
Finalment, acabo en 42a posició, millorant moltíssim el temps de l'any passat (quasi 12 minuts) i també la posició (47 posicions). Sembla increïble, tenint en compte que l'any passat vaig córrer juntament amb el Joan marcant el ritme entre els dos i vem fer una cursa que creiem immillorable, tampoc no he arribat a la duatló en el millor moment, que la sortida ha sigut molt complicada, sortint del darrera de tot, i tot i així, ha anat superbé! Estic molt content!
Al cap d'una estona arriben pràcticament junts el Llorenç i el Ricard, també molt contents per la cursa. El Llorenç també ha millorat respecte l'any passat i el Ricard (que debutava) ha patit l'últim tram de Núria a Fontalba, però tots som FINISHERS, que la duresa d'aquesta prova fa que el sol fet d'acabar sigui un mèrit!
En resum, una de les duatlons més emblemàtiques de tot el circuit amb un recorregut exigent però meravellós! Un dia magnífic, amb una temperatura perfecta per córrer, un solet agraït i unes boirines matinals que, amb els primers raigs de sol del dia, donaven un encant especial a la prova! I sobretot, uns ànims (a Fontalba, al Puigmal i a Núria) que no es poden pagar amb tots els diners del món! Moltes gràcies a tots!
I després d'això, un matí tan ben aprofitar i gaudit, qui se'n recorda del moment en que ha sonat el despertador?
I aquí va la comparativa de l'any passat i aquest:
Hem quedat amb el Ricard a les 6 del matí per anar sobrats de temps però ni així arribem be de temps, sinó tot el contrari... és força complicat trobar aparcament i quan ho aconseguim són les 7.15h i a les 8 comença la cursa!!! El Llorenç ja fa estona que ha arribat i pot fer més tranquil·lament que nosaltres. Mare meva, quin estrés! A part de recollir els dorsals hem de portar la bossa amb el material per la transició abans de 10 minuts si no volem haver-ho de pujar nosaltres a coll! Ens va pels pèls! Però entre preparar-nos, canviar-nos, col"locar-nos els dorsals, el xip,... són quasi les 8 i no estem al punt de sortida!
Arribem a la plaça on hi ha tots els corredors, al poble de Queralbs, i està tot a petar de gent. Hem d'entrar a la plaça per unes escales que donen a la part del darrera i clar... tenim més de 600 persones davant nostre! Quin drama, ja veig que avui serà un dia d'anar tranquil·lament! Res de fer un bon temps. Tenim la referència de l'any anterior però serà difícil millorar perquè amb el Joan vem fer un temps fabulós i, tot i sortir enrere, no estàvem tan mal situats com enguany.
A les 8 en punt estem a lloc i en pocs segons es dóna el tret de sortida. Coi què passa aquí? No em moc? passen més de 45 segons fins que les rodes comencen a girar... però anem tan lents i hi ha tanta gent que no puc posar els dos peus als pedals i passen uns 2 minuts fins que puc pujar a la bici i començar a pedalar. Que fort! Ja veig que hauré de recuperar el temps perdut! jeje...
La temperatura és perfecta i el dia s'aixeca radiant, res a veure amb la rasca que fotia l'any passat! L'inici és bastant complicat, havent d'esquivar a molts ciclistes, però mica en mica el grup es va estirant i cada vegada resulta més fàcil recuperar posicions. La pujada es fa duríssima, com sempre, però el ritme progressiu que he anat marcant em va de conya i el fet de sortir de darrera de tot és anímicament molt positiu ja que avanço molta gent i ningú em passa en tota la pujada. I de tant en tant, aixeco la vista de la roda per gaudir de la panoràmica de les curves que queden a sota i la densa boira enganxada al fons de la vall d'on venim! Magnífic... què feliç que sóc!
En arribar a la zona de transició, veig al Marc i l'Anna que estan animant i em donen una injecció d'energia extra, quina il·lusió veure una cara coneguda enmig de la multitud que crida el teu nom i t'encoratja a seguir patint a tope! A la zona de transició arribo en poc més d'una hora (rebaixant 4 minuts i mig el temps del 2007) i calculo que dels 100 primers, que no està gens malament per haver sortit dels últims, dec haver recuperat com 600 posicions!
La transició es fa força dura, canvi de musculatura i em foten un mal els glutis i els ronyons de la posició de la bici que flipo! Però a córrer s'ha dit, o s'intenta, ja que la pujada fins al cim del Puigmal és dreta de collons, toca patir encara una mica més! A davant nostre, en la direcció de la cima, la blancor de la lluna ressalta en el cel blau intens i encara m'agafen més ganes de patir! Recupero encara unes quantes posicions més, arribant al cim el 65è (segons em diu un home que va contant els corredors a mesura que passen). I una altra injecció de moral m'espera, ja que la Núria i la germana del Llorenç ens esperen al cim per donar-nos una dosi d'energia que no té preu! Qui no viu una experiència així, no es pot imaginar com n'és d'important un "vinga va Uri, que vas de puta mare!"...
Ara toca baixar fins a Núria, per un tram inicial molt dret i tècnic però que se'm dóna força be i, posteriorment, per un tram menys inclinat que permet trotar guai. Recupero encara unes quantes posicions i passo pel Santuari de Núria 40è. Això sí, em foto una galeta en una llosa humida que em queda el cul ben adolorit (i això que està en calent encara). Al pas per Núria penso: "això rutlla be", em sento fantàstic i el ritme de carrera és perfecte, però a la primera pujada després de deixar el Santuari, ja em començo a notar la musculatura que m'avisa que les primeres rampes estan al caure! jeje... Però novament, els ànims del Marc i l'Anna (que han vingut corrent des de Fontalba) em fan oblidar el dolor i el patiment i m'encoratgen tant que pujo més ràpid del què m'hauria imaginat! Són genials! A partir d’aquí ve un trencacames que faig tot sol, sense ningú a la vista per davant ni darrera. Arribo a Fontalba, amb un temps del segment de córrer per sota de les 2 hores, rebaixant 7 minuts el temps de l'any passat.
El més dur ja ha passat, ara 12km de baixada en BTT, però coneixent-me l'important és que em passi poca gent, que el darrer tram de baixada sempre és el que se'm dona pitjor (i sinó veieu la crònica de Vilallonga o de Bellmunt), però curiosament avui només m'avancen 2 persones! I això que he fet pitjor temps de baixada que l'any passat.
Finalment, acabo en 42a posició, millorant moltíssim el temps de l'any passat (quasi 12 minuts) i també la posició (47 posicions). Sembla increïble, tenint en compte que l'any passat vaig córrer juntament amb el Joan marcant el ritme entre els dos i vem fer una cursa que creiem immillorable, tampoc no he arribat a la duatló en el millor moment, que la sortida ha sigut molt complicada, sortint del darrera de tot, i tot i així, ha anat superbé! Estic molt content!
Al cap d'una estona arriben pràcticament junts el Llorenç i el Ricard, també molt contents per la cursa. El Llorenç també ha millorat respecte l'any passat i el Ricard (que debutava) ha patit l'últim tram de Núria a Fontalba, però tots som FINISHERS, que la duresa d'aquesta prova fa que el sol fet d'acabar sigui un mèrit!
En resum, una de les duatlons més emblemàtiques de tot el circuit amb un recorregut exigent però meravellós! Un dia magnífic, amb una temperatura perfecta per córrer, un solet agraït i unes boirines matinals que, amb els primers raigs de sol del dia, donaven un encant especial a la prova! I sobretot, uns ànims (a Fontalba, al Puigmal i a Núria) que no es poden pagar amb tots els diners del món! Moltes gràcies a tots!
I després d'això, un matí tan ben aprofitar i gaudit, qui se'n recorda del moment en que ha sonat el despertador?
I aquí va la comparativa de l'any passat i aquest:
|
| Total | BTT | RUN | BTT |
| 2007 | 3:29:18 | 1:08:21 | 2:02:49 | 0:18:08 |
| 2008 | 3:18:34 | 1:03:46 | 1:55:46 | 0:19:02 |
| DIF | 0:10:44 | 0:04:35 | 0:07:03 | 0:00:54 |
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Córdoba (II)
Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí! Sona el despertador i no hi ha senyals de moviment... ningú aixeca l’orella del coixí! “Bon dia” dic... en un intent de guanyar-me la simpatia però ningú respon! Passats 10 minuts un segon intent “Núria, et dutxes?”. I rebo una petita senyal de vida: “pffff....” volent dir... que sí pesat, calla! (sembla que faci ràbia que al matí la gent sigui simpàtica, eh? doncs jo em llevo amb energia, tu!)
De mica en mica anem passant per torns a la dutxa... i en una horeta ho tenim enllestit! Al sortir de l’hotel, hem de pagar l’habitació, que creiem tenir pagada al fer la reserva per internet, però resulta que no. De fet ens n’adonem quan li criden l’atenció a la Cris al sortir per la porta “que no habéis pagado!” (quina vergonya! els hi estàvem fent un sinpa a la cara!)
Un cop passats els comptes (58€... xollo xollo!) anem cap a la Mezquita, que hi hem de ser abans de les 10 del matí que sinó haurem de pagar! Però... quan hi arribem... el segurata ens informa que “zólo éz de luné a zábado, ér domingo zé paga” toca’t els... però wenu, ara ja hem matinat, almenys aprofitarem el dia! Afluixem els 8 euros que ens claven per ser-hi només 30 minuts, que a les 10.30 hi ha missa i ens fan fora! És preciós, però es veu ràpid, encara ens sobra temps!
A les 10.30h arriba la Clàudia i anem a fer una volteta pel centre, amb prèvia aturada a un bar per esmorzar una deliciosa baguette amb pa amb tomàquet ratllat i pernil salat picat! De lujuuuuuuuu...
Un cop matada la gana, anem a voltar pel casc antic fins que es fa la una i parem a fer el got a una placeta, i fins que es fa l’hora de dinar. Per fi podem provar el finito de Córdoba del què tant havia sentit a parlar. Al Marc no li acaba de fer el pes, li mola més el tinto con limón de la Clàudia.
En 3 o 4 hores que portem voltant pel centre ja estem asseguts a taula un altre cop! I ja en van 3! Ara però, dinant a un restaurant! Quina vidorra d’esportista d’elit. Ara entenc perquè el Joan i l’Arturo van tornar a Granada a entrenar, que seguint el nostre ritme no rendirien gaire! jeje... (I no és maco això?)
Avui l’hem clavat perquè el dinar està boníssim... i el passem rient, en la línia de tot el cap de setmana!
I al sortir del restaurant, decidim agafar el cotxe amb una política molt catalana: “si tenim la gasolina pagada, millor gastar-la tota, no?” i apa... a fer quilòmetres s’ha dit! Anem fins a l’embalse de Guadalmellato, al nordest de la ciutat. La carretera és xulíssima, sense cotxes i sense línia divisòria. Cada vegada és més estreta, sort que no venen cotxes de cara. Després de molta pressió “fins on penses anar?” decidim parar a un “apeadero” per maniobrar i fer mitja volta, però a la radio sona una cançó del nou disc de Celtas Cortos, que s’apodera de nosaltres, embogim... i ens posem a ballar al mig de la carretera, com si anéssim mig torrats! Moment espontani, magnífic, d’aquells que només passen quan no et pares a pensar i et deixes portar! (hi ha constància gràcies al vídeo que va fer la Núria! si descobreixo com penjar-lo potser el poso al blog...)
De tornada encara ens aturem a un altre pantà, l’embalse de San Rafael de Navallana on trobem un racó ben tranquil que convida a quedar-s’hi tota la tarda, però tenim un avió que ens espera (o no!), tot i que per ganes de tots ja ens quedaríem uns dies més que això és vida! Sessió de fotos aprofitant la llum de mitja tarda i cap a Córdoba a acompanyar la Clàudia a casa.
Després d’una ruta turística per carrerons gracies a les indicacions del gps, arribem a casa seva i ens acomiadem, posant d’aquesta manera fi a la nostra primera visita (que esperem que no la última) a Córdoba. Ha set un cap de setmana molt exprimit, tot i el poc temps de què disposàvem, sense tenir grans plans no hem parat ni de fer coses, ni de menjar, ni de riure, ni de compartir bons moments, bones companyies,... un record més per guardar dins nostre!
La tornada a Granada es fa força ràpida (eh Marc?), retallant el temps estimat d’arribada a l’aeroport del gps... Quan hi arribem, ja hi ha el Colomer que ha arribat fa mitja horeta i també el Joan, l’Arturo i el Julio que ens han vingut a acomiadar!
Uns marxem, uns arriben, uns es queden... cadascú amb el seu camí, seguint el seu destí. Però després de 2 dies tant especials com ho han sigut els d’aquest cap de setmana, compartint tant bons moments, veient la felicitat conseqüència de la nostra visita d’una amiga, la Clàudia, que tenim tan lluny però alhora tan a prop, un s’adona que la vida està plena de petits moments que no tenen preu i que només es viuen així amb gent tan especial com ho són els amics! I el més important de tot, s’ha de saber-los viure quan passen, saber-los valorar, perquè mai se sap quan es podran repetir. El què està clar és que les ganes de tornar les tenim i al mes de Febrer o Març, que tremoli Córdoba, que els catalans tornarem a fer expedició!
Una abraçada a tots els que heu compartit aquest cap de setmana amb mi i una de més especial per la Clàudia que segur que tindrà molta sort en aquesta etapa a Andalusia!
De mica en mica anem passant per torns a la dutxa... i en una horeta ho tenim enllestit! Al sortir de l’hotel, hem de pagar l’habitació, que creiem tenir pagada al fer la reserva per internet, però resulta que no. De fet ens n’adonem quan li criden l’atenció a la Cris al sortir per la porta “que no habéis pagado!” (quina vergonya! els hi estàvem fent un sinpa a la cara!)
Un cop passats els comptes (58€... xollo xollo!) anem cap a la Mezquita, que hi hem de ser abans de les 10 del matí que sinó haurem de pagar! Però... quan hi arribem... el segurata ens informa que “zólo éz de luné a zábado, ér domingo zé paga” toca’t els... però wenu, ara ja hem matinat, almenys aprofitarem el dia! Afluixem els 8 euros que ens claven per ser-hi només 30 minuts, que a les 10.30 hi ha missa i ens fan fora! És preciós, però es veu ràpid, encara ens sobra temps!
A les 10.30h arriba la Clàudia i anem a fer una volteta pel centre, amb prèvia aturada a un bar per esmorzar una deliciosa baguette amb pa amb tomàquet ratllat i pernil salat picat! De lujuuuuuuuu...
Un cop matada la gana, anem a voltar pel casc antic fins que es fa la una i parem a fer el got a una placeta, i fins que es fa l’hora de dinar. Per fi podem provar el finito de Córdoba del què tant havia sentit a parlar. Al Marc no li acaba de fer el pes, li mola més el tinto con limón de la Clàudia.
En 3 o 4 hores que portem voltant pel centre ja estem asseguts a taula un altre cop! I ja en van 3! Ara però, dinant a un restaurant! Quina vidorra d’esportista d’elit. Ara entenc perquè el Joan i l’Arturo van tornar a Granada a entrenar, que seguint el nostre ritme no rendirien gaire! jeje... (I no és maco això?)
Avui l’hem clavat perquè el dinar està boníssim... i el passem rient, en la línia de tot el cap de setmana!
I al sortir del restaurant, decidim agafar el cotxe amb una política molt catalana: “si tenim la gasolina pagada, millor gastar-la tota, no?” i apa... a fer quilòmetres s’ha dit! Anem fins a l’embalse de Guadalmellato, al nordest de la ciutat. La carretera és xulíssima, sense cotxes i sense línia divisòria. Cada vegada és més estreta, sort que no venen cotxes de cara. Després de molta pressió “fins on penses anar?” decidim parar a un “apeadero” per maniobrar i fer mitja volta, però a la radio sona una cançó del nou disc de Celtas Cortos, que s’apodera de nosaltres, embogim... i ens posem a ballar al mig de la carretera, com si anéssim mig torrats! Moment espontani, magnífic, d’aquells que només passen quan no et pares a pensar i et deixes portar! (hi ha constància gràcies al vídeo que va fer la Núria! si descobreixo com penjar-lo potser el poso al blog...)
De tornada encara ens aturem a un altre pantà, l’embalse de San Rafael de Navallana on trobem un racó ben tranquil que convida a quedar-s’hi tota la tarda, però tenim un avió que ens espera (o no!), tot i que per ganes de tots ja ens quedaríem uns dies més que això és vida! Sessió de fotos aprofitant la llum de mitja tarda i cap a Córdoba a acompanyar la Clàudia a casa.
Després d’una ruta turística per carrerons gracies a les indicacions del gps, arribem a casa seva i ens acomiadem, posant d’aquesta manera fi a la nostra primera visita (que esperem que no la última) a Córdoba. Ha set un cap de setmana molt exprimit, tot i el poc temps de què disposàvem, sense tenir grans plans no hem parat ni de fer coses, ni de menjar, ni de riure, ni de compartir bons moments, bones companyies,... un record més per guardar dins nostre!
La tornada a Granada es fa força ràpida (eh Marc?), retallant el temps estimat d’arribada a l’aeroport del gps... Quan hi arribem, ja hi ha el Colomer que ha arribat fa mitja horeta i també el Joan, l’Arturo i el Julio que ens han vingut a acomiadar!
Uns marxem, uns arriben, uns es queden... cadascú amb el seu camí, seguint el seu destí. Però després de 2 dies tant especials com ho han sigut els d’aquest cap de setmana, compartint tant bons moments, veient la felicitat conseqüència de la nostra visita d’una amiga, la Clàudia, que tenim tan lluny però alhora tan a prop, un s’adona que la vida està plena de petits moments que no tenen preu i que només es viuen així amb gent tan especial com ho són els amics! I el més important de tot, s’ha de saber-los viure quan passen, saber-los valorar, perquè mai se sap quan es podran repetir. El què està clar és que les ganes de tornar les tenim i al mes de Febrer o Març, que tremoli Córdoba, que els catalans tornarem a fer expedició!
Una abraçada a tots els que heu compartit aquest cap de setmana amb mi i una de més especial per la Clàudia que segur que tindrà molta sort en aquesta etapa a Andalusia!
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Córdoba (I)
I ha arribat el gran dia: ens n’anem a Córdoba a visitar a la Clàudia! A les 5 del matí ja sona el despertador i tenim el temps cronometrat. Amb la música de la radio sonant per fer més fàcil (o menys dur) el moment, aprofito per afaitar-me mentre el Marc (que s’ha quedat a dormir a casa) apareix pel passadís “dansant” i fent-me una sorpreseta (pronunciat amb vocals neutres)... ja comencem el dia rient!
Agafem un taxi i, passem a recollir a la Núria de camí cap a l’aeroport, aprofitant que casa seva queda de camí a tot arreu. Tot surt rodó... arribem “on time”, passem el control de seguretat (que encara no entenc com li deixen passar la maleta al Marc amb 4 fulles d’afaitar, l’altra pregunta seria... i perquè coi en vol 4?), i pugem a l’avió, sense entretenir-nos enlloc i ens sobren com a màxim 10 minuts... “al llímit”
A Granada ja ens espera la Cris, que ha volat des de Girona amb Ryanair, llevant-se a les 3 del matí. A les 8.15h ja estem a punt per agafar el cotxe de lloguer... que només ens ha costat 58€ per 4 dies, clar que el què no sabíem és que s’ha de pagar tot el dipòsit per 75€ i que l’hem de tornar buit (o el més buit possible). Be, almenys tenim un “clase superior” Seat Leon i no un 207 com havíem contractat. “no es un Mercedes, pero ya servirá”.
I apalin... autopista i manta! Com a catalans que som, volíem agafar nacional però hem recordat que som a Andalusia i aquí no es paguen les autopistes: “de lujuuuuu!”. Un parell d’hores de carretera i som a Córdoba, però a mig camí decidim parar a fer algo important: esmorzar. Ens aturem a un poblet anomenat El Tejar on mengem uns entrepans si més no immensos. Ara sí que començo a ser persona!
Abans de les 12h arribem a Córdoba, casualment entrem per l’avinguda de Cadis, on tenim l’hotel on dormirem: l’hotel Mariano (“quin nom tan xistós” diu la Cris) d’una estrella, a 800m del centre. Només veure’l ja ens agafa un altre atac de riure. Però com que encara no ens poden donar l’habitació decidim deixar el cotxe i anar a peu fins al centre. L’hotel té un aparcament privat al soterrani de dimensions... be, deixem-ho en que té aparcament privat que queda millor! Primers moments de tensió: la feinada per aparcar que té el Marc és directament proporcional a la foscor de l’aparcament... però be, amb unes 10 maniobres ja ho té fet. És un professional!
Marxem caminant en direcció la Mezquita per fer temps mentre esperem que la Clàudia acabi l’entrenament matinal. Un cop creuat el pont romànic, entrem al casc antic i ja ens assalten unes gitanes amb uns branquillons de romaní “es un regalo” i pam... ja ens han liat. Ens agafa una gitana a cada un i ens foten un rollo que pa qué... ens llegeixen la mà (només a la Cris li encerten) i després el protocol: “dentro de 3 días, tienes que quemar esta rama i pronunciar mi nombre, me llamo María, juralo por mi hijo (tocant-se la panxa)” i bla bla bla... en resum que “la suerte se paga” i les monedes “dan mala suerte”... o sigui que la Cris ja afluixa un bitllet perquè li prometen que “te devolvemos cambio” i ja l’ha vist prou! (I no és macu això?)... (i ara que escric la crònica m’he enrecordat que ahir vaig fer la rentadora i el branquilló de romaní estava a la butxaca dels pantalons, servirà haver-ho passat per la rentadora enlloc de fotre-li foc?)
Entrant al pati dels tarongers de la Mezquita, ens esperem asseguts a un muret i finalment arriba la Clàudia!!! ueeee... quina il·lusió tornar-la a veure! Ella s’emporta una bona sorpresa quan veu a la Núria, que no sabia que venia, i també al no veure al Colomer, que no ha pogut venir perquè tenia una fira a Girona.
Fem una volta pel centre i, quan la calor comença a apretar, parem a fer un refresc a una placeta molt acollidora! Que fort, la nit passada a la Pobla va glaçar i aquí necessitem pantalons curts, sort que la Clàudia em farà un préstec!
D’allà anem cap a casa seva i ens indica un lloc on dinarem be. I tant que sí, tapeo tapeo! (que bones que són les migues i també el salmorejo i... tot). Després de dinar la passem a recollir un altre cop per anar a fer un cafè abans del partit, que és a les 18.30h.
Abans del partit decidim anar a “saludar” als de l’hotel i deixar els trastos a l’habitació! Primera sorpresa grata: l’habitació és..... “de luuuuuujuuuuuu”. I per només 14,5€ per barba! 3 hurras pel Mariano! hip hip hurra, hip hip hurra, hip hip hurra...
Arribem un altre cop al pavelló, just quan surten les jugadores al terreny de joc. I comença el partit... que no en relataré la crònica perquè la podeu llegir a la web del Córdoba FS. Però se’ls hi han escapat 3 punts que tenien lligats amb el 3-0 de la mitja part.
Abans que acabi la primera part, arriben el Joan i l’Arturo des de Granada, que tenien entrenament al matí i aprofitem per posar-nos una mica al dia durant la mitja part. A la graderia també trobem una noia catalana, la Susi, que havia jugat amb la Clàudia al Gironella... xip xap.
Després del partit anem a sopar tots plegats a la terrassa d’un bar, on un nen (un poco cabrón) li treu la cadira de la seva mare just quan aquesta anava a seure... la cara del nen després de la bronca que li cau és boníssima! També el Marc fa ús per partida doble del lavabo del bar del costat... “ja em semblava que em miraven malament”... Ja només falta el gelat.
Després del sopar, anem a un pub autèntic on porten les cerveses en galledes plenes de gel i així t’estalvies d’aixecar-te quan s’acaba la ronda! “aquí no tindran gelats, oi?”. Veiem els darrers minuts del Barça–Atlético (6-1 i partit antològic, segons ens expliquen), però que en cap moment hem tingut temptacions de veure, perquè la companyia és tan bona que per molt partit del segle que estigui sent... com diria l’abuelita “lo primero es antes”.
Al sortir del pub, se’ns gira una mica i aprofitant la música d’un cotxe supertunning neng... ens posem a ballar a l’acera i tothom qui ens veu es queda flipant... aiii, què seria la vida sense aquests moments espontanis?
Han passat tantes hores des que ens hem llevat, que hi ha coses que em sembla que fa dies que les hem viscut, com lo de les gitanes! Malparides!
I ara cap a l’hotel Mariano (excepte la Clàudia que se’n va a casa), que demà hem de matinar per veure la Mezquita, que diuen que abans de les 10 del matí és gratuït entrar-hi! Què hi farem, som catalans! El Joan ens acosta a l’hotel en cotxe. Anem tots 4 al darrera amb l’Arturo de copilot cantant-li els semàfors vermells que es van interposant al nostre camí... “rojo”, “vermell voldràs dir?” i jo al darrera, entre foto i foto, indicant-li el camí... “a la dreta”, però hi ha qui s’interposa en les indicacions “no el distreguis que està conduint!”... ja hi tornem a ser, vinga riure, és que això és una bogeria! Us estimo, amics!
Agafem un taxi i, passem a recollir a la Núria de camí cap a l’aeroport, aprofitant que casa seva queda de camí a tot arreu. Tot surt rodó... arribem “on time”, passem el control de seguretat (que encara no entenc com li deixen passar la maleta al Marc amb 4 fulles d’afaitar, l’altra pregunta seria... i perquè coi en vol 4?), i pugem a l’avió, sense entretenir-nos enlloc i ens sobren com a màxim 10 minuts... “al llímit”
A Granada ja ens espera la Cris, que ha volat des de Girona amb Ryanair, llevant-se a les 3 del matí. A les 8.15h ja estem a punt per agafar el cotxe de lloguer... que només ens ha costat 58€ per 4 dies, clar que el què no sabíem és que s’ha de pagar tot el dipòsit per 75€ i que l’hem de tornar buit (o el més buit possible). Be, almenys tenim un “clase superior” Seat Leon i no un 207 com havíem contractat. “no es un Mercedes, pero ya servirá”.
I apalin... autopista i manta! Com a catalans que som, volíem agafar nacional però hem recordat que som a Andalusia i aquí no es paguen les autopistes: “de lujuuuuu!”. Un parell d’hores de carretera i som a Córdoba, però a mig camí decidim parar a fer algo important: esmorzar. Ens aturem a un poblet anomenat El Tejar on mengem uns entrepans si més no immensos. Ara sí que començo a ser persona!
Abans de les 12h arribem a Córdoba, casualment entrem per l’avinguda de Cadis, on tenim l’hotel on dormirem: l’hotel Mariano (“quin nom tan xistós” diu la Cris) d’una estrella, a 800m del centre. Només veure’l ja ens agafa un altre atac de riure. Però com que encara no ens poden donar l’habitació decidim deixar el cotxe i anar a peu fins al centre. L’hotel té un aparcament privat al soterrani de dimensions... be, deixem-ho en que té aparcament privat que queda millor! Primers moments de tensió: la feinada per aparcar que té el Marc és directament proporcional a la foscor de l’aparcament... però be, amb unes 10 maniobres ja ho té fet. És un professional!
Marxem caminant en direcció la Mezquita per fer temps mentre esperem que la Clàudia acabi l’entrenament matinal. Un cop creuat el pont romànic, entrem al casc antic i ja ens assalten unes gitanes amb uns branquillons de romaní “es un regalo” i pam... ja ens han liat. Ens agafa una gitana a cada un i ens foten un rollo que pa qué... ens llegeixen la mà (només a la Cris li encerten) i després el protocol: “dentro de 3 días, tienes que quemar esta rama i pronunciar mi nombre, me llamo María, juralo por mi hijo (tocant-se la panxa)” i bla bla bla... en resum que “la suerte se paga” i les monedes “dan mala suerte”... o sigui que la Cris ja afluixa un bitllet perquè li prometen que “te devolvemos cambio” i ja l’ha vist prou! (I no és macu això?)... (i ara que escric la crònica m’he enrecordat que ahir vaig fer la rentadora i el branquilló de romaní estava a la butxaca dels pantalons, servirà haver-ho passat per la rentadora enlloc de fotre-li foc?)
Entrant al pati dels tarongers de la Mezquita, ens esperem asseguts a un muret i finalment arriba la Clàudia!!! ueeee... quina il·lusió tornar-la a veure! Ella s’emporta una bona sorpresa quan veu a la Núria, que no sabia que venia, i també al no veure al Colomer, que no ha pogut venir perquè tenia una fira a Girona.
Fem una volta pel centre i, quan la calor comença a apretar, parem a fer un refresc a una placeta molt acollidora! Que fort, la nit passada a la Pobla va glaçar i aquí necessitem pantalons curts, sort que la Clàudia em farà un préstec!
D’allà anem cap a casa seva i ens indica un lloc on dinarem be. I tant que sí, tapeo tapeo! (que bones que són les migues i també el salmorejo i... tot). Després de dinar la passem a recollir un altre cop per anar a fer un cafè abans del partit, que és a les 18.30h.
Abans del partit decidim anar a “saludar” als de l’hotel i deixar els trastos a l’habitació! Primera sorpresa grata: l’habitació és..... “de luuuuuujuuuuuu”. I per només 14,5€ per barba! 3 hurras pel Mariano! hip hip hurra, hip hip hurra, hip hip hurra...
Arribem un altre cop al pavelló, just quan surten les jugadores al terreny de joc. I comença el partit... que no en relataré la crònica perquè la podeu llegir a la web del Córdoba FS. Però se’ls hi han escapat 3 punts que tenien lligats amb el 3-0 de la mitja part.
Abans que acabi la primera part, arriben el Joan i l’Arturo des de Granada, que tenien entrenament al matí i aprofitem per posar-nos una mica al dia durant la mitja part. A la graderia també trobem una noia catalana, la Susi, que havia jugat amb la Clàudia al Gironella... xip xap.
Després del partit anem a sopar tots plegats a la terrassa d’un bar, on un nen (un poco cabrón) li treu la cadira de la seva mare just quan aquesta anava a seure... la cara del nen després de la bronca que li cau és boníssima! També el Marc fa ús per partida doble del lavabo del bar del costat... “ja em semblava que em miraven malament”... Ja només falta el gelat.
Després del sopar, anem a un pub autèntic on porten les cerveses en galledes plenes de gel i així t’estalvies d’aixecar-te quan s’acaba la ronda! “aquí no tindran gelats, oi?”. Veiem els darrers minuts del Barça–Atlético (6-1 i partit antològic, segons ens expliquen), però que en cap moment hem tingut temptacions de veure, perquè la companyia és tan bona que per molt partit del segle que estigui sent... com diria l’abuelita “lo primero es antes”.
Al sortir del pub, se’ns gira una mica i aprofitant la música d’un cotxe supertunning neng... ens posem a ballar a l’acera i tothom qui ens veu es queda flipant... aiii, què seria la vida sense aquests moments espontanis?
Han passat tantes hores des que ens hem llevat, que hi ha coses que em sembla que fa dies que les hem viscut, com lo de les gitanes! Malparides!
I ara cap a l’hotel Mariano (excepte la Clàudia que se’n va a casa), que demà hem de matinar per veure la Mezquita, que diuen que abans de les 10 del matí és gratuït entrar-hi! Què hi farem, som catalans! El Joan ens acosta a l’hotel en cotxe. Anem tots 4 al darrera amb l’Arturo de copilot cantant-li els semàfors vermells que es van interposant al nostre camí... “rojo”, “vermell voldràs dir?” i jo al darrera, entre foto i foto, indicant-li el camí... “a la dreta”, però hi ha qui s’interposa en les indicacions “no el distreguis que està conduint!”... ja hi tornem a ser, vinga riure, és que això és una bogeria! Us estimo, amics!
dimarts, 30 de setembre del 2008
Torneig de 4 hores de tenis
El pròxim dissabte 11 d'Octubre, de les 9:30 a les 13:30, se celebrarà a la pista del Club de Tenis Lillet, la segona edició de les 4h de tenis en modalitat de dobles, organitzat pel club i amb inscripció completament gratuïta. Us hi esperem a tots!
Els interessats poseu-vos en contacte amb el Lluís Pons, el Jaume Cunill o el Joan Cunill, o un servidor.
Els interessats poseu-vos en contacte amb el Lluís Pons, el Jaume Cunill o el Joan Cunill, o un servidor.
dissabte, 27 de setembre del 2008
2n Concurs de fotografies de bolets
I per segon any, a la Pobla s'ha celebrat el concurs de fotografia de bolets. I tot i tenir un casament al migdia, hem matinat per fer quatre fotos per la zona dels rasos de Tubau i tornar a ser a les 12h al centre cívic per entregar les fotos fetes. Hem sortit el Quim i jo, amb poca mentalitat de trobar bolets per fotografiar perquè encara no ha començat plenament la temporada, però només aparcar el cotxe ja hem trobat un pinatell inmens i un munt més de bolets de tots tipus... Hem fet unes fotos força bones, però sobretot ens ho hem passat de conya, com sempre! Gaudint de la natura i la frescor de les primeres hores del matí i d'un dia més a la muntanya. I d'un esmorzar amb vistes privilegiades del Puigllançada just al nostre davant, asseguts en l'únic raconet on toca el sol. Senzillament fabulós!
I clar... no tot podia ser perfecte. Quan un es prepara per sortir a fer fotos, el primer que ha de fer és comprovar que la càmera tingui bateria. Doncs no, jo com un pallús... no ho he fet i després de la 4a o 5a foto, ja no n'he pogut fer més! M'ha fet una mica de ràbia perquè fa poc que tinc la nova càmera i em venia de gust de provar-la amb tranquil·litat, però no ha pogut ser!
De totes formes, la càmera del Quim fa unes fotos magnífiques, i sinó vegeu la foto que ha guanyat el primer premi d'enguany:
I clar... no tot podia ser perfecte. Quan un es prepara per sortir a fer fotos, el primer que ha de fer és comprovar que la càmera tingui bateria. Doncs no, jo com un pallús... no ho he fet i després de la 4a o 5a foto, ja no n'he pogut fer més! M'ha fet una mica de ràbia perquè fa poc que tinc la nova càmera i em venia de gust de provar-la amb tranquil·litat, però no ha pogut ser!
De totes formes, la càmera del Quim fa unes fotos magnífiques, i sinó vegeu la foto que ha guanyat el primer premi d'enguany:
diumenge, 21 de setembre del 2008
Duatló de Bellmunt
I vinga... segona duatló de la temporada! Èxit absolut amb més de 250 inscrits! Avui toca recórrer 28km (8 BTT + 10 a peu + 10 BTT) i un desnivell de 1.300m.
La cosa comença com sempre... llevant-nos moooooolt aviat! A les 6.30h sortim de la Pobla amb dos cotxes, un amb el Ricard i la Sibi (que es quedaran a passar el dia per Osona) i jo amb el meu. A la plaça ja trobem l'Oscar, que se'n va a fer una pedalada cap al Bages, i és que els bojos que fem aquestes sempre acabem sent els mateixos!
A Sant Pere de Torelló ja està tot a punt des de primera hora, l'entrega de dorsals i tot el necessari per fer la prova. La gent des de ben aviat comença a agafar posicions i nosaltres no volem ser menys, però avui anem una mica justos de temps i no podem fer dues coses molt importants: escalfar i anar al lavabo. Espero que no ens passi factura!
I a les 9 puntuals, després del tradicional brieffing, es dona la sortida que, com sempre, és rapidíssima! Costa seguir el ritme però aviat comença la pujada i tot es posa al seu lloc. Avui és un dia gris i mig emboirat, potser és per això que em sento una mica apàtic, el Ricard també. Però amb les primeres gotes de suor (que no tarden en aparèixer) desapareix la mandra i ens posem mans a l'obra o millor dit: peus al pedal!
La pujada sense treva que porta al Santuari de Bellmunt és d'aquelles que no s'obliden: duríssima! Com tampoc s'oblida l'arribada a dalt on un munt de gent està animant sense parar a tots els ciclistes que passem! Fins i tot se'm posa la pell de gallina, em recorda als mítics ports del Tour on la gent s'aparta a mesura que passem els ciclistes. És senzillament increïble!
En arribar a la primera transició, una dona de l'ornganització em dóna un cop de mà obrint la bossa on tinc les bambes, fent-me guanyar uns valuosos segons.... i plas, començo a córrer. El primer tram és una dura baixada molt tècnica on avanço a molta gent, però de cop m'adonon que hi ha alguna cosa rara.... merda, encara porto el casc posat! No m'he enrecordat de deixar-lo a la bici i ara no pujaré a deixar-lo, tocarà córrer amb ell! jeje...
Hi ha alguns trams ràpids de pista i asfalt en baixada on els més atletes m'avancen, però de nou els torno a passar en els trams de pujada i baixades tècniques... com sempre és el segment que se'm dóna millor i és on recupero més posions. A la pujada final al Santuari faig una autèntica avançada de gent i és que anem bastant junts! Passo d'anar 44è a la primera pujada en bici, a 14è quan torno a arribar a Bellmunt. Espectacular!
Ara toca baixar i la meva incògnita és saber quanta gent m'avançarà, perquè baixant sóc horrorós i a més avui toca baixada tècnica, és a dir, pitjor encara! 1, 2, 3... van passant i en total m'avancen 17 persones! Al final ja m'ho agafo rient!
I també es repeteix una altra jugada... creuant un riu... plafff! i això que m'havien avisat que als passos per les rieres anés en compte! I ho he fet, el què passa és que les lloses de pedra amb un dit d'aigua i algues i fangs... no tenen pietat de ningú. I jo he llepat! Almenys no m'he fet mal i puc seguir! I un paio que filmava s'ha posat les botes, ja té vídeo per "vídeos de primera"... (des d'aqui faig una crida a aquest filmo-aficionat, que si llegeix això m'envii una còpia, que jo també vull riure!)
L'arribada al poble és després d'un pujadot i, com que de forces no me'n falten, faig un esforç per atrapar uns que tinc a tiro i recupero dues posicions a falta de pocs metres per meta! Excel·lent. Estic molt content perquè la cursa ha anat bé, el què passa és el de sempre, que aquest tipus de duatlons són molt específiques per ciclistes i s'ha de pencar molt al segment de córrer per fer uns resultats decents! Però he gaudit molt i la organització ha sigut magnífica i el millor de tot és que les dues coses que no hem fet abans de la cursa no ens han passat factura! Ni rampes a les cames ni apretons a l'estómac. ;)
Finalment, 31a posició i 2h17'33" i el Ricard 136a posició en 2h48'21".
L'anècdota del dia: quan m'han donat la samarreta ha resultat ser una talla L i jo havia demnat la M. He insistit i insistit (fins a 4 o 5 cops ho he anat a demanar) fins que ho he aconseguit. Quan ja tothom tenia la talla assignada, veient que sobraven algunes talles, m'han fet el canvi! Però fent els estiraments, a un racó, m'he oblidat la bossa amb el mallot! Ara, ni M ni L, cap a casa sense obsequi! :((
dilluns, 15 de setembre del 2008
Lluna plena de Setembre
Molts cops una imatge val més que mil paraules... Ahir a la nit, abans de marxar de la Pobla, vaig poder disfrutar de l'espectacular imatge de la lluna plena sortint sobre el Catllaràs.
diumenge, 14 de setembre del 2008
II Clàssica a l'Olla de Núria
I un altre diumenge matinant... diria que si programés el despertador pels diumenges a les 5:15 seria un bon encert!
A les 7.30h surt el primer cremallera cap a Núria i abans d'agafar-lo ja ens informen que és obligatori l'ús del paravent, que sinó ni tan sols podrem començar la cursa. Al santuari estem a 3ºC, però la temperatura de sensació és inferior degut al fort vent que bufa.
Després de la recollida de dorsals ens reuneixen a l'auditori i fan el brieffing explicatiu. Inicialment estan previstes 2 curses, la clàssica i la popular. La primera amb 300 inscrits, i un recorregut de 21km i quasi 2000m de desnivell positiu, mentre que a la segona, amb la meitat de distància, hi ha unes 50 persones apuntades.
Ens informen de les dures condicions hivernals que ens trobarem, que a les cotes superiors bufa molt fort el vent (superant els 50km/h), que en tots els punts de control hi ha l'aigua dels avituallaments completament glaçada, que les temperatures de sensació en els cims són d'uns -8ºC i que en una part del recorregut han desaparegut les banderoles que indiquen el camí. En resum, un panorama poc encoratgedor!
Veient les premisses, es decideix retallar la cursa clàssica i tothom farà la curta: pujada fins al puigmal, carena fins al coll de finestrelles i retorn fins a Núria, sempre i quan no empitjori el temps.
Amb cert retard, comença la cursa i ho fem tots de cop: homes, dones i de totes les categories. Un total de 350 atletes o millor dit... sonats!
La pujada des de Núria fins al Puigmal es fa per l'Ortigà, un camí que no havia fet abans i que té un pendent duríssim: en el 1r quilòmetre ja guanyem 600m de desnivell i a partir d'aquí la cosa planeja una mica més fins al cim del Puigmal. En el primer punt de control ens avisen que de moment la cursa tira endavant però les condicions són extremes, un fred horrorós combinat amb un vent que amb prou feines et permet mantenir-te de peu, obliga a fer un esforç extraordinari. En els passos per les carenes el vent em deixa la cara sense sensiblitat i més que intentar mantenir un ritme de carrera és intentar mantenir-se dret!
Passat el primer control, tothom segueix el corredor del seu davant i això porta a que un grup nombrós de corredors ens perdem, ajudats per la boira que comença a fer acte de presència. Per sort retrobem el camí i aconseguim recuperar la traça en direcció al Puigmal. Però uns 150m abans de fer cim, trobem als organitzadors que ens comuniquen que la prova queda suspesa, i que fem mitja volta per el mateix camí on hem pujat. Inclús trobo un noi amb pantalons d'atletisme i màniga curta que ha perdut el tacte a les mans i no pot ni obrir la cremallera del paravent per posar-se'l. Li dono un cop de mà i seguim baixant.
Tornem tots cap a Núria corrent, més per les ganes d'arribar i pendre algo calent que no per fer un bon temps! Recollim els obsequis i, després de l'entrega de trofeus, tornem cap a Queralbs amb el cremallera, i cap a casa a dinar!
Un dia més a la muntanya, que ens torna a demostrar que la climatiologia és qui té l'última paraula a l'hora de decidir si podem pujar o no! A vegades podem pensar que ho podem aconseguir tot però la natura ens demostra que no sempre és així.
A les 7.30h surt el primer cremallera cap a Núria i abans d'agafar-lo ja ens informen que és obligatori l'ús del paravent, que sinó ni tan sols podrem començar la cursa. Al santuari estem a 3ºC, però la temperatura de sensació és inferior degut al fort vent que bufa.
Després de la recollida de dorsals ens reuneixen a l'auditori i fan el brieffing explicatiu. Inicialment estan previstes 2 curses, la clàssica i la popular. La primera amb 300 inscrits, i un recorregut de 21km i quasi 2000m de desnivell positiu, mentre que a la segona, amb la meitat de distància, hi ha unes 50 persones apuntades.
Ens informen de les dures condicions hivernals que ens trobarem, que a les cotes superiors bufa molt fort el vent (superant els 50km/h), que en tots els punts de control hi ha l'aigua dels avituallaments completament glaçada, que les temperatures de sensació en els cims són d'uns -8ºC i que en una part del recorregut han desaparegut les banderoles que indiquen el camí. En resum, un panorama poc encoratgedor!
Veient les premisses, es decideix retallar la cursa clàssica i tothom farà la curta: pujada fins al puigmal, carena fins al coll de finestrelles i retorn fins a Núria, sempre i quan no empitjori el temps.
Amb cert retard, comença la cursa i ho fem tots de cop: homes, dones i de totes les categories. Un total de 350 atletes o millor dit... sonats!
La pujada des de Núria fins al Puigmal es fa per l'Ortigà, un camí que no havia fet abans i que té un pendent duríssim: en el 1r quilòmetre ja guanyem 600m de desnivell i a partir d'aquí la cosa planeja una mica més fins al cim del Puigmal. En el primer punt de control ens avisen que de moment la cursa tira endavant però les condicions són extremes, un fred horrorós combinat amb un vent que amb prou feines et permet mantenir-te de peu, obliga a fer un esforç extraordinari. En els passos per les carenes el vent em deixa la cara sense sensiblitat i més que intentar mantenir un ritme de carrera és intentar mantenir-se dret!
Passat el primer control, tothom segueix el corredor del seu davant i això porta a que un grup nombrós de corredors ens perdem, ajudats per la boira que comença a fer acte de presència. Per sort retrobem el camí i aconseguim recuperar la traça en direcció al Puigmal. Però uns 150m abans de fer cim, trobem als organitzadors que ens comuniquen que la prova queda suspesa, i que fem mitja volta per el mateix camí on hem pujat. Inclús trobo un noi amb pantalons d'atletisme i màniga curta que ha perdut el tacte a les mans i no pot ni obrir la cremallera del paravent per posar-se'l. Li dono un cop de mà i seguim baixant.
Tornem tots cap a Núria corrent, més per les ganes d'arribar i pendre algo calent que no per fer un bon temps! Recollim els obsequis i, després de l'entrega de trofeus, tornem cap a Queralbs amb el cremallera, i cap a casa a dinar!
Un dia més a la muntanya, que ens torna a demostrar que la climatiologia és qui té l'última paraula a l'hora de decidir si podem pujar o no! A vegades podem pensar que ho podem aconseguir tot però la natura ens demostra que no sempre és així.
dijous, 11 de setembre del 2008
Diada al massís del Garraf
Quina diada més diferent que ha sigut la d'aquest any! Amb el Ferran i la Judith hem anat a passar el dia pel Parc Natual del Garraf, seguint les indicacions d'una ruta del Palau Robert.A les 10h del matí sortim de Barcelona en direcció a Port Ginesta on s'inicia el recorregut marcat. Des d'allà, pujant per una carretera curvada i amb bones rampes, ens dirigim fins a la Pleta, una masia habilitada com a punt d'informació del parc natural. És sorprenent perquè en poca estona, hem passat de soroll del trànsit de la C-31 a la tranquil·litat absouta del parc, amb vistes inacabables a turons amb típica vegetació mediterrània i amb unes vistes magnífiques sobre el Mediterrani.
A la caseta del parc, ens atén un senyor molt trempat, el Pitu Linares, que ens indica les possiblitats que tenim. Carai, hi ha més cosa de la què pensavem! I el més curiós de tot és quan ens compara un poble per on passarem amb Castellar de N'Hug..."no sé si ho coneixeu?" ens pregunta... "osti, jo sóc d'allà" li dic... i l'home tot sorprès em respon "doncs jo fa 20 anys que tinc una casa a La Pobla de Lillet"... "be, en realitat sóc de La Pobla, no de Castellar!". Ja li hem caigut bé! Curiós que a tot arreu on vaig, trobo algú amb casa a La Pobla! A Escòcia ens va passar el mateix!
Seguim el camí fins al Pla de Querol on aparquem el cotxe per fer una caminadeta fins a La Morella, amb 594,6m (segons el mapa, que fins i tot dóna l'alçada en decimals), un turonet de molt fàcil accés i amb molt bones vistes! En una horeta ho tenim fet (anada, parada al cim i tornada), ideal per estirar les cames i fer una mica de gana!
Quan tornem al cotxe, l'estómac comença a demanar teca i decidim arribar fins a Olivella per menjar alguna coseta... Què carai, per fotre'ns un bon dinar! Però abans ens aturem al monestir budista que hi ha a la Plana Novella i que ens ve de pas, però que el veiem tan turístic que hi fem una visita llampec! Ja que amb tanta gent el lloc perd bona part de l'encant que podria tenir!
A Olivella hi ha poca cosa per veure... són 4 cases contades, una església, la casa de la vila i el restaurant. Almenys hi ha restaurant! El porten un parell de francesos que fan molt riure i amb l'accén afrancesat que gasten! El dinar és molt bo però portem els calers justos i patim una mica si ens arribarà per poder pagar... però al final els Déus s'alien a favor nostre i ho salvem! Això que ens hem arriscat molt demanant un plat de patés i cafès, però el Ferran ho salva amb una moneda d'euro que té al cotxe, que és just el què ens falta per acabar de pagar el compte.
Després de dinar, agafem una pista forestal amb alguns trams en força mal estat. Només falta cridar el mal temps per demostrar que Murphi existeix: "osti Ferran, aquest cotxe és força alt... no? encara no hem rascat"... i prassss, toma rascada als baixos! Res greu!
Al cap d'un rato de pista, parem a unes vinyes a recollir raïm per berenar... i seguim direcció Sitges, on hi arribem per la mateixa pista forestal d'on venim. Apareixem darrera d'un Caprabo, deixant la tranqulitat de tot un matí enrera per aparèixer enmig de la civilització... Ja tenia raó el Pitu: "hi haurà llocs per on passareu que faran que us preguntareu... on soc?"
La tarda la passem a la platja prenent el solet i fent el meu segon bany de la temporada!! Després a fer una volteta pel passeig, arribem al casc antic on fem una clara abans no marxem de nou cap a Barcelona.
En resum, un dia fantàstic, molt diferent la rutina habituat i els 3 cohincidim en que s'ha de repetir algo així!
PD. No tenim foto de quan arribem a Barcelona i, al Carrer Urgell, trobem un cotxe en contra direcció pel carril central del carrer i quan se n'adona de que l'ha liat, es posa a fer marxa enrera bastant descontroladament, carrer amunt i quasi rasca amb un cotxe que està aturat al semàfor. La dona no fa gaire cara de preocupada i no sembla que perdi la calma i segueix fumant tranquil·lament com si res! Hi ha gent que no sé en quin món viu!
diumenge, 7 de setembre del 2008
Primera duatló de la temporada
5.30h sona el despertador. Bufff, quina son! Però no tardem en activar-nos, sabem que avui toca una bona matxacada: la duatló de Vilallonga de Ter ens espera! Inicialment haviem de participar-hi el Juan, l'Arturo i jo, però hi ha hagut canvi de plans d'última hora i només hi vaig jo. Afortunadament, aquests dies hi ha el Javi (un amic d'Almeria) a casa i com que també és un matxaca de l'esport, decideix participar en nom del Juan. "una vez que vengo a Catalunya, me apunto a lo que sea" A més el tio competeix específicament en triatló i està fort com un toro, estic convençut que fotrà canya! El què no s'imagina és que el nostre territori és "lleugerament" més costerut que la zona d'andalusia... jeje.
A les 6 sortim de casa, ja que tenim més d'una hora de camí i entre les 7 i les 8 hem de ser a Vilallonga per deixar el material per la zona de transició. Arribem molt be de temps i fem les gestions corresponents (recollida de dorsal, de xip, entrega de material, descarregada d'estómac...) Un dia fantàstic ens espera: sol radiant i temperatura ideal per a competir, clar que el Javi pensa "que hace un frío que te cagas"... i és que aquests del sud no estan acostumats a la fresqueta matinal del pre-pirineu.
Abans de començar, fem una mica d'escalfament per la carretera que va a Vallter, però veient que la gent es va preparant a la sortida, decidim anar agafant posicions per no sortir a la última fila. A les 8.45 ja estem situats i esperant que es doni la sortida amb els altres 300 corredors inscrits. Ens informen per megafonia que els 2 primers quilòmetres són neutralitzats i que la cursa comença just passat el pont de Tregurà. No em queda gaire clar si en aquests 2km hem de pedalar tranquils o anar a sac de bon inici... de seguida em marxen els interrogants...
Comença la cursa i la gent surt a sac! Tocarà apretar-se de valent només començar, ja que la sortida és molt ràpida i em costa agafar el meu ritme. Després d'aquests 2km de pla, comença la pujada de veritat i la gent treu el peu de l'accelerador. Aqui començo a recuperar algunes posicions i cadascú se situa allà on pot, perquè l'asfalt s'acaba i comença una pujada dreta amb herba i pedres i molta humitat. El primer del "pelotón" no pot seguir pedalant i ha de baixar de la bici, la qual cosa obliga a la resta a fer-ho perquè no es pot adelantar, quina putada: hem de pujar un bon troç empenyent la bici. Els bessons em treuen fum! El Javi està al·lucinant amb la duresa de la prova i això encara no és res...
A partir d'aqui, la pista millora i, tot i tenir bastant pendent, no fa falta tècnica per arribar a la transició. Tinc bones sensacions a les cames i el tram a peu comença... duríssim! Una rampa on és impossible córrer (i sinó, pregunteu-li al Javi, que flipa amb la pujada) ens espera i la filera de duatletes caminant amb les mans als genolls m'indica que la cosa serà més dura del què em pensava. En el primer tram de pujada, que ens condueix al primer cim, el puig de Fontlletera, avanço a 4 o 5 persones i faig cim en 1h47 (és la única referència que en tinc perquè avui no tinc el pulsòmetre). A partir d'aquí toca baixada tècnica fins al refugi de Coma de Vaca i de nou toca pujar fins al Balandrau, per baixar de nou fins a la zona de transició. En el segment de running he avançat unes 10 o 12 persones, però sóc conscient que ara toca patir, i molt, per mantenir la 22a posició que tinc quan pujo de nou a la bici. Toca baixar i ja sé que baixant sóc un paquet! Generalment m'avança molta gent.
La segona fase de bici comença amb uns quilòmetres de pla, que avanço bastant ràpid fins que, a falta de 500m pel coll, m'agafa una rampa al quadríceps esquerra que m'impedeix pedalar. Solució: treure el peu de pedal i pedalar amb la cama dreta! Em veig obligat a baixar una mica el ritme però aconsegueixo arribar al coll. D'aquí tot baixada, o això és el que em pensava... perquè encara falten algunes pujades! Almenys m'han passat les rampes i puc tornar a pedalar amb les dues cames! jeje...
Finalment arriba la baixada tècnica, molt inclinada i perillosa. Els frens s'escalfen i les pastilles s'endureixen tant que pràcticament no em frena la bici i he de baixar molt lentament. Em passen varis corredors, però no em sorprèn perquè baixo molt lent i els altres van a sac! Al final de la baixada, a falta de 2km per meta, em passa una altra desgràcia: creuant un riu me'n vaig a l'aigua i la cadena queda encallada al desviador davanter. No la puc posar a lloc i, per tant, no puc pedalar!!! I ja hi tornem a ser... a córrer s'ha dit! Em toca empènyer la bici en plans i pujades i aprofito els pendents en les poques baixades que queden. L'arribada a la meta és per riure, jo i bici corrent de costat! El paio que amenitza la cursa fins i tot m'entrevista quan passo la meta i la gent em rep amb una gran ovació. Almenys he arribat sencer, tot i que, hauria pogut quedar millor classificat si no hagués tingut tants problemes, però és lo que té la competició... sempre passen coses! És inevitable! S'ha de saber acceptar! I mirant-ho positivament, almenys no m'he fet res greu! Això sí, tinc mig cos adolorit entre el dolor muscular de les cames i els cops de la caiguda!
Finalment, he fet 3h26'38" i una meritòria 30a posició! El Javi amb 3h49'27" ha quedat 70è.
A les 6 sortim de casa, ja que tenim més d'una hora de camí i entre les 7 i les 8 hem de ser a Vilallonga per deixar el material per la zona de transició. Arribem molt be de temps i fem les gestions corresponents (recollida de dorsal, de xip, entrega de material, descarregada d'estómac...) Un dia fantàstic ens espera: sol radiant i temperatura ideal per a competir, clar que el Javi pensa "que hace un frío que te cagas"... i és que aquests del sud no estan acostumats a la fresqueta matinal del pre-pirineu.
Abans de començar, fem una mica d'escalfament per la carretera que va a Vallter, però veient que la gent es va preparant a la sortida, decidim anar agafant posicions per no sortir a la última fila. A les 8.45 ja estem situats i esperant que es doni la sortida amb els altres 300 corredors inscrits. Ens informen per megafonia que els 2 primers quilòmetres són neutralitzats i que la cursa comença just passat el pont de Tregurà. No em queda gaire clar si en aquests 2km hem de pedalar tranquils o anar a sac de bon inici... de seguida em marxen els interrogants...
Comença la cursa i la gent surt a sac! Tocarà apretar-se de valent només començar, ja que la sortida és molt ràpida i em costa agafar el meu ritme. Després d'aquests 2km de pla, comença la pujada de veritat i la gent treu el peu de l'accelerador. Aqui començo a recuperar algunes posicions i cadascú se situa allà on pot, perquè l'asfalt s'acaba i comença una pujada dreta amb herba i pedres i molta humitat. El primer del "pelotón" no pot seguir pedalant i ha de baixar de la bici, la qual cosa obliga a la resta a fer-ho perquè no es pot adelantar, quina putada: hem de pujar un bon troç empenyent la bici. Els bessons em treuen fum! El Javi està al·lucinant amb la duresa de la prova i això encara no és res...
A partir d'aqui, la pista millora i, tot i tenir bastant pendent, no fa falta tècnica per arribar a la transició. Tinc bones sensacions a les cames i el tram a peu comença... duríssim! Una rampa on és impossible córrer (i sinó, pregunteu-li al Javi, que flipa amb la pujada) ens espera i la filera de duatletes caminant amb les mans als genolls m'indica que la cosa serà més dura del què em pensava. En el primer tram de pujada, que ens condueix al primer cim, el puig de Fontlletera, avanço a 4 o 5 persones i faig cim en 1h47 (és la única referència que en tinc perquè avui no tinc el pulsòmetre). A partir d'aquí toca baixada tècnica fins al refugi de Coma de Vaca i de nou toca pujar fins al Balandrau, per baixar de nou fins a la zona de transició. En el segment de running he avançat unes 10 o 12 persones, però sóc conscient que ara toca patir, i molt, per mantenir la 22a posició que tinc quan pujo de nou a la bici. Toca baixar i ja sé que baixant sóc un paquet! Generalment m'avança molta gent.
La segona fase de bici comença amb uns quilòmetres de pla, que avanço bastant ràpid fins que, a falta de 500m pel coll, m'agafa una rampa al quadríceps esquerra que m'impedeix pedalar. Solució: treure el peu de pedal i pedalar amb la cama dreta! Em veig obligat a baixar una mica el ritme però aconsegueixo arribar al coll. D'aquí tot baixada, o això és el que em pensava... perquè encara falten algunes pujades! Almenys m'han passat les rampes i puc tornar a pedalar amb les dues cames! jeje...
Finalment arriba la baixada tècnica, molt inclinada i perillosa. Els frens s'escalfen i les pastilles s'endureixen tant que pràcticament no em frena la bici i he de baixar molt lentament. Em passen varis corredors, però no em sorprèn perquè baixo molt lent i els altres van a sac! Al final de la baixada, a falta de 2km per meta, em passa una altra desgràcia: creuant un riu me'n vaig a l'aigua i la cadena queda encallada al desviador davanter. No la puc posar a lloc i, per tant, no puc pedalar!!! I ja hi tornem a ser... a córrer s'ha dit! Em toca empènyer la bici en plans i pujades i aprofito els pendents en les poques baixades que queden. L'arribada a la meta és per riure, jo i bici corrent de costat! El paio que amenitza la cursa fins i tot m'entrevista quan passo la meta i la gent em rep amb una gran ovació. Almenys he arribat sencer, tot i que, hauria pogut quedar millor classificat si no hagués tingut tants problemes, però és lo que té la competició... sempre passen coses! És inevitable! S'ha de saber acceptar! I mirant-ho positivament, almenys no m'he fet res greu! Això sí, tinc mig cos adolorit entre el dolor muscular de les cames i els cops de la caiguda!
Finalment, he fet 3h26'38" i una meritòria 30a posició! El Javi amb 3h49'27" ha quedat 70è.
diumenge, 31 d’agost del 2008
Festa Major de Vilafranca
Ja fa temps que el Llorenç me'n parlava i tenia pendent anar a la festa major de Vilafranca i per fi hi he tret el cap. Llàstima que tenia el matí del dissabte ocupat i em vaig perdre l'actuació castellera del dissabte al migdia que es veu que va ser molt guapa (i a més, hi havia el Ferran, l'Anna i el David), però el cas és que la part de la festa que he vist, l'he distrutat intensament. La veritat és que una festa tan arrelada com aquesta, amb tanta tradició i implicació popular, és difícil de trobar-la a pocs llocs i gracies a la gent de Vilafranca, l'he viscut de ben a prop. En alguns aspectes, salvant les distàncies, m'ha recordat molt a l'esperit de la Patum.
A les 20h, puntual com havíem quedat, em presento a casa del Llorenç i la Núria i sense temps per perdre anem cap al centre de la festa a veure la processó que culmina a la basílica. I de fet, som uns privilegiats perquè podem veure la processó (balls de més de 15 o 16 comparses, amb el ball de trabucaires, de pastorets i bastoners dels més espectaculars) des d'un balcó d'uns coneguts seus, fins que passa el ball de gitanes i ens hi enganxem per anar fins a la basílica per veure l'entrada del Sant Fèlix. Moment àlgid de la festa amb castell de focs i tots els balls i gralles sonant i ballant simultàniament. Sensillament espectacular!
I a continuació, mentre se celebra la missa a l'església, anem en busca d'una taula a la plaça on més tard fa el ball de gralles per sopar alguna cosa. No és una missió fàcil, més aviat impossible! Però tenim una mica de sort (o molta?) i trobem taula i cadires per tots. Això sí, el sopar es fa esperar... sort que el Joan (el cambrer) s'ho curra molt! jeje... Finalment a la 1h mengem alguna cosa per omplir l'estómac, que ja conec l'afició de la gent de Vilafranca amb la beguda i més val estar preparat!
No tarda gaire estona en començar el ball de gralles i les primeres parelles surten a ballar. La cosa comença de forma bastant tranquil·la però, just després d'uns grallaires del pais basc que són força aburridots, la cosa s'anima de forma sobtada i la gresca està servida per a la resta de la nit. Pel mig de la gent apareix el Bernat amb un retolador permantent fent dibuixos a la gent... braços, esquenes, clatells... ho deixa tot ben guixat! El Llorenç, amb el seu "gore tex xcr" té més sort que jo amb el meu "posa't neta"... o la núria amb el seu cargol. Bona tàctica per lligar perquè li apareixen noies per tots costats demanant-li dibuixos d'artista. Treu tot el seu potencial! També hi trobem a l'Itzel, el Solís, la Bet, la Roser, el Christian, el Molas, la cosina del Llorenç... però l'Uri no apareix per enlloc! Pobre d'ell que no es deixi veure!
Després del ball de gralles, es fa una passada pels carrers seguint tots els grallers i acaba no sé a on perquè amb tantes voltes ja m'he desorientat. És tard i marxem a dormir que demà al matí segueix la festa!
A les 11.30h ja ens despertem, esmorzem contundent (que sinó l'espera a l'hora de dinar es fa eterna) i anem a veure els balls de la cercavila que actuen davant de l'ajuntament. El moment que desperta més espectació és l'actuació dels diables que fan uns versos satírics sobretot posant-se amb els polítics. També m'agrada molt l'actuació dels falcons, que fan alguns castells curiosos i espectaculars.
Quan acaben tots els balls hi ha l'actuació castellera de les colles locals: els Castellers de Vilafranca i els Xicots de Vilafranca. M'expliquen la rivalitat entre ambdues colles. Per fi, apareix l'Uri, amb la camisa verda de la colla. Quina gràcia! Veiem tota l'actuació sota un sol de justicia, perquè "al sol no s'està tan apretat"... i tant que no... estem sols! Es la primera vegada que veig castells en directe i, tot i que no són tan espectaculars com ho van ser per Sant Fèlix, és una bona primera experiència. Fins i tot, el Bernat i el Llorenç em fan fer de pinya.
Quan acaba l'actuació, passades les 5 de la tarda (i sense dinar) fem el Toc de Vermut, que consisteix en recórrer el carrer que va a la Rambla, seguint la música de tots els grallers, en files de 6 o 7 persones ballant al ritme de la música. Xulíssim també! Ens enganxem a la fila de l'Uri i el Lluïs i fem una mica l'animal! jeje...
I amb això poso fi a la meva primera experiència a la festa major, que espero que no sigui la última. Magnífica festa la que tenen muntada la gent de Vilafranca!
A les 20h, puntual com havíem quedat, em presento a casa del Llorenç i la Núria i sense temps per perdre anem cap al centre de la festa a veure la processó que culmina a la basílica. I de fet, som uns privilegiats perquè podem veure la processó (balls de més de 15 o 16 comparses, amb el ball de trabucaires, de pastorets i bastoners dels més espectaculars) des d'un balcó d'uns coneguts seus, fins que passa el ball de gitanes i ens hi enganxem per anar fins a la basílica per veure l'entrada del Sant Fèlix. Moment àlgid de la festa amb castell de focs i tots els balls i gralles sonant i ballant simultàniament. Sensillament espectacular!
I a continuació, mentre se celebra la missa a l'església, anem en busca d'una taula a la plaça on més tard fa el ball de gralles per sopar alguna cosa. No és una missió fàcil, més aviat impossible! Però tenim una mica de sort (o molta?) i trobem taula i cadires per tots. Això sí, el sopar es fa esperar... sort que el Joan (el cambrer) s'ho curra molt! jeje... Finalment a la 1h mengem alguna cosa per omplir l'estómac, que ja conec l'afició de la gent de Vilafranca amb la beguda i més val estar preparat!
No tarda gaire estona en començar el ball de gralles i les primeres parelles surten a ballar. La cosa comença de forma bastant tranquil·la però, just després d'uns grallaires del pais basc que són força aburridots, la cosa s'anima de forma sobtada i la gresca està servida per a la resta de la nit. Pel mig de la gent apareix el Bernat amb un retolador permantent fent dibuixos a la gent... braços, esquenes, clatells... ho deixa tot ben guixat! El Llorenç, amb el seu "gore tex xcr" té més sort que jo amb el meu "posa't neta"... o la núria amb el seu cargol. Bona tàctica per lligar perquè li apareixen noies per tots costats demanant-li dibuixos d'artista. Treu tot el seu potencial! També hi trobem a l'Itzel, el Solís, la Bet, la Roser, el Christian, el Molas, la cosina del Llorenç... però l'Uri no apareix per enlloc! Pobre d'ell que no es deixi veure!
Després del ball de gralles, es fa una passada pels carrers seguint tots els grallers i acaba no sé a on perquè amb tantes voltes ja m'he desorientat. És tard i marxem a dormir que demà al matí segueix la festa!
A les 11.30h ja ens despertem, esmorzem contundent (que sinó l'espera a l'hora de dinar es fa eterna) i anem a veure els balls de la cercavila que actuen davant de l'ajuntament. El moment que desperta més espectació és l'actuació dels diables que fan uns versos satírics sobretot posant-se amb els polítics. També m'agrada molt l'actuació dels falcons, que fan alguns castells curiosos i espectaculars.
Quan acaben tots els balls hi ha l'actuació castellera de les colles locals: els Castellers de Vilafranca i els Xicots de Vilafranca. M'expliquen la rivalitat entre ambdues colles. Per fi, apareix l'Uri, amb la camisa verda de la colla. Quina gràcia! Veiem tota l'actuació sota un sol de justicia, perquè "al sol no s'està tan apretat"... i tant que no... estem sols! Es la primera vegada que veig castells en directe i, tot i que no són tan espectaculars com ho van ser per Sant Fèlix, és una bona primera experiència. Fins i tot, el Bernat i el Llorenç em fan fer de pinya.
Quan acaba l'actuació, passades les 5 de la tarda (i sense dinar) fem el Toc de Vermut, que consisteix en recórrer el carrer que va a la Rambla, seguint la música de tots els grallers, en files de 6 o 7 persones ballant al ritme de la música. Xulíssim també! Ens enganxem a la fila de l'Uri i el Lluïs i fem una mica l'animal! jeje...
I amb això poso fi a la meva primera experiència a la festa major, que espero que no sigui la última. Magnífica festa la que tenen muntada la gent de Vilafranca!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
