dimecres, 18 de març de 2009

Chiloé

Avui ja ens trobem fora de la carretera Austral, a la tranquil·la illa de Chiloé. Des de dos dies de viatge en què hem fet ben poques coses més que desplaçar-nos (quin pal!) i veure un paissatge espectacular, ben diferent del què haviem vist fins el moment per la carertera austral argentina.

Són com dos móns a part. La RN 40 (la carretera austral argentina que recorre la serralada dels andes per l'est) és àrida, deserta, pura pampa, sense quasi vegetació, rectes infinites, pols, molta pols i molt sol i bon clima. La Ruta 7 (la carretera austral xilena que recorre la serralada dels andes per l'oest) és humida, plujosa a matar, plena de vegetació exhuberant, boscos inpenetrables, muntanyosa, de carreteres estretes i revirades i amb constants pujades i baixades, ports de muntanya, parcs nacionals de boscos perennes, fiords, llacs.... Res a veure. Estem contents d'haver vist el contrast i haver recorregut la part Xilena. De fet, per fer la mateixa distància (aproximadament) per les dues carreteres, en la primera vem tardar 15hores i en la part xilena 3 dies (amb parades) pero que de bus directe hauriem estat 30 hores o a saber!

Què hem fet en aquests 2 dies?
Des de Coyhaique vem dirigir-nos a el Chaitén, un poble en el qual no s'hi pot pernoctar per estar al costat mateix d'un volcà actiu amb el mateix nom. De manera que ens van obligar a fer nit al poble anterior a 25km (el Amarillo, que de poble en té poc perquè només ben poques cases i un hostal). Per recórrer els 450km entre les dues localitats vem passar-nos tot el dia: els primers 100km en una hora i els altres 350 en 8hores ja que el bus va fer 3 o 4 parades de més de 30 min. Un pal! L'Uri quasi perd els nervis, però sort que vem sortir a córrer una estoneta quan vem arribar a El Amarillo perquè sinó, dos dies d'inactivitat acaben amb nosaltres!

Avui al matí, hem acabat d'arribar a El Chaitén per enllaçar amb el ferry direcció Quellón (Isla Grande de Chiloé). Com que teniem una estona lliure abans que sortís el vaixell, hem fet una volta pel poble, totalment desolat i cobert de cendres per la fumerada del volcà de l'abril de 2008 i la que ha seguit treient des d'aleshores. El poble no té ni electricitat ni aigua però la gent és reticent a abandonar les seves cases i, tot i haver-n'hi de colgades fins a la teulada de cendres, les màquines intenten restablir la normalitat, però sembla una feina ben complicada vist l'estat de l'indret. Ja veureu les fotos que són espectaculars!

Un cop a Quellón, amb una gana de mil dimonis, hem omplert l'estómac i ens hem dirigit cap a la capital de l'illa: Castro. De moment el paisatge i el temps són com a Gal·les i les construccions són de fusta i diuen que hi ha esglésies molt boniques que només hem vist en maqueta a l'oficina d'informació, però demà esperem que faci un bon dia (que no plogui i diuen que no és fàcil) per poder-les veure.

L'anècdota dels últims dies ha sigut Doña Hermínia: la senyora que ens ha allotjat a Coyaique durant dues nits. Una dona ben peculiar que les mata callant! La cosa ja es va començar a torçar quan ens va deixar cuinar el sopar en una de les cuines lentes lentes lentes de llenya típiques. Vem fer un troç de carn fregit perquè no tenia graella i tampoc paella i el vem posar en una olla i clar... no sé si va quedar més enganxat a l'olla o oliosa tota la cuina (dels esquitxos)! Vaja que això la va posar dels nervis i des de llavors... ens ha amagat els draps de la cuina i la sal, ens ha apagat l'escalfador d'aigua calenta quan estavem rentant plats i amb l'aigua rajant, es va posar a recollir la seva roba estesa quan també hi havia la nostra i estava al nostre costat i estava plovent (no ens n'haviem adonat), i tot això sense dir ni piu, sigilosament! També em va advertir, quan em va deixar l'obrellaunes, que li havia durat 40 anys (i estava en perfecte estat) insinuant que no me'l carregués! També ens va advertir que no tornéssim a menjar a la cuina mai més que ningú abans ho havia fet (i nosaltres sense adonar-nos-en ho haviem fet per compartir el sopar amb un noi holandès) i també vem deixar les motxilles (inconscientment) tot just arribar a l'hostal a sobre el llit quan hi havia un cartell inmens que ho deixava explicitament prohibit. Vaja que potser si que la vem liar una mica però va ser sense cap mala fe! Llavors ja ens vem adonar que gastava males puces perquè enlloc de dir-nos les coses ben dites ens les fotia per l'esquena! L'única vegada que l'hem vist somriure ha estat quan ens vem acomiadar d'ella al matí i l'Uri li va dir (fent una traducció literal de les seves) "si nunca volvemos ya sabemos donde llamar a la puerta", la tia s'estava tronxant només amb el "si nunca volvemos" entenent que ni de conya tornavem a allà després del "mobbing" que ens havia fet (orgullosa del seu tracte cap a nosaltres). Ni tampoc ens tornaria a obrir la porta si ens veia venir!!

2 comentaris:

francesc ha dit...

jejejeje déu n'hi do quina personatge!!

A disfrutar :)

mojitop ha dit...

jajaj, q bona l'anècdota...uri, això et dona per 3 o 4 sopars ella soleta!! (rollo la de la motoserra...)
a disfrutar!