diumenge, 26 d’octubre de 2008

Pedraforca

Després de més d'un any, he tornat al pedraforca! Quina il·lusió em feia pujar a aquesta muntanya que tants bons records em porta. Diria que és la meva primera muntanya, que vaig pujar per primer cop al 2002. Des de llavors no ha plout, mare meva! Ja n'hem fet de bones ja! I quins grans records per tot arreu on hem passat!

Ens llevem aviat, però aprofitant que hi ha hagut el canvi d'hora no fa tant mal. A les 6.30 del matí hem quedat (el meu pare i jo) a la vila amb el Quim, el Pep i l'Arnau i marxem cap a Saldes, d'última hora també s'afegeixen la Raquel, l'Adrià i el David. Comencem a caminar des del refugi Lluis Estassen i d'aquí per la via clàssica que puja pel coll del Verdet i grimpada fins al pollegó superior. A mig camí del Verdet fem algunes aturades tècniques per contemplar les vistes d'un dia radiant i una atmòsfera en absoluta quietud, ni una brisa, ni un soroll, una calma total. També mengem quatre ganyips que a la motxila màgica del Quim mai falten.


Al coll del Verdet fem una altra aturada i quan reprenem la marxa... sorpresa!! Trobem al Ricard i al Jordi que estan arribant amb uns amics. S'afegeixen amb nosaltres i acabem de passar la resta del matí junts.





A les 11h del matí ja som al cim del Pedraforca, a punt d'esmorzar! Sens dubte, el millor moment del dia... quin tiberi tan espectacular. No paren de sortir aliments de les motxilles, pa, coca, llonganissa, fuet, formatge,... i tot acompanyat d'un vinet que mai falta. De postres, unes galetes (de tots tipus) i més fruits secs. Com m'agrada això de la muntanya! I les vistes a l'horitzó no tenen fi, es veu nítidament tot l'entorn i fins a Montserrat i el Montseny sense gaires problemes. Magnífic.



Són les 12h i toca baixar. Quasi tots van per la via clàssica fins a l'enforcadura i d'aquí tartera avall, però uns quants decidim anar a fer el Calderer, que està a tocar i sempre és més emocionant: una mica de grimpadeta, algunes cordes i cadenes... i ja som a dalt! Des d'aquí la baixada és molt divertida, passant per una escletxa d'uns 50m que amb prou feines s'hi passa d'ample i no es poden fer gaires maniobres a dins. Impressionant.

Quan arribem a la tartera, toca el troç més divertit de tot... a saltar i a córrer que avall hi falta gent!! Quina suada, què divertit! Avui ho he enganxat per la banda bona i és fabulós! Arribem a baix ben suats i quan s'acaba el pedregam, agafem el caminet que ens porta un altre cop cap al refugi. I d'aqui cap a casa, excepte el Ricard i els seus amics que fan una aturada tècnica a Cal General, que la teca no falti! Salut.