dissabte, 26 de juliol de 2008

Ruta de l'ermità (III)

I ja ho diuen que no hi ha dos sense tres: avui tercera etapa de la ruta de l'ermità! Inicialment havíem de ser molta colla, però entre una cosa i l'altra, acabem sent el David i jo, però bé ja diuen que dos és companyia, tres és multitud...

A les 7.30 del matí hem quedat a la plaça del fort per començar a pedalar, fins al coll de Merolla, on continuarem la ruta. La setmana passada, quan vem sortir de la Closa, l'Anna de Rebost es va quedar la meva targeta de pas perquè faltava sellar als refugis per on vem passar el primer dia perquè no ens havien donat la targeta. Vem quedar que dimarts li donaria als guardes de Merolla així quan jo passés ja la tindria segellada per tots els refugis per on havíem passat els dos dies anteriors. Però quan arribem a Merolla, els guardes no saben de què va la història, no estaven al corrent de res, ja que ells no van poder anar a la reunió que feien tots els guardes el dimarts passat. En resum, 3a etapa que fem, 3a etapa que no segellarem... i ja comencem un altre dia amb el peu esquerra... a veure com acaba el dia!

Així doncs, amb les mans buides i les cames plenes de forces per pedalar, ens dirigim per pista forestal, cap al bonic poblet de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya amb 35 habitants censats (em penso que són 35, no m'agradaria equivocar-me). El camí està molt ben marcat, possiblement el millor tram de tota la ruta, i a més tot el recorregut és per pista ciclable a excepció d'un petit tram molt dret amb moltes pedres que ens obliga a baixar de la bici i avançar empenyent-la, però són només un centenar de metres. L'entorn és preciós i la tranquil·litat ens aïlla per moments de la realitat. Hi ha un moment que estem tan abstrets que ens passem de llarg una cruïlla i seguim per la pista més intuïtiva, fins que ens adonem que hem de recular. Desfent el camí, tornem a passar per un punt on hi ha desenes de papallones de mil colors volant per sobre els nostres caps... quina imatge tan espectacular! Com que no trobem la cruïlla tornem a girar cua i tornem a passar per tercer cop pel tram de les papallones i encara hi passarem un quart cop en l'anar i tornar que estem fent per localitzar el camí bo... Finalment, encertem el trencant i seguim la nostra ruta. Ha sigut força còmic.. les papallones deurien pensar "què foten aquests dos anant i tornant tantes vegades?"... i és que clar... el problema no era que estrès mal marcat sinó que la conversa que estàvem tenint amb el David, ens havia fet perdre la concentració (no és així David? jeje)


El camí segueix i a l'hora d'esmorzar, les 11 del matí, arribem a Sant Jaume, que coincideix que és festa major. Esmorzem a uns bancs que hi ha sota d'un arbre al costat de l’església i prenem la fresca, tot menjant uns entrepans de truita de patates i truita de carbassó que he preparat al matí, abans de sortir de casa. Un cop tenim la panxa plena, anem a fer un cafetó i reprenem la ruta direcció el santuari dels Oms.

Des del santuari, hi ha dues pistes que en surten: una ja la coneixem i és la que porta a plans de Cosp, l'altra no la conec i és per on ens fa passar la ruta. Doncs a conèixer un nou camí... Però la il·lusió es converteix en desconcert, el desconcert en indignació i la indignació en cabreig... la cosa ha anat així: al cap d'uns quants quilòmetres de pujar per pista, ens desviem per un caminet, seguint el GR, la qual cosa obliga a tornar a baixar de la bici per enèsima vegada ja! Quan arribem al coll de la Creu Melosa, no ens adonem que havíem de seguir les marques que continuaven per la carena i continuem el camí per l'altra vessant de la muntanya, que també té marques. En arribar a baix de tot, després de baixar per una fageda increïblement preciosa però que té tant pendent com encant, ens adonem que estem anant en una direcció completament oposada a la que hauriem, però en realitat estem seguint marques i no pot ser que anem per mal camí, però no és així... què està passant?

Resulta que des de Sant Jaume al coll de la Creu Melosa s'hi pot accedir per dos vessants: una a peu pujant per la fageda i l'altra en bici pujant per on ho hem fet nosaltres. A dalt del coll, el camí s'uneix i s'ha de continuar per la carena i des d'aquí s'arriba a plans de Cosp, el punt per on hauríem arribat sense fer tant d'enrenou si haguéssim seguit la pista que ja coneixíem i que sortia del Santuari dels Oms. No podia ser tan fàcil!

En resum, ens trobem a baix de la fageda, al costat de Santa Eugènia, pels que no us situeu: a tomar pel cul! I sort que ens coneixem la zona que sinó encara estaríem més ratllats! Si fos per mi jo ja agafaria carretera (que està al costat) i me n'aniria a la Pobla a dinar, però el David, en un acte de serenitat i intentant-me animar em diu "vinga va, que acabem d'arribar a Ardericó i ja et convido jo a dinar"... no em vol veure amb aquesta actitud tan negativa! I m'aconsegueix animar.


Reprenem la pujada, aquest cop cap a la collada de Montclús i d'allà ja només ens queda baixar fins a Ardericó. Arribem a l'hora exacta de dinar: les 14h. Perfecte! El Khun ens prepara un dinar improvisat: meló amb embotits i pollastre amb préssec i guisat amb cervesa... a l'estil flamenc! Tot molt correcte! Sort que no venia el Ricard, que sinó ja ens hauría fotut clatellada!

Al refugi hi ha una colla de Sabadell que organitzen rutes de Segway. Jo només havia vist aquests aparells per ciutat, però tenen un model per fer off-road. Ens expliquen que en 6h està carregat i tenen una autonomia d'uns 30km. No està malament, però prefereixo la bici!

Després de dinar, fem el cafetó i acabem de pujar a la collada d'Ardericó. Des d'aquí cap a la Pobla tot fa baixada. Decidim avortar l'intent d'acabar la ruta avui! Ho deixarem per millor ocasió, quan estiguem de més bon humor... i les circumstàncies siguin més favorables! Ens queda l'etapa Ardericó-Erols. Potser a finals d'Agost?