dijous, 3 de juliol de 2008

Tot a punt per la XVIII Travessa Núria - Queralt

Per fí arriba el primer dissabte de Juliol, i amb ell, la clàssica de les classiques: la Travessa de Núria fins a Queralt! I és que fa la tira d'anys que la meva cosina Núria i jo, col·laborem i vivim intensament aquesta prova tan bèstia! No tinc adjectius per descriure'n la duresa, fa tants anys que ho compartim, que ja forma part de nosaltres, de la nostra pròpia historia.

Erem uns nens quan vem començar a ajudar a l'organització a muntar el control de Fontalba i, anys més tard i fins ara, seguim ajudant fent l'entrega de dorsals a Núria, hores abans que comenci la travessa. En aquells moments, quan erem nens admiravem tota aquesta gent, eren com ídols per nosaltres. "Com és possible fer 92km sense aturar-se?" em preguntava incrèdul. I no és només una cursa de llarga distància, sinó que el desnivell acumulat de la prova és considerable, superant els 8.000m, i en la primera part del recorregut, per sobre dels 1.500m d'altura.


Més que una competició és un repte personal, un objectiu d'autosuperació, significa posar el cos al límit... i quan aquest ja no pot més, el cap segueix movent les cames. És increïble, és una sensació que no es pot explicar en paraules, només es pot sentir vivint l'experiència, una duríssima experiència.

Fa 3 anys, vaig decidir provar de fer la cursa, en aquella època no tenia la ment tan preparada com ara, ni estava físicament tan be, però vaig decidir fer la meitat del recorregut juntament amb la Sandra i el Gerard. En arribar a Gréixer, em sentia tan fresc (tot i els 45km a les cames) que vaig decidir anar fent de control en control, sense cap pressió per acabar-la. Finalment ho vem aconseguir i l'arribada a Queralt, la recordaré tota la vida... el darrer quilòmetre, no ens podiem ni arrossegar, després de més de 19 hores caminant, estavem fets pols.

Però algo màgic va succeïr (encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho), eren les 12 del migdia i van començar a repicar les campanes del santuari. Nosaltres ho vem sentir des de la llunyania i, quan creiem no tenir forces per seguir caminant, vem començar a ser conscients que havíem fet algo realment gran, i vem començar a córrer, entrant a la plaça enmig dels aplaudiments de la gent que hi havia present! No recordo cap altre moment, i no m'avergonyeixo de reconeixer, on m'hagi emocionat tant, vem fondre'ns en una abraçada amb la Sandra, orgullosos d'haver superat aquella prova. Quin aprenentatge tan gran va suposar! Des d'aquell moment sóc més fort mentalment, n'estic segur!

L'any següent la vaig tonrar a fer, juntament amb el Juan, en aquell cas vem rebaixar el temps de l'any anterior i de les 18h, tot i haver-nos perdut durant més d'una hora i haver fet 4 o 5km de regal. Quina putada! Fins aquell moment, anavem molt be de forces, de ritme i d'ànims, però l'error ens va enfonsar i vem arribar a passar moments difícils de desànim. Creia que no arribariem a Queralt, però entre els dos ho vem tirar endavant, sempre un dels dos animava a l'altre. I ho vem aconseguir, vem arribar!

En aquestes proves, s'ha de tenir el cap molt clar i dossificar en tot moment! Com recordo aquells moments, no els oblidaré mai!

Aquest any, no la faré, però estaré a primera línia animant a tots els que hi sereu: Ricard, Juan, Arturo, Jaume, Coll,... Molta sort a tots... i, sobretot, disfruteu l'experiència!