Ruta de l'ermità (III)

I ja ho diuen que no hi ha dos sense tres: avui tercera etapa de la ruta de l'ermità! Inicialment havíem de ser molta colla, però entre una cosa i l'altra, acabem sent el David i jo, però bé ja diuen que dos és companyia, tres és multitud...

A les 7.30 del matí hem quedat a la plaça del fort per començar a pedalar, fins al coll de Merolla, on continuarem la ruta. La setmana passada, quan vem sortir de la Closa, l'Anna de Rebost es va quedar la meva targeta de pas perquè faltava sellar als refugis per on vem passar el primer dia perquè no ens havien donat la targeta. Vem quedar que dimarts li donaria als guardes de Merolla així quan jo passés ja la tindria segellada per tots els refugis per on havíem passat els dos dies anteriors. Però quan arribem a Merolla, els guardes no saben de què va la història, no estaven al corrent de res, ja que ells no van poder anar a la reunió que feien tots els guardes el dimarts passat. En resum, 3a etapa que fem, 3a etapa que no segellarem... i ja comencem un altre dia amb el peu esquerra... a veure com acaba el dia!

Així doncs, amb les mans buides i les cames plenes de forces per pedalar, ens dirigim per pista forestal, cap al bonic poblet de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya amb 35 habitants censats (em penso que són 35, no m'agradaria equivocar-me). El camí està molt ben marcat, possiblement el millor tram de tota la ruta, i a més tot el recorregut és per pista ciclable a excepció d'un petit tram molt dret amb moltes pedres que ens obliga a baixar de la bici i avançar empenyent-la, però són només un centenar de metres. L'entorn és preciós i la tranquil·litat ens aïlla per moments de la realitat. Hi ha un moment que estem tan abstrets que ens passem de llarg una cruïlla i seguim per la pista més intuïtiva, fins que ens adonem que hem de recular. Desfent el camí, tornem a passar per un punt on hi ha desenes de papallones de mil colors volant per sobre els nostres caps... quina imatge tan espectacular! Com que no trobem la cruïlla tornem a girar cua i tornem a passar per tercer cop pel tram de les papallones i encara hi passarem un quart cop en l'anar i tornar que estem fent per localitzar el camí bo... Finalment, encertem el trencant i seguim la nostra ruta. Ha sigut força còmic.. les papallones deurien pensar "què foten aquests dos anant i tornant tantes vegades?"... i és que clar... el problema no era que estrès mal marcat sinó que la conversa que estàvem tenint amb el David, ens havia fet perdre la concentració (no és així David? jeje)

El camí segueix i a l'hora d'esmorzar, les 11 del matí, arribem a Sant Jaume, que coincideix que és festa major. Esmorzem a uns bancs que hi ha sota d'un arbre al costat de l’església i prenem la fresca, tot menjant uns entrepans de truita de patates i truita de carbassó que he preparat al matí, abans de sortir de casa. Un cop tenim la panxa plena, anem a fer un cafetó i reprenem la ruta direcció el santuari dels Oms.

Des del santuari, hi ha dues pistes que en surten: una ja la coneixem i és la que porta a plans de Cosp, l'altra no la conec i és per on ens fa passar la ruta. Doncs a conèixer un nou camí... Però la il·lusió es converteix en desconcert, el desconcert en indignació i la indignació en cabreig... la cosa ha anat així: al cap d'uns quants quilòmetres de pujar per pista, ens desviem per un caminet, seguint el GR, la qual cosa obliga a tornar a baixar de la bici per enèsima vegada ja! Quan arribem al coll de la Creu Melosa, no ens adonem que havíem de seguir les marques que continuaven per la carena i continuem el camí per l'altra vessant de la muntanya, que també té marques. En arribar a baix de tot, després de baixar per una fageda increïblement preciosa però que té tant pendent com encant, ens adonem que estem anant en una direcció completament oposada a la que hauriem, però en realitat estem seguint marques i no pot ser que anem per mal camí, però no és així... què està passant?

Resulta que des de Sant Jaume al coll de la Creu Melosa s'hi pot accedir per dos vessants: una a peu pujant per la fageda i l'altra en bici pujant per on ho hem fet nosaltres. A dalt del coll, el camí s'uneix i s'ha de continuar per la carena i des d'aquí s'arriba a plans de Cosp, el punt per on hauríem arribat sense fer tant d'enrenou si haguéssim seguit la pista que ja coneixíem i que sortia del Santuari dels Oms. No podia ser tan fàcil!

En resum, ens trobem a baix de la fageda, al costat de Santa Eugènia, pels que no us situeu: a tomar pel cul! I sort que ens coneixem la zona que sinó encara estaríem més ratllats! Si fos per mi jo ja agafaria carretera (que està al costat) i me n'aniria a la Pobla a dinar, però el David, en un acte de serenitat i intentant-me animar em diu "vinga va, que acabem d'arribar a Ardericó i ja et convido jo a dinar"... no em vol veure amb aquesta actitud tan negativa! I m'aconsegueix animar.

Reprenem la pujada, aquest cop cap a la collada de Montclús i d'allà ja només ens queda baixar fins a Ardericó. Arribem a l'hora exacta de dinar: les 14h. Perfecte! El Khun ens prepara un dinar improvisat: meló amb embotits i pollastre amb préssec i guisat amb cervesa... a l'estil flamenc! Tot molt correcte! Sort que no venia el Ricard, que sinó ja ens hauría fotut clatellada!

Al refugi hi ha una colla de Sabadell que organitzen rutes de Segway. Jo només havia vist aquests aparells per ciutat, però tenen un model per fer off-road. Ens expliquen que en 6h està carregat i tenen una autonomia d'uns 30km. No està malament, però prefereixo la bici!

Després de dinar, fem el cafetó i acabem de pujar a la collada d'Ardericó. Des d'aquí cap a la Pobla tot fa baixada. Decidim avortar l'intent d'acabar la ruta avui! Ho deixarem per millor ocasió, quan estiguem de més bon humor... i les circumstàncies siguin més favorables! Ens queda l'etapa Ardericó-Erols. Potser a finals d'Agost?

Del Tomàs a Villa Zapata

Què guai: tenim l'Alicia a Barcelona de turisme! Tot i que tinc mil coses a fer, avui reservo la tarda per ella i la Sonia, i per posar-nos al dia que fa molt que no ens veiem i parlem de la vida... no tant amb la Sònia que ens veiem cada dia i estem més al corrent de les respectives vides que ningú altre... jeje.

Per començar a agafar gana anem al Just In, al davant de la feina, i com que tenen tapes per picar sense pagar, ens atiforrem (parlaré per mi, que elles s'han comportat una mica més). Amb la gana oberta, decidim anar a fer unes braves al bar Tomàs de Sarrià, que l'Alicia no hi ha estat mai i ja fa molt temps que ho tenim pendent.

Entre pitos i flautes, arribem al Tomàs a les 21.45 i ja estan a punt de tancar, però encara trobem una taula i ens deixen demanar algo per beure i menjar: una cervesa i unes braves per cadascú i unes croquetes per compartir. Per un mal entès, només ens serveixen les begudes, les croquetes i unes braves, però ens pensem que les que falten les portaràn més tard, però no és així... ens quedem amb les ganes (i amb gana) de menjar braves! Com que els hi ha sapigut greu que se'ls hi acabéssin les patates, per compensar el mal entès ens han convidat la ronda i no hem hagut de pagat res! Perquè després diguin dels catalans, eh!

Com que sortim amb gana, completem la sessió a un mexicà del mateix carrer, on demanem 3 tapes per acabar de fer el fet: nachos, formatge fos amb xorís i rajas. "què seran les rajas?" em pregunto. Aviat ho descobrim: és xile i pica que ni us ho explico! La Sonia és la primera que ho prova i comença a plorar i a mi em suen fins i tot les galtes. Què bèstia que és! Això sí, està boníssim! A mesura que passen els minuts començo a ser persona una altra vegada... bufff quina calor!

Es fa tard i marxem cap a casa xino xano caminant que demà toca treballar! :( Be, tots menys l'Alicia que segueix de vacances i se'n va a Berlin uns dies. Quina enveja! eh Sonia? ;P

Ruta de l’ermità (II)

La previsió inicial que teniem era la de fer la ruta de l’ermità en 2 etapes, però avui tenim el matí lliure i decidim fer una part de la segona etapa, en concret des del refugi de la Closa fins al refugi del coll de Merolla. Així la segona etapa quedarà dividida en dues i no serà tan dura.

A les 8 del matí hem quedat a la plaça, el David, el Jordi, l’Oscar i jo, però finalment només som 3, ja que l’Òscar no es presenta (se li hauran enganxat els llençols...). Sortim per carretera fins a Castellar de N’Hug, on comença l’etapa: 11km de pujada per escalfar, no està malament! Un cop arribem al refugi, el David fa la inscripció i jo recullo el mallot que finalment ja els hi ha arribat.

Sortim del poble per la carretera que va al coll de la Creueta uns 2 quilòmetres i ens desviem a mà dreta a l’ermità de Sant Joan de Cornudell, on comença, la pista que en pocs quilòmetres transforma en un camí preciós pel mig d’una fageda però 0% ciclable i que ens obliga a baixar de la bici un bon troç. Després del sender, la pista es recupera i podem tornar a pujar a les bicis i arribar a Montgrony, tot de baixada. Fabulós. Són les 11 del matí i decidim aturar-nos a esmorzar, que aquí tenim la qualitat, quantitat i preu econòmic garantits. Això és jugar a casa, que saps on no et fotran el pèl! A més, les vistes del ripollès són increïbles, des d’aquest santuari escolpit dins la roca, a sota d’uns cingles replets de vies d’escalada.

Evidentment, l’esmorzar no ens defrauda en absolut i ara ja tenim prou forces per acabar d’arribar a Gombrèn. L’únic inconvenient (i no és precisament un petit detall) és que el recorregut no és pel camí que coneixem, és a dir, la carretera. Sinó que discorre per un GR que fot una volta de cal Déu... i a sobre la major part del recorregut torna a ser impossible de fer a sobre la bici.

I el més fotut és que en alguns trams l’hem de carregar a l’esquena i tot. A més, la temperatura comença a ser bastant intensa, i em resultaria difícil saber qui dels tres n’està més fins els collons... jeje... El què no ens treu ningú és el fart de riure amb la situació en la que ens trobem: això sí que és una bona liada, d’aquelles que es podría escriure en majúscules! Som la òstia! Jo que em pensava que només ens enmerdavem quan planificavem les rutes nosaltres, però ja veig que les rutes organitzades també poden arribar a ser una bona pringada!

El fet és que anem una mica tard: són les 14h i encara no sabem quanta volta queda per arribar a Gombrèn. Només sabem que estem ben perduts però en un paissatge increiblement espectacular: sortim d’una fageda que hem hagut de pujar mig grimpant amb la bici a l’esquena i arribem a un balcó natural, sobre una cinglera amb vistes a Campdevànol i Ripoll a l’esquerra i Gombrèn, a la dreta. Està clar que ara ja només podem baixar perquè amunt no hi ha res! Efectivament, la cosa ja baixa. Per fí tornem a trobar una pista, ara sí! I arribem a la carretera ue uneix Campdevànol amb Gombrèn i agafem la direcció cap a Gombrèn. Són les tres del migdia quan arribem a Gombrèn i estem morts de calor i assedegats! Ens veiem obligats a aturar-nos al bar de la plaça a fer una cervesa per treure’ns la calor que portem!

I apa, un cop refrescats toca carretera i manta... fins al coll de Merolla! Pugem a un ritme bastant fort i arribem a dalt un altre cop ben acalorats! Al refugi no hi ha ningú i no podem sellar les targes de pas. Ja ho farem la setmana que be quan reprenguem la ruta!

Ja només queda baixar cap a la Pobla per carretera i arribem a casa cap a les 4. Un altre dia fabulós: dur però divertidíssim, com tots els que sortim plegats! Una altra aventura compartida, una altra muntanya d’anècdotes per explicar, un altre munt de records per desar i moltes ganes de seguir liant-nos pels camins que ens depari el futur.

No està malament haver fet 1/5 de ruta des de les 8 del matí a les 16h de la tarda... Fer-ho en menys de 24h serà un bon repte... A veure qui serà el primer? Seguint el camí marcat ja dic jo que estarà ratllant l’impossible... A veure qui serà el valent! Ànims a qui ho vulgui intentar!

La Claudia se'n va al Córdoba

Avui al vespre he quedat amb la meva cosina Núria i la Clàudia per petar la xerrada al Grafic. Tot i que estic bastant cansat d'haver dormit poc i del tute que ens hem fotut, tinc ganes de veure-les, sobretot a la Clàudia que fa un parell de mesos que no en tinc noticies. Elles estan a la última de la meva vida... el blog les té informades! Això em fa reflexionar una mica, perquè el fet d'escriure tantes coses fa que no tingui noticies per explicar. Per axiò faré un replanteig de la temàtica, però encara no sé com ho enfocaré.

Però de tot el que parlem, la noticia més interessant és que la Clàudia se'n va a viure un any a Córdoba, ja que l'han fitxat per jugar a Divisió d'Honor femenina, la màxima categoria del futbol sala. És una crack! Enhorabona! Després de molts anys jugant al Gironella, ara fa un salt important a la seva carrera esportiva i espero que tingui un bon camí! Haurem de visitar-la sovint, que el sud d'Espanya és preciós i així també aprofitarem per visitar el Juan, que el tindrem a Granada. Algú més que se'n vagi a viure a Andalusia?

Del coll de la Bena a Rebost

I ja podem sumar un altre dia de cap de setmana que matino més que quan treballo! Avui sona a les 5.15h, però ja estava despert perquè m’havia arribat un missatge al mòbil feia 5 minuts.... “i qui coi envia un missatge a aquestes hores?” em pregunto sorprès... doncs l’Alicia que havia sortit de festa per Barcelona i ara se’n va a dormir... clar que la seva sorpresa és més gran quan sap que em llevo tan aviat! I és que en aquests dies que ens ha tocat viure, sortir de nit i anar a dormir a les 6 del matí és la cosa més normal, a ningú li estranya, en canvi, llevar-se a aquesta hora per anar a caminar és de bojos! no? Doncs a fer el boig! A gaudir de la vida! I, si cal, a anar a contra corrent!

Avui farem a peu un tram del circuit dels Cavalls del Vent, un itinerari al voltant del parc natural del Cadí Moixeró. El circuit sencer el vaig fer fa un parell d’anys i avui aprofitaré a fer un tram amb el meu pare i la seva colla, que van començar la ruta la setmana passada. Dissabte van fer de Rebost als Cortals de l’Ingla i el diumenge van fer des d’aquest refugi fins al de Gresolet, on els vaig anar a recollir. Per tant, avui s’ha de tancar el circuit però com que la carretera asfaltada no arriba fins a Gresolet, ens hem quedat al coll de la Bena on hem començat el recorregut.

A les 6 ja ens esperen a la plaça, ben puntuals com sempre, el Quim i el Ramón, i al cap d’un moment ja arriben el Pep i l’Arnau. Tots 6 marxem cap a Guardiola on ens espera el taxi, que ens portarà al punt d’inici, i la Mª Angels i el Xavier.

Tots 8 comencem el recorregut una mica després de les 7 del matí, acompanyats d’una fresqueta molt agradable i envoltats de vegetació i humitat. És en aquests moments que un es comença a adonar que ha valgut la pena matinar tant i estar envoltat de tanta pau i tranquilitat. Això si, les bromes no falten i durant la baixada fins a la font Nostra ens fem un fart de riure. Que no falti el bon humor! En aquest punt, fem la primera aturada tècnica: l’esmorzar! Quina gana que tenia ja!

Després comencem la pujada pels empedrats, seguint el recorregut del riu, creuant-lo varies vegades i gaudint d’aquest indret tan espectacular.

Al refugi Sant Jordi toca parar a fer una clara que entra fantàstica amb la caloreta que comença a fer. Tot just són les 11 del matí i el sol ja apreta de valent.

Decidim no entretenir-nos gaire per no haver de patir tanta calor i comencem la baixada fins a la casa d’Escriu on, novament toca tornar a pujar en direcció al coll d’Escriu. A dalt del coll trobem una colla de ciclistes que estan fent el camí dels bons homes. Han començat a Gréixer i avui finalitzen l’etapa a Puigcerdà. Parlant amb ells m’han agafat unes ganes boges de fer-ho també (i ja tinc la guia amb el road book i els mapes, que m’ho vaig comprar fa un parell de mesos), a veure si trobo dies!

La baixada fins a Gréixer és enmig d’una fageda preciosa, la única pega és que no hi ha cap camí per on baixar i s’ha de fer tot el descens per pista i es fa molt pesada.

Encara no és hora de dinar i ja som a Gréixer (anem molt aviat avui!) i per això decidim acabar d’arribar a Rebost per jalar. És la una del migdia i comença a fer una calor bastant interessant... i la pujada a Rebost no és d’aquelles que es fan a la lleugera: estem hora i mitja pujant i suant. Però finalment li tenim el peu al coll. I la gana feta!

Acompanyem el dinar que cadascú portem amb una gerra de clara i una bona amanida que ens prepara l’Anna. Quina amanida tan ben parida, no li falta de res: enciam, tomàquet, ceba, ou dur, olives, formatge de cabra, blat de moro,... Tremendo! No en queda ni el pinyol de les olives!

Després de la manduca, marxem cap al final de la pista de terra per esperar que arribi el taxista, amb qui hem quedat a les 5 perquè ens torni a portar a Guardiola.

Un altre dia a la muntanya esplèndid! M’ho he passat genial!

Lluna plena

Per fi torna a ser divendres i, com sempre, marxo pitant cap a la Pobla que tinc un cap de setmana força entretingudet i mogut. A més, demà al matí toca matinar que anem a fer el tram que falta de la ruta dels Cavalls del Vent, aquest cop a peu. No vull anar a dormir tard, però tinc ganes de passar a saludar els amics per la pista on es juga el torneig d'estiu.

La idea inicial era aquesta, anar al futbol sala, però després de sopar canvio de plans i m'instal·lo a la terrassa prenent la fresca, tranquil·lament, sense soroll, sense gent, sense cotxes... màxima quietud! El cel està ben fosc, són poques les estrelles que gosen treure el cap a través dels núbols, i la tímida lluna també resta amagada darrera les muntanyes. Sens dubte, aquest és un dels millors moments de tota la setmana, no necessito res més en aquest moment! Tinc la tranquil·litat que necessito, la pau m'absorveix, noto la frescor que no he tingut en tota la setmana i la meva ment resta en blanc, aïllada de tots els pensaments!

Lentament, tota la foscor que tenia el cel va desapareixent lentament i els núbols deixen pas als primers estels i amb el pas dels minuts els núbols més propers a les muntanyes de sobre el Catllaràs comencen a guanyar il·luminació... la lluna comença a sortir, es comença a insinuar riallera darrera les muntanyes, s'inicia amb un color taronjós, molt especial, i va derivant cap a un blanc molt lluminós que converteix el moment encara en més encisador, més tranquil, més pausat, més relaxant. Aprofito per fer-li unes fotos amb la càmara però és impossible inmortalitzar aquest moment en una imatge. No obstant, aquesta imatge queda a la meva ment, la meva retina guardarà aquesta la lluna plena sobre les meves muntanyes preferides, en un moment màgic. Inmillorable! Com ja ho ha fet abans, en molts altres moments, perquè la lluna plena em recorda molts i grans moments.

Me'n vaig a dormir absolutament feliç, donant certesa a la dita, que cal valorar les petites coses i aquest conjunt de factors que he descrit i que per molts pot semblar absurd, per mi és una d'aquestes petites coses que té molt de valor.

Bona nit i bona lluna!

Xocolata amb xurros?

Des de la Cuita el Sol, i ja fa un mes i mig d'això, que teníem una aposta pendent amb el Llorenç i la Sara. En realitat eren ells qui tenien l’aposta i jo era l’afectat. Resulta que aquest parell havien apostat sobre qui quedaria per davant, si el pare de la Sara o jo. I el pare de la Sara està molt fort, que quedi clar! De fet, quan el Llorenç em va dir que havien fet aquesta aposta, el primer que li vaig preguntar és quins temps feia el pare de la Sara: fa dos anys havia fet 1h20 i jo 1h44, amb això està tot dit, els números no enganyen i en 2 anys és impossible progressar tant.

Li vaig dir que era impossible! Tot al contrari del què esperava, vaig tenir un molt bon dia i vaig guanyar l’aposta per pocs minuts.... jeje. El Llorenç, que havia tingut molta fe amb mi (fins i tot, més que jo mateix) va guanyar i la Sara ens hauria de convidar a berenar al carrer Patrixol, amb xocolata i xurros! ueeee.... El millor de tot és que si el pare de la Sara hagués quedat per davant meu, hauria sigut el Llorenç qui hauria convidat, però jo hauria berenat igualment!

Així, avui a les 19h hem quedat al centre tots 3 i també ha vingut la Itzel. Ha sigut molt guai i, amb l’excusa del berenar, ha sigut una tarda ben diferent! Fantàstica! Però finalment no hi ha hagut ni xurros ni xocolata perquè amb la calor que fa aquests dies, no ve gaire de gust una tassa de xocolata calenta. L’haurem de deixar per millor ocasió. Avui toca granitzat o orxata o granitzat amb orxata o orxata amb xocolata (quines combinacions!)

Ens hem explicat els respectius plans d’estiu, viatges, projectes, il·lusions,... i també hem recordat la primera sortida amb esquís de muntanya que, ara que hi penso, mereixeria una bona crònica (no descarto fer-la alguna estona lliure que encara la tinc ben fresca i gravada a la retina, eh Llorenç! jejeje). També ha sortit el tema del blog: el Llorenç i la Sara li explicaven a la Itzel que tenia un blog i que penjava de tot però així com la Sara deixava el blog be, el Llorenç m’ha fotut una mica de canya (de bon rotllo, eh!): que si he llegit la crònica del camino però era tan llarga que no l’he acabat (indignant), que si no hi ha fotos (com que no? ja sembles el Juan baixant de la Cruz de Ferro que no va veure la ginesta florida de lo ràpid que anava, i estava tot el voltant de la carretera de color groc), que si el llibre de visites (que encara està per estrenar: zero firmes), que si l’Uri envia un mail a tothom cada vegada que penja una nova crònica (novament indignació! només els envio quan la crònica realment interessa a tothom!)... Almenys la Sara diu que troba les històries molt divertides i que li fan molta gràcia! Algú que m’anima, tu! jeje, però bromes a part, ens ho hem passat molt be. I al final, ens hem oblidat de fer la foto al bar dels xurros per penjar a la crònica (quin error!). S’haurà de repetir el berenar, i aquest cop convidaré jo! (aquí ho deixo escrit: Llorenç, si no llegeixes tot el text, et perds un berenar! ;P)

Quan hem acabat de berenar (oi que sona be això? em recorda quan era petit que sortia de col·legi i me n’anava a casa a berenar pa amb tomàquet i embutit, era tota una tradició), la Itzel ha marxat que tenia pressa i havia quedat per planificar el viatge de l’Agost, i nosaltres com que teníem temps, hem marxat cap a Maria Cristina, on el Llorenç havia d’agafar el bus per anar a Vilafranca. Retornant amb la Sara en bici per la diagonal, m’ha vingut a la ment la quantitat de vegades que havia fet aquest trajecte quan anava a la universitat. Quins grans records!

Arribant al carrer Aribau ens hem dispersat, ella ha marxat carrer amunt, que tenia un sopar i jo he seguit per travessera, que havia quedat per sopar a Gràcia amb el Marc i el Carles. Abans, he passat pel Just In, el bar de davant de la feina on hi havia l’Alicia (que està uns dies de vacances a Barcelona) sopant amb la Carol, la Teresa i l’Eli. Només m'hi he estat 10 minuts perquè tenia una mica de pressa i elles també estaven menjant i m’estaven fent una mica d’enveja (enveja sana, eh!). Ja sabeu que tinc una debilitat pel menjar.

A les 22h han arribat el Marc i el Carles que han baixat de festa a Barcelona (no hi ha com tenir tot l’estiu de vacances, eh Marc?) i hem aprofitat per veure’ns. Hem anat a sopar uns kebap i ens hem instal·lat a una plaça a petar la xerrada. Després de fer una volta per Gràcia, ells han marxat de festa i jo cap al llit, que ja és la 1h i demà tinc una bona feinada a Intersalus.

Mentre lligo la bici a la farola de davant de casa, miro al cel i veig la lluna brillar! Acostumat a veure-la enmig de la natura, avui tot i estar envoltada d’edificis té una màgia especial, sempre té aquell misticisme. Cada mes, quan és lluna plena, m’agrada observar-la i veient-la brillar em venen moltes imatges al cap: recordo les sortides nocturnes amb esquís de muntanya fins a la Tossa d’Alp, la travessa Núria-Queralt caminant per la foscor del bosc il·luminat per la claror de la lluna; aquell bany nocturn en unes aigües termals després d’un dia d’esquí,...

Un bon final per un dia complert!

Més preparatius

Quanta feina que falta fer i quantes coses hem d’enllestir pel viatge a Escòcia. Però com diu la dita: "mica en mica s’omple la pica", així ho anem fent, anem avançant... Avui he quedat a les 18.30h, a la sortida de la feina, amb el Llorenç per fer algunes compres de material. En primer lloc, hem anat a l’Altaïr a comprar un mapa d’Escòcia i, seguidament, hem anat a Probike a buscar unes alforges pel Llorenç. El model que ell volia, no el tenien en stock i s’haurà d’esperar a que li demanin però almenys ha comprat el portabultos i s’ha informat dels models d’alforges. Jo també he aprofitat per comprar uns pantalons de Gore-Tex que espero no haver d’utilitzar, això voldrà dir que no haurà plogut. Però més val anar previngut que quedar com un ànec...

També he comprat un parafang per la roda del davant i un retrovisor per tenir controlats els cotxes que ens venen al darrera i si algun cotxe ens ve a envestir, que ens poguem tirar a la cuneta...

Al sortir de Probike, el Llorenç ha marxat cap a Vila, passant primer pel meu pis a recollir unes bambes que li he deixat per acostumar-se als pedals automàtics, i jo cap al Decathlon de l’Illa Diagonal per comprar una manxa de carbono com la del Ricard, que va de luju. Però no l’he trobat. En canvi, he trobat el Ferran Sacrest, que feia 2 anys que no veia, que fort! M’ha fet molta il·lusió perquè quan estudiàvem a la universitat compartíem residència i també anàvem a classe junts. Hem parlat poca estona perquè els dos anàvem amb presses, ja ens trucarem per quedar algun dia i fer un got per parlar tranquil·lament.

Quan he arribat a casa, m’he creuat amb el Llorenç que ja havia passat a recollir el calçat. He endreçat una mica l’habitació, m’he fet una dutxeta, he preparat el sopar i, després de sopar, hem vist un altre capítol de Perdidos. Espectacular (el 6è de la 4a temporada). Després de la sèrie, tot i que són les 12h, no em puc resistir a estudiar el mapa amb la guia al davant analitzant els possibles itineraris a seguir. Al cap d’una hora, la son em supera i me’n vaig al llit, que ja toca. Demà serà un altre dia.

Ruta de l'ermità (etapa 1)

Cada dia que passa, un nou projecte ens absorbeix. Avui ha tocat la ruta de l'ermità, un recorregut de 160km i més de 8.000m de desnivell positiu, per fer en bicicleta. També hi ha la possibilitat de fer la ruta en cavall o a peu, però les distàncies, desnivells i recorreguts d'aquestes modalitats són inferiors. Però no us penseu que l'hem feta tota! Només faltaria!

Avui era el primer dia que la ruta estava en funcionament però per problemes logístics, l'organització encara no tenia les targetes de control de pas i el mallot que regalen amb la inscripció encara no havia arribat. Però hem fet la primera part de la ruta igualment, i ja recollirem el material que donen quan fem la segona part. Avui hem fet uns 80km de recorregut, sortint des de la Pobla, passant per Erols (primer refugi del recorregut), Guardiola, Bagà, Rebost (segon refugi del dia), coll de pal, la Molina i acabant a Castellar de N'hug, al refugi de La Closa.

A les 7 del matí, hem començat a pedalar des de la plaça del fort, a la Pobla i cap a les 8 ja hem arribat a Erols, on havíem de recollir les targetes de pas, però el Mario i la Mireia (els guardes) encara dormien i després d'esperar una estoneta, hem decidit començar la ruta per no allargar-nos innecessariament. En total som 5: el Ricard, l'Arturo, el Jordi, l'Òscar i jo, però quan arribem a Erols, el Jordi té unes molèsties a l'esquena i decideix tornar a la Pobla perquè no vol forçar ja que a principis d'Agost marxa varis dies a recórrer una zona dels Alps, amb la bici de carretera a coronar ports de muntanya amb els APM (que no Alguna Pregunta Més, sinó Ascensiones de Puertos de Montaña, que no es lo mismo).

Els altres 4 hem seguit el recorregut marcat. La pujada al collet roig ha sigut dura com sempre, però dosificant ja que queda una llarga etapa per davant. I la baixada per Pardinella fins a Gavarrós ha sigut ràpida, arribant en poc temps al final de la pista de Riutort. A la confluència amb la carretera de Guardiola, hem agafat asfalt fins a Guardiola i d'aquí cap al Sant Llorenç prop Bagà. Abans d'arribar-hi, l'Òscar ha punxat la càmera però també ha foradat la coberta, la qual cosa l'hi ha impedit seguir la ruta amb nosaltres perquè no teníem com arreglar-li la destrossa. Anàvem poc preparats, ja veieu! I a sobre tampoc portàvem ni barretes energètiques ni powergel, que faran falta! Així doncs, de 5 que hem començat, 2 ja han abandonat i els altres 3 intentarem no defallir.

Seguint la ruta, hem arribat a la carretera a la Vinya Vella, per on ens hem enfilat fins arribar a Sant Joan. D'aquí cap a Bagà per la carretera que va paral·lela al riu i finalment, hem iniciat la pujada més dura del dia (i de tota la ruta de l'ermità), la que puja a Coll de Pal. És increïble la volta que hem fet per anar de Guardiola a Bagà, que per la C-16 són 3km i nosaltres n'hem fet no sé quants i hem estat 1,5h per fer-los. Clar que també ha ajudat que el Ricard ha punxat la roda en una zona enfangada i ha hagut de canviar la roda en un hàbitat que ja coneix molt be! Mentrestant, l'Arturo i jo, hem aprofitat per menjar-nos un dels dos entrepans que portavem, davant del Ricard (això són dos bons funcionaris, sense col·laborar i menjant sense convidar!).

La pujada a Rebost ha sigut llarga llarga... Primer per carretera asfaltada fins a l'Hospitalet de Roca Sança i després per pista fins al propi refugi. L'Anna (la guarda) en veure'ns arribar ja ens ha reconegut i ha preguntat qui dels 3 era el fill del Llorenç, el meu pare. Resulta que ell i els seus amics han sortit a fer els Cavalls del Vent avui a les 7 del matí i han sortit des de Rebost i clar... li ha dit a l'Anna que a mig matí passaria el seu fill. I aquí estem! I a sobre, per ser els primers de fer la ruta de l'ermità, ens ha convidat a prendre un Acuarius.

Hem continuat el camí perquè ja anàvem una mica justos de temps. Eren la 1 del migdia i encara ens faltava una bona tirada per arribar a Castellar, on teníem taula reservada per dinar al Celler, a les 3 de la tarda, és a dir, 2 hores per acabar de pujar a coll de Pal, baixar a la Molina, pujar al coll de la Creueta i baixar a Castellar de N'hug,... difícil però no impossible! Ens posem mans a l'obra!

A mesura que passava el temps, cada vegada veiem més clar que no arribaríem i el fet de pensar que no ens donarien dinar, ens desanimava una mica més, fins que he decidit trucar per advertir que no arribàvem a temps. Però l'Adel, que és un crack, ens ha dit que cap problema! Que a l'hora que arribéssim tindríem el plat a taula! Això ens anima increïblement i començem a pujar el coll de la Creueta! Les forces començen a fallar, però queda poquíssim per fer el cim de la última pujada (tan de bo que tinguéssim alguna barreta o powergel o un sugus, com a mínim) i el cap entra en acció (ja se sap, que quan les forces fallen, el coco ha de fer la seva feina! i què be que treballa!)

En passar pels Alabaus, hem trobat el Jordi que havia pujat des de la Pobla a esperar-nos amb la moto i ens anima a fer la última pujada! (com t'ho has currat Jordi! Gracies). Ens falten 5km de pujar i patir, però finalment arribem a dalt! Ho hem aconseguit! Ara només falta baixar 11km i el dinar estarà a taula! A falta de 5 minuts per ser a Castellar de N'hug ens enganxa un xàfec que ens deixa molls, ha anat pels pèls, però ens hem mullat. A les 15.35 hem arribat i la Sibi ja ens esperava per dinar! I nosaltres estàvem afamats! Però encara hem estat de sort perquè després, per la finestra del restaurant, hem vist ploure durant tota la tarda! Pluja, llamps i trons, sort que estavem sota teulada i, millor encara, entaulats!

El dinar ha sigut espectacular: aperitiu de xupito de pinya i pernil, torradetes de foie amb melmelada de gerds, una crema d'olives negres amb baixells de torrada amb crema d'anxova i formatge fresc (plat especial que ens ha preparat per nosaltres), del qual hem repetit 2 cops (el Ricard 3!), macarrons per compartir entre 3, i de segon plat cadascú ha triat el què ha volgut (botifarra o pollastre a la brasa, vedella amb bolets i cua de bou amb puré de patata amb vainilla). Els postres ja han sigut la traca final: indescriptibles! brutals!

Després de dinar, casi sortim rodolant del restaurant i això que semblava impossible que poguéssim quedar tips amb la gana que portàvem! Doncs ho han aconseguit, ens han atiforrat! Finalment, hem anat a la Closa a avisar a l'Eduard (el guarda) que ja havíem arribat i que ens en tornàvem a la Pobla, ens han donat el mapa de la ruta i la resta ho recollirem la setmana següent o el dia que fem la segona part!

L'Arturo ha marxat cap a la Pobla amb la Sibi a buscar la furgoneta per carregar les bicis, ja que estava plovent a sac! Tota la tarda diluviant, quina sort que hem tingut! Quan l'Arturo ha arribat a Castellar, hem anat al forn a comprar croissants de quilo, per esmorzar demà! Això si que és un croissant com pocs! jeje...

I a descansar que demà serà un altre dia.

Soparet amb el Mario i la Nuss

Ja és casualitat. Ahir al vespre, llegint la correspondència, vaig veure un mail del Mario per quedar per sopar avui i, com que no tenia res més, vaig dir-li que m'anava be i ja vem quedar! Al cap de 5 minuts, m'arriba un mail de l'Eva de Can Caralleu i resulta que per avui també hi havia el sopar de final de temporada amb els de CFE. Res a fer, la decisió està presa, avui no tocava sopar amb els de Can Caralleu.

No obstant, a les 19.30h com cada dilluns i cada dimecres, tenim entrenament de CFE. Durant el mes de Juliol el farà el Sergi, en lloc de l'Eva, que també prepara uns entrenaments molt bons! (Eva, no et posis gelosa ara, jeje). Avui, som molts, entre 15 i 20, suposo per haver-hi el sopar, avui ha vingut més gent. Per votació s'estableix que farem mitja classe corrent pel parc de l'Oreneta i a l'altra mitja, un partidet de futbol sala. Fa mesos que no jugo a futbol sala i quan acabem, tinc els abductors ben sobrecarregats, és increïble com varia la musculatura que es treballa en els diferents esports.

A les 21h acabem el partidet i encara m'he de dutxar i anar a Gràcia, on he quedat amb el Mario i la Nuss en 15 minuts. Evidentment, faig tard, per variar. Sort que ja em coneixen! jeje... No tenim un destí clar, però per travessera de gràcia trobem un Libanès (diria que és libanès) i mengem de conya. Durant el sopar ens expliquem els projectes que tenim per aquestes vacances i també els últims dos mesos, des de l'últim sopar. Em fa una il·lusió especial quedar amb ells 2 perquè fa moltíssims anys que ens coneixem, diria que són els amics més antics que tinc, cada estiu compartint 2 o 3 setmanes a l'Escala, any rera any. I no és maco això?

És curiós cada vegada que quedem perquè sempre em dóna la sensació que faci poquíssim que ens hem vist i normalment passen 2 o 3 mesos entre sopar i sopar. Podem passar tranquil·lament setmanes i mesos sense enviar-nos un mail, però només que un digui: "quedem per sopar?", ens mobilitzem i en menys de 2 dies tenim un sopar muntat! Sou genials na-nuss.

Acabat de sopar, anem a fer una cervesa a la plaça del Sol i després cap a casa, no fos que perdéssim els FGC, eh Nuss?

Ja som 3!

Avui a la tarda, el primer que he fet quan he sortit de la feina ha sigut anat a l'Altaïr per comprar una guia d'Escòcia! Quines ganes que sigui dia 1 d'Agost! Però el més bo és que tot i que falta molt poc, tinc 2 de 3 caps de setmana plens: el pròxim fent la ruta de l'ermità en bici i l'últim d'Agost hi ha les Gore-Tex Series Vertical Running a Benasque! De luju.

Al sortir de la llibreria, me n'he anat a Probike ja que he pensat que poques tardes lliures que tinc, més val aprofitar-les. De camí he trucat a l'Arturo per dir-li que ja teniem els bitllets i que fés un pensament i vingués a l'aventura. De ganes no n'hi faltaven però ha de reflexionar-ho fredament pel tema econòmic... ho he deixat a l'aire.

A Probike he comprat una alforja davantera, per posar al manillar i portar les coses d'accés ràpid, he comprat una Ortlieb, com les que tinc pel darrera i que va sensacional, és impermeable i molt pràctica. També he comprat 2 cobertes, una de mixta (pel davant) i l'altra de cicloturisme (pel darrera) i un parell de càmares perquè tinc una roda punxada a la bici de la Pobla.

Quan he arribat al pis, estava ben acalorat i, tot i ser hora de sopar, m'he posat les malles i a córrer un rato per cremar l'adrenalina que tenia acumulada! A les 22h ja era a casa i m'he dutxat i he quedat com nou i, al sortir, ja s'havia fet el peix que havia posat al forn. De cop, ha sonat el telèfon.... era l'Arturo que confirma que també ve a Escòcia!!!!! Quina gran notícia! Ja en som 3! L'aventura ens espera!

Pròxim destí: Escòcia

Doncs sí, a l'Agost marxem cap a Escòcia, a fer una ruta cicloturísta pels Highlands. Avui hem fet el primer pas: comprar els bitllets. Però ara ens esperen 3 setmanes molt intenses: compra de material, planificació de la ruta, posada a punt de les bicicletes,... De fet, ahir mentre buscavem informació de destins europeus, vem trobar una pàgina web on hi havia una frase que em va encantar. Deia així:

"cuando viajas literariamente recorres tres veces, al menos, el camino: al idearlo, al pisarlo y al escribir de regreso. Sin duda es la forma más rentable de viajar" (Javier Reverte en su libro Corazón de Ulises)

Si em paro a pensar, no sé quina de les 3 és millor, costa decidir, no? Sigui com sigui, ara ens ocupa la primera fase, la planificació del viatge i tenim 23 dies per davant, quina feinada i quina il·lusió! I el més bo de tot és que hauré d'alternar tot això amb el dia a dia: feina, enternaments, caps de setmana,...

Planejant les vacances

Avui a la tarda, amb el Llorenç, hem analitzat els possibles destins que ens agradaria fer aquest estiu en bici: Rumania, Eslovàquia, Eslovenia, Noruega o Escòcia. Hem buscat informació per internet i hem anat descartant-los fins a quedar-nos entre Escòcia i Rumania. Finalment ha guanyat la opció anglesa, ja que els bitllets eren més econòmics i hi havia vols cada dia, però hem deixat la compra de vols per l'endemà.

Almenys hem fet un pas important, que és decidir el destí. Ara toca comprar els bitllets, que pel què hem vist, tampoc no sortiran tan cars, tenint en compte que són per d'aqui 3 setmanes i són en ple mes d'Agost.

Estic tan il·lusionat que necessito sortir a córrer. Així ho faig! Olé, que be! En menys d'una hora ja torno a ser a casa i em sento genial! Sopo una mica (mentre parlo amb el Martí) i a dormir, que demà serà un altre dia!

Dia intens de turisme a la Pobla

Avui toca aprofitar el dia i exprimir-lo al màxim! Què extrany, no acostumo a viure intensos els caps de setmana! jeje... Per la Mairi tot és nou, està encantada que l'haguem portat a la Pobla, perquè ja començava a estar una mica cansada de tanta ciutat, tanta calor, tanta gent, tant soroll. Agraeix la tranquilitat que aqui es respira. Ahir va ser un dia ben diferent per ella i avui en serà un altre. Ara m'ha vingut al cap quan tornavem per la carretera de la creueta que ella estava parlant per telèfon amb el seu germà i li explicava com n'estem de bojos els catalans, que ens passem nit i dia caminant sense parar. Li ha encantat tot l'ambient de la Núria Queralt (i a qui no li agrada?)...

A les 8.30 ja estem a punt per anar a caminar cap al bullidor de la llet i els empedrats. Hi anem amb els meus pares i la seva colla, el Ramón i la Fina, el Pep i la Lidia, l'Arnau i la Sara, la Ivonne,... que ja ens esperen a la plaça del fort quan arribem. Han passat quatre gotes d'un cap de núbol negre, però sembla que el temps aguantarà. Ja seria mala sort que es posés a ploure avui al matí!

L'aspecte del bullidor de la llet és espectacular! Mai l'havia vist amb tan de cabal, amb tanta aigua sortint per totes les escletxes, brollant amb tanta intensitat, treient una espuma blanca que, avui més que mai, fa honor al seu nom. És una font natural d'aigua de la roca, que quan surt amb tanta energia provoca una espuma que té el mateix aspecte que la llet quan es posa a bullir. És espectacular com baixa de ràpida l'aigua per la canal des del bullidor! Si nosaltres ja estem encantats de veure aquest fenòmen de la natura, imagineu-vos per la Mairi, està bocabadada.

Després de veure el bullidor, seguim pujant pel riu, per tota la zona dels empedrats que creua varies vegades el riu per unes passareles naturals formades per les pròpies pedres del riu. Quan arribem al final dels empedrats, la gana comença a apretar i fem el desplegament d'aliments: pa, bull, fuet, formatge d'ovella, vi, galetes, bombons,... és un festival! Això si que és sortir a caminar: 1 horeta de caminada i 1 atracón! Per una estona, em venen al cap els 3 cracks que a hores d'ara deuen passar per Fumanya, si tot va be. Espero que si! Quan arribi al cotxe els trucaré!

Després del bon esmorzar i la corresponent xerinola, tornem pel mateix camí per on hem vingut, baixant pel riu. Alguna caiguda innecessaria, però res greu. A la darrera bassa, les dones aprofiten per posar els peus a l'aigua (està gelada!) i seguim el camí i arribem de nou al cotxe i tornem cap a casa. No obstant, els meus pares ens deixen a la Mairi i a mi a la mina de petroli de riutort, on treballa el Ferran. El passem a veure i aprofitem per fer la visita guiada que està a punt de fer a una família.

He quedat impressionat de la mina i, sobretot, de les explicacions del Ferran (fins i tot a la Mairi li ha agradat, i això que no ha entès res perquè la visita era en català!). És un guia de primera! Aprofito per recomanar molt i molt de visitar la mina que val molt la pena.

Després de la visita marxem cap a la Pobla tots 3 i anem a dinar al Bruc, a casa del Ferran. Li ensenya la casa a la Mairi que queda sorpresa de la masia on viu. Un cop fet el cafè tornem cap a la Pobla ja que el Ferran ha de tornar a obrir la mina a les 17h.

Aprofitem la tarda per visitar la font de la magnèsia (jardins Artigas) de Gaudí, que li agrada més que el parc Güell i estar relaxats a la terrassa de casa gaudint de les fantàstiques vistes al Catllaràs. Finalment, preparem l'equipatge per tornar a Barcelona i esperem que el Gil ens faci la perduda per anar a Guardiola. Mentre esperem arriben el Juan i l'Arturo per recollir les motxilles que em van deixar amb roba de recanvi per si la necessitaven, pero no els ha fet falta. Estan cansats del tute que s'han fotut però feliços per l'èxit! S'han guanyat el sopar avui! jeje.... Una abraçada, cracks!

I nosaltres, tot i les poques ganes, hem de marxar cap a la city! què guai, quina il·lusió! :(

Sou molt grans, tius!

Avui, després de quasi 21 hores de patiment, el Ricard, el Joan i l'Arturo ho han aconseguit! Han arribat a Berga, després de fer els 96km que separen el Santuari de Núria de la ciutat de Berga, després de passar-se tota la nit caminant, amb un desnivell acumulat bestial, amb butllofes als peus, amb llagues al cul, amb les cames fatigades, cremant quasi 10.000 kcal., però per davant un repte personal, una necessitat de superació, unes ganes boges per compartir una altra aventura! Estic orgullós de vosaltres, nois! Sou els més grans finishers! La pròxima la vull patir amb vosaltres, al vostre costat, amb els vostres somriures, amb les vostres bromes, amb la vostra alegria, la vostra companyia, la felicitat de les persones que són felices amb poca cosa, gaudint simplement de tot el què tenim al voltant i que molts no saben valorar! A recuperar-se i a seguir buscant camins alternatius!

Núria Queralt 2008

Avui és el gran dia! A les 9.30 està tot a punt. Davant de casa l'Arturo i el Juan ja fa una mica que ens esperen per pujar fins a Queralbs amb el nostre cotxe, els meus pares van amb el seu cotxe, la meva cosina va amb els seus pares i el tiet Joan, i l'Ignasi i la Carme van directe des de Manresa. Abans de les 11h arribem a Queralbs on agafarem el cremallera per pujar a Núria i començar a muntar tot el "xiringuito" per fer les inscripcions dels participants.

Aquest any, el nombre d'inscrits ha augmentat considerablement, passant dels 405 de l'any passat, als 625 d'aquest any. Impressionant! Esperem que no es descontroli la gent per fer les inscripcions i quedem col·lapsats. Com a previsió, decidim dividir la gent en 2 files, en funció del cognom i així ens repartim la feina i reduïm el temps d'espera. En una fila, l'Ignasi i el meu pare, en l'altra, jo i la Núria (com sempre). Tot va perfecte, millor que mai, som uns cracks! També ha ajudat el fet que aquest any els participants no han d'omplir el formulari i únicament se'ls fa entrega del dorsal, i també que no es poden fer inscripcions a última hora. Qui no està a la llista, no té dorsal.

Aquest any també tenim una novetat important: la Carme, la Dolors i la Neus, s'encarreguen d'entregar les samarretes d'obsequi als participants. Fan una feina excel·lent: tenen una samarreta de cada talla oberta i la deixen provar a qui dubta de la talla que li anirà millor. Quina professionalitat! Aquí es nota l'experiència a la botiga i el tracte amb el client! jeje... L'Ignasi se n'adona que realment l'any passat erem molt més sapastres entregant les samarretes, vaja, que cuidavem menys els detalls. ;)

El Juan, el Ricard i l'Arturo són ens nostres 3 representants, la volen fer tota i n'estic segur que ho aconseguiran! Són uns campeones! Durant l'hora de dinar m'estan intentant convèncer perquè la faci amb ells però no puc perquè tinc la noia estoniana allotjada a casa i no és plan que marxi tota la nit a caminar i l'endemà me'l passi tot dormint i tirat al sofà fet pols! Però de ganes de fer-la no me'n falten... i m'aconsegueixen convèncer per fer una part de la cursa! Quines gens que en tinc!!!

A les16.30h es dona la sortida puntual. Quanta gent!!! És increïble l'ambient d'eufòria que hi ha! Un sentiment llunyà, un record emotiu, em porta 3 anys enrere, en la meva primera travessa i se'm posa la pell de gallina i se'm fa un nus a la gola revivint aquells moments. Són uns instants de record, que em fan emocionar per uns instants... em venen al cap moltes imatges d'aquella edició, molts moments de patiment, molta felicitat,.... però el tret de sortida em fa obrir els ulls i retornar a la realitat: comença la travessa... ara toca patir i gaudir! Pel què fa a mi, només gaudir. Espero que el Lillet Team (Arturo, Ricard i Joan) pateixi poc també!

La sortida és increïble, l'ambient és indescriptible, la felicitat és màxima! Sortim rient, parlant, dient tonteries, com sempre, però sobretot, ens sentim lliures, feliços per poder fer, un dia més, el que més agrada! Serà molt dur haver-me de quedar al control de la collada de Tosses i veure com marxen en la llunyania, seguint la travessa, però de moment disfrutaré el moment, sense pensar més enllà! Els 22km que ens esperen fins a la collada, passen molt be, inclús la terrorífica pujada al pas dels lladres. El control del codonyat de Fontalba ens dóna forces per afrontar la pujada més dura del recorregut, que a ritme lent, no es resisteix gaire! Els veig a tots 3 molt animats i molt motivats, de tant en tant, se sent un "estoy hasta la ...", però l'Arturo no parla en serio! jeje...

Al cap de 3 hores i mitja, arribem a la collada de Tosses, on hi ha el meu pare, el Josep, la Núria i la Mairi... i també ens esperen uns entrepanets fantàstics per agafar més forces! Fins el moment, tot perfecte, llàstima que jo em quedo aquí. Quina merda! Els hi faig una gran abraçada a cada un i els animo a seguir igual, com uns autèntics campions! Aupa!

Nosaltres marxem cap a la Pobla on hem quedat amb el Ferran per fer una cervesa després de sopar. Aprofita per compartir algunes històries amb la Mairi i també per fer-me 5 cèntims de la ruta dels estanys amagats. No anem a dormir gaire tard que demà toca matinar un altre cop, perquè fem una excursió amb els meus pares i els seus amics fins al bullidor de la llet i els empedrats. Em poso al llit i, abans d'agafar el son, m'arriba un sms de la Sandra: "Tot just acaba de passar l'equipo Lillet per Gréixer. Es troben bé i segueixen endavant animats. Bona nit". Quina gran notícia. M'adormo una mica més feliç!

Canvi d'aires

Ja ha arribat el cap de setmana i hem convidat a la Mairi a venir a conèixer la Pobla, a més hem estat de sort i hem pogut marxar de Barcelona molt aviat, tot just a la sortida de la feina, a les 3, i aprofitar més el cap de setmana! A mitja tarda ja érem a la Pobla i hem donat una volta pel poble aturant-nos a parlar amb els meus amics i coneguts. Ha sigut un constant, la noia flipava amb la quantitat de gent que ens coneixem al poble. Hem passat per la botiga a saludar la meva mare, per la piscina a veure el Juan, pel tenis a veure els germans Cunill, per la pista de futbol sala on se celebra el torneig d'estiu,... també ens hem arribat fins a Guardiola a fer un got amb la Sandra, la Núria i el Gerard, que acabaven d'arribar de la ruta dels estanys amagats i m'han explicat algunes anècdotes. El Fer no era perquè feien la inauguració d'una caseta a la mina de petroli, però demà segurament quedarem amb ell, que també té moltes ganes de veure a la Mairi.

Des del primer moment, la noia ha al·lucinat amb el gran canvi entre la ciutat i el poble, em comentava que ja n'estava farta de tanta ciutat, gent i calor. En arribar a la Pobla, ha trobat tot el contrari i ha quedat impressionada! La seva pregunta no podia ser més òbvia: "i què fots vivint a Barcelona, amb lo bonic que és això?" (això em pregunto jo cada dia). S'ha sorprès sobretot de veure tantes muntanyes per tot arreu, tanta vegetació, tanta tranquil·litat, tanta proximitat amb la gent,... i és que el canvi és abismal! M'encanta la Pobla!

Tot a punt per la XVIII Travessa Núria - Queralt

Per fí arriba el primer dissabte de Juliol, i amb ell, la clàssica de les classiques: la Travessa de Núria fins a Queralt! I és que fa la tira d'anys que la meva cosina Núria i jo, col·laborem i vivim intensament aquesta prova tan bèstia! No tinc adjectius per descriure'n la duresa, fa tants anys que ho compartim, que ja forma part de nosaltres, de la nostra pròpia historia.

Erem uns nens quan vem començar a ajudar a l'organització a muntar el control de Fontalba i, anys més tard i fins ara, seguim ajudant fent l'entrega de dorsals a Núria, hores abans que comenci la travessa. En aquells moments, quan erem nens admiravem tota aquesta gent, eren com ídols per nosaltres. "Com és possible fer 92km sense aturar-se?" em preguntava incrèdul. I no és només una cursa de llarga distància, sinó que el desnivell acumulat de la prova és considerable, superant els 8.000m, i en la primera part del recorregut, per sobre dels 1.500m d'altura.


Més que una competició és un repte personal, un objectiu d'autosuperació, significa posar el cos al límit... i quan aquest ja no pot més, el cap segueix movent les cames. És increïble, és una sensació que no es pot explicar en paraules, només es pot sentir vivint l'experiència, una duríssima experiència.

Fa 3 anys, vaig decidir provar de fer la cursa, en aquella època no tenia la ment tan preparada com ara, ni estava físicament tan be, però vaig decidir fer la meitat del recorregut juntament amb la Sandra i el Gerard. En arribar a Gréixer, em sentia tan fresc (tot i els 45km a les cames) que vaig decidir anar fent de control en control, sense cap pressió per acabar-la. Finalment ho vem aconseguir i l'arribada a Queralt, la recordaré tota la vida... el darrer quilòmetre, no ens podiem ni arrossegar, després de més de 19 hores caminant, estavem fets pols.

Però algo màgic va succeïr (encara se'm posa la pell de gallina al recordar-ho), eren les 12 del migdia i van començar a repicar les campanes del santuari. Nosaltres ho vem sentir des de la llunyania i, quan creiem no tenir forces per seguir caminant, vem començar a ser conscients que havíem fet algo realment gran, i vem començar a córrer, entrant a la plaça enmig dels aplaudiments de la gent que hi havia present! No recordo cap altre moment, i no m'avergonyeixo de reconeixer, on m'hagi emocionat tant, vem fondre'ns en una abraçada amb la Sandra, orgullosos d'haver superat aquella prova. Quin aprenentatge tan gran va suposar! Des d'aquell moment sóc més fort mentalment, n'estic segur!

L'any següent la vaig tonrar a fer, juntament amb el Juan, en aquell cas vem rebaixar el temps de l'any anterior i de les 18h, tot i haver-nos perdut durant més d'una hora i haver fet 4 o 5km de regal. Quina putada! Fins aquell moment, anavem molt be de forces, de ritme i d'ànims, però l'error ens va enfonsar i vem arribar a passar moments difícils de desànim. Creia que no arribariem a Queralt, però entre els dos ho vem tirar endavant, sempre un dels dos animava a l'altre. I ho vem aconseguir, vem arribar!

En aquestes proves, s'ha de tenir el cap molt clar i dossificar en tot moment! Com recordo aquells moments, no els oblidaré mai!

Aquest any, no la faré, però estaré a primera línia animant a tots els que hi sereu: Ricard, Juan, Arturo, Jaume, Coll,... Molta sort a tots... i, sobretot, disfruteu l'experiència!

A Gràcia amb els de la uni

El vespre d'avui ha sigut fantàstic! Després de sopar, hem quedat amb els amics de la universitat per fer una cervesa a alguna terrasseta del barri de Gràcia, aprofitant que la temperatura ho permet. Així descansaré una mica de parlar anglès i podré recuperar el català, que sinó encara s'oxidarà!

Abans, a les 19h he arribat al pis i, com que la Mairi encara no hi era, he sortit a córrer un ratet (1 horeta des del fins a dalt del Tibidabo i tornar) per fer temps! Entre que hem començat a sopar una mica tard i que haviem de ser a Gràcia a les 22h... hem fet tard, per variar! ... i quan hem arribat, l'Anna i el David ja feia casi mitja hora que esperaven, quin cas! Però no hem sigut els últims, el Ferran ens ha guanyat (per poc, però ens ha guanyat) en impuntualitat... ja em pensava que no vindria i m'hauria de tornar a emportar la seva motxilla cap a casa (la tenia des de Patum! i amb un iPod a dintre, i jo sense saber-ho!!).

Després de buscar, sense èxit, un bar amb terrassa, hem optat per un bar on pendre algo a l'interior. També ha costat lo seu trobar-lo, però finalment ho hem aconseguit! (quanta gent que hi ha a Gràcia aquesta època de l'any!). Més tard, ha arribat la Judith que venia de la feina (super Henkel), en lloc d'estar pintant a la Barceloneta (està feta tota una artista! ja veieu, que ho portem a la sang això de l'art). Finalment, el Llorenç ha passat a treure el cap aprofitant que estava sopant per la zona amb uns amics i m'ha fet 5 cèntims del viatge amb la Núria al Marroc.

Per fí hem aconseguit quedat una nit per pendre algo! (tan dir-ho al final ho hem fet! Collonut!) Passarà el mateix amb Menorca? Algun any, despres de tant dir-ho, hi anirem? Espero que si! Si més no, pel pont de la Diada espero que fem l'escapadeta de 4 dies de cada any! Jo ho deixo a l'aire... i proposo que digueu la vostra dels destins on us agradaria anar, i també si podeu o no aquells dies... algú crea un doodle? (Anna?). jeje.... fins aviat!

Avui toca Sarrià

Avui ha sigut una tarda força tranquila, de fet jo he arribat bastant cansat de la feina i ella suposo que encara més de voltar tot el dia per la ciutat: museu de la ciència, parg Güell, sagrada família,... i tot a peu! El més interessant ha sigut anar a Sarrià a menjar unes patates braves al bar Tomàs, i també algunes altres tapes. Evidentment, ha disfrutat molt menjant les millors braves de Barcelona i, de passada, hem aprofitat per fer una mica de passejada pel voltant del monestir i els carrerons del barri.

D'excursió cap al Tibidabo

Quin desgast parlar tanta estona en anglès! He de pensar massa, però entre la calor que fot i lo cansat que surto de la feina, no tinc el cap per idiomes! jeje... Tot i així, faig els possibles per ser un bon guia turístic!

Avui hem anat fins a dalt del Tibidabo per tenir una vista global de la ciutat des de l'alçada. És curiós que el Tibidabo amb només 532 metres d'alçada sigui més del doble que la "muntanya" més alta dels països bàltics. Allà el turó més alt que tenen està al sud d'Estònia i fa 218 metres, quan hi passes pel costat és tan poc pronunciat que passes de llarg sense adonar-te'n, inclús si l'estàs buscant!

Ha set molt bo perquè hem agafat els FGC a Muntaner per baixar al Peu del Funicular i agafar el Funicular de Vallvidrera, però no m'he fixat en el tren en que hem pujat i ha resultat ser un S5, que després de Sarrià no para fins a la Floresta i clar, hem hagut de canviar d'andana i tornar en sentit contrari amb un S1. He fet de guiri total! I per postres, per canviar d'andana hem hagut de sortir i tornar a entrar, pagant 2 cops. Però ens hem colat amb un noi que entrava amb una bici! Molt còmic tot plegat! (em sap greu Llorenç, he set una mica incívic, però ja havia pagat un cop!).

Finalment, hem pogut arribar a Vallvidrera i després al Tibidabo amb el bus. Amb lo que m'agrada venir a córrer per aquests caminets a mitja tarda, fotent la gran suada, avui em sento una mica frustrat. La setmana que ve em posaré les piles, ho prometo. Ei, gent de Can Caralleu, dilluns que ve (dia 7) ja podeu preparar-vos que hauré de cremar l'adrenalina continguda durant aquesta setmana sedentària!