Avui a la tarda, ha arribat la Mairi, una noia que vem conèixer en la nostra primera aventura cicloturística per Europa, a Estonia l'estiu passat. Allà ens van acollir fantàsticament, tan ella com la resta de gent que vem conèixer pel camí. D'alguna manera, em sento que els hi dec una mica i vull que se senti ben acollida a Catalunya, com ens vem sentir nosaltres quan vem ser allà.
Ha arribat a l'aeroport del prat a les 16h i el Ferran l'ha anat a recollir. Aquesta setmana s'estarà al meu pis de Barcelona, ja que el Ferran i la meva cosina se'n van tota la setmana a fer una ruta per la muntanya, a la Cerdanya. Per desgràcia aquesta setmana ja no tinc vacances i durant el dia haurà de fer turísme sola, però a les tardes tinc pensat d'acompanyar-la per la ciutat a visitar alguns punts d'interès.
Tan bon punt han arribat a Barcelona, han anat al pis del Ferran i la Núria a dinar alguna cosa i cap al centre a fer una volta. A les 19h, quan he sortit de la feina me n'he anat cap a les Rambles, on els he trobat, quina alegria tornar-la a veure! Fent una volta pel gòtic, hem arribant a l'església del Pi, i hem pres un granitzat a una cafeteria del carrer Petritxol.
Hem continuat passejant tranquilament fins a la llibreria Altaïr, on la Núria volia comprar algun mapa de la Cerdanya per planificar la ruta (així m'agrada, a última hora, com els bons!). Es feia tard i ells encara havien d'agafar el cotxe cap a Guardiola, ens hem despedit i nosaltres hem agafat els FGC per anar al meu pis. Quin muntatge que he hagut de fer! He organitzat una mica l'habitació per posar un matalàs extra al terra, serà el meu llit durant una setmana! a veure si aconsegueixo descansar: una habitació de 2 x 3 metres i 2 llits i una taula, quin puzle!
He fet un bon plat de pa amb tomàquet, perquè sàpigui lo què és bo i hem sopat amb els del meu pis. Entre tots i, amb un mapa davant, li hem explicat quins són els punts més interessants que pot visitar a Barcelona, així com la possibilitat d'anar a visitar la ciutat de Girona o el monestir de Montserrat, punts de fàcil accés amb tren.
S'ha acabat fent tard, i a la 1 de la nit ens posem a dormir, amb totes les finestres obertes, que fot una calor irresisitble! No es pot viure a Barcelona durant l'estiu!
dilluns, 30 de juny del 2008
diumenge, 29 de juny del 2008
La Catllaràs
Collons, què dur quan sona el despertador! Està clar que ahir a la nit no pintava tan xungo llevar-se, però quan és l’hora d’aixecar-se és una putada! Però no cal pensar-hi gaire perquè quan comences a pedalar, et passen tots els mals i un s’alegra infinitament d’estar aprofitant un diumenge més! Ja podem sumar un altre diumenge que em llevo abans que entre setmana. Ueeeeee!
A les 7h passen el Joan i el Josep a recollir-me per casa i marxem cap a Sant Julià, també ve l’Oscar. La pedalada comença a les 8.30h, i tenim 15 minuts de trajecte, però així ens estalviem les cues de recollida de dorsals. Hi ha casi 300 inscrits però sumant la gent que s’inscriu a última hora, se superen les 500 persones. Déu ni dó! Abans de començar també trobem al Turri, que està a tope, encara que digui que no.
Encenen la traca.... i comença la pedalada! Hi ha 3 possibles itineraris, i decidim fer el de mitjana distància. La ruta llarga només té 3 o 4 quilòmetres més i s’ha de fer una trialera de pujada i volem arribar a meta a una hora decent per esmorzar i no quedar-nos sense la nostra talla de mallot, com em va passar l’any passat!
Comencem pedalant bastant a sac, avançant a molta gent i situant-nos a davant per evitar les aglomeracions, que segur que es produiran al haver-hi tanta gent. Quan arribem al trencant on s’ha de decidir si fer la ruta mitjana o la llarga, tothom va cap a la llarga, menys nosaltres que fem la curta. Més tard es tornen a ajuntar. Però clar, si anàvem dels 20 primers, ara anem completament sols i la resta de la pedalada anirem sense ningú ni per davant ni per darrera. Resulta que estem fent una sortida amb més de 500 persones i estem ben sols! Com una sortida d’un diumenge qualsevol pel Catllaràs. Fantàstic! Quin regal tenir aquesta tranquil·litat!
A cada avituallament, tenim temps per parar, menjar, beure i descansar, sense presses! Arribem xino xano a Sant Julià i ens mengem el merescut entrepà de butifarra! Boníssim! Un premi inmillorable! I el mallot també és molt xulo.
Són les 12h i ells ja marxen cap a Barcelona. L’Òscar encara no ha arribat però jo he de ser a casa abans de la 1 perquè anem a dinar a Castellar de N’Hug i no el puc esperar. De fet, tenia previst tornar a casa pedalant i així ho faig. En 15km ho tinc enllestit, llàstima que cau una solana que casi quedo enganxat a l’asfalt, mig fregit, per això no m’entretinc però no puc evitar arribar a casa ben acalorat! Després de passar-li aigua a la bici per treure-li el fang, li poso grassa a la cadena i em faig una dutxa amb aigua freda per refer-me de la calorada! buffff.... que ve! Em refaig al 100%! Això és vida!
Avui dinem al Celler de Castellar de N’Hug i l’Adel ens cuida com sí fóssim de la família! És un crack aquest home! Quan arribo a casa, una mica de migdiada i a passar la tarda a la terrassa de casa, gaudint els últims moments de cap de setmana, assaborint la frescor de la pluja recent caiguda (típic xàfec d’estiu), contemplant la verdor d’aquestes muntanyes que m’envolten i m’omplen de felicitat, escoltant els ocells cantant i el silenci que hi ha per tot arreu, la llum que donen els últims rajos de sol, amb aquests colors tan intensos. Em sembla que mai em cansaré de veure aquestes muntanyes, que cada dia tenen un matís diferent, alguna cosa que les fa especials! I em torno a sentir afortunat!
A les 7h passen el Joan i el Josep a recollir-me per casa i marxem cap a Sant Julià, també ve l’Oscar. La pedalada comença a les 8.30h, i tenim 15 minuts de trajecte, però així ens estalviem les cues de recollida de dorsals. Hi ha casi 300 inscrits però sumant la gent que s’inscriu a última hora, se superen les 500 persones. Déu ni dó! Abans de començar també trobem al Turri, que està a tope, encara que digui que no.
Encenen la traca.... i comença la pedalada! Hi ha 3 possibles itineraris, i decidim fer el de mitjana distància. La ruta llarga només té 3 o 4 quilòmetres més i s’ha de fer una trialera de pujada i volem arribar a meta a una hora decent per esmorzar i no quedar-nos sense la nostra talla de mallot, com em va passar l’any passat!
Comencem pedalant bastant a sac, avançant a molta gent i situant-nos a davant per evitar les aglomeracions, que segur que es produiran al haver-hi tanta gent. Quan arribem al trencant on s’ha de decidir si fer la ruta mitjana o la llarga, tothom va cap a la llarga, menys nosaltres que fem la curta. Més tard es tornen a ajuntar. Però clar, si anàvem dels 20 primers, ara anem completament sols i la resta de la pedalada anirem sense ningú ni per davant ni per darrera. Resulta que estem fent una sortida amb més de 500 persones i estem ben sols! Com una sortida d’un diumenge qualsevol pel Catllaràs. Fantàstic! Quin regal tenir aquesta tranquil·litat!
A cada avituallament, tenim temps per parar, menjar, beure i descansar, sense presses! Arribem xino xano a Sant Julià i ens mengem el merescut entrepà de butifarra! Boníssim! Un premi inmillorable! I el mallot també és molt xulo.
Són les 12h i ells ja marxen cap a Barcelona. L’Òscar encara no ha arribat però jo he de ser a casa abans de la 1 perquè anem a dinar a Castellar de N’Hug i no el puc esperar. De fet, tenia previst tornar a casa pedalant i així ho faig. En 15km ho tinc enllestit, llàstima que cau una solana que casi quedo enganxat a l’asfalt, mig fregit, per això no m’entretinc però no puc evitar arribar a casa ben acalorat! Després de passar-li aigua a la bici per treure-li el fang, li poso grassa a la cadena i em faig una dutxa amb aigua freda per refer-me de la calorada! buffff.... que ve! Em refaig al 100%! Això és vida!Avui dinem al Celler de Castellar de N’Hug i l’Adel ens cuida com sí fóssim de la família! És un crack aquest home! Quan arribo a casa, una mica de migdiada i a passar la tarda a la terrassa de casa, gaudint els últims moments de cap de setmana, assaborint la frescor de la pluja recent caiguda (típic xàfec d’estiu), contemplant la verdor d’aquestes muntanyes que m’envolten i m’omplen de felicitat, escoltant els ocells cantant i el silenci que hi ha per tot arreu, la llum que donen els últims rajos de sol, amb aquests colors tan intensos. Em sembla que mai em cansaré de veure aquestes muntanyes, que cada dia tenen un matís diferent, alguna cosa que les fa especials! I em torno a sentir afortunat!
dissabte, 28 de juny del 2008
Per fi torno a ser a la Pobla
Després de 3 caps de setmana sense pujar a la Pobla, avui ha sigut dia de relacions públiques, fantàstic però ben diferent del què estava previst.
Fa setmanes havíem planificat fer la ruta de l’ermità els dos dies d’aquest cap de setmana, un recorregut de 165km i uns 8600m de desnivell acumulat. La idea era fer-ho en bicicleta de muntanya, però degut a les pluges caigudes les darreres setmanes, els refugis que ho organitzen, no han pogut marcar tota la ruta i encara no està operativa. Segurament pel cap de setmana del 12 i 13 de Juliol ho tindran tot a punt i haurem de trobar uns dies per fer la ruta. Tot arribarà!
Com que el Joan i el Josep (de Can Caralleu) ja tenien previst de passar el cap de setmana per aquí, hem buscat activitats alternatives. I no costa gaire trobar alguna sortida quan hi ha motivació i ganes de sortir a l’aire lliure a gaudir de la natura.
Tan bon punt han arribat a la Pobla (que venien de Barcelona), han descarregat les bicis del cotxe i ens hem posat a pedalar. Hem fet la típica volta al Catllaràs, pujant per la carretera vella de Falgars fins al Xalet i d’allà cap al mirador, camp de l’ermità i baixant pel GR que porta de nou a Falgars. En total unes 3 horetes entre pedalar i parar a veure els punts més bonics del recorregut, incloent el mirador del Roc de la Lluna, un balcó privilegiat de l’entorn de la Pobla. Cada dia que hi trec el cap, m’adono de l’afortunat que sóc de poder-ho gaudir!
Després de la volta, hem arribat a la plaça on hi havia el Ricard i la Sibi fent la cervesa i ens hi hem afegit. Estava guanyada! Ells s’han quedat a dinar a la vila i després se n’han anat cap al refugi d’Erols, on passen la nit. Jo me n’he anat a dinar a casa i, després de la migdiada, he fet algunes trucades: a la meva cosina Núria que fa dies que ens truquem l’un a l’altre i no aconseguim parlar, als meus tiets que han estat tota la setmana fent els Carros de Foc al parc nacional d’Aigüestortes, al Fer per quedar per fer el got a la nit, i al Marc per anar a sopar al vespre.
Cap a les 17h havíem quedat amb el Ricard per passar-nos les fotos del Camino de Santiago i hem recordat alguns dels millors moments veient-les. N’hi ha de boníssimes! Mentre les miràvem, m’ha trucat la Mairi (una noia que vàrem conèixer l’estiu passat fent la volta a Estònia amb bicicleta) que vindrà a passar una setmana a Barcelona, de turisme. La conversa en anglès no ha tingut desperdici, semblava un peix expressant-me. Aquesta setmana necessitaré un traductor per fer-me entendre. Algun voluntari? jeje...
Al sortir de casa el Ricard, volia anar al refugi d’Erols a veure els socis, i de pas saludar al Mario i a la Mireia, els guardes més simpàtics de qualsevol refugi on podeu anar. Us hi recomano l’estada, us tractaran com a casa vostra. Però evidentment, de casa del Ricard a casa meva, m’hi he estat 1 hora i això que la Pobla és petita. I és que he trobat un munt de gent: el Cumu que feia la òstia que no trobava i ens hem posat al dia, i també l’abuelo Balduz que m’ha retret que hagi abandonat el futbol sala: “eres un sin vergüenza” (és únic!). També he passat a veure el Juan per la piscina, que hi treballarà de socorrista tot l’estiu (com es cuida el tio!)
Quan he aconseguit arribar a casa, he agafat el cotxe i me n’he anat cap a Erols. Hem passat la resta de la tarda relaxats per allà al refugi petant la xerrada, gaudint de la posta de sol i jugant amb els 7 cadells que han tingut els gossos (que com a curiositat són descendents de la Coloma dels gossos de tura, aquella de “jau coloma”).
Abans de les 21h he marxat, que havia quedat a guardiola per anar a sopar amb el Marc i el Carreras, al bar de la piscina de Guardiola. Quins riures que ens hem fet! Com trobava a faltar aquestes converses absurdes tan divertides! Quan hem acabat, hem anat al Gràfic i hem trobat el Fer, i també ens hem posat al dia que feia setmanes que no coincidíem (a veure si algun dia aconseguim acabar les cròniques d’Estonia). Entre pitos i flautes, ara trobes un i ara l’altre, he marxat casi a la 1 i abans d’arribar a casa, encara he trobat al Juan que em donava els diners per inscriure’l a la Catllaràs, la pedalada popular que farem demà al matí a Sant Julià de Cerdanyola!
En resum, són les 1.30 i em poso al llit i el despertador sonarà a les 6.30... i a pedalar s’ha dit! Com m’agrada matinar per fer el què realment m’agrada! Definitivament és millor dormir 5 hores i gaudir de la natura i d’aquests dies tan fabulosos que està fent, que no dormir 9 hores i estar tot el dia tancat a una oficina! Que malament que ens muntem la vida! Això ha de canviar!
Fa setmanes havíem planificat fer la ruta de l’ermità els dos dies d’aquest cap de setmana, un recorregut de 165km i uns 8600m de desnivell acumulat. La idea era fer-ho en bicicleta de muntanya, però degut a les pluges caigudes les darreres setmanes, els refugis que ho organitzen, no han pogut marcar tota la ruta i encara no està operativa. Segurament pel cap de setmana del 12 i 13 de Juliol ho tindran tot a punt i haurem de trobar uns dies per fer la ruta. Tot arribarà!
Com que el Joan i el Josep (de Can Caralleu) ja tenien previst de passar el cap de setmana per aquí, hem buscat activitats alternatives. I no costa gaire trobar alguna sortida quan hi ha motivació i ganes de sortir a l’aire lliure a gaudir de la natura.
Tan bon punt han arribat a la Pobla (que venien de Barcelona), han descarregat les bicis del cotxe i ens hem posat a pedalar. Hem fet la típica volta al Catllaràs, pujant per la carretera vella de Falgars fins al Xalet i d’allà cap al mirador, camp de l’ermità i baixant pel GR que porta de nou a Falgars. En total unes 3 horetes entre pedalar i parar a veure els punts més bonics del recorregut, incloent el mirador del Roc de la Lluna, un balcó privilegiat de l’entorn de la Pobla. Cada dia que hi trec el cap, m’adono de l’afortunat que sóc de poder-ho gaudir!
Després de la volta, hem arribat a la plaça on hi havia el Ricard i la Sibi fent la cervesa i ens hi hem afegit. Estava guanyada! Ells s’han quedat a dinar a la vila i després se n’han anat cap al refugi d’Erols, on passen la nit. Jo me n’he anat a dinar a casa i, després de la migdiada, he fet algunes trucades: a la meva cosina Núria que fa dies que ens truquem l’un a l’altre i no aconseguim parlar, als meus tiets que han estat tota la setmana fent els Carros de Foc al parc nacional d’Aigüestortes, al Fer per quedar per fer el got a la nit, i al Marc per anar a sopar al vespre.
Cap a les 17h havíem quedat amb el Ricard per passar-nos les fotos del Camino de Santiago i hem recordat alguns dels millors moments veient-les. N’hi ha de boníssimes! Mentre les miràvem, m’ha trucat la Mairi (una noia que vàrem conèixer l’estiu passat fent la volta a Estònia amb bicicleta) que vindrà a passar una setmana a Barcelona, de turisme. La conversa en anglès no ha tingut desperdici, semblava un peix expressant-me. Aquesta setmana necessitaré un traductor per fer-me entendre. Algun voluntari? jeje...
Al sortir de casa el Ricard, volia anar al refugi d’Erols a veure els socis, i de pas saludar al Mario i a la Mireia, els guardes més simpàtics de qualsevol refugi on podeu anar. Us hi recomano l’estada, us tractaran com a casa vostra. Però evidentment, de casa del Ricard a casa meva, m’hi he estat 1 hora i això que la Pobla és petita. I és que he trobat un munt de gent: el Cumu que feia la òstia que no trobava i ens hem posat al dia, i també l’abuelo Balduz que m’ha retret que hagi abandonat el futbol sala: “eres un sin vergüenza” (és únic!). També he passat a veure el Juan per la piscina, que hi treballarà de socorrista tot l’estiu (com es cuida el tio!)
Quan he aconseguit arribar a casa, he agafat el cotxe i me n’he anat cap a Erols. Hem passat la resta de la tarda relaxats per allà al refugi petant la xerrada, gaudint de la posta de sol i jugant amb els 7 cadells que han tingut els gossos (que com a curiositat són descendents de la Coloma dels gossos de tura, aquella de “jau coloma”).
Abans de les 21h he marxat, que havia quedat a guardiola per anar a sopar amb el Marc i el Carreras, al bar de la piscina de Guardiola. Quins riures que ens hem fet! Com trobava a faltar aquestes converses absurdes tan divertides! Quan hem acabat, hem anat al Gràfic i hem trobat el Fer, i també ens hem posat al dia que feia setmanes que no coincidíem (a veure si algun dia aconseguim acabar les cròniques d’Estonia). Entre pitos i flautes, ara trobes un i ara l’altre, he marxat casi a la 1 i abans d’arribar a casa, encara he trobat al Juan que em donava els diners per inscriure’l a la Catllaràs, la pedalada popular que farem demà al matí a Sant Julià de Cerdanyola!
En resum, són les 1.30 i em poso al llit i el despertador sonarà a les 6.30... i a pedalar s’ha dit! Com m’agrada matinar per fer el què realment m’agrada! Definitivament és millor dormir 5 hores i gaudir de la natura i d’aquests dies tan fabulosos que està fent, que no dormir 9 hores i estar tot el dia tancat a una oficina! Que malament que ens muntem la vida! Això ha de canviar!
divendres, 27 de juny del 2008
El piset del Ruben i la Judith
Quina il·lusió m’ha fet anar a sopar a casa del Ruben i la Judith! Ja fa algunes setmanes que estan vivint junts a Berga, a un pis de lloguer, però fins avui no ens hem aconseguit ajuntar tota la colla (o casi tots) per fer el sopar d’inauguració del pis. Ha faltat l’Edu que tenia festa major a Rubí, la Claudia que estava a Barcelona i la Raquel que està de vacances a la platja. La resta hi érem tots i em venia especialment de gust perquè feia moltes setmanes que no ens veiem tots i no ens ajuntavem per fer un sopar.
El pis és molt acollidor, molt gran i amb unes vistes boníssimes. Està al costat del camp de futbol (podrà veure els partits gratis el tio!), no té cap altre edifici al davant i al ser un 5è pis les vistes són espectaculars! Què be que hi viureu aquí! Enhorabona parella!
A més, el sopar ha estat exquisit, la Judit (amb el suport anímic del Ruben) s’ha currat un sopar espectacular, molt elaborat i culminat pel postre: un pastís de llimona deliciós! Ruben, ja la pots cuidar a aquesta noia, que tens un tresor a casa!
Després del tiberi, hem fet una bona sobretaula, les noies a taula i els que porten els pantalons (eh Ruben?), al balcó petant la xerrada, rient i veient les fotos del Juan de quan va anar a Punta Cana. Quin clàssic veure les fotos quan fem algun sopar! També n’hem vist de nostres de fa uns anys, entre altres, les del dia que vem fer el calendari quan la Laia va marxar a Viena, vaia tela! Com hem canviat... mare meva!
Passada la 1.30h hem desfilat cap a casona, que demà tots matinem excepte el Marc que està de vacances indefinides (què bé que viuen aquests mestres!). El Colomer se’n va a escalar amb el Reliquia i el Beni, el Juan té “depilation” abans d’anar a la piscina (quina bona vida també! i no ho dic per la depilació... jeje) i jo tinc pedalada pel Catllaràs (no em puc queixar tampoc!).
Me’n vaig a dormir feliç, perquè realment ha estat molt i molt be la vetllada, espero que no passi tant temps fins a la pròxima! Una abraçada per tots!
El pis és molt acollidor, molt gran i amb unes vistes boníssimes. Està al costat del camp de futbol (podrà veure els partits gratis el tio!), no té cap altre edifici al davant i al ser un 5è pis les vistes són espectaculars! Què be que hi viureu aquí! Enhorabona parella!
A més, el sopar ha estat exquisit, la Judit (amb el suport anímic del Ruben) s’ha currat un sopar espectacular, molt elaborat i culminat pel postre: un pastís de llimona deliciós! Ruben, ja la pots cuidar a aquesta noia, que tens un tresor a casa!
Després del tiberi, hem fet una bona sobretaula, les noies a taula i els que porten els pantalons (eh Ruben?), al balcó petant la xerrada, rient i veient les fotos del Juan de quan va anar a Punta Cana. Quin clàssic veure les fotos quan fem algun sopar! També n’hem vist de nostres de fa uns anys, entre altres, les del dia que vem fer el calendari quan la Laia va marxar a Viena, vaia tela! Com hem canviat... mare meva!
Passada la 1.30h hem desfilat cap a casona, que demà tots matinem excepte el Marc que està de vacances indefinides (què bé que viuen aquests mestres!). El Colomer se’n va a escalar amb el Reliquia i el Beni, el Juan té “depilation” abans d’anar a la piscina (quina bona vida també! i no ho dic per la depilació... jeje) i jo tinc pedalada pel Catllaràs (no em puc queixar tampoc!).
Me’n vaig a dormir feliç, perquè realment ha estat molt i molt be la vetllada, espero que no passi tant temps fins a la pròxima! Una abraçada per tots!
L’aventura de les bicis
Doncs sí, per fi he recuperat la meva Kona!! Avui tornant cap a la Pobla, mentre pujava per l’autopista amb el meu pare, m’ha vingut al cap la bici que vàrem facturar des de Santiago, a través d’una empresa de missatgeria (Medur). En teoria havia d’arribar a casa el dimecres o el dijous com a molt tard, però encara no ha arribat!
Dimecres al matí em van trucar des de Medur, dient-me que ja havien arribat les bicis a Cabrianes (al Bages) i que quan trobessin un transport directe, ens les enviarien a casa, però que si ens anava be, les podíem passar a buscar, per estalviar-se ells de fer el transport. Quina jeta! Jo ho tenia complicat d’anar-hi entre setmana i, com que em van garantir que avui, com a molt tard, les tindríem doncs ja em vaig oblidar del tema.
Evidentment, quan li he preguntat al meu pare si havien arribat a casa, m’ha dit que no! I jo la necessito pel cap de setmana! La sorpresa ha sigut gran quan he trucat i la noia de recepció m’ha dit que fins dilluns com a mínim no podran enviar-les i m’hauré de buscar la vida si la vull tenir avui.
Sort que avui pujava en cotxe i m’he pogut desviar de la C-16, al pas per Cabrianes, i hem entrat a polígon on hi ha la nau industrial de Medur. Quan he vist el magatzem, hauríeu d’haver vist la meva cara... Era un magatzem pràcticament buit, només amb les 3 bicis a un racó. I com que no portava portabicis, només hem pogut agafar la meva i carregar-la a la part posterior del cotxe. El més fort és que la noia no m’ha demanat que m’identifiqués, ni tampoc que li presentés la còpia de la factura, i a sobre, no s’ha apuntat enlloc que estava recollint la meva bici. Impresentable!
Bé, el cas és que si el Juan i el Ricard volen la seva bici, l’hauran d’anar a buscar ells mateixos, perquè veient la serietat d’aquesta gent, no crec que els hi arribi gaire aviat. I si realment la volen, hi haurien d’anar com més aviat millor!
Ja m’extranyava que per només 40€ ens enviessin la bici de Santiago a la Pobla!
Dimecres al matí em van trucar des de Medur, dient-me que ja havien arribat les bicis a Cabrianes (al Bages) i que quan trobessin un transport directe, ens les enviarien a casa, però que si ens anava be, les podíem passar a buscar, per estalviar-se ells de fer el transport. Quina jeta! Jo ho tenia complicat d’anar-hi entre setmana i, com que em van garantir que avui, com a molt tard, les tindríem doncs ja em vaig oblidar del tema.
Evidentment, quan li he preguntat al meu pare si havien arribat a casa, m’ha dit que no! I jo la necessito pel cap de setmana! La sorpresa ha sigut gran quan he trucat i la noia de recepció m’ha dit que fins dilluns com a mínim no podran enviar-les i m’hauré de buscar la vida si la vull tenir avui.
Sort que avui pujava en cotxe i m’he pogut desviar de la C-16, al pas per Cabrianes, i hem entrat a polígon on hi ha la nau industrial de Medur. Quan he vist el magatzem, hauríeu d’haver vist la meva cara... Era un magatzem pràcticament buit, només amb les 3 bicis a un racó. I com que no portava portabicis, només hem pogut agafar la meva i carregar-la a la part posterior del cotxe. El més fort és que la noia no m’ha demanat que m’identifiqués, ni tampoc que li presentés la còpia de la factura, i a sobre, no s’ha apuntat enlloc que estava recollint la meva bici. Impresentable!
Bé, el cas és que si el Juan i el Ricard volen la seva bici, l’hauran d’anar a buscar ells mateixos, perquè veient la serietat d’aquesta gent, no crec que els hi arribi gaire aviat. I si realment la volen, hi haurien d’anar com més aviat millor!
Ja m’extranyava que per només 40€ ens enviessin la bici de Santiago a la Pobla!
dimecres, 25 de juny del 2008
El retorn als entrenaments
Ja tocava! Després de varis dies pedalant, pedalant i pedalant. Avui he recuperat l'entrenament a Can Caralleu, amb la classe de CFE. El noi que substitueix l'Eva ens ha fotut força canya i he quedat ben petat! Suposo que també ajuda que feia temps que no corria i avui hem fet un entrenament de bastanta intensitat, alternant pujades, escales, cursa amb increment de ritme i sèries de 50m. Almenys, no tinc les agulletes amb les que he començat la sessió i que em duren des d'ahir. És curiós com reacciona el cos, si no hagués fet res avui, segur que hauria tingut agulletes 3 dies més, però al tornar-li a donar canya, m'han marxat tots els mals! com mola!
dimarts, 24 de juny del 2008
De relax a l'Escala
No hi ha millor lloc per relaxar-me i descansar del viatge en bici pel nord d'Espanya, com ho és l'Escala! És com la meva segona casa.
Avui m'he passat el matí a la platja amb la família i, aprofitant que els meus pares havien acompanyat els meus avis que hi passaran les pròximes 3 setmanes, hem celebrat el sant del meu avi amb un bon dinar al Roser i una millor migdiada!
Però no tot ha sigut fer el gos, què seria un dia sense fer una mica d'esport? Al matí, he sortit a córrer un rato, que feia més de 10 dies que només feia que pedalar i el cos em demanava una mica més d'intensitat! Ha sigut força durillo agafar el ritme una altra vegada. Ara que portava un bon ritme d'entrenament, em dona la sensació que el camino m'ha fet perdre l'explosivitat que tenia. La musculatura s'ha adaptat al ritme diesel de fer 7 o 8 hores de pedaleig al dia i ara costa fotre-li una mica de canya! Haurem de tornar a entrenar de valent! Ja tinc motivació! jeje....
Avui m'he passat el matí a la platja amb la família i, aprofitant que els meus pares havien acompanyat els meus avis que hi passaran les pròximes 3 setmanes, hem celebrat el sant del meu avi amb un bon dinar al Roser i una millor migdiada!
Però no tot ha sigut fer el gos, què seria un dia sense fer una mica d'esport? Al matí, he sortit a córrer un rato, que feia més de 10 dies que només feia que pedalar i el cos em demanava una mica més d'intensitat! Ha sigut força durillo agafar el ritme una altra vegada. Ara que portava un bon ritme d'entrenament, em dona la sensació que el camino m'ha fet perdre l'explosivitat que tenia. La musculatura s'ha adaptat al ritme diesel de fer 7 o 8 hores de pedaleig al dia i ara costa fotre-li una mica de canya! Haurem de tornar a entrenar de valent! Ja tinc motivació! jeje....
dilluns, 23 de juny del 2008
Hem fet camí
Doncs sí, ja hem arribat de Santiago! Ahir, vem agafar l'avió que ens va deixar al Prat, a les 3 de la tarda, posant fí a una setmana increïble, en tots els aspectes. En breu publicaré la crònica de les etapes, però he de trobar temps per fer-ho, que la cosa porta feina.
També publicaré les fotos, que en tenim un munt. Les hauré de seleccionar una mica que sinó us aburrireu de tantes que n'hem fet.
Tornem a estar de peus a terra, en la mateixa rutina de sempre, atrapats enmig d'un grapat d'obligacions i tornant a tenir preocupacions i mals de cap. I recordant com n'era de senzilla la rutina diaria del viatge: llevar-se cada dia sabent que la única cosa que s'havia de fer era pedalar, menjar, riure i seguir pedalant...
En fi, baixem del núbol i seguim vivint...
També publicaré les fotos, que en tenim un munt. Les hauré de seleccionar una mica que sinó us aburrireu de tantes que n'hem fet.
Tornem a estar de peus a terra, en la mateixa rutina de sempre, atrapats enmig d'un grapat d'obligacions i tornant a tenir preocupacions i mals de cap. I recordant com n'era de senzilla la rutina diaria del viatge: llevar-se cada dia sabent que la única cosa que s'havia de fer era pedalar, menjar, riure i seguir pedalant...
En fi, baixem del núbol i seguim vivint...
Camino de Santiago (XII) "les dades"
En total han sigut 8 dies de pedalar, riure i menjar, per fer els 827km que separaven Roncesvalles de Santiago de Compostela. Uns 11.000m de desnivell positiu acumulat i uns altres tants de negatiu. La distribució d'etapes, en distàncies i temps, són els següents:
Les despeses de tots els dies, inclosos transports, àpats i albergs, són d'uns 450€. Cal dir que el dissabte que puja la despesa és perquè vem anar a una marisqueria! jeje...
Camino de Santiago (XI) "matemàtiques aplicades al camino"
Matemàtiques aplicades al camino o veritats absolutes, allò que sempre passa i que sempre és així:
- Les etapes sempre tenen 10km de regal, no sé com ens ho fem.
- 3 dies seguits vem començar a pedalar a les 7.41, curiós no?
- Només falta dir que portem dies sense punxar i psssssssss.... a canviar la roda.
- Sempre que busques alguna cosa a les alforges, mai encertes l'alforja bona a la primera.
- Menjar molt implica anar bastants cops al lavabo, ha quedat demostrat! Per cert, la compoetició va acabar en empat: Arturo 22, Oriol 22. A l'aeroport no hi va haver desempat.
- El 100% dels dies (2 de 2) que el Dani ha sortit en bici amb nosaltres, s'ha posat a trucar a la dona i li hem perdut el rastre.
- Els últims 15km es fan eterns.
- Després dels àpats, l'Arturo i jo no podem pedalar i ens costa seguir el ritme.
- Totes les etapes acaben en pujada i tots els albergs estan a dalt d'una rampa.
- Com diu el Miquel "aneu més ràpid quan toca pujar que quan és pla o baixada"
- La dura arrencada progressiva de després del dinar.
- "El barro del monte es mierda".
- Si el bar és cutre a primera vista, es menja molt be.
- Els avis son molt bons i savis, se'ls hi ha de fer cas.
- Si veus un autòcton, pregunta-li on menjar, et portaran pel bon camí.
- "El capitan pedales, no tiene criterio"
- "Es que no te enteras de nada! Como que buenos dias? He dicho buen camino!"
- Els senyals que ens envia l'apòstol per triar el bon camí (restaurants, albergs, gent,...) s'han de saber interpretar. Ho hem fet!
- El Juan i l'Arturo sempre buscant una caixa d'on treure diners.
- El timbre fent "ding" o "mogui mogui"
diumenge, 22 de juny del 2008
Camino de Santiago (X) "retorn a casa"
SANTIAGO DE COMPOSTELA - BARCELONA (avió)
A les 7 ens despertem, sense despertador ni sense la necessitat de pedalar cap quilòmetre, però es troba a faltar. Ara que començava a estar a gust amb aquesta rutina diaria, tan diferent de l'habitual, em sento que em falta alguna cosa.
En 1h ho tenim tot enllestit per abandonar l'alberg i marxem cap al centre de la ciutat en busca d'un bar per esmorzar. En trobem un on fan empanades de bacallà i també ens mengem uns croissants amb un cafè amb llet.
Són les 9 i no volem marxar de la ciutat sense visitar la catedral per veure l'apòstol i agraïr-li que ens hagi guiat pel bon camí, que haguem pogut disfrutar-lo tant, que marxem cap a casa amb aquest gran record. Així ho fem.
Al sortir de la catedral anem en busca d'un taxi que ens porti a l'aeroport, ja que els horaris de l'autobus no ens van gaire be. De camí a la parada de taxis, fem algunes compres a botigues de souvenirs i ens despedim de la ciutat.
El taxista que ens porta a l'aeroport és molt més simpàtic que el taxista del primer dia, que ens va portar a Roncesvalles. De camí a l'aeroport, passem per davant de la pulperia on vem esmorzar les empanades ahir, abans d'arribar a la plaça de l'Obradoiro. Encara me'n recordo del Riveiro... jeje
A l'aeroport empaquetem les alfoges amb bosses d'escombraries, perquè tinguin una mica més de categoria. De fet, ho fem perquè així en fem un únic paquet de les dues alforges i només ens cobren una maleta extra, no dues. Aquesta manera d'empaquetar ja comença a ser un clàssic.
El Miquel ens havia d'acompanyar a l'aeroport però com que no ha pogut agafar el bus, i al taxi anavem plens, s'ha hagut de quedar a Santiago i no el podem despedir. Quina pena, però ja el tornarem a veure per Barcelona, segur!
Un cop ho hem tingut tot empaquetat i facturat, anem en busca d'un bar on menjar un entrepà i però només tenen dos entrepans vegetarians. El pobre Ricard es queda sense, però se sacrifica pel grup i en tria un de pernil iberic, això és un company de viatge! Ens treu alguns somriures però avui estem força més apàtics que lo habitual, però és normal, això s'acaba.
A l'aeroport, tornem a trobar al Dani, aquell noi que va començar el mateix dia que nosaltres a Santiago i que hem anat trobant varies vegades pel camí. Amb qui hem compartit 2 etapes del camí (be, dues etapes de 10 minuts cada una). Casualitats de la vida, va agafar el mateix tren d'anada i avui agafa el mateix avió de tornada. I per més casualitat, nosaltres estem a la fila 7 i ell al a 6, al seient del nostre davant (i això que els seients van numerats). I per més casualitat, a la sala d'espera ens dona conversa un home gallec que té la parella a catalunya i comentem el camí que ell desitja fer algun dia. Finalment, acaba resultant que aquest home s'asseu al seient del meu costat.
A les 13h s'enlaira l'avió i deixa enrera un viatge més complert, entretingut, divertit, autèntic, melancòlic, alegre,.... el viatge més genial dels últims que he fet!
A les 15h estem a la terminal de l'aeroport del Prat esperant les maletes i a fora la Sibi ja espera al Ricard i també s'emporta les nostes maletes cap a la Pobla, ja que nosaltres ens quedem a Barcelona.
Nosaltres ens n'anem a buscar el tren que va a Sants i perdem el de les 16h per 2 segons, se'ns tanquen les portes just davant dels nassos. Ens hem d'esperar a un banc durant 30 minuts, ja que la freqüència és bastant pobre.
Un cop a Sants, ells agafen el tren de Vilanova i jo me'n vaig en busca del bus per anar al pis. És curiós perquè torno a ser a Barcelona, una ciutat inmensa que pensava que trobaria massa gran, i més havent gaudit de 9 dies de pau absoluta. Però no és així. De fet, al tren ja trobo la primera cara coneguda: una noia que havia estat a la mateixa residencia que jo i feia més d'un any que no veia. Una altra casualitat! Sort que és diumenge i la ciutat no porta el rime frenètic que té entre setmana. Demà serà un altre dia. Segur que més difícil de soportar! I divendres, les ganes per tornar a la Pobla seran inmenses. N'estic segur.
A les 7 ens despertem, sense despertador ni sense la necessitat de pedalar cap quilòmetre, però es troba a faltar. Ara que començava a estar a gust amb aquesta rutina diaria, tan diferent de l'habitual, em sento que em falta alguna cosa.
Són les 9 i no volem marxar de la ciutat sense visitar la catedral per veure l'apòstol i agraïr-li que ens hagi guiat pel bon camí, que haguem pogut disfrutar-lo tant, que marxem cap a casa amb aquest gran record. Així ho fem.
Al sortir de la catedral anem en busca d'un taxi que ens porti a l'aeroport, ja que els horaris de l'autobus no ens van gaire be. De camí a la parada de taxis, fem algunes compres a botigues de souvenirs i ens despedim de la ciutat.
El taxista que ens porta a l'aeroport és molt més simpàtic que el taxista del primer dia, que ens va portar a Roncesvalles. De camí a l'aeroport, passem per davant de la pulperia on vem esmorzar les empanades ahir, abans d'arribar a la plaça de l'Obradoiro. Encara me'n recordo del Riveiro... jeje
A l'aeroport empaquetem les alfoges amb bosses d'escombraries, perquè tinguin una mica més de categoria. De fet, ho fem perquè així en fem un únic paquet de les dues alforges i només ens cobren una maleta extra, no dues. Aquesta manera d'empaquetar ja comença a ser un clàssic.
El Miquel ens havia d'acompanyar a l'aeroport però com que no ha pogut agafar el bus, i al taxi anavem plens, s'ha hagut de quedar a Santiago i no el podem despedir. Quina pena, però ja el tornarem a veure per Barcelona, segur!
Un cop ho hem tingut tot empaquetat i facturat, anem en busca d'un bar on menjar un entrepà i però només tenen dos entrepans vegetarians. El pobre Ricard es queda sense, però se sacrifica pel grup i en tria un de pernil iberic, això és un company de viatge! Ens treu alguns somriures però avui estem força més apàtics que lo habitual, però és normal, això s'acaba.
A les 13h s'enlaira l'avió i deixa enrera un viatge més complert, entretingut, divertit, autèntic, melancòlic, alegre,.... el viatge més genial dels últims que he fet!
A les 15h estem a la terminal de l'aeroport del Prat esperant les maletes i a fora la Sibi ja espera al Ricard i també s'emporta les nostes maletes cap a la Pobla, ja que nosaltres ens quedem a Barcelona.
Nosaltres ens n'anem a buscar el tren que va a Sants i perdem el de les 16h per 2 segons, se'ns tanquen les portes just davant dels nassos. Ens hem d'esperar a un banc durant 30 minuts, ja que la freqüència és bastant pobre.
dissabte, 21 de juny del 2008
Camino de Santiago (IX) "tota història té un final"
ARZÚA - SANTIAGO DE COMPOSTELA (51km)
6h. Ens despertem lentament sabent que l’arribada a Santiago (que no la fi del camí) està una mica més a prop. Mentre ens comencem a activar, l’Arturo que no es mou fins que algú diu “que tenemos donuts para desayunar” i ell que diu “si, tiu” en una veu de màxima felicitat. Ja comencem un altre matí rient, una constant del viatge.
Sense dubtes ha sigut (o està sent) el viatge del patiment, del pedalar, però sobretot de menjar (en quantitat i en qualitat), de riure, de gaudir i de reflexionar. El camí ens ha ensenyat més del què pensem i sobretot a compartir i a gaudir cada petit instant del camí, cada una de les seves pedres, cada arbre, cada revol, cada recta inacabable... La convivència entre els 5 magnífics no té un adjectiu que la defineixi ja que ha sigut perfecta. “Us estimo tius!”
A les 7 deixem l’hotel (i dic hotel perquè l’alberg s’assembla més a un hotel que a un alberg, a excepció del preu que és ridícul) i anem a fer el cafè al bar Europa, però està tancat i acabem buscant un bar alternatiu al carrer principal.
Avui és dia de punxades, només sortir soc jo l’afortunat i al cap d’una estona li toca a l’Arturo, sembla que la competició estarà renyida fins a l’últim moment.
A mesura que passen els dies i ens anem apropant a Santiago, sobretot a partir de Sarria, hem trobat molta mes gent perquè el certificat que acredita haver fet el camí l’entreguen als peregrins que han començat a aquest poble. Entre tota aquesta gent, trobem a 2 noies asiàtiques, que se'ls hi han estirat encara més els ulls quan el Juan ha derrapat davant seu per no atropellar-les... "he frenat progressiu". La cara d'espant que els hi ha quedat és massa!
A les 3 hores de pedalar, ens comença a apretar la gana i arribant al Monte del Gozo amb vistes a Santiago ens indiquen un lloc on menjar abans d’entrar a la ciutat. És una pulperia on fan empanades i està just passat el pont que creua l’autovia. A fora del bar hi ha els avis de Valladolid que, en veure’ns, tornen a entrar a fer un brindis amb nosaltres. Demanem empanades de tots tipus (de tonyina, de carn i de bacallà) i les compartim amb ells i també demanem una gerra de Riveiro per acompanyar l’esmorzar. El lloc és autèntic i serveixen el vi amb uns bols sense tassa, la qual cosa em sorprèn però m’expliquen que és la manera típica de servir-lo.
El temps ens ha passat volant, potser perquè el Riveiro ens ha ennuvolat la ment i l’entrada a la ciutat la fem... una mica alegres. Entrem a la plaça de l’Obradoiro tots 9 junts i ens abracem al mig de la plaça. És inevitable no emocionar-se.
Aquest és el final d’un llarg viatge. Fa 7 dies érem a l’altra punta del país i avui som aquí, al davant d’aquesta majestuosa catedral tots junts! Ens acomiadem d’aquests ciclistes de Valladolid amb tantes històries pedalades... Tan de bo que a la seva edat podem viure tantes aventures com ells!
A partir d’aquest moment ve el pitjor de tot el viatge: 2 hores per oblidar, donant voltes per la ciutat en busca del DHL, on tenim previst de deixar les bicis perquè les enviïn a casa un altre cop... però resulta impossible! Després de 7 o 8km fent voltes per la ciutat trobem 2 oficines però les dues estan tancades i tornem a la plaça deprimits, acalorats, afamats i malhumorats.
Decidim canviar de plans: primer buscarem l’alberg, ens instal·larem, dinarem i amb la panxa plena tot es veurà més clar. Així ho fem, anem a parar a l’alberg municipal situat dalt d’un turó amb vistes de la ciutat, és un edifici majestuós i amb molta capacitat per acollir peregrins. Què ben muntat que està això del camino de Santiago. És un bon negoci, clar!
A les 3 ja estem instal·lats i dutxats i anem en busca d’un restaurant per fer una mariscada, que l’ocasió s’ho mereix. Acabem als afores de la ciutat, després de preguntar a una dona. Ens recomana una marisqueria (Paz Noguera) molt més econòmica que les del centre de la ciutat, més autèntica i menys turística. Està al costat del Corte Inglés i hi arribem en el bus que la senyora ens indica. Fem un pica pica (amanida mixta, croquetes de gamba i pop a la gallega), un combinat de marisc (gambes, escamarlans, cranc, vieires i navalles) i un pastis de formatge o formatge amb codonyat (un taco immens), cafès, vi i aigua. Avui surt una mica més car (40€) però l’ocasió s’ho mereix.
Després de dinar tornem caminant per pair el jalo... però no és la millor idea perquè són les 5 de la tarda i cau una insolació que ens deixa tiessos. Arribem a l’alberg i truquem a varis telèfons de serveis de missatgeria que ens donen a la recepció de l’alberg i aconseguim contactar amb un noi que es diu Raül de l’empresa Medur. Quedem que en un parell d’hores ens recollirà les bicis per l’alberg i per només 40€ ens les deixen a la porta de casa, a la Pobla. De luju, com diria el Ricard.
Cap a les 19.45h passa el Raül a carregar les bicis en una Berlingo gris. Girem els manillars i les col•loquem totes 4 a la part posterior: 3 van direcció la Pobla, la quarta se’n va a Vilanova. El Miquel la facturarà a l’avió que marxa dilluns.
Quan ho tenim tot carregat a la furgoneta, el Ricard se’n va amb el noi fins al centre per treure diners i pagar-li. Mentrestant, l’Arturo i jo anem a guardar quatre coses a l’armari que cadascú té assignat a l’habitació i... com la liem! El sistema funciona com les guixetes típiques que van amb monedes i quan obrim amb la clau, la moneda cau i no la trobem pel terra. Ens ha donat la sensació que ha caigut però com que no la trobem no se’ns acudeix res més que pensar que encara és dins... i ja ens teniu a tots dos desmuntant el pany per treure-la. Evidentment, en descargolar l’últim cargol, surten les molles disparades i totes les peces ens cauen a terra: acabem de destroçar el pany. Quina putada! I la moneda no hi és! Intentem arreglar el pany i ens en sortim però ens sobren un parell de peces, però funciona igualment sense aquestes. Regirem tot l’armari i trobem la moneda al fons de tot, sota les alforges. Encara no sabem com s’hi ha posat però no li donem més voltes. Ha passat més de mitja hora i el Juan, impacientat com és normal, puja a veure que coi estem fotent... al·lucina amb nosaltres!
Anem cap al centre ràpid perquè a les 9 tanquen el centre del peregrí i encara ens quedarem sense acreditació. Arribem pels pèls. Avui és el dia de la música i hi ha músics tocant en tots els racons de la ciutat.
Fem una volta pel casc antic i fem una cervesa a un bar que ens havia recomanat la Susanna: la Casa de las Crechas. Ella no ha pogut venir a fer l’etapa d’avui perquè no ha tingut qui la portés i recollís. Era massa complicat. Una llàstima. Tot i així ens ha donat grans consells.
A les 10 del vespre encara estem tips del dinar que ens hem fotut i descartem fer una tapa de pop com estava previst. Ho canviem per anar a fer una volta pel casc antic que és una passada de bonic. I com que la Su ens havia recomanat un altre bar també hi anem a treure el cap: és una “fabrica” de xocolata, amb una decoració excel·lent i el cafè amb gelat de vainilla i nata muntada que demano és tremendo! Ens l’hem de menjar cagant llets perquè hem de ser a l’alberg abans que tanquin.
De tornada a l’alberg, que tanca les portes a les 23h, ens arrepentim de no haver agafat un hostal al centre de la ciutat, perquè ara ens vindria de gust seguir passejant, sense pressa, seure a algun racó i fer un got i estar prenent la fresca fins tard que per fi, després d’un dia calurós, es comença a estar be.
A les 23h en punt estem a l’alberg i el cel encara és força clar. El borde del vigilant ens fa entrar cap a dins perquè amenaça de tancar la porta. Quin cabrón! Però tenim una mica de marge i ens mengem la tarta de Santiago que havia comprat el Ricard. El gelat ens ha obert la gana! Ara si que em menjaria una tapa de pop! Mentre estem asseguts, contemplant Santiago des de la llunyania, tenim temps per reflexionar i intercanviar opinions del viatge.
El vigilant ens informa, de mala gana, dels horaris d’autobusos cap a l’aeroport però com que no ens van gaire be, segurament agafarem un taxi.
La fi del viatge és imminent, no obstant, el camí segueix i una cosa que ens proposem és que l’any vinent: volem fer el camí del Nord i arribar fins a Finisterre, la fi del món.
Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 3 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 706m
Desnivell negatiu: 826m
6h. Ens despertem lentament sabent que l’arribada a Santiago (que no la fi del camí) està una mica més a prop. Mentre ens comencem a activar, l’Arturo que no es mou fins que algú diu “que tenemos donuts para desayunar” i ell que diu “si, tiu” en una veu de màxima felicitat. Ja comencem un altre matí rient, una constant del viatge.
Sense dubtes ha sigut (o està sent) el viatge del patiment, del pedalar, però sobretot de menjar (en quantitat i en qualitat), de riure, de gaudir i de reflexionar. El camí ens ha ensenyat més del què pensem i sobretot a compartir i a gaudir cada petit instant del camí, cada una de les seves pedres, cada arbre, cada revol, cada recta inacabable... La convivència entre els 5 magnífics no té un adjectiu que la defineixi ja que ha sigut perfecta. “Us estimo tius!”
A les 7 deixem l’hotel (i dic hotel perquè l’alberg s’assembla més a un hotel que a un alberg, a excepció del preu que és ridícul) i anem a fer el cafè al bar Europa, però està tancat i acabem buscant un bar alternatiu al carrer principal.
Avui és dia de punxades, només sortir soc jo l’afortunat i al cap d’una estona li toca a l’Arturo, sembla que la competició estarà renyida fins a l’últim moment.
A les 3 hores de pedalar, ens comença a apretar la gana i arribant al Monte del Gozo amb vistes a Santiago ens indiquen un lloc on menjar abans d’entrar a la ciutat. És una pulperia on fan empanades i està just passat el pont que creua l’autovia. A fora del bar hi ha els avis de Valladolid que, en veure’ns, tornen a entrar a fer un brindis amb nosaltres. Demanem empanades de tots tipus (de tonyina, de carn i de bacallà) i les compartim amb ells i també demanem una gerra de Riveiro per acompanyar l’esmorzar. El lloc és autèntic i serveixen el vi amb uns bols sense tassa, la qual cosa em sorprèn però m’expliquen que és la manera típica de servir-lo.
A partir d’aquest moment ve el pitjor de tot el viatge: 2 hores per oblidar, donant voltes per la ciutat en busca del DHL, on tenim previst de deixar les bicis perquè les enviïn a casa un altre cop... però resulta impossible! Després de 7 o 8km fent voltes per la ciutat trobem 2 oficines però les dues estan tancades i tornem a la plaça deprimits, acalorats, afamats i malhumorats.
Decidim canviar de plans: primer buscarem l’alberg, ens instal·larem, dinarem i amb la panxa plena tot es veurà més clar. Així ho fem, anem a parar a l’alberg municipal situat dalt d’un turó amb vistes de la ciutat, és un edifici majestuós i amb molta capacitat per acollir peregrins. Què ben muntat que està això del camino de Santiago. És un bon negoci, clar!
Cap a les 19.45h passa el Raül a carregar les bicis en una Berlingo gris. Girem els manillars i les col•loquem totes 4 a la part posterior: 3 van direcció la Pobla, la quarta se’n va a Vilanova. El Miquel la facturarà a l’avió que marxa dilluns.
Quan ho tenim tot carregat a la furgoneta, el Ricard se’n va amb el noi fins al centre per treure diners i pagar-li. Mentrestant, l’Arturo i jo anem a guardar quatre coses a l’armari que cadascú té assignat a l’habitació i... com la liem! El sistema funciona com les guixetes típiques que van amb monedes i quan obrim amb la clau, la moneda cau i no la trobem pel terra. Ens ha donat la sensació que ha caigut però com que no la trobem no se’ns acudeix res més que pensar que encara és dins... i ja ens teniu a tots dos desmuntant el pany per treure-la. Evidentment, en descargolar l’últim cargol, surten les molles disparades i totes les peces ens cauen a terra: acabem de destroçar el pany. Quina putada! I la moneda no hi és! Intentem arreglar el pany i ens en sortim però ens sobren un parell de peces, però funciona igualment sense aquestes. Regirem tot l’armari i trobem la moneda al fons de tot, sota les alforges. Encara no sabem com s’hi ha posat però no li donem més voltes. Ha passat més de mitja hora i el Juan, impacientat com és normal, puja a veure que coi estem fotent... al·lucina amb nosaltres!
Anem cap al centre ràpid perquè a les 9 tanquen el centre del peregrí i encara ens quedarem sense acreditació. Arribem pels pèls. Avui és el dia de la música i hi ha músics tocant en tots els racons de la ciutat.
A les 23h en punt estem a l’alberg i el cel encara és força clar. El borde del vigilant ens fa entrar cap a dins perquè amenaça de tancar la porta. Quin cabrón! Però tenim una mica de marge i ens mengem la tarta de Santiago que havia comprat el Ricard. El gelat ens ha obert la gana! Ara si que em menjaria una tapa de pop! Mentre estem asseguts, contemplant Santiago des de la llunyania, tenim temps per reflexionar i intercanviar opinions del viatge.
El vigilant ens informa, de mala gana, dels horaris d’autobusos cap a l’aeroport però com que no ens van gaire be, segurament agafarem un taxi.
La fi del viatge és imminent, no obstant, el camí segueix i una cosa que ens proposem és que l’any vinent: volem fer el camí del Nord i arribar fins a Finisterre, la fi del món.
Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 3 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 706m
Desnivell negatiu: 826m
divendres, 20 de juny del 2008
Camino de Santiago (VIII) "l'apòstol Santiago ens porta pel bon camí"
SARRIA - PALAS DE REI - ARZÚA (98km)
Avui hem dormit 8h d’una tirada i em llevo amb plenes forces. Ho deixem tot a punt i anem a esmorzar un cafè amb llet, un brioix i una tarta de Santiago. Ens acomiadem del Fèlix i del Jacinto i ens recomanen anar al bar Europa a Arzúa, la nostra destinació d’avui. Els hi haurem de fer cas. També ens recomanen aturar-nos a fer unes tapes de pop a la gallega a Melide, on el fan exquisit, el bar es diu Ezequiel.
Fins a Sarria avancem lentament per una zona de roures mil·lenaris amb els primers raigs de sol penetrant entre la vegetació i aprofitem per filmar alguns videos i fer més fotos. El paissatge és genial.
Quan arribem a l’església de Sarria, segellem la credencial i trobem un altre cop els ciclistes de Terrassa, que vem trobar el primer dia a Roncesvalles.
Seguim en direcció Portomarin, aturant-nos abans a Ferreiros ja que tornem a trobar als de Madrid (l’ós yogui i companyia) i ens criden des de la terrassa on estan apalancats esmorzant. Esperem que no vagin al mateix poble que nosaltres avui!
L’entrada a Puertomarin és xul·lissima, pel pont que creua l’embassament del riu Miño. Evidentment, l’arribada al poble torna a ser en pujada, però abans d’arribar a dalt de tot, ens criden des d’una taula d’un parc i veiem que tornen a ser els de Terrassa que estan instal·lats esmorzant i bevent vi. Ens conviden a fer un glop i no els hi fem un lleig. Ens ensenyen el mallot que s’han fet, edició especial camí de Santiago. Potser nosaltres també ens en fem un. Els deixem entaulats fent sobretaula amb carajillo i wisky inclòs. Aquests sí que son uns bons esportistes!
La calor comença a apretar de valent i busquem un lloc on dinar. El lloc escollit és la casa Mariluz, a Ligonde, just després d’aturar-nos a una església on ens parlen de l’evangeli... i que passem de llarg, que la gana apreta. El dinar torna a ser espectacular: una amanida verda immensa per compartir (enciam, tomàquet, pebrot, tonyina, ceba i una muntanya d’olives), de primer espagueti amb tomàquet, tonyina i formatge, de segon jacobo casolà (exquisit) o mandonguilles (es desfan a la boca), ví, aigua i cafès... tot per només 10,50€, increible!
Són les 15h i, després d’hora i mitja entaulats, sortim a pendre la fresca i a fer la digestió, que ara no hi ha qui pedali! Ens apalanquem sota l’ombra d’un arbre mig endormiscats i amb l’únic soroll el que fan les vaques a l’arrencar l’herba que s’estan menjant. Quin soroll tan relaxant!
Finalment decidim reprendre la marxa i ho fem progressivament, per un altre tram preciós que ens porta a Palas de Rei, on fem algunes fotos i segellem a una altra església, que sinó la proporció de restaurants serà abismal. Quan passem per Melide, estem tan tips que no ens veiem en cor de menjar-nos una tapa de pop i passem de llarg. De fet, tot és proposar-s’ho... estem tips però quan ens hi posem... podem arrasar amb tot el que ens posin a la taula. Això ha quedat demostrat!
L’Arturo i el Juan fan una altra parada per treure diners, la enèsima ja! Són un cas... treure tots els diners de cop seria massa fàcil! Com que estem força assedegats parem a una espècie de bar – pub i fem una clara.
La carretera continua fins a Arzúa en una espècie de muntanya russa, una successió de pujades i baixades que culmina al poble en una pujada espectacular. Abans d’arribar ens aturem a la gasolinera per netejar les bicis de la merda de vaca i el fang que tenen incrustat.
En res i menys, entrem al poble i al primer alberg per on passem decidim passar-lo de llarg ja que sembla massa turístic i pensem que “aquí ens clavaran”. I just quan estem reprenent la marxa, ens criden els ciclistes de Valladolid, que estan instal·lats a l’alberg i ens recomanen absolutament que ens hi quedem. Els hi fem cas i la tornem a clavar! Estem de sort! 100% d’efectivitat. És un alberg que van inaugurar fa 2 setmanes, té cuina, menjador i sala d’estar a la primera planta, un garatge on guardar les bicis i 3 plantes de dormitoris. A la nostra planta estem absolutament sols i en unes lliteres amb matalassos de 20cm de gruix, els més confortables on hem dormit durant tots aquests dies, inclús més que el de casa meva. Les dutxes també són un luxe, podent graduar-ne la temperatura i la intensitat. Senzillament genial.
Anem a comprar l’esmorzar per demà i ens posem a buscar el bar Europa, que ens han recomanat avui al matí. Sense paraules: 3 amanides verdes, 2 plats de calamars a la romana casolans, un pop a la gallega per cadascú, vi, gasosa, coca cola de litre, nestea, aigua, dos postres per cap, orujo, infusió, 2 cola-cao i un cafè.... tot per 50€, és a dir, 10€ per cap! A més, el pa és autèntic gallec, d’aquell tan espès i amb aquella crosta tan dura, mmm.... si tanco els ulls encara en recordo el gust i la textura!
Tot el bar el porta una senyora, ella ho fa tot cuina i serveix. Quina energia i quina vitalitat! La senyora al·lucina amb tot el que hem endrapat i més quan, després d’haver-nos menjat cadascú el nostre segon postre, li demanem que ens porti uns talls de tetilla gallega amb codonyat que era el plat estrella de la casa i no havíem pensat a demanar... i la senyora que ens diu... “ésto no está incluido en el menú” (com si el doble postre, els cafès i l’orujo ho estesin!)... ens quedem al·lucinant.
Ens fem una foto amb la dona, que és una crack i ho celebrem amb una partida al futbolin. Anem direcció a l’alberg però estem tan tips que decidim aturar-nos a una terrassa a prendre la fresca i a pair. Acabem anant a dormir ben satisfets, després de passar un altre dia magnífic!
Recorregut: 98 km
Temps en moviment: 6 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 1857m
Desnivell negatiu: 1995m
Avui hem dormit 8h d’una tirada i em llevo amb plenes forces. Ho deixem tot a punt i anem a esmorzar un cafè amb llet, un brioix i una tarta de Santiago. Ens acomiadem del Fèlix i del Jacinto i ens recomanen anar al bar Europa a Arzúa, la nostra destinació d’avui. Els hi haurem de fer cas. També ens recomanen aturar-nos a fer unes tapes de pop a la gallega a Melide, on el fan exquisit, el bar es diu Ezequiel.
Fins a Sarria avancem lentament per una zona de roures mil·lenaris amb els primers raigs de sol penetrant entre la vegetació i aprofitem per filmar alguns videos i fer més fotos. El paissatge és genial.
La carretera continua fins a Arzúa en una espècie de muntanya russa, una successió de pujades i baixades que culmina al poble en una pujada espectacular. Abans d’arribar ens aturem a la gasolinera per netejar les bicis de la merda de vaca i el fang que tenen incrustat.
En res i menys, entrem al poble i al primer alberg per on passem decidim passar-lo de llarg ja que sembla massa turístic i pensem que “aquí ens clavaran”. I just quan estem reprenent la marxa, ens criden els ciclistes de Valladolid, que estan instal·lats a l’alberg i ens recomanen absolutament que ens hi quedem. Els hi fem cas i la tornem a clavar! Estem de sort! 100% d’efectivitat. És un alberg que van inaugurar fa 2 setmanes, té cuina, menjador i sala d’estar a la primera planta, un garatge on guardar les bicis i 3 plantes de dormitoris. A la nostra planta estem absolutament sols i en unes lliteres amb matalassos de 20cm de gruix, els més confortables on hem dormit durant tots aquests dies, inclús més que el de casa meva. Les dutxes també són un luxe, podent graduar-ne la temperatura i la intensitat. Senzillament genial.
Anem a comprar l’esmorzar per demà i ens posem a buscar el bar Europa, que ens han recomanat avui al matí. Sense paraules: 3 amanides verdes, 2 plats de calamars a la romana casolans, un pop a la gallega per cadascú, vi, gasosa, coca cola de litre, nestea, aigua, dos postres per cap, orujo, infusió, 2 cola-cao i un cafè.... tot per 50€, és a dir, 10€ per cap! A més, el pa és autèntic gallec, d’aquell tan espès i amb aquella crosta tan dura, mmm.... si tanco els ulls encara en recordo el gust i la textura!
Recorregut: 98 km
Temps en moviment: 6 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 1857m
Desnivell negatiu: 1995m
dijous, 19 de juny del 2008
Camino de Santiago (VII) "a veure si serem bascos?"
VEGA DE VALCARCE - SAMOS (52km)
Són les 6 del matí i torna a sonar el despertador. Quina nit ens han donat els paios de Madrid, són els campions del ronc. A mitja nit m’he despertat, no sé si pel soroll que organitzaven o per les ganes de buidar la bufeta. Sigui com sigui, anant cap al lavabo, que quedava a fora de l’alberg, amb els ulls mig tancats per la son, he vist la brillantor de la lluna plena sobre d’un turó on hi ha una espècie de castell en runes. Quin regal!
M’ha costat tornar a agafar el son, fins i tot amb els taps a les orelles, pels roncs tremendos que feia un paio, que hem anomenat oso yogui. Al matí, un dels seus companys ens ha dit “a que aconjona”... collons si acollona! Quina bèstia!
Després d’esmorzar (el primer del dia) comencem a pedalar i casualment tornen a ser les 7.40 del matí! Fot un fred de justícia, 6ºC segons el termòmetre del Miquel, però sort que toca pujar al O’Cebreiro i la pujada no es fa esperar. Estem desitjant que comenci a tocar el sol, però la carretera nacional N-VI per on anem discorre per la vessant obaga de la vall i no toca el sol fins ben amunt. Esperem un port dur però, una altra vegada, acaba sent més assequible del què creiem. Deu ser que estem massa acostumats a les tremendes pujades que tenim a la Pobla.
Arribem a dalt del coll, al poble de Pedrafita, fem algunes fotos i seguim la pujada fins al Alto de O’Cebreiro, on hi ha el poble amb el mateix nom. Tenim recomanació de la Susanna d’un bar on anar-hi a esmorzar. No obstant, abans fem la nostra primera visita religiosa a la petita església que hi ha a l’inici del poble. A l’interior, al costat de l’altar hi ha dos rams d’orquídies blanques que aromatitzen tot el temple.
La senyora que segella les credencials ens indica com arribar al bar que ens ha recomanat la Susanna. Es diu “Venta Celta”... i la tornem a encertar al 100%. Demanem el què és típic: formatge fresc amb mel del poble i amb un autèntic pa gallec d’acompanyament. Són les 10 del matí i només portem 17km.
Ara toca baixada i avancem a una parella de catalans que hem trobat varis cops. La noia es veu molt simpàtica i ens saluda cada vegada que els avancem, però el noi és força més serio. Fa cara d’amargat, no sé si és perquè la noia li fa baixar el ritme o perquè és un tio trist de per sí, la cara paga, però no fa pinta d’estar gaire fort. Després d’avançar-los per darrer cop, ve una baixada força tècnica, després de la qual el camí guanya amplada i perd dificultat, moment en què l’Arturo aprofita per obrir-se la jaqueta en moviment, es desequilibra i se’n va al terra. Per sort només s’ha fet una ferida al genoll, res greu però que li fa agafar una bona emprenyada! És un dels punts negatius dels pedals automàtics. Tenim sort que una peregrina s’atura i ens dona algunes gases i tirites, que nosaltres anem sense res.
Seguim baixant i en una cruïlla trobem un ciclista de 73 anys, que ja havíem trobat a l’alberg d’Astorga i ahir abans d’arribar a Vega de Valcarce. Són una colla de Valladolid que van alternant la bici i la furgoneta que porten d’assistència. Ens fem una foto amb ell i els altres ciclistes veterans. Són autèntics.
Després d’aquesta aturada, deixem la pista i agafem de nou el camí, que discorre per un sender preciós, tot verd i ple de vegetació. I ara toca tornar a pujar per una rampa realment dura i molt tècnica, a dalt ens espera el Alto Do Poio. Quan la gent que hi ha a la terrassa del bar ens veu arribar pujats de la bici ens dediquen una ovació! Quina il·lusió que ens fa!
Toca baixar un altre cop, ara ja fins a Samos. Abans d’arribari, en el pas pel poble de Ramel, ens trobem amb el punt freaky del viatge. Un home salta al mig del camí fent-nos aturar sobtadament... i ens comença a explicar una història d’una senyora alemanya que hi va passar i li va ensenyar a fer fotos panoràmiques amb la camera. Però el motiu principal pel qual ens ha aturat és per explicar-nos que hi ha un castanyer mil·lenari, segons ell de més de 1700 anys. Ens fot un discurs que ens deixa el cap com un bombo però ens fem un fart de riure difícil d’explicar. S’ha de viure, potser les fotos ajuden a fer-vos-en una mica l’idea de tot plegat. El millor de tot és que ens recomana un restaurant on dinar a Samos. Es diu restaurant “O Gaio”.
Els últims 10km que ens queden són preciosos i discorren pel costat del riu, en un passeig molt fresc i tranquil, que en alguns punts se’ns fa més dur que el propi O’Cebreiro.
Quan arribem a Samos, el monestir on hem de dormir està tancat i aprofitem per anar a dinar abans de tornar-hi. Són les 14.30h i ja hem arribat al nostre destí, algo insòlit. El festín que ens fotem és increïble! Per 10€ ens donen una amanida verda boníssima, 100% natural d’enciam verd de l’hort, una muntanya de tomàquet i tonyina. El segon plat no té adjectiu, un plat inmens de carn a la brasa format per un xuletón inmens, un tall de xorís i un de cuixa.... i tranqui! Quedem ben servits! De postres, pastís de formatge casolà. L’hem tornat a clavar! I el més increïble és el preu ja que també inclou el vi, el pa (deliciós), l’aigua, els cafès i l’orujo.
Tornem a l’alberg – monestir i ens atén el senyor Jacinto, que té una retirada al Justo Molinero. Quin home tan agradable i servicial. Ens explica que s’ha fet “hospedero” perquè és feliç fent feliç a la gent que ve a dormir i se sent ben acollida. Ens instal·lem i ens fem una bona dutxa.
A mitja tarda, arriba el Martí amb la seva mare, que havíem quedat per veure’ns aprofitant que Samos està a mitja hora en cotxe des del poble on viu. Aprofitem per visitar el monestir, ja que ni ell ni la Sara l’han visitat abans. Ens cobren 3€ per la visita i decidim que aquesta serà la voluntat que pagarem per passar la nit al monestir, ja que la visita guiada la fa un monjo brasileny que s’explica ben malament i no ens enterem de res. A més, ens passem l’estona fent el pallasso i fotent conya, suposo que això també ajuda a no saber què explica.
Al sortir de la visita, anem a un parc a prendre una cervesa que ens ha portat el Martí i que és de fabricació casolana. És un crack! Al Ricard i a l’Arturo els hi encanta el sabor. A mi no em sorprèn tan com a ells perquè ja l’havia provada, però corroboro que és excel·lent. Què hi ha que no trobem bo nosaltres?
A les 20h marxa el Martí i nosaltres ens n’anem a sopar al mateix restaurant on hem dinat però com que encara estem tips només demanem una amanida verda més gran encara que la del migdia, postres i infusió.
I cap al llit hi falta gent!
Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 4 hores
Desnivell positiu: 1270m
Desnivell negatiu: 1368m
Són les 6 del matí i torna a sonar el despertador. Quina nit ens han donat els paios de Madrid, són els campions del ronc. A mitja nit m’he despertat, no sé si pel soroll que organitzaven o per les ganes de buidar la bufeta. Sigui com sigui, anant cap al lavabo, que quedava a fora de l’alberg, amb els ulls mig tancats per la son, he vist la brillantor de la lluna plena sobre d’un turó on hi ha una espècie de castell en runes. Quin regal!
M’ha costat tornar a agafar el son, fins i tot amb els taps a les orelles, pels roncs tremendos que feia un paio, que hem anomenat oso yogui. Al matí, un dels seus companys ens ha dit “a que aconjona”... collons si acollona! Quina bèstia!
Després d’esmorzar (el primer del dia) comencem a pedalar i casualment tornen a ser les 7.40 del matí! Fot un fred de justícia, 6ºC segons el termòmetre del Miquel, però sort que toca pujar al O’Cebreiro i la pujada no es fa esperar. Estem desitjant que comenci a tocar el sol, però la carretera nacional N-VI per on anem discorre per la vessant obaga de la vall i no toca el sol fins ben amunt. Esperem un port dur però, una altra vegada, acaba sent més assequible del què creiem. Deu ser que estem massa acostumats a les tremendes pujades que tenim a la Pobla.
La senyora que segella les credencials ens indica com arribar al bar que ens ha recomanat la Susanna. Es diu “Venta Celta”... i la tornem a encertar al 100%. Demanem el què és típic: formatge fresc amb mel del poble i amb un autèntic pa gallec d’acompanyament. Són les 10 del matí i només portem 17km.
Toca baixar un altre cop, ara ja fins a Samos. Abans d’arribari, en el pas pel poble de Ramel, ens trobem amb el punt freaky del viatge. Un home salta al mig del camí fent-nos aturar sobtadament... i ens comença a explicar una història d’una senyora alemanya que hi va passar i li va ensenyar a fer fotos panoràmiques amb la camera. Però el motiu principal pel qual ens ha aturat és per explicar-nos que hi ha un castanyer mil·lenari, segons ell de més de 1700 anys. Ens fot un discurs que ens deixa el cap com un bombo però ens fem un fart de riure difícil d’explicar. S’ha de viure, potser les fotos ajuden a fer-vos-en una mica l’idea de tot plegat. El millor de tot és que ens recomana un restaurant on dinar a Samos. Es diu restaurant “O Gaio”.
Quan arribem a Samos, el monestir on hem de dormir està tancat i aprofitem per anar a dinar abans de tornar-hi. Són les 14.30h i ja hem arribat al nostre destí, algo insòlit. El festín que ens fotem és increïble! Per 10€ ens donen una amanida verda boníssima, 100% natural d’enciam verd de l’hort, una muntanya de tomàquet i tonyina. El segon plat no té adjectiu, un plat inmens de carn a la brasa format per un xuletón inmens, un tall de xorís i un de cuixa.... i tranqui! Quedem ben servits! De postres, pastís de formatge casolà. L’hem tornat a clavar! I el més increïble és el preu ja que també inclou el vi, el pa (deliciós), l’aigua, els cafès i l’orujo.
A mitja tarda, arriba el Martí amb la seva mare, que havíem quedat per veure’ns aprofitant que Samos està a mitja hora en cotxe des del poble on viu. Aprofitem per visitar el monestir, ja que ni ell ni la Sara l’han visitat abans. Ens cobren 3€ per la visita i decidim que aquesta serà la voluntat que pagarem per passar la nit al monestir, ja que la visita guiada la fa un monjo brasileny que s’explica ben malament i no ens enterem de res. A més, ens passem l’estona fent el pallasso i fotent conya, suposo que això també ajuda a no saber què explica.
Al sortir de la visita, anem a un parc a prendre una cervesa que ens ha portat el Martí i que és de fabricació casolana. És un crack! Al Ricard i a l’Arturo els hi encanta el sabor. A mi no em sorprèn tan com a ells perquè ja l’havia provada, però corroboro que és excel·lent. Què hi ha que no trobem bo nosaltres?
Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 4 hores
Desnivell positiu: 1270m
Desnivell negatiu: 1368m
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
