La Catllaràs

Collons, què dur quan sona el despertador! Està clar que ahir a la nit no pintava tan xungo llevar-se, però quan és l’hora d’aixecar-se és una putada! Però no cal pensar-hi gaire perquè quan comences a pedalar, et passen tots els mals i un s’alegra infinitament d’estar aprofitant un diumenge més! Ja podem sumar un altre diumenge que em llevo abans que entre setmana. Ueeeeee!

A les 7h passen el Joan i el Josep a recollir-me per casa i marxem cap a Sant Julià, també ve l’Oscar. La pedalada comença a les 8.30h, i tenim 15 minuts de trajecte, però així ens estalviem les cues de recollida de dorsals. Hi ha casi 300 inscrits però sumant la gent que s’inscriu a última hora, se superen les 500 persones. Déu ni dó! Abans de començar també trobem al Turri, que està a tope, encara que digui que no.

Encenen la traca.... i comença la pedalada! Hi ha 3 possibles itineraris, i decidim fer el de mitjana distància. La ruta llarga només té 3 o 4 quilòmetres més i s’ha de fer una trialera de pujada i volem arribar a meta a una hora decent per esmorzar i no quedar-nos sense la nostra talla de mallot, com em va passar l’any passat!

Comencem pedalant bastant a sac, avançant a molta gent i situant-nos a davant per evitar les aglomeracions, que segur que es produiran al haver-hi tanta gent. Quan arribem al trencant on s’ha de decidir si fer la ruta mitjana o la llarga, tothom va cap a la llarga, menys nosaltres que fem la curta. Més tard es tornen a ajuntar. Però clar, si anàvem dels 20 primers, ara anem completament sols i la resta de la pedalada anirem sense ningú ni per davant ni per darrera. Resulta que estem fent una sortida amb més de 500 persones i estem ben sols! Com una sortida d’un diumenge qualsevol pel Catllaràs. Fantàstic! Quin regal tenir aquesta tranquil·litat!

A cada avituallament, tenim temps per parar, menjar, beure i descansar, sense presses! Arribem xino xano a Sant Julià i ens mengem el merescut entrepà de butifarra! Boníssim! Un premi inmillorable! I el mallot també és molt xulo.

Són les 12h i ells ja marxen cap a Barcelona. L’Òscar encara no ha arribat però jo he de ser a casa abans de la 1 perquè anem a dinar a Castellar de N’Hug i no el puc esperar. De fet, tenia previst tornar a casa pedalant i així ho faig. En 15km ho tinc enllestit, llàstima que cau una solana que casi quedo enganxat a l’asfalt, mig fregit, per això no m’entretinc però no puc evitar arribar a casa ben acalorat! Després de passar-li aigua a la bici per treure-li el fang, li poso grassa a la cadena i em faig una dutxa amb aigua freda per refer-me de la calorada! buffff.... que ve! Em refaig al 100%! Això és vida!

Avui dinem al Celler de Castellar de N’Hug i l’Adel ens cuida com sí fóssim de la família! És un crack aquest home! Quan arribo a casa, una mica de migdiada i a passar la tarda a la terrassa de casa, gaudint els últims moments de cap de setmana, assaborint la frescor de la pluja recent caiguda (típic xàfec d’estiu), contemplant la verdor d’aquestes muntanyes que m’envolten i m’omplen de felicitat, escoltant els ocells cantant i el silenci que hi ha per tot arreu, la llum que donen els últims rajos de sol, amb aquests colors tan intensos. Em sembla que mai em cansaré de veure aquestes muntanyes, que cada dia tenen un matís diferent, alguna cosa que les fa especials! I em torno a sentir afortunat!