dissabte, 14 de juny de 2008

Camino de Santiago (II) "100% ciclable"

PAMPLONA - RONCESVALLES (tren)
RONCESVALLES - PAMPLONA - ESTELLA (92 km)

Comencem el viatge i el dia matinant! Són les 5 del matí i el revisor passa per cada compartiment a despertar-nos, en 20 minuts serem a Pamplona. És ben be que varem agafar un tren nocturn perquè és l’únic que deixen carregar bicis, perquè si és per aprofitar per dormir... és impossible!

A mesura que passen els minuts ens anem acumulant tots al passadís: bicis maletes i gent, tots ben apretats. Al nostre vagó som 6 o 7 ciclistes i quan el tren s’atura ens ajudem els uns als altres per descarregar les bicis i tot l’equipatge. No són ni les 6 del matí i varis taxis estan esperant, és evident que tothom que arriba amb aquest tren (o la gran majoria) vol anar a Roncesvalles per iniciar el Camino de Santiago i els taxistes ho saben més que ningú. Tenen el negoci assegurat.

El taxista que havíem contractat arriba amb una Mercedes Vito on podem carregar les 4 bicis sense problemes i totes les alforges. Llàstima que el taxista és un pal de tio! No obre la boca per dir res i clar, amb la son que tenim, el viatge fins a Roncesvalles és un avorriment. Sort en tenim del paisatge que és impressionant, ja tenia raó la meva veïna que les boires de primera hora de dia li donen un encant indescriptible.

Passades les 7 del matí arribem a Roncesvalles on ja trobem al Miquel que ens espera i comencem a muntar les alforges a les bicis. Amb tot això, apareix un altre taxista, el taxista xerraire, que ens deixa una targeta per si mai tornem a fer el camino que el truquem. Queda clar que no tots són igual d’ensopits! Aquest potser és una mica massa parlanxin!

Quan ho tenim tot a punt, entrem a l’alberg i omplim la credencial, la targeta que portarem a sobre durant tot el viatge i haurem de segellar a tots els albergs, restaurants, esglésies,... per on anem passant perquè, quan arribem a Santiago, ens facin entrega d’un diploma acreditant que hem fet el Camino.

Abans d’abandonar Roncesvalles, visitem la colegiata i el noi de la caixa del compartiment del Ricard, s’afegeix a nosaltres. Ja som 6, però per poca estona perquè al cap de 10 minuts de pedalar, para a trucar per telèfon i li perdem el rastre (de fet, és ell qui perd el nostre!).

Fins a Pamplona, ens esperen 2 ports de muntanya, molt assequibles sobre paper, però el terreny no diu el mateix. A la baixada del primer port, el Alto de Mezquiriz, hi ha una enfangada tan bèstia que no tenim collons de fer circular les bicis, les hem d’empènyer (anem bé si hem de fer 800km així!). Trobem un munt de ciclistes asseguts a la cuneta desesperats, però nosaltres pit i collons, cap endavant! Tenim sort que al segon port, el Alto del Erro, la cosa està millor i no tenim problemes de ciclabilitat.

Després del segon port, queda una baixada espectacular per sender fins a la població de Zubiri, però abans d’arribar-hi trobem un ciclista basc que fa enduro i que ens atura per si li podem deixar una manxa. No està fort ni res, el paio! Ens explica que coneix Catalunya, sobretot la Vall d’Aran, on hi té la novia. Quan arribem a Zubiri, l’Arturo s’adona que ha perdut el cover rain (un plàstic per protegir les alforges de la pluja perquè no són impermeables) però desistim de tornar enrera a buscar-lo (encara queda la òstia de camí per fer...). No obstant, hem d’agafar forces per seguir pedalant i, al passar per davant del Bar Valentin, no tenim dubtes que serà el destí per esmorzar. Primer stop-and-go i primer gran encert del viatge!

Entrem amb la idea inicial de menjar un entrepà, però veient uns autòctons, canviem d’idea i li demanem al cambrer “uno de lo mismo, jefe”, és a dir, un plat d’ous ferrats, amb pernil salat i tomàquet fregit per sobre. Clar que el cambrer ens recomana provar la xistorra, el plat estrella de la casa. Ens sap greu fer-li un lleig i també en demanem una ració! Està tremenda! Tot està boníssim! I jo em pregunto: “tindran algun plat amb més calories?”.

A mig esmorzar, arriba un noi nord americà, en Grant, que l’havíem avançat mentre baixàvem del Alto del Erro i ens dóna el cover rain de l’Arturo, que l’ha trobat quan ha passat darrera nostre. Estava clar que havíem de parar a menjar al Bar Valentín (primer senyal de l’apòstol Santiago). El convidem a xistorra i, com que quedem curts, ens veiem obligats a demanar-ne una altra ració. Quins sacrificis s’han de fer a vegades! jeje...

També aprofito l’aturada per muntar el timbre que vaig comprar a Probike abans de marxar, que causa furor i que, durant l’esmorzar, serveix per animar la conversa amb un “ding” després de cada xorrada que diem.

Començar a pedalar amb la panxa plena costa una mica, però aviat anem passant els quilòmetres. Arribem a Pamplona i com si fóssim els toros dels San Fermines, passem de llarg (fent un parell de fotos) i seguim en direcció al Alto del Perdón, la pujada més dura del dia, almenys sobre paper. Per si fos poc amb la pujada, el sol no perdona i apreta de valent. A mitja pujada, trobem una parella d’Osona, que ja havíem trobat un parell de cops i van a ritme lent, però sense fer tantes aturades com nosaltres. I clar, els avancem varies vegades i cada cop ens fan la conya que arribaran primer a l’alberg i ens fotran el lloc! Són molt divertits! Potser no pensarem el mateix si realment ens foten el lloc!

La pujada realment és peleona, perquè té molta grava i un pendent força interessant, però un altre cop, gas i amunt! I ja som a la “cima de los vientos”, que és com l’anomenem perquè bufa de valent i la carena està plena d’aerogeneradors. A dalt s’està de luxe i ens recuperem de la solana.

Ara toca baixar, i riure, perquè l’Arturo comença a assumir que té un problema intestinal perquè no és normal que tingui tanta necessitat d’anar al lavabo! Aquest comença a ser el punt còmic del viatge. El Ricard, a mitja baixada, també es treu una de bona, que no ve al cas de res: “no por más correr amanece más despacio”... i em pregunto: “quina relació té una cosa amb l’altra?”. ¿?¿? Potser la calor ens està trastocant, però ens ho estem passant d’escàndol!

Són les 15.30h, estem afamats i al primer poble per on passem, Uterga, ens aturem a dinar. A l’Albergue “Camino del Perdón” ens fan un bon menú: amanida verda, pollo empanado (que no empanada de pollo, com jo pensava) i pastís de poma. Al sortir del restaurant, a la terrassa del bar, sabeu a qui trobem? Doncs sí, un altre cop els d’Osona! I ja tornem a riure! M’agrada la dinàmica que està agafant el viatge!

Fa mandra tornar a agafar les bicis, però encara falta camí per arribar a Estella i són casi les 5 de la tarda! Passem per varis pobles preciosos, com són Óbanos on fem algunes fotos i em trec de la màniga la Teoria de les Conxes, que no tarden ni 2 segons en desmuntar-me; o Puente de la Reina que té com a principal interès el seu pont.

Seguim direcció Cirauqui, però hem de passar primer per una pujada tremenda, que no sortia al perfil de la ruta i que té tela arribar a dalt de tot damunt de la bici! Estem assedegats, per això quan arribem al poble, ens aturem a un bar a comprar l’únic gelat de gel que tenen: un Colajet, tot un clàssic de Frigo!

El dia està sent més llarg del previst, però només queden 15km per arribar, això està fet! Almenys és el què pensem! Però no hem llegit el què deia la guia de fer-los per carretera i ens liem de mala manera seguint el camí de pelegrins, caminant (i no pedalant) pel mig d’uns camps de patates i suant la gota gorda. I a més no té cap encant, és més, és horrorós! M’agafa una pájara, la primera! Necessito sucre i sort de la compota de fruites que em dóna el Miquel, que em refà una mica, però tinc ganes d’arribar d’una vegada per totes! “estoy hasta los huevos de pedalear”...

Per fí divisem Estella! I arribem a l’alberg a les 20h, massa justos de temps perquè a les 22h tanquen la porta i en aquestes 2 hores hem de fer de tot: desfer l’equipatge, dutxar-nos, netejar les bicis (que estan asqueroses) i buscar algun lloc on sopar... El noi que porta l’alberg no seria la persona més amable del món, ja que al preguntar-li què passa si arribem una mica més tard de les 22h ens respon “si alguien os abre podréis entrar, pero yo no os abriré”. (gràcies home! tu si que ets ben parit!)

I fent cas a la gran llei de Murphi (que siempre se cumple!), el sopar acaba sent una merda! Ens foten una clavada per menjar una hamburguesa i un refresc! Però deixant de banda el final de dia tan desastrós, el balanç global del dia és molt bo!

Abans d’anar a dormir, ja a dins l’alberg, fem alguns estiraments i el juan aprofita per fer una mica de Spiderman (y... hasta aquí puedo leer).

Recorregut: 92 km
Temps en moviment: 7 hores
Desnivell positiu: 1668m
Desnivell negatiu: 2184m

5 comentaris:

Susana ha dit...

Juajuajua
Uri, me está encantando tu blog.
Por cierto, hay muchos peregrinos que tienen la misma opinión sobre el hospitalero de Estella... ¡lástima!. Su

Uri ha dit...

Me n'alegro que t'agradi Susana! Missatges com el teu fan que tingui més ganes de compartir les meves cròniques. Quina pena que no ens veiessim quan vem arribar a Galícia, però espero veure't aviat.

Anònim ha dit...

HOLA URI,
SOC EL TEU CUSÍ MÉS PETIT, M' AGRADAT MOLT LA CRÓNICA DEL CAMÍ DE SANTIAGO I LES FOTOS TAMBÉ, VAYA RODA DE FANG, EH?
JA HE TORNAT DE MENORCA.
ESPERO QUE ET VAIGI BE LA SAMARRETA QUE HEM VAS COMPRAR, MERCI, GRACIES A TÚ HE POGUT ANAR A FER RAFTING A LA NOGUERA-PALLARESSA, JE, JE, JE!!!
ADRIÀ BARÓ

Uri ha dit...

eiiii Adrià, quina il·lusió que tu també et llegeixis el meu blog! ja m'explicareu com ha anat per Menorca, que amb els amics de la universitat fa temps que hi hem d'anar!
records.

Anònim ha dit...

HOLA URI,
LES PLATGES DE MENORCA SON COM LES DE "PIRATES DEL CARIBE", LES AIGUES SON TRANSPARENT I DE BLAU TURQUESA I HI HA POCA GENT, SI PODEU ANEU-HI AVIAT QUE ESTIC SEGUR QUE US AGRADARÀ MOLT, HI HA UNA DISCOTECA FETA A LES ROQUES D' UN ACANTILAT.
I HA VEURE SI UN ANY T' ANIMES A ANAR A FER ELS ST. FERMIN, JO CADA DIA HEM LLEVO A VEURE ELS ENCIERROS.
ADRIÀ BARÓ