dissabte, 21 de juny de 2008

Camino de Santiago (IX) "tota història té un final"

ARZÚA - SANTIAGO DE COMPOSTELA (51km)

6h. Ens despertem lentament sabent que l’arribada a Santiago (que no la fi del camí) està una mica més a prop. Mentre ens comencem a activar, l’Arturo que no es mou fins que algú diu “que tenemos donuts para desayunar” i ell que diu “si, tiu” en una veu de màxima felicitat. Ja comencem un altre matí rient, una constant del viatge.

Sense dubtes ha sigut (o està sent) el viatge del patiment, del pedalar, però sobretot de menjar (en quantitat i en qualitat), de riure, de gaudir i de reflexionar. El camí ens ha ensenyat més del què pensem i sobretot a compartir i a gaudir cada petit instant del camí, cada una de les seves pedres, cada arbre, cada revol, cada recta inacabable... La convivència entre els 5 magnífics no té un adjectiu que la defineixi ja que ha sigut perfecta. “Us estimo tius!”

A les 7 deixem l’hotel (i dic hotel perquè l’alberg s’assembla més a un hotel que a un alberg, a excepció del preu que és ridícul) i anem a fer el cafè al bar Europa, però està tancat i acabem buscant un bar alternatiu al carrer principal.

Avui és dia de punxades, només sortir soc jo l’afortunat i al cap d’una estona li toca a l’Arturo, sembla que la competició estarà renyida fins a l’últim moment.


A mesura que passen els dies i ens anem apropant a Santiago, sobretot a partir de Sarria, hem trobat molta mes gent perquè el certificat que acredita haver fet el camí l’entreguen als peregrins que han començat a aquest poble. Entre tota aquesta gent, trobem a 2 noies asiàtiques, que se'ls hi han estirat encara més els ulls quan el Juan ha derrapat davant seu per no atropellar-les... "he frenat progressiu". La cara d'espant que els hi ha quedat és massa!

A les 3 hores de pedalar, ens comença a apretar la gana i arribant al Monte del Gozo amb vistes a Santiago ens indiquen un lloc on menjar abans d’entrar a la ciutat. És una pulperia on fan empanades i està just passat el pont que creua l’autovia. A fora del bar hi ha els avis de Valladolid que, en veure’ns, tornen a entrar a fer un brindis amb nosaltres. Demanem empanades de tots tipus (de tonyina, de carn i de bacallà) i les compartim amb ells i també demanem una gerra de Riveiro per acompanyar l’esmorzar. El lloc és autèntic i serveixen el vi amb uns bols sense tassa, la qual cosa em sorprèn però m’expliquen que és la manera típica de servir-lo.


El temps ens ha passat volant, potser perquè el Riveiro ens ha ennuvolat la ment i l’entrada a la ciutat la fem... una mica alegres. Entrem a la plaça de l’Obradoiro tots 9 junts i ens abracem al mig de la plaça. És inevitable no emocionar-se.


Aquest és el final d’un llarg viatge. Fa 7 dies érem a l’altra punta del país i avui som aquí, al davant d’aquesta majestuosa catedral tots junts! Ens acomiadem d’aquests ciclistes de Valladolid amb tantes històries pedalades... Tan de bo que a la seva edat podem viure tantes aventures com ells!

A partir d’aquest moment ve el pitjor de tot el viatge: 2 hores per oblidar, donant voltes per la ciutat en busca del DHL, on tenim previst de deixar les bicis perquè les enviïn a casa un altre cop... però resulta impossible! Després de 7 o 8km fent voltes per la ciutat trobem 2 oficines però les dues estan tancades i tornem a la plaça deprimits, acalorats, afamats i malhumorats.

Decidim canviar de plans: primer buscarem l’alberg, ens instal·larem, dinarem i amb la panxa plena tot es veurà més clar. Així ho fem, anem a parar a l’alberg municipal situat dalt d’un turó amb vistes de la ciutat, és un edifici majestuós i amb molta capacitat per acollir peregrins. Què ben muntat que està això del camino de Santiago. És un bon negoci, clar!

A les 3 ja estem instal·lats i dutxats i anem en busca d’un restaurant per fer una mariscada, que l’ocasió s’ho mereix. Acabem als afores de la ciutat, després de preguntar a una dona. Ens recomana una marisqueria (Paz Noguera) molt més econòmica que les del centre de la ciutat, més autèntica i menys turística. Està al costat del Corte Inglés i hi arribem en el bus que la senyora ens indica. Fem un pica pica (amanida mixta, croquetes de gamba i pop a la gallega), un combinat de marisc (gambes, escamarlans, cranc, vieires i navalles) i un pastis de formatge o formatge amb codonyat (un taco immens), cafès, vi i aigua. Avui surt una mica més car (40€) però l’ocasió s’ho mereix.


Després de dinar tornem caminant per pair el jalo... però no és la millor idea perquè són les 5 de la tarda i cau una insolació que ens deixa tiessos. Arribem a l’alberg i truquem a varis telèfons de serveis de missatgeria que ens donen a la recepció de l’alberg i aconseguim contactar amb un noi que es diu Raül de l’empresa Medur. Quedem que en un parell d’hores ens recollirà les bicis per l’alberg i per només 40€ ens les deixen a la porta de casa, a la Pobla. De luju, com diria el Ricard.

Cap a les 19.45h passa el Raül a carregar les bicis en una Berlingo gris. Girem els manillars i les col•loquem totes 4 a la part posterior: 3 van direcció la Pobla, la quarta se’n va a Vilanova. El Miquel la facturarà a l’avió que marxa dilluns.

Quan ho tenim tot carregat a la furgoneta, el Ricard se’n va amb el noi fins al centre per treure diners i pagar-li. Mentrestant, l’Arturo i jo anem a guardar quatre coses a l’armari que cadascú té assignat a l’habitació i... com la liem! El sistema funciona com les guixetes típiques que van amb monedes i quan obrim amb la clau, la moneda cau i no la trobem pel terra. Ens ha donat la sensació que ha caigut però com que no la trobem no se’ns acudeix res més que pensar que encara és dins... i ja ens teniu a tots dos desmuntant el pany per treure-la. Evidentment, en descargolar l’últim cargol, surten les molles disparades i totes les peces ens cauen a terra: acabem de destroçar el pany. Quina putada! I la moneda no hi és! Intentem arreglar el pany i ens en sortim però ens sobren un parell de peces, però funciona igualment sense aquestes. Regirem tot l’armari i trobem la moneda al fons de tot, sota les alforges. Encara no sabem com s’hi ha posat però no li donem més voltes. Ha passat més de mitja hora i el Juan, impacientat com és normal, puja a veure que coi estem fotent... al·lucina amb nosaltres!

Anem cap al centre ràpid perquè a les 9 tanquen el centre del peregrí i encara ens quedarem sense acreditació. Arribem pels pèls. Avui és el dia de la música i hi ha músics tocant en tots els racons de la ciutat.


Fem una volta pel casc antic i fem una cervesa a un bar que ens havia recomanat la Susanna: la Casa de las Crechas. Ella no ha pogut venir a fer l’etapa d’avui perquè no ha tingut qui la portés i recollís. Era massa complicat. Una llàstima. Tot i així ens ha donat grans consells.

A les 10 del vespre encara estem tips del dinar que ens hem fotut i descartem fer una tapa de pop com estava previst. Ho canviem per anar a fer una volta pel casc antic que és una passada de bonic. I com que la Su ens havia recomanat un altre bar també hi anem a treure el cap: és una “fabrica” de xocolata, amb una decoració excel·lent i el cafè amb gelat de vainilla i nata muntada que demano és tremendo! Ens l’hem de menjar cagant llets perquè hem de ser a l’alberg abans que tanquin.


De tornada a l’alberg, que tanca les portes a les 23h, ens arrepentim de no haver agafat un hostal al centre de la ciutat, perquè ara ens vindria de gust seguir passejant, sense pressa, seure a algun racó i fer un got i estar prenent la fresca fins tard que per fi, després d’un dia calurós, es comença a estar be.

A les 23h en punt estem a l’alberg i el cel encara és força clar. El borde del vigilant ens fa entrar cap a dins perquè amenaça de tancar la porta. Quin cabrón! Però tenim una mica de marge i ens mengem la tarta de Santiago que havia comprat el Ricard. El gelat ens ha obert la gana! Ara si que em menjaria una tapa de pop! Mentre estem asseguts, contemplant Santiago des de la llunyania, tenim temps per reflexionar i intercanviar opinions del viatge.

El vigilant ens informa, de mala gana, dels horaris d’autobusos cap a l’aeroport però com que no ens van gaire be, segurament agafarem un taxi.

La fi del viatge és imminent, no obstant, el camí segueix i una cosa que ens proposem és que l’any vinent: volem fer el camí del Nord i arribar fins a Finisterre, la fi del món.

Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 3 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 706m
Desnivell negatiu: 826m