Quins detectius!

Som uns professionals! Després de veure el 2n capítol de perdidos de la 4a temporada, li he explicat a en Joan la meva anècdota del telèfon mòbil, el que vaig trobar ahir al carrer Mandri. L'hem encès i hem introduït la seva targeta per veure si podíem accedir a l'agenda però no hi havia res gravat. Però hem pogut escoltar un recull selecte de cançons gravades per una noia, fent versions de la Paulina Rubio, la Oreja de Van Gogh,... però amb una veu que feia força por...

En fi, que hem seguit buscant i l'únic indici que hem trobat era un missatge multimedia (amb una foto d'un nen i un text on deia MAAAAARIAJO M.V.) a la carpeta d'elements enviats, a un número que començava per 666 i 6 números més, la cosa pintava força demoníaca! Hem tornat a enviar el missatge multimedia al mateix número, acompanyat d'un sms dient que havíem trobat un mòbil. En breus minuts ens ha trucat una dona, preguntant-nos qui erem i com és que li haviem enviat una foto del seu fill! Li hem explicat tot i la dona (amb una veu de pija rematada) ens ha dit que el mòbil era de la seva mare. Demà ens trucarà al migdia per passar-lo a recollir, també ens ha dit que treballa a Luz de Gas i que ens portarà un sobre amb entrades (algú les vol?) i també ha afegit frases molt gracioses del tipus: "que fuerte! que suerte! tio, mi madre tiene toda su vida en éste móvil, no se lo va a creer! que fuerte!"... El Joan s'estava tronxant de riure, jo em contenia com a bona persona que sóc! I aixi hem quedat: demà passarà!

Al cap d'uns 10 minuts ha trucat la mare, o sigui l'avia del Joaquin, el nen de la foto (el fill de la Maria José, o MariaJo Matamoros, que diu que li agrada més) i m'ha confirmat que al migdia passarà a buscar el mòbil i que de pas també portarà una caixa de bombons! quina il·lusió! M'ha dit: "tio, ya no queda gente así de buena, que fuerte!". Ja hem fet la bona obra del dia! Ara si que ja podem anar a dormir contents! I jo que pensava que m'hauria de quedar amb el remordiment de no haver-li pogut tornar el mòbil! Aix... si és que... em passen unes històries!

Deixant de banda conyes... em pregunto quanta gent hauria fet això? M'agradaria pensar que molta, però crec que la realitat és una altra. Aquesta petita anècdota que no té més història, m'ha ajudat per posar-me reflexiu i per un moment i em poso a la pell de la senyora, el favor que li he fet! I... m'ha vingut al cap l'estiu passat quan vaig fer cicloturisme per Estònia, on moltíssima gent ens mostrava ajuda desinteressadament, ens donava de menjar i ens acollia a dormir a casa seva! Potser en la nostra societat, que anomenem "avançada", és difícil trobar gent desinteressada que ajuda sense cap més interès, potser en altres cultures, gent més humil és la que ens ha de donar les lliçons més humanes! Aquí un de cada 100, t'estén la mà per ajudar-te sense més, en altres llocs tens 99 mans esperan-te. Anem pel bon camí? És massa alt el preu que paguem per seguir el ritme d'aquesta societat?