diumenge, 22 de juny de 2008

Camino de Santiago (X) "retorn a casa"

SANTIAGO DE COMPOSTELA - BARCELONA (avió)

A les 7 ens despertem, sense despertador ni sense la necessitat de pedalar cap quilòmetre, però es troba a faltar. Ara que començava a estar a gust amb aquesta rutina diaria, tan diferent de l'habitual, em sento que em falta alguna cosa.


En 1h ho tenim tot enllestit per abandonar l'alberg i marxem cap al centre de la ciutat en busca d'un bar per esmorzar. En trobem un on fan empanades de bacallà i també ens mengem uns croissants amb un cafè amb llet.

Són les 9 i no volem marxar de la ciutat sense visitar la catedral per veure l'apòstol i agraïr-li que ens hagi guiat pel bon camí, que haguem pogut disfrutar-lo tant, que marxem cap a casa amb aquest gran record. Així ho fem.

Al sortir de la catedral anem en busca d'un taxi que ens porti a l'aeroport, ja que els horaris de l'autobus no ens van gaire be. De camí a la parada de taxis, fem algunes compres a botigues de souvenirs i ens despedim de la ciutat.

El taxista que ens porta a l'aeroport és molt més simpàtic que el taxista del primer dia, que ens va portar a Roncesvalles. De camí a l'aeroport, passem per davant de la pulperia on vem esmorzar les empanades ahir, abans d'arribar a la plaça de l'Obradoiro. Encara me'n recordo del Riveiro... jeje

A l'aeroport empaquetem les alfoges amb bosses d'escombraries, perquè tinguin una mica més de categoria. De fet, ho fem perquè així en fem un únic paquet de les dues alforges i només ens cobren una maleta extra, no dues. Aquesta manera d'empaquetar ja comença a ser un clàssic.

El Miquel ens havia d'acompanyar a l'aeroport però com que no ha pogut agafar el bus, i al taxi anavem plens, s'ha hagut de quedar a Santiago i no el podem despedir. Quina pena, però ja el tornarem a veure per Barcelona, segur!

Un cop ho hem tingut tot empaquetat i facturat, anem en busca d'un bar on menjar un entrepà i però només tenen dos entrepans vegetarians. El pobre Ricard es queda sense, però se sacrifica pel grup i en tria un de pernil iberic, això és un company de viatge! Ens treu alguns somriures però avui estem força més apàtics que lo habitual, però és normal, això s'acaba.


A l'aeroport, tornem a trobar al Dani, aquell noi que va començar el mateix dia que nosaltres a Santiago i que hem anat trobant varies vegades pel camí. Amb qui hem compartit 2 etapes del camí (be, dues etapes de 10 minuts cada una). Casualitats de la vida, va agafar el mateix tren d'anada i avui agafa el mateix avió de tornada. I per més casualitat, nosaltres estem a la fila 7 i ell al a 6, al seient del nostre davant (i això que els seients van numerats). I per més casualitat, a la sala d'espera ens dona conversa un home gallec que té la parella a catalunya i comentem el camí que ell desitja fer algun dia. Finalment, acaba resultant que aquest home s'asseu al seient del meu costat.

A les 13h s'enlaira l'avió i deixa enrera un viatge més complert, entretingut, divertit, autèntic, melancòlic, alegre,.... el viatge més genial dels últims que he fet!

A les 15h estem a la terminal de l'aeroport del Prat esperant les maletes i a fora la Sibi ja espera al Ricard i també s'emporta les nostes maletes cap a la Pobla, ja que nosaltres ens quedem a Barcelona.



Nosaltres ens n'anem a buscar el tren que va a Sants i perdem el de les 16h per 2 segons, se'ns tanquen les portes just davant dels nassos. Ens hem d'esperar a un banc durant 30 minuts, ja que la freqüència és bastant pobre.


Un cop a Sants, ells agafen el tren de Vilanova i jo me'n vaig en busca del bus per anar al pis. És curiós perquè torno a ser a Barcelona, una ciutat inmensa que pensava que trobaria massa gran, i més havent gaudit de 9 dies de pau absoluta. Però no és així. De fet, al tren ja trobo la primera cara coneguda: una noia que havia estat a la mateixa residencia que jo i feia més d'un any que no veia. Una altra casualitat! Sort que és diumenge i la ciutat no porta el rime frenètic que té entre setmana. Demà serà un altre dia. Segur que més difícil de soportar! I divendres, les ganes per tornar a la Pobla seran inmenses. N'estic segur.