dilluns, 16 de juny de 2008

Camino de Santiago (IV) “a la vida tot dona pel cul menys el vent, que ho fa de cara”

BELORADO - BURGOS - CARRIÓN DE LOS CONDES (138km)

Són les 6 del matí i, com cada dia, “it’s time to run”. Avui és més dur que mai aixecar-se del llit, suposo que hi té algo a veure el fet que ahir va ser un dia molt dur en tots els aspectes.


Mig emmandrits, ens arrosseguem cap al menjador per omplir l’estómac i intentar activar-nos una mica, però tot ho fem lents. L’esmorzar d’avui és lleugerament millor que el d’ahir, si més no, és més complert: pa amb mantega, melmelada i sucre i a sobre tenen Colacao, que no falti de res! Un cop estem esmorzats, la cosa es veu amb uns altres ulls, tot i que el dia no està per tirar coets: cel gris i amb cara de pluja.

Hem d’afrontar la primera gran pujada del camí: els montes de Oca, que l’Arturo recorda que se li van fer eterns el primer cop que va intentar fer el camí de Santiago. A veure si avui la cosa va millor. Però com que té un mal record d’aquest tram, seguim les seves indicacions i decidim fer l’etapa per carretera, ja que el dia es preveu llarg, tenim molts quilòmetres per davant i no ens ve de gust tornar a pillar tan com ho vàrem fer ahir. A més, toca una etapa interessant: 130km i alguna que altra pujada divertida. L’Arturo ho té clar: “a mi, 130km en coche ya se me hacen pesados, imaginate en bici”.... i és que aquesta etapa ell la va fer en dos dies fa 2 anys!

La pujada és bastant assequible, segurament perquè la carretera no va tan directa al coll, sinó que fa més botifarres i en un obrir i tancar d’ulls ens plantem al punt més alt. De totes formes, la pujada és una mica mal parida perquè és una carretera molt transitada per camions i molt estreta, revirada i sense arcén. Per si això fos poc, estan fent obres i hi ha un tram que té el carril de baixada tallat i es dóna pas alternatiu al carril de baixada, o sigui, pel que anem nosaltres. I com que la cosa puja i nosaltres anem lents, amb el temps entre semàfor verd i semàfor verd, no aconseguim arribar al final del carril i comencen a venir camions de cara que ens passen a raspar les orelles. En un acte per salvar la nostra integritat, canviem de carril i passem a la nostra esquerra (al carril de pujada) per la zona d’obres, que no sembla estar en tan mal estat. Quin patir, però ja estem salvats!

En coronar el coll, ja ve tot baixada fins a Burgos on hi arribem a les 10 del matí, l’hora de l’esmorzar, amb 45km a les cames. Sense pensar-nos-ho gaire, parem al primer bar que trobem ja que el cel amenaça pluja i no tenim ganes de quedar com ànecs a primera hora del dia. Abans, comprem barretes energètiques al Mercadona i també alguns cereals. Com l’hem clavat entrant al Mesón de Beni: senzillament espectacular! Els 5 demanem el mateix: un entrepà de pa amb tomàquet (i ens el porta sucat, si senyor!) amb tonyina i formatge i un cafè amb llet per fer-ho baixar. Excel·lent tot plegat. I a sobre, ha passat un ruixat mentre esmorzàvem i ara ja surt el sol. Com en sabem d’interpretar els senyals que ens dóna l’apòstol. Sempre se li ha de fer cas.

En sortir del bar, anem cap al centre de Burgos a visitar la catedral i, seguint les indicacions d’una noia que fa de guia d’un grup de peregrins amb 100 credencials, aprofitem a segellar al punt d’informació de la mateixa. A la noia ha de segellar totes les credencials i se la veu fins els ous de turistes, però amb nosaltres és simpàtica. (tindrem algo especial?) Aprofitem per fer un parell de fotos a la catedral i comencem a sortir de la ciutat. I ho dic en aquest temps verbal perquè és tot un procés abandonar una ciutat... és realment lent de veritat sortir-ne.

Agafem un carril pel qual ens allunyem lentament de la ciutat, que queda enrera per moments i que, creuant l’autovia per un pont, ens condueix a la bonica localitat de Tardajos, que té una font molt xula.


A partir d’aquí, seguim una pista preciosa que té petits sifons, pujant i baixant constantment, i envoltada de camps de blat verd, quin paisatge tan preciós. El cel està força enrabiat, i torna a amenaçar pluja. Per això, aprofitem a fer-nos algunes fotos als camp de blat i ens posem a pedalar a l’idea perquè no ens enganxi la tormenta, però el Ricard té una punxada que ens obliga a aturar-nos. Com uns bons amics, tots 4 de braços creuats ens el mirem com canvia la roda... quins professionals! Com diria el Ricard: “cuanto cabrón”.


Quan tenim el “problemilla” solucionat, seguim el camí airosos per intentar esquivar la tromba d’aigua que està clar que no passarà de llarg sense deixar un bon xàfec. Comencen a caure les primeres gotes, quan el Ricard s’adona que alguna cosa no funciona correctament: té la coberta mal muntada i ha de tornar a desmuntar les alforges, desinflar la roda, muntar bé la coberta i tornar a fer tot el procés. Mentrestant, els altres no ens n’adonem i seguim pedalant aguantant estoicament la tromba que està caient i que està començant a transformar la pista per on circulem convertint-la en un autèntic fangueig. Sort que aviat arribem a un poble, Hontanas, on deixa d’haver-hi fang. El xàfec passa i comença a sortir el sol i el Ricard segueix sense aparèixer (què extrany que no vingui!) Al cap d’una estona apareix enfangat de dalt a baix i és que ell sí que ha pillat com un campeón! Quina putada, li ha anat de minuts! I ens troba a tots prenent el solet i assecant-nos de la pluja. Novament: “cuanto cabrón!”

Un cop el Ricard ha tret tot el fang del canvi de la bici, seguim pedalant per carretera fins al monestir de San Antón, un lloc tant impressionant com curiós, ja que l’actual carretera hi passa pel bell mig.


Des d’aquí seguim pedalant direcció Castrojeriz, un poble amb 3 esglésies molt xules que precedeix la pujada més empinada i dura de tot el camino: 150m de desnivell en 1km de distància. Duríssim! I ja portem 100km a les cames, que no està gens malament!


Quan fem el cim, les vistes són inacabables i sembla increïble que el poble on estàvem fa uns minuts quedi tan lluny. Des d’aquest punt, toca tornar a baixar per pista enmig de blat, fins arribar a una font on trobem un Italià que ha rebentat camera i coberta i porta varis quilòmetres empenyent la bici fins a trobar algun poble. I el paio va ben sol, això sí que és una bona putada. Com que no el podem ajudar, l’animem a seguir endavant. I això li diem tot mirant al cel que s’està posant negre per moments: sembla que hi hagi una nau extraterrestre sobre nostra, tot allargada. En caurà una de bona segur!


Des d’aquesta font, agafem asfalt fins a Boadilla de la Calzada, però pel camí ens enganxa una altra tromba d’aigua que ens deixa com ànecs. A sobre, estem afamats que fa hores que no mengem i necessitem un sostre per aixoplugar-nos i recuperar forces. Afortunadament, l’apòstol torna a estar del nostre costat i trobem un alberg que és com un oasis enmig del desert. En un poble ben lleig i deteriorat, que no fa pinta a tenir cap establiment, apareix aquest alberg espectacular. No només ens donen menjar per dinar a les 5 de la tarda, sinó que a més són una gent molt amable i acollidora i ens deixen una mànega per netejar les bicis. Quina passada! I el menjar és inmillorable: amanida verda per acompanyar un entrepà de truita i tonyina o llom amb formatge, de postres un gelat Magnum que entra fabulós.


Ens plantegem seriament quedar-nos a dormir en aquest lloc tan genial però encara és aviat i decidim acabar de fer 25km per arribar a Carrión de los Condes. En realitat pensàvem que quedaven uns 50km però l’argentí que porta l’alberg ens diu que com a molt en són 25, quina gran notícia! Genial! Els ànims passen d’estar per terra a estar pels núvols i l’estómac també! És curiós com canvia l’estat d’ànim en una ruta tan llarga!


La sortida del poble, la fem pel costat d’un canal que subministra aigua als camps de blat de la zona i, posteriorment, per la carretera asfaltada que uneix aquests dos pobles. A l’Arturo i a mi ens costa pedalar amb l’estómac ple i avancem a una velocitat patètica, mentre que “campeón del mundo” marca un ritme infernal “ésto es totalmente innecesario, no?”. A més, el tram de carretera és una autèntica venjança perquè és en fals pla i amb vent en contra. Ideal per pedalar.

Finalment arribem a destí. Carrión de los Condes ens espera. Ens costa trobar allotjament perquè els 2 primers albergs on preguntem estan plens, però el tercer no i unes monges encantadores ens ofereixen teulada i molta calidesa. Que agradables que són!


Abans d’instal·lar-nos anem a comprar l’esmorzar per l’endemà, que avui no el tenim inclòs: llet, madalenes i melmelada. També aprofitem per netejar les bicis al pati del convent i també per dutxar-nos nosaltres que ja toca. Que bé que entra una dutxa i a sobre amb aigua calenta regulable en intensitat, tot un luxe! oooooohhhh.... Com s’aprenen a valorar cada petit detall! Una cosa tan insignificant com aquesta és un gran plaer! Magnífic.

I ara falta el millor: el sopar. Aquí sí que estaríem parlant d’un dels millor àpats de tot el camí, tant del que hem fet com del que queda per fer: ES-PEC-TA-CU-LAR. Començant pel servei i acabant per la qualitat de la matèria primera, passant per l’elaboració i la quantitat... tot magnífic. Jo demano spaghetti, llenguado fresc i natilles de postres. Tot excel·lent.

Després del tiberi, cap al convent i a dormir, que demà toca matinar un altre cop!

Recorregut: 138 km
Temps en moviment: 8 hores 30 minuts
Desnivell positiu: 1144m
Desnivell negatiu: 1122m