dissabte, 28 de juny de 2008

Per fi torno a ser a la Pobla

Després de 3 caps de setmana sense pujar a la Pobla, avui ha sigut dia de relacions públiques, fantàstic però ben diferent del què estava previst.

Fa setmanes havíem planificat fer la ruta de l’ermità els dos dies d’aquest cap de setmana, un recorregut de 165km i uns 8600m de desnivell acumulat. La idea era fer-ho en bicicleta de muntanya, però degut a les pluges caigudes les darreres setmanes, els refugis que ho organitzen, no han pogut marcar tota la ruta i encara no està operativa. Segurament pel cap de setmana del 12 i 13 de Juliol ho tindran tot a punt i haurem de trobar uns dies per fer la ruta. Tot arribarà!

Com que el Joan i el Josep (de Can Caralleu) ja tenien previst de passar el cap de setmana per aquí, hem buscat activitats alternatives. I no costa gaire trobar alguna sortida quan hi ha motivació i ganes de sortir a l’aire lliure a gaudir de la natura.

Tan bon punt han arribat a la Pobla (que venien de Barcelona), han descarregat les bicis del cotxe i ens hem posat a pedalar. Hem fet la típica volta al Catllaràs, pujant per la carretera vella de Falgars fins al Xalet i d’allà cap al mirador, camp de l’ermità i baixant pel GR que porta de nou a Falgars. En total unes 3 horetes entre pedalar i parar a veure els punts més bonics del recorregut, incloent el mirador del Roc de la Lluna, un balcó privilegiat de l’entorn de la Pobla. Cada dia que hi trec el cap, m’adono de l’afortunat que sóc de poder-ho gaudir!

Després de la volta, hem arribat a la plaça on hi havia el Ricard i la Sibi fent la cervesa i ens hi hem afegit. Estava guanyada! Ells s’han quedat a dinar a la vila i després se n’han anat cap al refugi d’Erols, on passen la nit. Jo me n’he anat a dinar a casa i, després de la migdiada, he fet algunes trucades: a la meva cosina Núria que fa dies que ens truquem l’un a l’altre i no aconseguim parlar, als meus tiets que han estat tota la setmana fent els Carros de Foc al parc nacional d’Aigüestortes, al Fer per quedar per fer el got a la nit, i al Marc per anar a sopar al vespre.

Cap a les 17h havíem quedat amb el Ricard per passar-nos les fotos del Camino de Santiago i hem recordat alguns dels millors moments veient-les. N’hi ha de boníssimes! Mentre les miràvem, m’ha trucat la Mairi (una noia que vàrem conèixer l’estiu passat fent la volta a Estònia amb bicicleta) que vindrà a passar una setmana a Barcelona, de turisme. La conversa en anglès no ha tingut desperdici, semblava un peix expressant-me. Aquesta setmana necessitaré un traductor per fer-me entendre. Algun voluntari? jeje...

Al sortir de casa el Ricard, volia anar al refugi d’Erols a veure els socis, i de pas saludar al Mario i a la Mireia, els guardes més simpàtics de qualsevol refugi on podeu anar. Us hi recomano l’estada, us tractaran com a casa vostra. Però evidentment, de casa del Ricard a casa meva, m’hi he estat 1 hora i això que la Pobla és petita. I és que he trobat un munt de gent: el Cumu que feia la òstia que no trobava i ens hem posat al dia, i també l’abuelo Balduz que m’ha retret que hagi abandonat el futbol sala: “eres un sin vergüenza” (és únic!). També he passat a veure el Juan per la piscina, que hi treballarà de socorrista tot l’estiu (com es cuida el tio!)

Quan he aconseguit arribar a casa, he agafat el cotxe i me n’he anat cap a Erols. Hem passat la resta de la tarda relaxats per allà al refugi petant la xerrada, gaudint de la posta de sol i jugant amb els 7 cadells que han tingut els gossos (que com a curiositat són descendents de la Coloma dels gossos de tura, aquella de “jau coloma”).

Abans de les 21h he marxat, que havia quedat a guardiola per anar a sopar amb el Marc i el Carreras, al bar de la piscina de Guardiola. Quins riures que ens hem fet! Com trobava a faltar aquestes converses absurdes tan divertides! Quan hem acabat, hem anat al Gràfic i hem trobat el Fer, i també ens hem posat al dia que feia setmanes que no coincidíem (a veure si algun dia aconseguim acabar les cròniques d’Estonia). Entre pitos i flautes, ara trobes un i ara l’altre, he marxat casi a la 1 i abans d’arribar a casa, encara he trobat al Juan que em donava els diners per inscriure’l a la Catllaràs, la pedalada popular que farem demà al matí a Sant Julià de Cerdanyola!

En resum, són les 1.30 i em poso al llit i el despertador sonarà a les 6.30... i a pedalar s’ha dit! Com m’agrada matinar per fer el què realment m’agrada! Definitivament és millor dormir 5 hores i gaudir de la natura i d’aquests dies tan fabulosos que està fent, que no dormir 9 hores i estar tot el dia tancat a una oficina! Que malament que ens muntem la vida! Això ha de canviar!