dijous, 19 de juny de 2008

Camino de Santiago (VII) "a veure si serem bascos?"

VEGA DE VALCARCE - SAMOS (52km)

Són les 6 del matí i torna a sonar el despertador. Quina nit ens han donat els paios de Madrid, són els campions del ronc. A mitja nit m’he despertat, no sé si pel soroll que organitzaven o per les ganes de buidar la bufeta. Sigui com sigui, anant cap al lavabo, que quedava a fora de l’alberg, amb els ulls mig tancats per la son, he vist la brillantor de la lluna plena sobre d’un turó on hi ha una espècie de castell en runes. Quin regal!

M’ha costat tornar a agafar el son, fins i tot amb els taps a les orelles, pels roncs tremendos que feia un paio, que hem anomenat oso yogui. Al matí, un dels seus companys ens ha dit “a que aconjona”... collons si acollona! Quina bèstia!

Després d’esmorzar (el primer del dia) comencem a pedalar i casualment tornen a ser les 7.40 del matí! Fot un fred de justícia, 6ºC segons el termòmetre del Miquel, però sort que toca pujar al O’Cebreiro i la pujada no es fa esperar. Estem desitjant que comenci a tocar el sol, però la carretera nacional N-VI per on anem discorre per la vessant obaga de la vall i no toca el sol fins ben amunt. Esperem un port dur però, una altra vegada, acaba sent més assequible del què creiem. Deu ser que estem massa acostumats a les tremendes pujades que tenim a la Pobla.

Arribem a dalt del coll, al poble de Pedrafita, fem algunes fotos i seguim la pujada fins al Alto de O’Cebreiro, on hi ha el poble amb el mateix nom. Tenim recomanació de la Susanna d’un bar on anar-hi a esmorzar. No obstant, abans fem la nostra primera visita religiosa a la petita església que hi ha a l’inici del poble. A l’interior, al costat de l’altar hi ha dos rams d’orquídies blanques que aromatitzen tot el temple.

La senyora que segella les credencials ens indica com arribar al bar que ens ha recomanat la Susanna. Es diu “Venta Celta”... i la tornem a encertar al 100%. Demanem el què és típic: formatge fresc amb mel del poble i amb un autèntic pa gallec d’acompanyament. Són les 10 del matí i només portem 17km.


Ara toca baixada i avancem a una parella de catalans que hem trobat varis cops. La noia es veu molt simpàtica i ens saluda cada vegada que els avancem, però el noi és força més serio. Fa cara d’amargat, no sé si és perquè la noia li fa baixar el ritme o perquè és un tio trist de per sí, la cara paga, però no fa pinta d’estar gaire fort. Després d’avançar-los per darrer cop, ve una baixada força tècnica, després de la qual el camí guanya amplada i perd dificultat, moment en què l’Arturo aprofita per obrir-se la jaqueta en moviment, es desequilibra i se’n va al terra. Per sort només s’ha fet una ferida al genoll, res greu però que li fa agafar una bona emprenyada! És un dels punts negatius dels pedals automàtics. Tenim sort que una peregrina s’atura i ens dona algunes gases i tirites, que nosaltres anem sense res.
Seguim baixant i en una cruïlla trobem un ciclista de 73 anys, que ja havíem trobat a l’alberg d’Astorga i ahir abans d’arribar a Vega de Valcarce. Són una colla de Valladolid que van alternant la bici i la furgoneta que porten d’assistència. Ens fem una foto amb ell i els altres ciclistes veterans. Són autèntics.

Després d’aquesta aturada, deixem la pista i agafem de nou el camí, que discorre per un sender preciós, tot verd i ple de vegetació. I ara toca tornar a pujar per una rampa realment dura i molt tècnica, a dalt ens espera el Alto Do Poio. Quan la gent que hi ha a la terrassa del bar ens veu arribar pujats de la bici ens dediquen una ovació! Quina il·lusió que ens fa!

Toca baixar un altre cop, ara ja fins a Samos. Abans d’arribari, en el pas pel poble de Ramel, ens trobem amb el punt freaky del viatge. Un home salta al mig del camí fent-nos aturar sobtadament... i ens comença a explicar una història d’una senyora alemanya que hi va passar i li va ensenyar a fer fotos panoràmiques amb la camera. Però el motiu principal pel qual ens ha aturat és per explicar-nos que hi ha un castanyer mil·lenari, segons ell de més de 1700 anys. Ens fot un discurs que ens deixa el cap com un bombo però ens fem un fart de riure difícil d’explicar. S’ha de viure, potser les fotos ajuden a fer-vos-en una mica l’idea de tot plegat. El millor de tot és que ens recomana un restaurant on dinar a Samos. Es diu restaurant “O Gaio”.

Els últims 10km que ens queden són preciosos i discorren pel costat del riu, en un passeig molt fresc i tranquil, que en alguns punts se’ns fa més dur que el propi O’Cebreiro.

Quan arribem a Samos, el monestir on hem de dormir està tancat i aprofitem per anar a dinar abans de tornar-hi. Són les 14.30h i ja hem arribat al nostre destí, algo insòlit. El festín que ens fotem és increïble! Per 10€ ens donen una amanida verda boníssima, 100% natural d’enciam verd de l’hort, una muntanya de tomàquet i tonyina. El segon plat no té adjectiu, un plat inmens de carn a la brasa format per un xuletón inmens, un tall de xorís i un de cuixa.... i tranqui! Quedem ben servits! De postres, pastís de formatge casolà. L’hem tornat a clavar! I el més increïble és el preu ja que també inclou el vi, el pa (deliciós), l’aigua, els cafès i l’orujo.

Tornem a l’alberg – monestir i ens atén el senyor Jacinto, que té una retirada al Justo Molinero. Quin home tan agradable i servicial. Ens explica que s’ha fet “hospedero” perquè és feliç fent feliç a la gent que ve a dormir i se sent ben acollida. Ens instal·lem i ens fem una bona dutxa.

A mitja tarda, arriba el Martí amb la seva mare, que havíem quedat per veure’ns aprofitant que Samos està a mitja hora en cotxe des del poble on viu. Aprofitem per visitar el monestir, ja que ni ell ni la Sara l’han visitat abans. Ens cobren 3€ per la visita i decidim que aquesta serà la voluntat que pagarem per passar la nit al monestir, ja que la visita guiada la fa un monjo brasileny que s’explica ben malament i no ens enterem de res. A més, ens passem l’estona fent el pallasso i fotent conya, suposo que això també ajuda a no saber què explica.

Al sortir de la visita, anem a un parc a prendre una cervesa que ens ha portat el Martí i que és de fabricació casolana. És un crack! Al Ricard i a l’Arturo els hi encanta el sabor. A mi no em sorprèn tan com a ells perquè ja l’havia provada, però corroboro que és excel·lent. Què hi ha que no trobem bo nosaltres?

A les 20h marxa el Martí i nosaltres ens n’anem a sopar al mateix restaurant on hem dinat però com que encara estem tips només demanem una amanida verda més gran encara que la del migdia, postres i infusió.

I cap al llit hi falta gent!

Recorregut: 52 km
Temps en moviment: 4 hores
Desnivell positiu: 1270m
Desnivell negatiu: 1368m