divendres, 13 de juny del 2008

Camino de Santiago (I) "operació RENFE"

BARCELONA - PAMPLONA (tren)

Gairebé sense adonar-me’n, ja estem a divendres i avui marxem cap a Roncesvalles per fer el Camino de Santiago en bici. Quines ganes de començar a pedalar!

Inicialment, les etapes estan distribuïdes per fer el recorregut des de Roncesvalles fins a Santiago de Compostela en 11 etapes, fent un promig de 70 o 80km cada dia. Nosaltres, només disposem d’una setmana de festa, per tant, hem d’apretar les etapes i ens tocarà pedalar una mitja superior als 100km al dia. Ens en sortirem?

Al migdia quan surto de la feina, canvio de xip i em començo a mentalitzar que en unes hores estaré a Navarra, de vacances, per fi de vacances! Quines ganes que en tinc!

Com cada divendres, tinc la tarda lliure i la dedico per acabar d’ultimar detalls. Tenia previst empaquetar la bici en una caixa però a mig matí m’ha trucat el Miquel (el 5è component del grup) que va marxar amb el tren d’ahir dijous. També portava la bici en una caixa i es va trobar que a l’estació de Sants, no li deixaven pujar la caixa al tren perquè no hi havia lloc al compartiment. Primer gran imprevist! Quina putada! Sort que m’ha trucat i m’ha advertit que busqués algun altre mètode per pujar-la al tren.

Així ho he fet. Me n’he anat al Servei Estació a comprar cinta adhesiva i film de bombolles per embalar la bici i he aprofitat per comprar una llibreta per prendre apunts del viatge, per no oblidar-me dels detalls més importants i poder penjar unes bones cròniques al blog.

A les 20h me n’he anat cap a l’estació de trens i m’ha anat de conya arribar-hi perquè he carregat les alforges a la bici i no he hagut de carregar amunt i avall la bici empaquetada en una caixa de cartró! M’ha sortit be la jugada, tu! Si hagués empaquetat la bici en una caixa ahir a la nit, com tenia previst, avui l’hauria hagut de desempaquetar. Per primera vegada, deixar les coses per última hora ha set positiu.

Al sortir de l’ascensor he trobat a l’Iñaki, el veí de l’àtic, un amant de la muntanya i quan li he explicat on me n’anava he vist com li brillaven els ulls d’il·lusió, m’ha desitjat molta sort. Inmediatament, al sortir per la porta de l’edifici he trobat a l’Arancha, la seva dona, que és de Navarra. S’ha emocionat encara més quan ha sentit que anava a Pamplona, la seva terra, i m’ha avançat que Roncesvalles és preciós, inclús quan plou, que ho converteix encara en un paisatge més encisador, amb les boires de primera hora. Veient la reacció dels dos, m’han vingut unes ganes boges de ser allà i començar a gaudir del viatge.

Quan he arribat a l’estació (20.30h), he passat el primer control de bitllets i, abans de passar el control de seguretat, he desmuntat les alforges i les rodes i ho he empaquetat amb el paper de bombolletes i cinta adhesiva. Mentre feia tota la operació els dos guardes de seguretat panxuts, asseguts a les seves cadires, em miraven atentament. Es comentaven entre ells: “como se lo está currando el tio éste”, “ayudale a cargar la bici”, “si hombre, ayudalo tu” però ningú movia un dit. En acabar, m’han felicitat per la feina feta, tota una obra d’art “muy bien chaval”. Semblava un professional de l’embalatge de bicis.



Fins aquí tot ha set molt senzill, però la cosa no podia ser tan fàcil. Ara tocava fer tota la cua amb un munt de paquets a controlar i quan la cua avançava una mica, havia de moure-ho tot: el quadre, les 2 rodes, les 2 alforges,... un estrès. Hi havia més ciclistes però jo el que ho tenia tot més ben muntat. Un d’ells portava la bici en una caixa de cartró i ha tingut molts problemes per passar el control i una parella ho ha empaquetat tot a l’andana però quasi no han tingut temps per embalar-ho i els hi ha quedat tot com un xurro.

La última prova ha set pujar-ho tot al tren. He hagut de fer 2 viatges, el primer amb les alforges i les rodes i el segon amb el quadre de la bici. Casi se m’escapa el tren. Quina suada que he fotut! Finalment, m’he pogut instal·lar al camarot i menjar el sopar que havia preparat a la tarda (un súper entrepà de pa rústic amb botifarra i formatge, boníssim). Tinc sort de ser l’únic que porta bici al compartiment perquè quasi no hi ha espai per res mes. Això de la RENFE està molt mal muntat, un tren on pugen un munt de ciclistes i no tenen un espai destinat per les bicis, patètic!



Al pas per Lleida, pugen al tren el Ricard, el Juan i l’Arturo. No tenen tanta sort com jo: al Ricard, li ha tocat dormir al compartiment del costat, on hi ha el tio de la caixa de cartró, amb prou feines té lloc per dormir; i el Juan i l’Arturo, que comparteixen “suite”, han de deixar tot l’equipatge en un llit i en l’altre dormir els dos ben abraçadets.

Avui no hem pedalat, però l’etapa se m’ha fet ben dura! Esperem que als pròxims dies de viatge sigui tot més senzill!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Arriba un tren fins a Roncesvalles? Jo em pensava que era un puebluchu...

Anònim ha dit...

Ets molt gran tiuuuuuuuuuuu!!!


Aquest cap de setmana al final no hi puc anar a la Pobla, però el que ve a la Nuria Queralt a tope!!!

Uri ha dit...

Marc, que no és tan pueblucho!
És una metropoli: un alberg, un bar, un hostal i la colegiata! inmens!

potser hi ha un parell de cases i tot!

ja ho veuras d'aqui 15 dies quan hi aneu... ;)

Uri ha dit...

Arturo, tu si que ets molt gran tiuuuu!!!

El finde ha sigut intens, intens! Tu reserva forces per la Núria Queralt, que les necessitaras! jo us donaré tot el meu suport!!!