dimarts, 10 de juny del 2008

L'anècdota del mòbil

Avui he sortit de la feina disparat. Tenia la intenció d’arribar a Can Caralleu per fer dues sessions de spinning i anava amb el temps ben just. En pujar pel carrer Mandri, al mig del carrer he trobat un telèfon mòbil a terra, l’agafo i, en veure que no hi ha ningú a prop, me’l guardo a la motxilla amb la intenció de trucar a algun número de la llista de contactes quan surti del gimnàs.

Quan acabo la segona classe de spinning trobo a les meves cosines (la Sandra i l’Anna) i ens estem més de mitja hora parlant. Quan marxen se m’encén la bombeta que havia de trucar al número del telèfon mòbil i baixo corrent al vestuari. No hi ha quasi ningú, però davant la meva taquilla hi ha 3 nois que s’estan fent un tip de riure. Quan estic a punt d’obrir la meva taquilla, m’adono que de dintre està sonant un mòbil i no és el meu i el to és una mica “cutre”. Quina vergonya! Faig el dissimulat, com si la taquilla d’on surt el so, no fos la meva i surto del vestuari i faig temps a la sala de màquines estirant.

Quan torno al vestuari ja no hi ha ningú, són casi les 22h, collons que tard! I el telèfon segueix sonant. Com que ningú em veu, obro la taquilla ràpid i l’intento parar. Cada vegada sona més fort i arriba més gent. Intento penjar la trucada però... no és una trucada, ni una alarma, no sé que és però el so és molt desagradable i repetitiu! em fot el cap com un bombo i l’embolico amb una tovallola perquè no soni tan fort! Almenys ara ja no m’atabala tant! La cançó és la típica de la Paulina Rubio “ni una sola palabra”, però cantat (desafinant a sac!) per una noia (potser la del mòbil?), em recorda una mica a la veu d’aquella noia que sortia a Factor X (de Quatro) que cantava allò de “ponte el cinturón”, buff...

M’afanyo a dutxar-me i amb pressa per arribar a casa, poder parar allò i trucar al seu propietari, és com una prova de foc a la que algú m’ha sotmès. Me’n sortiré?

En sortir per la porta trobo al Miquel, un noi que s’ha apuntat a última hora a fer el Camino de Santiago en bici. Així no arribaré mai a casa! I ens estem mitja hora més parlant dels dubtes que té sobre material, logística,...

Finalment, casi a les 23h arribo a casa (sense sopar!), desembolico el mòbil de la tovallola suada i.... MERDA, s’ha acabat la bateria! Quina putada, tot l’esforç se’n va a l’aigua... Si ho arribo a saber l’hauria apagat jo mateix al vestuari i m’hauria estalviat el xou! Però em temia que si ho feia no podria tornar-lo a encendre perquè desconec el codi pin i no podria accedir a l’agenda! Ara ja no hi ha res a fer. Em sento una mica malament perquè podria haver trucat just quan l’he trobat, però no ho he fet! El deixaré carregant i demà intentaré encendre’l amb la meva targeta a veure si puc accedir a algun número. De moment, no he superat la prova. Potser demà tindré més sort, qui sap.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

jejeje, quin fart de riure amb aquest post. Així doncs, com va acabar el tema del mòbil? podria haver estat la dona de la teva vida, una xavalina q porta la paulina rubio com a música al mòbil...;-P
per cert, sabies q els mòbils tb serveixen per fer "palomites"?
http://www.dailymotion.com/video/x5odhh_pop-corn-telephone-portable-microon_news
el nostre cervell tb va quedant fregidet, fregidet a mida d'anar-lo fent servir, oi?

Uri ha dit...

Collons, quin mal rollo el video aquest! Si ja ho dic jo que amb aquest ritme de vida, acabarem tots fatal...